Ildar Abdrazakov i Iván López-Reynoso al Teatro Rossini de Pesaro el 19 d’agost de 2017. Foto IFL

El meu comiat del ROF 2017 no podia ser més brillant, ja que el dissabte 19 d’agost a 2/4 de 4, encara paint el dinar, va tenir lloc un concert del baix rus Ildar Abdrazakov que retornava al festival rossinià després de la seva  reeixida interpretació de l’Assur a l’any 2003 (abans havia cantat el Stabat Mater (2001) i el Selim de Il turco in Italia).

Abdrazakov ara és un baix cotitzadíssim, disputat per tots els centres operístics i present en les millors temporades que havia oblidat un festival que li va donar protagonisme en els seus inicis, però cal esperar que després d’aquest sorollós i merescut èxit assolit en aquest re-encontre no trigui a figurar en la seva agenda i òbviament seria desitjable que fos per interpretar algun dels nombrosos rols que el compositor pesarès va deixar escrits per a la corda de baix.

El baix rus va fer un concert amb les habituals peces orquestrals per a descansar entre els blocs cantats, que incloïa a Verdi (Attila, Don Carlo i Ernani), Mozart (Don Giovanni) i Rossini (Semiramide), tot seguit i sense descans, ja que calia donar temps a part del públic que després assistiria a la darrera representació de Le siége de Corinthe que començava a les 7 de la tarda.

El va acompanyar la Filarmonica Gioachino Rossini sota la direcció del mexicà Iván López-Reynoso.

Abdrazakov per iniciar el concert es va estimar més interpretar a Verdi, amb tres moments àlgids de les partitures per a baix com són “Mentre gopnfiarsi l’anima” de l’òpera Attila, que ens la vindrà a cantar al Liceu aquesta propera temporada (versió de concert), l’emblemàtica i bellíssima  “Ella giammai m’amò” del Don Carlo i la cavatina de Silva (Ernani) “Che vegg’io!…Infelice!…e tuo credevi”.

No es podia començar de manera més aclaparadora i convincent, ja que la veu en un estat immillorable, fluïa amb naturalitat, de manera fàcil i sense estridències, amb potència i suficiència als extrems del registre. És un baix sense discussió, amb un registre agut esplèndid i uns greus sonors. La columna sonora és homogènia i manté un únic color, no hi ha canvis en l’emissió i té una dicció claríssima que fa que se li entengui tot perfectament. No es perd paraula del text que diu amb expressivitat i sentiment. Hi ha en el cant d’Abdrazakov una noblesa, elegància i personalitat, que es troba molt a faltar en els cantants actuals. I si a més a més, soluciona amb suficiència els paranys tècnics amb destresa, tant en el cant ornamentat, com en el cant legato que sempre suposen les llargues frases melòdiques verdianes, aleshores és inqüestionable que l’elecció de les àries triades suposaven una presentació que ja definien el concert i garantien l’èxit de tot el que vindria.

Attila, Filippo i Silva són tres rols ben diferenciats que el baix rus  va saber definir perfectament, amb les corresponents variants dramàtiques. Davant de l’espectacularitat de les escenes de les dues òperes primerenques, amb el recitatiu, ària i la cabaletta preceptiva que si es fa bé, com va ser el cas, són un reclam a l’aplaudiment generós, en la gran ària de Filippo II, la interpretació ha de ser molt més introspectiva i l’èxit s’ha de obtenir per la intensitat dramàtica del cant, més que per la suficiència vocal d’unes coloratures ben resoltes i uns aguts rutilants. La cura pel fraseig, el matis, l’expressió, sense deixar de fer-ho bàsicament bonic i polit, però sobretot donant molt sentit al fraseig, van ser les claus perfectes per deixar constància només començar, que Abdrazakov hi posava moltes ganes i l’estat de forma era immillorable.. Allò no era un bolo estiuenc.

El canvi de registre i estil va ser absolut, quan tot seguit va interpretar la famosa ària del catàleg que canta Leporello en el Don Giovanni. El gran cantant va estar pletòric en l’expressió, incisiu en el fraseig i elegantissim en l’estil. Una absoluta lliçó que culminaria en el bloc mozartià amb la serenata del Don. Un “Deh vieni alla finestra” degudament cantat a cau d’orella, per enamorar i no pas per despertar a tot el veïnat. Preciós.

I com no podia ser d’altra manera, va acabar el concert oficial amb Rossini, cantant l’escena de la bogeria d’Assur de la Semiramide “Deh…ti ferma…ti placa…perdona”, on ens va demostrar la versatilitat estilística amb un contundent desplegament de mitjans tècnics, que si bé és veritat que no ens fa oblidar a Samuel Ramey, ens demostra que després del gran cantant nord-americà també és possible escoltar un Assur amb tots els ets i uts. Senzillament magnífic.

Amb tot el públic més embogit que el propi Assur, era evident que la festa havioa de continuar una mica més i que calia que fos amb Rossini, és clar. Va triar “La calumnia” que canta Don Basilio a Il barbiere di Siviglia, i com que res millor que escoltar-ho, aquí ho teniu

Encara hi va haver una segona propina, que va obrir una nova vessant estilística, l’òpera francesa, amb un espectacular “Le veau d’or est toujours debout” que canta Mephistophélès al Faust de Gounod.

L’orquestra va acompanyar amb discreció i aquest hauria de ser un aspecte a millorar del ROF, ja que aquestes formacions de suport no haurien de ser tan discretes. Tot i així dels quatre fragments a ella reservada: preludis d’Attila i Ernani, simfonia de Così fan tutte i obertura de Semiramide,  va ser en aquest darrer, el més complicat, perquè segurament és el que van preparar amb més intensitat, on va mostrar més possibilitats i més consistència, sota la direcció del mestre López-Reynoso, que mentre acompanyava va deixar en tot moment que fos el cantant el protagonista, mentre que en la gran obertura rossiniana, va fer que l’orquestra obtingués un reconeixement sorollós d’estima.   .

Al voltant d’aquest fantàstic concert no vaiog poder evitar fer-me una reflexió:

El Teatro Rossini té un aforament de 860 localitats repartides entre la platea i quatre pisos de llotges i un cinquè pis destinat a les fileres de bancs o loggione.

És un teatre de dimensions reduïdes però que facilita el cant, perquè els cantants no han de forçar l’emissió per fer-se audibles en tots els racons del teatre, des de les  butaques de primera fila fins a l’últim racó de la galeria més allunyada, les veus arriben amb claredat, fins i tot aquelles que no són gaire voluminoses. L’acústica facilita, afavorida per materials que la beneficien (fusta, guix, velluts…) molt la feina als cantants, i les dimensions humanes del recinte, malgrat que la distribució en la clàssica ferradura del teatre a la italiana impedeixi la correcte visió de l’escenari a part del públic, que aquest pugui apreciar el gest i les faccions que sense cap mena de dubte, tant ajuden a viure una interpretació.

Pensava dissabte passat que els novaiorquesos, tan acostumats a escoltar i veure a Abdrazakov en la seva immensa sala, segurament no l’han pogut gaudir mai de manera tan natural, perquè en el concert de Pesaro, tot semblava fluir amb facilitat, sense forçar res, potser per això el gaudi va ser tan gran.

La immensa majoria de teatres antics tenen unes dimensions humanament raonables que no obliguen a forçar la veu i com que les orquestres tampoc acostumaven a tenir més de 60 professors (Wagner a banda), tot sembla indicar que als cantants cada vegada els hi hem anat posant les coses més complicades, i si a més a més s’ha apujat el to del diapasó per fer-ho tot més brillant, resulta que a força d’anar adulterant les condicions originals, hem anat perjudicant el gènere en un peix que es mossega la cua que té difícil solució, a no ser que els criteris historicistes que tant bé han anat per segons quins aspectes de la interpretació, s’acabessin imposant en tots i recuperéssim una humanitat perduda en la interpretació, en nom d’una espectacularitat del tot perniciosa.

Ha estat una edició del ROF satisfactòria, amb ´més moments d’alta qualitat que decebedors (que també n’hi ha hagut), però sobretot ha estat el retrobament feliç amb un festival, una ciutat i un país, que m’estimo.

Finalment, l’edició del 2017 ja quedarà gravada en la meva memòria com aquella que vaig conèixer personalment a Salvador, un infernemlandaire de pro, amb qui varem passar bones estones de gratificants xerrades post festival, sempre al voltant d’una taula i això a Itàlia, per molt senzilla que sigui la cosa, sempre acaba donant garantides satisfaccions.