INSISTINT EN EL DON GIOVANNI DEL MET 2016

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Potser cal donar-li una segona oportunitat, per això he pensat que potser molts de vosaltres agraireu la insistència i a més a més en a mi m’allibera de fer un apunt més extens, ja que no puc dedicar el dia a l’apunt que hagués volgut.

Això doncs si algú vol aprofitar l’avinentesa i si més continuar opinant d’aquest Don Giovanni després d’aquesta segona oportunitat, ja sap que ara tindrà l’oportunitat. Continua llegint

MET 2016/2017: DON GIOVANNI

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Quan es va estrenar aquesta producció l’any 2011 ja em va semblar lletja i no puc entendre com insisteixen en tornar-la a incorporar a la temporada del MET al cinema, són coses incomprensibles de l’edició que enguany ens arriba al cinema des de New York, mentre que altres títols de interès molt més notori, com Guillaume Tell s’han quedat fora.

Només si el cast hagués estat realment estel·lar s’hagués pogut admetre aquesta reposició cinc anys després d’haver-la vist, però si en l’edició del 2011 hi havia mancances, en la del 2016 n’hi continua havent i això que no ha repetit ningú, tret de Fabio Luisi, el director musical que ja aleshores em va agradar molt i que ahir em va tornar a meravellar per la dinàmica dramàtica de la seva direcció nítida, vital i enèrgica, a estones vertiginosa. Continua llegint

ALCESTE A VIENA(Gens-Kaiser-Unterreiner-Walser;Loy-Rousset)

Veroniqe Gens com a Alceste a la Staatsoper de Viena. Fotografia Twitter de la Staatsoper

Veroniqe Gens com a Alceste a la Staatsoper de Viena. Fotografia Twitter de la Staatsoper

Retornem als streamings de la Staatsoper de Viena i en aquesta ocasió per oferir una de les òperes cabdals de Christoph Willibald Gluck, Alceste, en la revisió francesa de l’any 1776, amb llibret de Marie François Bailli du Roullet, en una producció estrenada al Festival d’Aix-en-Provence l’any 2010, dirigida per Christophe Rousset al capdavant de Les Talents Lyriques i el Gustav Mahler Chor i la direcció escènica de Christof Loy, que transporta l’embolcall escènic de la tragèdia original a una cambra d’una família de l’alta burgesia de finals del segle XIX, on Alceste i Admete són un matrimoni de classe alta, envoltat de fills. Tota la resta de personatges tret del gran sacerdot que esdevé òbviament el confessor, són infants atemorits i insegurs necessitats de la protecció paterna davant la seva  imminent mort si no hi ha qui es sacrifiqui per salvar-lo. Aquest no serà altra que la seva esposa Alceste que desafiarà a la divinitat, sortint-se amb la seva en l’habitual final feliç alliçonador que s’utilitzava a l’època. Continua llegint

LOHENGRIN A VIENA (Lippert-Nyllund-Schuster-Mayer-Youn;Homoki-Jenkins)

Mentre esperem el Lohengrin des de Dresde amb Beczala i Netrebko dirigits per Thielemann, la Staatsoper de Viena també ha programat l’òpera de “In Fernem Land“, si bé el resultat no ha estat tan reeixit com sembla que ha estat a la Semperoper, ja que a Viena hi van haver canvis a darreríssima hora que sempre acaben afectant el resultat final, sobretot si un dels canvis, com ja va succeir a la Tosca del retard de l’Angeleta, el director musical va ser substituït a darrera hora.

El director holandès Jaap van Zweden es va posar malalt i en el seu lloc van avisar a  l’anglès Graeme Jenkins que es fes càrrec de la representació, i com que Lohengrin no és precisament una òpera fàcil, el resultat va ser molt desigual, semblava una lectura a primera vista, més aviat poc matisada, una mica barroera, amb una tendència al forte que no deixava mai pas a una expressivitat orquestral i sobretot en més d’un dels complicats episodis concertants que sovintegen en tots tres actes, el mestre Jenkins se les va veure i desitjat per fer quadrar el conjunt. Continua llegint

SALZBURG 2015: LE NOZZE DI FIGARO

No estava previst aquest apunt i de no haver estat per les sol·licituds rebudes per e-mail per tal de que en parlés, no ho hagués fet, senzillament i tal i com he dit als que m’han escrit, perquè per a mi aquesta representació de Le Nozze di Figaro ha estat una notable decepció.

Ja és una veritable llàstima que per una vegada que podem veure una producció divertida, intel·ligent, respectuosa i brillant, no l’acompanyi una direcció d’orquestra a l’alçada i, perquè no dir-ho, un cast com podríem esperar d’un festival de prestigi com ho és sense cap mena de dubte, el festival salzburguès. Continua llegint