IN FERNEM LAND

OBC 2017/2018: CASABLANCAS-BRAHMS-XOSTAKÓVITX


Ahir dissabte vaig tornar a L’Auditori per assistir al concert de la temporada de l’OBC  en el que el titular Kazushi Ono va dirigir un programa intens amb la primera audició dels Tres interludios para orquesta de Benet Casablancas, el doble concert de Johannes Brahms amb el germans Tomàs com a solistes i la cinquena simfonia de Dimitri Xostakóvitx.

L’obra de Casablancas, presentada per ell mateix davant d’un públic que en prou feines omplia la meitat de l’aforament, consta de tres moviments: Pastorale (tranquillo), Scherzo (Con moto) i Memento e Corale (Lentissimo. Amplio e tenuto) i fent cas al que ell mateix va recomanar al públic, que ens deixéssim portar per la música, els colors, els timbres i les sensacions, ho vaig fer i quan ja havíem traspassat ben bé la meitat de l’obra i ja ens trobàvem al tercer interludi, jo ja estava pensant en altres coses, ha havia sortit mentalment del concert, escoltava però no sentia.

No és que la música de Casablancas no estigui ben escrita i extraordinàriament orquestrada, no, a més qui sóc jo per analitzar-ho? però en canvi i deixant-me aconsellar pel mateix compositor, vaig intentar endinsar-me en aquesta proposta  sensorial i no vaig ser capaç de trobar tots els estímuls suficients per seguir amb interès fins al final, segurament perquè a la meitat de l’obra tot ja està dit i exposat amb el mestrívol domini tècnic que caracteritza al music sabadellenc, però on és allò que et fa connectar amb una obra, que t’atrapa i et manté enganxat fins el darrer acord? Jo no ho vaig saber trobar. La valoro per la perfecció formal, però tret d’algunes propostes sonores i suggeriments rítmics del Scherzo, jo no vaig estar a l’alçada.

El doble concert per a violí i violoncel de Johannes Brahms és una de les meves obres estimades del repertori concertístic i motiu principal de la meva anada a l’Auditori (el Xostakóvitx sempre ho és) i com que és una obra que malauradament no s’interpreta gaire, no és convenient passar-la per alt i a més a més que per a l’ocasió els solistes fossin els germans Tomàs (Abel al violí i Arnau al violoncel) era un afegitó important perquè els dos il·lustres membres del Quartet Casals i del Trio Ludwig no sovintegen gaire ni per separat ni junts, les actuacions solistes amb orquestra i tanta experiència acumulada durant els gloriosos vint anys de fer música al més alt nivell amb la formació cambrística els dóna una seguretat i una compenetració tan formal com interpretativa, fonamental i admirable.

En contra també cal dir que potser en algun moment va faltar una amplitud sonora més punyent, i d’això n’estic segur que també n’és conseqüència aquest treball admirable d’equilibri aconseguit amb els Casals, però que davant de la contundència sonora del Brahms més madur, portada admirablement pel mestre Ono amb un color dens i càlid, absolutament brahmsià, les parts solistes no sempre flotaven amb claredat per sobre del conjunt, al menys des del bell mig de la llunyana darrera fila del segon amfiteatre un lloc ideal per la simfonia de Xostakóvitx. En canvi va ser admirable la compenetració i les complicitats entre ambdós germans, amb moments veritablement encisadors.

La resposta del públic va ser entusiasta i va ocasionar una deliciosa propina bachiana.

A la segona part la monumental i imponent cinquena simfonia de Dmitri Xostakóvitx va obtenir una interpretació magnífica, amb una resposta de l’OBC brillant i espectacular, no només en les nombroses ocasions que l’obra esclata amb aquella contundència sonora que et deixa clavat a la butaca, sinó també en aquells moments d’extrem lirisme on el so esdevé quasi una percepció llunyana i hipnòtica.

Sensacional direcció del mestre Kazushi Ono, que ja en la primer part del concert va mostrar tenir l’OBC absolutament als seus peus, però que en una obra com la del compositor rus, on les seccions tenen totes elles unes intervencions solistes destacades, va mostrar que el seu treball a la recerca d’aquesta sempre complicada personalitat sonora, va per bon camí.

Absolutament esclatant la resposta de la corda, des d’uns violins afinadíssims a una corda gruixuda compacte i present. Quin goig de so!

Brillant també el desplegament dels percussionistes, els metalls i les sempre imprescindibles fustes amb intervencions solistes de categoria.

L’orquestra amb Ono sona disciplinada, cohesionada, implicada en fer música i fer-la gaudir al públic fidel que assisteix als concerts. Com fer que les butaques buides s’omplin, forma part de la direcció anònima de l’Auditori i de l’OBC, perquè el que és l’orquestra i el seu director musical estan a l’alçada.

Una vetllada satisfactòria amb un final eufòric. Pas mal! com dirien els francesos.

16 comments

  1. jaumeM

    Jo hi he anat aquest mati, pels mateixos motius que Joaquim.
    Quina decepció veure l’Auditori tan buit. Tant de bo la il·luminació no ho hagi deixat veure als germans Tomas.
    A nosaltres ens ha agradat molt mes Xostakovitch que el doble concert, potser l’acústica en te la culpa.

    M'agrada

  2. Xavi

    Coincideixo feliçment amb tu. Vaig sortir colpit després d’escoltar la cinquena, Shostakovich és una de les meves debilitats, i el van interpretar que se’m queien les llàgrimes… Des de la primera de Mahler que no disfrutava així a l’auditori.

    M'agrada

  3. Retroenllaç: Noticias de noviembre de 2017 | Beckmesser

  4. Pere

    Vaig anar-hi divendres. Magnific concert. Aquesta temporada ha començat fenomenal. Els quatre concerts als que he assistit han estat esplèndids.
    Comença a ser preocupant la poca assistència de públic. No només a l’OBC. El primer concert d’Ibercàmera també era força desolador amb un segon amfiteatre pràcticament buit i he assistit al Palau a algun concert en que no arribavem a mitja entrada i preus assequibles (Piotr Anderszevsk, la més cara 35 euros). I no cal dir el Liceu (recital de la Kozenà, potser el dia que he vist el Liceu més buit de tota la meva vida musical). En fi…

    M'agrada

      • La incertesa no la crea la situació política, fa temporades que dura aquesta manca d’interès i no hi ha programador, director o responsable que ho sàpiga arreglar. Colla d’inútils
        Quan hi ha una cosa que motiva, no hi ha incertesa que valgui. El problema rau que el públic barceloní és molt poc arriscat i s’estima més escoltar sempre el mateix que descobrir que més enllà d’aquest repertori mil i una vegades escoltat, hi ha meravelles. Ells s’ho perden

        M'agrada

  5. Retroenllaç: Noticias de diciembre de 2017 | Beckmesser

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: