Mark Padmore, Julius Drake i el Cor de Cambra del Palau de La Música Catalana. Palau 14 de març de 2018. Foto Antoni Bofill
Ahir confluïen a la petita Barcelona tres esdeveniments musicals i un partit del Barça, i això encara que ens faci certa ràbia cal considerar-ho per tal d’explicar l’entrada discreta que oferia el Palau de la Música per escoltar a Mark Padmore acompanyat magníficament pel gran Julius Drake i més discretament pel Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, per oferir-nos un programa integrat per obres de Schubert a la primera part i Benjamin Britten a la segona.
Que un liderabend d’alçada coincideixi amb un altre recital de lied organitzat per la Schubertiada de manera poc intel·ligent amb Franziska Heinzen (soprano) i Benjamin Mead al piano, té delicte, sobretot perquè els programadors ja haurien de saber que no hi ha tan públic de lied a barcelona i rodalies per omplir d’unes sales i si a més a més coincideix al Liceu amb una Ariodante de Handel en versió de concert però dirigida per William Christie al capdavant de Les Arts Florissantes, aleshores la desgraciada coincidència denota una manca de sensibilitat i coordinació entre les institucions, absolutament alarmant.
Suposo que el més damnificat deu haver estat l’Auditori, seguit del Palau i per acabar al Liceu, on de ben segur es deuen haver aplegat la majoria d’aficionats d’aquest 14 de març que els follets han volgut que els esdeveniments musicals coincidissin amb un partit de Champions al Nou Camp que no sé si resta públic a Palau, Auditori o Liceu, però que segur que a l’hora dela veritat fa fa la guitza als culés melòmans o els melòmans culès. .
La primera part del concert va suposar una gran decepció, no cal anar amb gaires embuts. Padmore va mostrar greus problemes de veu. La zona del pas era dificultosa, el aguts resultaven fixats, d’emissió esblanqueïda i d’afinació problemàtica, les notes altes mai semblaven ben emeses i la sensació va ser en molts moments de pànic discret i desconcertant. Què passava? Com era possible que d’un any per un altre el canvi fos tan notori? El tenor anglès té 61 anys, vet-ho aquí i els senyals del pas del temps quan apareixen ja són per quedar-se. Per a més INRI, el Cor de Cambra del Palau de la Música que va participar en les dues parts, va mostrar en la primera i sobretot en les veus femenines quelcom similar a una desastrosa intervenció que val més oblidar.
Schubert no va resultar ni pel cor, que va evidenciar que necessita de solucions o teràpies urgents. Dirigit per Simon Halsey va intervenir en peces que permetien al tenor descansar sense abandonar l’hemicicle, en una fórmula més original i atractiva d’estructurar un programa del que és habitual, però amb un resultats tan minsos no va ajudar a fer sostenible una primera part més que discreta preocupant..
Després de memorables aportacions en temporades anteriors que varen culminar l’any passat amb un meravellós Winterreise, la participació de Padmore era esperada i potser per això després del primer blog ja va quedar ben palès que el tenor patia i malgrat els intents excessivament forçats de naturalitat i musicalitat, el tenor anglès no aconseguia entraren aquella zona còmode que permet al cantant concentrar-se en la interpretació, però no va ser el seu dia i després d’una frasemeravllosa arribava una nota escanyada de sonoritats quasi ridícules.
El canvi amb Britten va ser notable i encara que s’evidenciaven els problemes de justa afinació, els esblanqueïments vocals en atacar la zona aguda i un abús del portament no sempre resolts de manera bella, l’expressivitat i la interpretació em van semblar molt més adient,. Es notava al tenor més còmode i per tant menys preocupat per un estat vocal sinó òptim, si més acceptable.
Pel que fa a la intervenció coral també va ser millor. bàsicament perquè el protagonisme va ser per la secció masculina que va cantar molt més compactada i amb un so més rodó, bonic i homogeni..
El veritable triomfador per a mi va ser Julius Drake, que va fer un acompanyament extraordinari, creant una atmosfera única, evocadora i embolcallant, un fraseig i una sensibilitat úniques que feien que allò que no estava a l’alçada sembles milklor del que realment era.
Va ser un liderabend que amb Britten va enlairar-se perquè el grandiós compositor anglès i Padmore s’entenen a la perfecció i el resultat va ser esplèndid, tant que vaig emocionar-me pensant com hagués estat aquella mateixa segona part si el tenor hagués estat a l’alçada que ell mateix ens havia acostumat fins ara
F. Schubert:
Der Wanderer an den Mond D870 3.31
Abendstern D806 2.06
Des Fischersliebesglück D933 6.30
An die Sonne D 439 6.00
Im Freien D880 4.45
Bei dir allein D866 2.20
Gott in det Natur D757 5.30
Der Winterabend D938 7.15
Nachtelle D 892 5.31
B. Britten:
I wonder as I wander
Three Two Part Songs
Tom Bowling
Winter Words
“At Day-Close in November”
“Midnight on the Great Western” (or, “The Journeying Boy”)
“Wagtail and Baby (A Satire)”
“The Little Old Table”
“The Choirmaster’s Burial” (or, “The Tenor Man’s Story”)
The Ballad of Little Musgrave and Lady Barnard
Winter Words:
“Proud Songsters (Thrushes, Finches and Nightingales)”
“At the Railway Station, Upway” (or, “The Convict and Boy with the Violin”)
“Before Life and After”
Ahir va ser un dia especial perquè vaig assistir al Palau gràcies a la generositat de Giacomo que una vegada més de moltes, em va oferir una entrada que li sobrava i que va permetre que ens coneguéssim personalment i compartíssim un liderabend i també un post recital al voltant d’una copa de cava parlant de quasi tot menys de música, tan curiós com apassionant. Gràcies!.
IN FERNEM LAND 
Jo vaig assistir a l’Ariodante. Vaig gaudir molt, direccio intensa, una Kate Lindsey inconmensurable en el rol principal. La Ginevra no em va agradar, especialment a la primera part. Qui tambe em va agradar, amb una veu molt brillant fou Hila Fahima com a Dalinda. La resta del cast correcte.
En conjunt una molt agradable vetllada.
Joaquim, i que bonic es poder fer una taula rodona en bona companyia!
PS: Quan tingueu un moment m’agradaria abusar de la vostra experiencia i que m’aclarissiu dues expressions que feu anar i que no, amb franquesa i mostra tles vergonyes, no se exactament que volen dir:
– els aguts fixats
– calava les notes
Gracies avançades.
Apa, bona nit a tots
M'agradaM'agrada
No soy un técnico en la materia pero para mí fijar una nota es emitirla sin vibración, produciendo un sonido que no me es agradable. Esta forma de cantar, no obstante, es frecuente en el barroco y en algunos países incluso valorada. Me viene al recuerdo una cantante que fijaba mucho: Mara Zampieri y sin embargo era muy apreciada en Alemania. Calar es emitir una nota por debajo de la que le corresponde, lo cual suena disonante, máxime si el/la cantante canta acompañado y los/las otros/as cantantes cantan a tono, es decir con la emisión correcta. Es fácilmente detectable. Han dicho en este blog y me lo han confirmado en persona que Kaufmann “caló” en la emisión de la nota aguda final del dúo final “Vicino a te” de la segunda función de “Andrea Chênier” en la cual intervino.
A mi también me hubiera gustado estar en esa mesa rodeado de buena compañía. Quedarse en casa es muy aburrido y a mi me gusta hablar y escuchar. Durante muchos años estuvimos reuniéndonos en un bar de La Rambla al salir de la función de los domingos. Ahora esa costumbre ha concluído. Tempus fugit.
M'agradaM'agrada
Gracies Fede! Al final, gracies a vosaltres em convertire en un expert!
M'agradaM'agrada
A la tercera funció em sembla que aquesta nota final és el que més em va agradar del que li vaig escoltar al tenor. La soprano se.l va cruspir amb guarnició i fins i tot el segon baríton va passar.li pel davant en el favor del públic. Amb tot, content de poder haverli escoltat el Chenier de Kaufman que en conjunt sí em va arribar.
Em va agradar la nota sense més i no sabia ben bé perquè.
Molt content que les reunions del bar de La Rambla s.hagin traslladat a internet xq cada cop aprenc més coses llegint-vos!
M'agradaM'agrada
. Anit vaig anar al Liceu, Andrea Chénier amb Kaufmann i Radvanovsky i molt dissortadament sense Álvarez. Em va sobtar molt quan als aplaudiments molt merescuts a la Radvanovky,,a les àries, es van sentir uns esbroncs per a mi injustificadíssims. Algú sap la causa? Gràcies!!!!.
M'agradaM'agrada
Eren “bissssss!!!!”, no “buhhhhhh!!!”. L´abrandament fa perdre dicció.
M'agradaM'agrada
Els que vàrem anar al Liceu enlloc del Palau vàm tenir la sort de tenir una vetllada musical amb una orquestra i director extraordinari, brillant, enėrgica amb tots els matisos d’un gran conjunt barroc amb instruments d’època, amb veus perfectament fusionades en el conjunt musical, gran sentit del legato y musicalitat exquisida de la mezzosoprano Kate Lindsey amb les aries com dopo notte i meravellós el duo bravo le mille vite soprano i mezzosoprano, jo qualificaria de filigrana orquesral la manera de dirigir de W. Christie, treball d’artesania musical on cada instrument converteig en màgia els sons musicals, sóc autèntic fan de Les Arts florissants
M'agradaM'agrada
Coincideixo en la musicalitat de Kate Lindsey. Va fer coses maques i fins i tot allò tan difícil d´aturar el temps i deixar-te en un núvol. Però com veig tot elogis i ja sabeu que sóc de posar aigua al vi, una miqueta més de veu no li faria cap mal.
M'agradaM'agrada
Per cert Jordi Savall estava a l’ anfiteatre del Liceu veient Ariodante, crec que li va agradar la vetllada musical ja que el vaig veure aplaudint molt.
M'agradaM'agrada
I Josep Carreres tampoc es va voler perdre el Chenier de JK. Ell que sí fou un dels grans de segur li deu haver trobat “coses”
M'agradaM'agrada
Sacrifiqué muy dudoso Ariodante por Padmore y parece ser por todo leído que me equivoqué.
Del Cor de Cambra prefiero no hablar, con el flamante fichaje no hay mejora, incluso diría que va a peor.
Padmore prefiero pensar que no tenía el día, le admiro tanto que no quisiera pensar que ha llegado lo inevitable y en cuanto a Drake nada que objetar, es para mí uno de los mejores acompañantes, me gusta incluso más que Deutche.
A pesar de lo dicho y gracias a Britten disfruté, aunque menos de lo previsto.
Me hubiera gustado saludarte pero no te busqué, te creía en el Liceo
M'agradaM'agrada
Comparto opiniones….y admiración por Padmore…! Extraordinario Drake.
M'agradaM'agrada
Vaig optar per l’Ariodante, que se’m va fer menys llarg del que pensava, sobretot tenint en compte que era en versió de concert. Senyal que, a banda que pugui haver-hi talls, la interpretació va estar bé i la direcció tenia un ritme adequat. Llàstima de Padmore, perquè és un gran músic i sap cantar molt i molt bé; més, amb un repertori com el citat, que deu tenir per la mà i que ha demostrat manta vegades que sap fer bé.
M'agradaM'agrada
Soscrit, estimat Joaquim. Em va sorprendre perquè justament aquesta emisió dels aguts és tan marca de la casa i li hem vist fer amb generositat un munt de vegades. Espero que no sigui el principi de la decadència d’aquest magnífic artista. Lo del Cor de Cambra s’ho facin mirar: em va semblar una molt bona direcció de Helsey però les veus, especialment les femenines, no acompanyaven. Llàstima també que TOT passi el mateix dia, això no ajuda al panorama. Et vaig veure però estaves enfeinat! ja ens saludem un altre dia!
M'agradaM'agrada
Efectivament, crec que tots els que vam assistir a l’Ariodante (una mica retallat, això sí) vam gaudir-ne molt. De fet, no es va sentir ni un estossec. En Handel realment el mestre Christie excel·leix com ningú. Kate Lindsay va ser per mi tot un descobriment i magnífica la ja coneguda Chen Reiss.
M'agradaM'agrada
Si, quina llàstima, amb el que ens ha fet disfrutar Padmore les anteriors 3 temporades amb els cicles de Schubert…. Pobre, patia i ens feia patir,…
Ja heu parlat del cor i estic d´acord. Les peces de la primera part, en general i a banda de la interpretació, les vaig trobar, bastant nyonyes.
Britten és enorme, cada cop m´agrada més.
Gràcies per la crónica!
M'agradaM'agrada
…Com a més nyonyes, em referia a les peces interpretades pel cor a la primera part.
Perdó
M'agradaM'agrada
Ja era hora que s’anés dient la veritat sobre Padmore, un recitador más que cantant de lied. El Cant del cigne fa dos anys ja va ser molt justet. El liederabend de L’Auditori, en canvi, va estar molt bé amb un programa interessantíssim i dos joves supermotivats i que van endinsar-nos en la poesia de Schubert.
M'agradaM'agrada