IN FERNEM LAND

MET 2017/2018: SEMIRAMIDE (MEADE-DESHONG-ABDRAZAKOV-CAMARENA;COPLEY-BENINI)


Dissabte passat vam tenir lloc una nova representació de la temporada del MET al cinema, amb un títol cabdal del opus rossinià i un cim del romanticisme operístic, Semiramide la darrera òpera de Rossini estranada a Itàlia, que recupera una producció de John Copley estrenada al 1990 com una mena de revival de les produccions del segle XIX, amb una escenografia gegantina i un vestuari impossible de Michael Stennett que no afavoreix a cap dels personatges, que ja és mèrit, eh? Tots els dissenys ridiculitzen de manera sagnant als cantants, especialment a Meade que té un físic molt potent i que els dissenys encara el potencien més. .

Semiramide és una òpera llarguíssima, el testament italià de Rossini, ja que a partir d’aleshores tot el que va escriure ja va ser per a París. Una òpera encara per a Isabella Colbran tot i que l’esposa de Rossini ja havia passat els millors anys de la seva enlluernadora carrera i per tant el compositor va tenir molta cura en no forçar el registre agut de la part, quelcom que després la majoria de sopranos que l’han interpretat, segurament enduts per les “variacions” que les sopranos lleugeres van imposar a mesura que la història va anar adulterant les partitures a plaer de les dives de torn.

A banda que la primera vegada que es va representar al MET, l’any 1892 la protagonista va ser la Patti en una única representació el 22 de març, en la segona representació  quasi dos anys més tard va ser Nelly Melba qui va protagonitzar la reina de Babilònia en la temporada 1894/1895. L’òpera no es tornaria a representar fins l’estrena de la producció de Copley l’any 1990 que ara s’ha reposat i van ser les sopranos Lella Cuberli, June AndersonChristine Weidinger qui van defensar aquest exigent rol en les següents temporades 1992, 1993.

Dividida en dos actes, originalment el primer tenia una durada de dues hores i mitja, mentre que en el segon la durada era de dues hores, suposo que aquestes durades reflectides en la biografia de Rossini incloïen les mutacions escèniques dels diferents quadres. Sigui com sigui en la reedició de la producció del MET, enguany dirigida per un solvent Maurizio Benini l’òpera s’ha retallat en els recitatius i a banda d’un ritme viu que ha caracteritzat la seva direcció, l’òpera s’ha vist reduïda en un primer acte de 110 minuts i un segon de 100 i malgrat aquesta reducció segurament no acceptable, la versió se’m va fer llarga, tot i ser una òpera que adoro.

Què va passar? Doncs senzillament el cast no va assolir les expectatives que jo hi havia posat i això en una òpera amb una posada en escena estàtica i sense cap treball dramàtic acaba sent letal. La producció hauria d’ajudar i en canvi per anacrònica, plana i immobilista acaba sent un llast que fa impossible que s’enlairés. Quedava doncs l’aposta musical i vocal per fer que possible el miracle. Benini no és Chailly, ni el genial Zedda que va deixar una lliçó de com cal dirigir aquest monument al Teatro Real l’any 2004 en una producció provinent de Pesaro que també varem veure al Liceu. I per suposat que en el cast tampoc es trobava el bo i millor, malgrat que serà difícil trobar en el passat, en el present i segurament en el futur un Idreno amb la qualitat de Javier Camarena.

Tot això em passa perquè he escoltat l’Arsace de la Horne o l’Assur de Samuel Ramey? Doncs perquè enganyar-nos, segurament si. Els tinc massa presents com per deixar-nos endur per la correcció d’Elizabeth DeShong i Ildar Abdrazakov, ambdós cantants de bona línia i estil però lluny del virtuosisme que Camarena si que desborda en una actuació memorable, ells estan bé però no impacten, noi emocionen, no trasbalsan coim els seus il·lustres predecessors en l’estrena d’aquesta producció..

Angela Meade és una soprano quasi dramàtica d’agilitat que ben bé podria tenir la tessitura original del rol, però ella crec que va confondre Rossini amb Verdi i malgrat fer coses molt subtils i boniques, en altres deixava anar un temperament més proper al verisme que no pas al romanticisme tardà del Rossini més belcantista. En el seu cant hi manca subtilesa i refinament, elegància en el fraseig i grandesa. La veu és molt interessant i rica de colors, matisos i un amplissim registre que li permet fer un parell o tres de sobreaguts que la Colbran a l’estrena no podia fer ni pintats a l’oli, ja que en aquell moment no sobrepassava el Si. En aquest sentit i malgrat que no sembla a priori  la veu més idònia, la recent Semiramide de Joyce DiDonato a Munich i Londres  si que té tot això que Meade amb una veu més brillant i generosa, no aporta al rol. No hi ha el refinament, el lirisme i el “fascino” estilístic i vocal que aporta DiDonato, per no parlar del miracle Caballé a Aix-en-Provence.

DeShong no és Horne, obvi, però tampoc és Barcellona. El seu Arsace és correcta, sense màcula però massa anònim, sense la contundència de registre que els grans rols de transvestits escrits per a Rossini demanen.La jove cantant nord-americana té l’estil però no la contundència vocal i el sentit èpic del cant heroic de les contralts dramàtiques, una vocalitat que com els dinosaures es va extingir amb l’aparició de les mezzosopranos.

Aquest és el quart Assur que l’he vist a Ildar Abdrazakov després del ROF del 2003, Teatro Real i Gran Teatre del Liceu i segur que aquest quart és el que menys m’ha interessat. La veu sembla que hagi perdut consistència en la zona més greu, però el cantant se’n surt prou bé, hi ha agilitat i sentit dramàtic en el fraseig, però és clar, no estem parlant de Samuel Ramey,. un baix que fins que no va aparèixer el món no va conèixer en època moderna les possibilitats vocals dels baixos rossinians

Si en canvi que podem dir que el Idreno de Camarena és el millor que he sentit, incloent Juan Diego Flórez. La imponent demostració tècnica i l’explosió de recursos el fa admirable. La veu és plena, clara i solar, el registre molt homogeni, els aguts ferms, l’agilitat enlluernadora, el cant legato és esclatant i el domini vocal en la sempre complicada zona del passaggio és tan admirable com definitiu. Quan escoltes Camarena no pateixes i so saps si admirar més la bellesa de la línia de cant o el domini natural d’un estil endimoniat.

La resta de rols no tenen gaire importància,

El baix baríton Ryan Speedo Green fa un Oroe contundent, mentre que la tan anomenada Azema i a qui Rossini no va donar ni una ària de sorbetto, va estar molt ben defensada per Sarah Shafer.

Poc imponent Jeremy Galyon com a espectre de Nino i correcte Kang Wang en el petit rol de Mitrane.

Possiblement es podia fer una millor Semiramide, sent com és una òpera tan grandiosa, però també haurem d’acceptar que serà molt complicat tornar a escoltar un “Bella immago degli dei” ciom el que cantaven Horne i Ramey.

Gioachino Rossini
SEMIRAMIDE
òpera en 2 actes llibret de Gaetano Rossi

Semiramide…………..Angela Meade
Arsace………………Elizabeth DeShong
Assur……………….Ildar Abdrazakov
Azema……………….Sarah Shafer
Idreno………………Javier Camarena
Oroe………………..Ryan Speedo Green
Nino’s Ghost…………Jeremy Galyon
Mitrane……………..Kang Wang

Chorus and Orchester Metropolitan Opera House
Direcció musical…………..Maurizio Benini

Direcció d’escena…………..John Copley
Escenografia…………John Conklin
Disseny de vestuari……..Michael Stennett
Disseny de llums……..John Froelich

Metropolitan Opera House, New York 10 de març de 2018

12 comments

  1. Qué pena! Para mí también es una de las favoritas, la vi y escuché en varias ediciones, incluidos los vídeos de Caballé en Aix y de june anderson con ramey al met, y estuve muy satisfecho con la reciente joyce. Aquí sólo me anima la curiosidad de escuchar a Camarena, porque de verdad Flórez fue estratosferico. Me da un poco de rabia haber alcanzado la edad en que se tiene eterna nostalgia para los insuperables cantantes de nuestra juventud….

    M'agrada

  2. JordiP

    Doncs la veritat jo en vaig gaudir molt! Quan es va acabar em va sortir un: jaaaa?
    Tampoc tenia cap referent anterior dels grans mites en aquesta obra, aixi que suposo que ajuda a no fer comparacions. El darrer cop que es va fer al Liceu crec haver-hi assistit, peroha desaparegut de la meva memoria, o be no fou una gran representacio, o be jo no ho vaig saber apreciar, que molt be podria ser.
    En qualsevol cas em va agradar poder apreciar la musica de Rossini en context, i poder veure que les floritures del vel canto tambe tenen sentit dramatic! Va ser una bona experiencia personal.
    Tambe em va agradar, a l’entreacte, poder saludar en Colbran! I com no vaig sortir amb deures per a seguir aprofundint en l’opus de Rossini, cosa que de ben segur fare!

    M'agrada

  3. colbran

    Como “Semiramide” es una de mis óperas preferidas iba predispuesto a que me agradase y a no ser muy exigente ni con las mutilaciones musicales ni con las interpretaciones vocales y así salí discretamente satisfecho del primer acto, especialmente gracias a la super-intervención de Javier Camarena, un auténtico milagro rossiniano, al que sólo puedo ponerle un pero y es el coronar las arías en agudo o sobreagudo, ni compuestos por su autor ni necesarios, después de las gloriosas notas emitidas dentro de las piezas a su cargo. Fue el auténtico rey de la función, dejando al resto de intérpretes a la altura del betún.

    Como Isabel Colbran carecía de notas agudas, como ya indica Joaquim, Rossini compuso para su esposa una partitura central con constantes descensos al grave y escasos ascensos a la zona alta, exactamente para una mezzo-soprano que es lo que en realidad era aunque en Italia en 1823 aú no se había definido esa vocalidad, con múltuples escalas cromáticas ascendentes y descendentes, pues la Colbran era única en esas técnicas. Angela Meade hizo lo que pudo, incluso bajó alguna vez al grave y ascendió demasiadas veces al agudo, con inventos que a mi no me gustan y dudo que a un auténtico rossiniano le gusten, La dirección musical de Benini era demasiado extraña (destrozó la mejor obertura de Rossini) y no extrajo de la fenomenal orquesta del Met lo que James Conlon consiguió en 1992 con la misma producción.

    La mezzo DeShong estuvo discretita y aburrida como cantante y fatal como actríz e Ildar Abdrazakov me desilusionó bastante, pero su buena planta dió empaque al personaje de Assur. Los personajes más perjudicados con los cortes son los del tenor Mitrane y la soprano Azema.

    De los dos famosos dúos de Semiramide y Arsace sólo puedo hablar del primero porque en el segundo acto me aburrí tanto que incluso hice una “cabezada” en ese dúo. Que esto me suceda a mí en esta ópera maravillosa me enfurece y es que el Met no ha sabido sacarle partido, posiblemente porque no abundan cantantes -Javier Camarena aparte- que hagan justicia a la hermosa y difícil partitura y hay que echar mano de lo que hay o de quien se arriesga aunque carezcan del estilo rossiniano..

    Aconsejo a quien pueda interesarle que revise la versión del Met de 1992 con una excelente June Anderson, una algo crepuscular Marilyn Horne, un fantástico Samuel Ramey y un muy eficiente Stanford Olsen, dirigidos por James Conlon.

    Aquí una buena versión de 2001, bastante completa, de Bruselas con Ewa Podles, Larissa Dakova, Rockwell Blake y Boris Martinovich, con una dirección musical de antología de Alberto Zedda. Sólo audio, pero de excelente calidad.

    M'agrada

  4. Fortheringay

    A mi també se’m va fer força llarga, especialment per la posada en escena tan estàtica, els terribles vestits que havien de dificultar per força el moviment i perquè les veus en general eren poc expressives. Potser anava molt disposat a que m’agradés i, francament, no hi vaig trobar gaires pegues a Meade, especialment tenint en compte la dificultat d’aquest rol. A DeShong i a Abdrazakov em va semblar que els faltava alguna cosa, a banda d’expressivitat: DeShong feia coses estranyes amb la respiració i a Abdrazakov potser li faltava agilitat. Camarena és un fenomen de la naturalesa i li va donar mil voltes al Flórez del Liceu. Amb ell no pateixes i sents tota l’estona una veu de tenor segura, imponent, esclatant (Flórez fa meravelles, però la veu em sembla més petita).
    La sensació general, va ser bona, tenint en compte la dificultat de trobar cantants com els grans que tots heu recordat. El que no suporto de la versió en cinema és l’insofrible amplificació. No sé si era problema de la sala o de l’emissió com a tal, però en alguns moments el so tan fort em resultava insuportable.

    M'agrada

  5. jordifosal

    Caballé, Horne, Ramey i Araiza continuen sent un equip fabulós. És clar que Araiza ha estat superat per Blake, Flórez o Camarena, però els altres tres no tenen encara a dia d’avui, competidors.

    M'agrada

  6. maria

    yo tambiem me he pasado al yelmo comedia… la sala es mucho mas grande que el ycaria, , no hay agobios ni problemas de entradas, que son sin numerar, y el sabado eramos 4 gatos. y el sonido muy bien, aunque un poco fuerte en algunos momentos . y el primer acto siiiiiiiiii me gusto mucho, pero el segundo realmente se me hizo largo, los duos etc,, vi alguna cabezadita entre los asistentes . no sabia que era tan larga la verdad … y los vestidos increibles, , la pobre semiramide, con lo gordita que es … pues daba pena con la cortina por vestido que le habian puesto, y camarena, ridiculo con una peluca feisima etc .. pero la opera en si, es muy buena, en el primer acto disfrute mucho .

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: