IN FERNEM LAND

ONP 2017/2018: BORIS GODUNOV


La capacitat de programació de l’òpera de París és imponent i després d’una excel·lent prestació musical de la nova producció de Parsifal ara presenta un Boris Godunov, dues òperes que en la majoria de teatres suposarien el cim de les seves temporades i que la capital francesa presenta, a banda d’altres títols que s’alternen, ambdues òperes de gran contingut orquestral i sobretot coral de forma quasi consecutiva. Pocs teatres poden fer això i a més a més amb resultats òptims. París sempre ha estat un dels principals centre operístics, però mentre altres capitals han anat perdent pistonada, París manté un nivell d’excel·lència envejable, amb lOpèra national programant en dues sales (Bastille i el Palais Garnier) a banda de l’Opéra Comique i altre spropostes en forma de concert en les diverses i suculents temporades simfòniques.

Per fer front a Boris s’ha contractat a Vladimir Jurowsky i el resultat no pot ser més excitant, per la sumptuosa resposta d’una orquestra en plena forma i un cor en estat de gràcia, compacta i impressionant en totes les intervencions.Una meravella.

Eb canvi el cor de nens no em va agradar gaire, semblaven poc quadrats i sempre unes micres a fora de l’entonació. Segurament coses meves, no em feu gaire cas.

Jurowsky malgrat la coneguda austeritat de la primera versió, la dirigeix amb molta intensitat i extraient a cada escena amb voluptuositat sonora, veritable passió.

Ës una llàstima que una versió com aquesta tingui una resposta escènica tan plana, buida i mediocre.

No cal dir que Ivo van Hoe l’actualitza i situa en una contemporaneïtat “putinesca” però sense la temible sumptuositat de les postes en escena que l’actual president de totes les Rússies utilitza per mostrar al món l’esplendor del seu regnat, poder i autoritarisme. van Hoe ho ha tot excessivament auster, tant que a vegades sembla pel vestuari dissenyat per An D’Huysun assaig d’una companyia galdosa i provinciana. Alfinal reben una esbroncada, no com la de Warlikowski al Don Carlos, però sí, sonora.

L’immens escenari de la Bastille permanentment buit només amb una escala al bell mig i uns murs plans que l’envolten que serveixen per projectar vídeos en un recurs, pobre i dramàticament distanciant. La crítica política, tan vigent com punyent, queda dispersa en un escenari que no ajuda a concentrar l’acció i això que els que l’hem vist pel streaming o al cinema juguem amb l’avantatge dels primers plans que per a un espectador en el teatre són inexistents.

Una producció inútil, no per lletja, que també, sinó per plana i sense relleu dramàtic, per avorrida i visualment fatigant.

Vocalment l’equip és bo, no superlatiu, però si compacte, ben conjuntat i cohesionat.

Ildar Abdrazakov és més bon Boris que no pas Felip II, per entendre’ns fàcilment. La veu del tsar oscil·la entre el baríton original i el baix que s’ha imposat ençà la segona versió. La tessitura menys extrema l’afavoreix perquè no el castiga tant en la zona greu. La caracterització dramàtica és bona i convincent en les tres escenes cabdals de l’òpera: davant de la catedral, a la cambra amb Fiodor i l’escena amb els boiars i la posterior de la mort. Segurament el streamig també el beneficia amb generositat en un espai tan vast com el de la Bastille.

El Pimen de Ain Anger és vocalment irreprotxable, però li manca la profunditat del rol, l’autoritat d’un gran intèrpret, la personalitat artística. 

Evgeny Nikitin per un dia deixa de ser Klingsor i passa a ser Varlam amb rotunditat vocal i no tant de registre, ja que ell és un baix baríton,, no un baix profund.

Maxim Paster és l’intrigant príncep Chouiski i el canta de manera incisiva.

El tenor Dmitry Golovnin canta el falç Dmitiri amb suficiència, ja que quan la versió ens priva de l’acte de Polònia, la seva participació esdevé massa anecdòtica.

Vasily Efimov és un bon innocent, rol agraït, agraït i agraït, malgrat que van Hoe el castiga a cantar sempre en calçotets, mentre que Boris Pinkhasovich s’imposa com a Andrei Chtchelkalov i Mikhail Timoshenko impressiona com a Mitioukha.

Sense la tan injustament injuriada Marina, la participació femenina en el Boris queda limitada als dos fills de Boris, la dida i l’hostalera. Ruzan Mantashyan no em va dir gran cosa com a Xenia i Evdokia Malevskaya canta amb un timbre i un color desagradable un insufroble Fiodor, mentre que la dida de Alexandra Durseneva i sobretot l’hostalera de Elena Manistina són molt més convincents.

Boris, qu eno és una òpera fàcil d’assimilar en tota la seva grandesa i profunditat i de la que en cada escoltada se n’aprèn alguna cosa, és una de les òperes cabdals de tots els temps. Mai em fa mandra tornar-hi, tantes vegades calgui i faci falta, per això una nova versió sempre serà benvinguda a IFL.

Paris una altra vegada, lamentant la manca d’una producció que estigui a l’alçada de l’òpera i de la gran direcció de Jurowski, torna a mostrar el seu poder i categoria.

Modeste Petrovitch Moussorgski
BORIS GODUNOV (1869)

Boris Godounov: Ildar Abdrazakov
Fiodor: Evdokia Malevskaya
Xenia: Ruzan Mantashyan
La nourrice: Alexandra Durseneva
Le prince Chouiski: Maxim Paster
Andrei Chtchelkalov: Boris Pinkhasovich
Pimèn: Ain Anger
Grigori Otrepiev: Dmitry Golovnin
Varlaam: Evgeny Nikitin
Missaïl: Peter Bronder
L’aubergiste: Elena Manistina
L’innocent: Vasily Efimov
Mitioukha: Mikhail Timoshenko
Un officier de police: Maxim Mikhailov
Un boyard, voix dans la foule: Luca Sannai

Orchestre et Choeurs de l’Opéra national de Paris
Director del cor: José Luis Basso
Director musical: Vladimir Jurowski

Director d’escena Ivo van Hoe
Escenografia: Jan Versweyveld
Disseny de llums: Jan Versweyveld
Disseny de vestuari: An D’Huys
Video: Tal Yarden
Dramaturgia: Jan Vandenhouwe

ONP La Bastille, París 7 de juny de 2018

9 comments

  1. maria

    yo ya comente de pasada en manon, esta mania de cambiar los tiempos y modernizar etc … en muy pocas ocasiones con resultados posistivos . y cite este boris, y como tu muy bien dices tan feo, plano etc etc … el vestuario, yo puse como de mercadillos de las glorias, con sudaderas, anoraks etc .. que aparte de feisimo, chirriaba en una opera tan marcada cronologicamente en la epoca de los zares etc etc .. y lo mismo el propio zar en camisa etc … es una pena …

    Liked by 1 person

  2. marcozincone

    Creo que después de la decepción del Boris del Liceu, ya no estoy para ver corbatas, pero ya me imagino el pacer de escuchar esta nueva edición. Comparto lo de “en cada escoltada se n’aprèn alguna cosa, és una de les òperes cabdals de tots els temps. Mai em fa mandra tornar-hi, tantes vegades calgui i faci falta”. Gracias Joaquim y gracias Paris!

    M'agrada

  3. JordiP

    M’ha encantat la teva apreciació: “Una producció inútil, no per lletja, que també…” molt contundent. Boris Godunov és una de les primeres òperes que vaig veure al Liceu al principi dels meus abonaments, i encara la tinc ben viva en el record. Amb Matti Salminen. En tinc una gravació, que de tant en tant surt de l’armari per a ser escoltada de nou (arran de l’apunt, tornarà a sortir, no fos cas que se li acumulés pols al damunt). Estic d’acord amb tu en que és una grandíssima obra.

    Sobre el tema de les posades en escena, que hi farem. Suposo que intentar fer el de sempre però que sigui diferent i sucós deu ser molt difícil, així que els qui no hi arriben opten per fer coses rupturistes, i amb un parell de whiskys, mentre pensen que faran se’ls acudeixen tota mena de bajanades: flashbacks, videos, astronautes, nazis a tort i a dret, etc…. sense pensar que la majoria de vegades menys és més (i això no significa buidar l’escenari).

    Gracies pel comentari Joaquim!!!

    J.

    M'agrada

  4. elioronco

    En Jurowski em sembla un dels directors més interessants de l’actualitat. Les seves direccions sempre demostren un coneixement profund de l’obra, i en el repertori rus em sembla insuperable avui dia.

    M'agrada

  5. jaumeM

    “Boris, que no és una òpera fàcil d’assimilar en tota la seva grandesa i profunditat i de la que en cada escoltada se n’aprèn alguna cosa,”
    Gracies pel comentari i per fer-me sentir menys inculte.

    M'agrada

  6. XavierCat

    Una de les meves operes preferides de sempre des de que la vaig escoltar per primer cop en aquella versió on en Boris Christofff feia diversos papers! i que em va cautivar, crec que el primer cop que la vaig veure en viu va ser al Liceu a finals dels vuitanta amb en Martti Talvela com a protagonista i anys mes tard amb en Matti Salminen, sempre m’ha impresionat en qualsevol de les seves versions tant com us podreu imaginar amb l’anecdota que us explico breument…em va impactar i agradar tant aquesta opera i el paper de’ n Boris que en neixer la meva primera filla a l’any 1993 li vaig posar de nom el de la filla del protagonista: Xènia!!..es una meravella musical no sempre prou valorada i malauradament com tantes altres molt castigada per les actualitzacions escèniques d’avui en dia no sempre, ni gairebe mai del tot reexides,una llastima perque amb la seva escenografia i tota la seva iconografia històrica es una joia operística i a poc que se’nsurtin be amb uns bons interprets es un espectacle operístic de primera linia i oblidable, sembla que aixó cada cop costa mes i aquesta versió no n’es una excepció donat que per mi malgrat tenir un nivell prou acceptable vocalment , l’apaga i deslluiex moltissim l’escenografia que la desubica i interfereix. en la història…tot i aixó un Boris es un Boris i agraeixo moltissim a en Joaquim l’oportunitat de revisar-lo i si mes no, gaudir-ne a estones i de pas recordar-li a la meva filla l’origen del seu nom unaltre cop!.

    M'agrada

    • colbran

      “Boris Godunov” es una de mis tres óperas favoritas y la he visto en todas las versiones presentadas en el Liceu desde 1955 hasta el presente, múltiples veces en retransmisiones, en grabaciones videográficas y dispongo de varias grabaciones completas tanto de la versión “austera” como la de 1872, con el acto de Polonia. Boris Christoff (para mí el mejor bajo de todos los tiempos) la grabó dos veces interpretando Boris, Pimen y Varlaam, ambas con el acto citado de Polonia; la primera en 1952 con Eugene Zareska en el rol de Marina, mezzo que pude ver en el Liceu encarnando este ambiguo personaje en 1959, al lado del gran bajo Miroslav Changalovic y la segunda en 1962 con Evelyn Lear de Marina. Yo prefiero la primera grabación del ’52.

      En mi opinión “Boris” sin el acto de Polonia es una ópera extraordinaria, con ese acto es genial, acto que incluye maravillas musicales tanto en la escena del “boudoir” de Marina (coro de entrada, mazurka de Marina, dúo con el satánico jesuíta Rangoni) como en la de la fuente (polonesa, el fabuloso y sensual duo de Marina y el falso Dimitri, las intervenciones de Rangoni…). Sin ese acto, el “Boris” pierde las melodías más inolvidables de esa genial ópera, al menos para mí.

      M'agrada

      • XavierCat

        Muchas gracias como siempre por tu información complementaria y me alegra compartir contigo la veneración por esta gran opera y como no por Boris Christoff.

        M'agrada

  7. elioronco

    El passat dia 2 de juliol vaig assistir en directe a la representació d’aquest Borís, i com que no he tingut temps d’asseure’m davant del teclat fins ara, aprofito per deixar les meves impressions encara que ja estiguin una mica “caducades”.

    La direcció escènica de Ivo van Hove em va semblar decepcionant, i no precisament per l’escenografia. Els equilibris de poder que apareixen al Borís són ben contemporanis i em sembla fins i tot necessari despullar l’escena de l’exotisme de les produccions més conservadores. Si Borís ha d’anar en mànigues de camisa i l’escenari ha de quedar buit, endavant (cal dir que en directe no feia mal efecte, els moviments escènics eren prou acurats per atreure l’atenció i estaven ben repartits per l’escenari). El problema és que no vaig veure a la proposta de van Hove cap intenció definida, ni cap aspecte que fes reflexionar sobre l’obra més enllà del que ja fan música i text. I en una obra amb tant potencial com Borís això em sembla un fracàs imperdonable.

    Llegint la conversa entre van Hove (director d’escena) i Vandenhouwe (dramaturg) reproduida al programa de mà, quedava clar el desconeixement que tots dos tenen de l’obra de Mussorgski i de Puixkin (especialment preocupant en el cas de Vandenhouwe, musicòleg de formació). Diu van Hove al principi: “Jo crec que aquesta [la versió original de 1869] és la versió que volia Mussorgski.” I més endavant: “Aquesta primera versió era massa innovadora per l’època. En aquell moment, la seva recepció va ser un xoc en el món de l’òpera.” La darrera afirmació és directament falsa, ja que la versió de 1869 no es va estrenar en vida de Mussorgski i no va veure la llum fins que el musicòleg Pavel Lamm va publicar la partitura de les dues versions l’any 1928. La primera afirmació està àmpliament refutada, ja que el procés de revisió de Mussorgski (ampliament documentat i analitzat) demostra que els canvis introduits a la versió de 1872 són totalment voluntaris i reflexen una evolució tant de la seva estètica musical com de la seva concepció de la Història, aquesta última influenciada per la lectura de Nikolai Kostomarov (qui pensava que la Història la crea el poble i no els tsars). Sense cap mena de dubte, la versió de 1872 era la DEFINITIVA per Mussorgski, i la que ell volia que es representés. La versió de 1869 és prou interessant per ser representada malgrat la voluntat de l’autor, però d’aquí a tergiversar-ne la intenció manifesta hi ha un abisme.

    Per si fos poc, Vandenhouwe (recordeu, és musicòleg), afirma tot seguit que “a la fi de la segona [versió] el poble es revolta, mentre que a la primera, seguint les paraules de l’obra de Puixkin, el poble resta mut”. De nou recorren a una informació errònia per legitimar la primera versió, quan resulta que en el manuscrit de Puixkin el poble no resta pas mut. Segons les notes de Jaume Creus a la seva traducció catalana, Puixkin va modificar el final, deixant el poble en silenci, per burlar la censura, fet que un equip que preté dur a escena Borís hauria de conèixer. El diàleg segueix amb van Hove reivindicant que Borís és també un drama del poble, conclusió a la que també va arribar Mussorgski després de llegir Kostomarov, i que precisament va plasmar no a la versió de 1869 que ha triat van Hove, sinó a la de 1872. En fi, després de llegir tot això no sorprèn que el resultat sigui una versió superficial i buida d’una de les obres amb més potencial de tot el repertori.

    Coincideixo en general amb la valoració musical. Abdrazakov em va agradar. Encara que el seu Borís és més sobri que el de Salminen (no em vaig poder estar de recuperar el DVD de la versió del Liceu) és expressiu i reflexa l’angoixa del personatge d’una forma molt sincera. El veig més preocupat pels assumptes del poder (la volubilitat del poble, les intrigues dels Boiars) que no pas pel remordiment, i això m’agrada ja que sempre he volgut pensar que potser en el fons Borís no és culpable de la mort del tsarevitx (al capdavall la crònica de Pimen n’és l’única acusació directe, i tots sabem amb quina cura cal interpretar aquestes fonts), cosa que el faria un personatge encara més tràgic.
    En directe Abdrazakov no va tenir cap problema per fer-se sentir. L’únic que quedava més apagat era el Xuiski de Maxim Paster, que em va convèncer més escènicament (l’actitud sospitosa de Xuiski va ser per mi el punt més interessant de la posada en escena) que vocalment. Em van agradar especialment el Grigori de Dmitri Golovnin i el Iurodivi de Vasily Efimov i gens el Fiodor d’Evdokia Malevskaya.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: