IN FERNEM LAND

LA NONNE SANGLANTE DE GOUNOD


L’Opéra Comique ha recuperat en ocasió de la celebració del bicentenari del naixement de Charles Gounod (París 17 de juny de 1818) la seva segona òpera, La nonne sanglante (La monja sagnant), estrenada a l’Opéra de París l’any 1854.

Malgrat que la música mereix en molts moments l’atenció per la reconeguda inspiració del seu compositor, ja sigui en el tractament melòdic en inspirades àries, duos i uns passatges concertants que porten l’empremta meyeerberiana que caracteritza la majoria de compositors de totes les escoles i països des de Wagner a Verdi, passant per a tots els francesos que volien ser algú en el món operístic parisenc, que en aquell moment era com dir en el món mundial.

Ja en aquesta segona òpera trobem clixés que després repetiria en les seves obres més reconegudes, i escoltant l’inici del tercer acte d’aquesta Nonne és molt evident passa a la karmesse del Faust o al “Je veux vivre” de la Juliette, així com escoltant al patge Arthur hereu del Urbain de Les Huguenots i que després trobarem com a Siebel al Faust o el Stéfano del Roméo et Juliette, és a dir un rol travestit per a una mezzosoprano o soprano indefinida, que canta dos cuplets per farcir una òpera llarga que no estaria gens malament si fos mitja hora o fins i tot tres quarts d’hora més curta i que si no fos per un llibret d’un nul interès fins i tot per els provocadors insaciables, de ben segur s’hauria representat més sovint, perquè els tenor valents, tenen en el rol de Rodolphe una mina de satisfaccions, alhora que de riscs i paranys, però renoi, si es compta amb les facultats, l’estil elegant i la sensibilitat pròpia del repertori francès és un goig que garanteix un èxit sonat al protagonista.

A l’Opèra Comique (potser s’hagués hagut de representar a la Sala Garnier per fer-ho més memorable) han comptat amb la vibrant, romàntica i passional direcció musical de Laurence Equilbey al davant de la seva inseparable Insula Orchestra i el magnífic cor Accentus, ambdues formacions creades per ella i ambdues formacions de categoria més que contrastada.

Amb la part musical, orquestral i coral ben garantida, l’elenc vocal mostra més alts i baixos, però garantint amb el Rodolphe de Mychael Spyres, l’excel·lència d’un rol espectacular, preciós i immisericorde, a l’estil del Raoul de Nangys, l’Arnold o l’Arrigo de Les Vêpres siciliennes, no debades va ser el mateix tenor qui va estrenar les dues òperes.

El tenor nord-americà està immens, tant de bo el seu Ferrand dels propers dies al Liceu assoleixi aquestes cotes d’elegància, finor, estil i exhibició vocal, tot i que les dimensions de l’Opéra Comique i el teatre barceloní no tenen res a veure.

La resta està en el millor dels casos un graó per sota del tenor.

Vannina Santoni és Agnès. La veu és bonica i fàcil del centre a l’agut, però queda més limitada en les escenes més dramàtiques on en alguna ocasió parla en la zona més greu de la tessitura, idònia per a una soprano lírica ample.Canta amb molta empenta i intenció i transmet.

Marion Lebègue interpreta el rol de La Nonne. La mezzosoprano francesa exagera una mica l’emissió per semblar més dramàtica del que és en realitat però interpreta amb intensitat un rol, que com el d’Agnès no te cap moment de lluïment en solitari.

La jove soprano belga Jodie Devos canta el rol del patge Arthur i obté, si he de jutjar per la resposta del públic, l’èxit més sorollós després de Spyres, és clar. La veu no em sembla res excepcional però si que és veritat que canta de manera contagiosament fresca, sense entubaments ni emissions forçades. Irradia èxit aquesta noia

Els baixos, que a la manera meyerbeeriana nodreixen elm cast els he trobat a faltar rotunditat de registre, ni André Heyboer (Luddorf), ni Jean Teitgen (l’eremita) llñueixen un registre greu d’aquells que s’identifiquen en el món operístic amb l’autoritat moral, política o religiosa. A banda dels convencionalismes, es troben a faltar veritables baixos que només obrir la boca no tinguis cap dubte que quan la partitura ho demani et faran una nota greu de impactant efecte. Signes dels temps, del canvi climàtic o de la manca de preparació als conservatoris i escoles?

El tenor Enguerrand De Hys assumeix dos rols quasi bé anecdòtics, però els fa lluí amb una veu prometedora que permet augurar una carrera en rols de compromís. S’haurà d’esperar però sembla que ho tingui tot a favor.

Completa amb justa discreció Luc Bertin-Hugault com a baró de Moldaw, amb una veu de farinetes i Olivia Doray com a Anna.

La producció de David Bobée no molesta, ni transgredeix. Embolcallada en una escenografia fosca, poc definida i pràctica, i amb un vestuari que alterna els aires gòtics de l’acció original (segle XI) amb una contemporaneïtat de disseny, una acciói escènica que després d’una estona deixa d’interessar perquè a banda de poc comprensible no ofereix gaire emoció a l’historia. Les lluites entre families rivals a la manera shakesperiana, durant l’obertura, coreografiades amb una certa càmara lenta, se’m van fer feixugues, tot i que no li negaré una certa plàstica i tot plegat, sense ser res de l’altre dijous, no molesta en una òpera on la partitura ens regala grans moments i pel tenor un grandíssim lluïment, si es compta amb algú com Spyres, és clar.

Recomanable és poc, diria que imprescindible

Charles Gounod
LA NONNE SANGLANTE
Opera en 5 actes llibret de Eugène Scribe i Germain Delavigne basat en la novel·la The Monk de Matthew Gregory Lewis

Rodolphe Michael Spyres
Agnès Vannina Santoni
La Nonne Marion Lebègue
Luddorf André Heyboer
Arthur, Urbain Jodie Devos
Pierre l’Ermite Jean Teitgen
Le baron de Moldaw Luc Bertin-Hugault
Fritz, Veilleur de nuit Enguerrand De Hys
Anna: Olivia Doray

Choeur Accentus
Insula Orchestra

Direcció musical: Laurence Equilbey

Direcció escènica: David Bobée
Col·laboració artística: Corinne Meyniel
Escenografia: David Bobée, Aurélie Lemaignen
Disseny de vestuari: Alain Blanchot
Disseny de llums: Stéphane Babi Aubert

Opéra Comique París, 12 de juny de 2018

8 comments

  1. Ordet

    Ohh. Joaquim quina alegria que parlis d’aquesta òpera. Com saps, jo la vaig veure a París. Al teatre, la posada en escena se’m va fer força avorrida. No entenc perquè tot era negre. Que haguessin tancat els llums i l’haguessin fet en concert… L’orquestra va sonar excessivament seca (això de tocar Gounod amb instruments històrics se’m fa estrany). El sr. Spyres és molt musical però la seva veu és molt blanquinosa (no m’explico lo bé que sona el seu Enée). La noia que feia de patge (que originalment també s’havia de dir Urbain i és calcat al de Meyerbeer) va ser el millor de la nit. Indescriptible el lapsus que va patir l’eremita, obligant a parar l’orquestra. Això de no tenir mestre apuntador a vegades té fatals conseqüències.
    Salutacions!

    M'agrada

  2. JordiP

    Gracies! Hi pararem esment. N’Spyres ens va comentar a la sortida del seu concert el mes passat que tenia moltes ganes de venir a interpretar aquesta òpera. Celebro el que dius. I esperem que al Liceu ens regali també una brillant interpretació.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: