Dissabte 16 de juny i dins el marc de les VII tardes musicals a Urgell que organitza l’església Adventista del Setè Dia va tenir lloc un concert del contratenor català Víctor Jiménez Díaz, acompanyat pel grup Il Gesto Armonico, un concert dedicat íntegrament al compositor anglès Henry Purcell.

En Víctor és jove, tot just porta cinc anys de carrera i malauradament es mou més a fora del seu país que a casa seva, on la majoria de intervencions que fa les produeix ell mateix.

La proposta que va presentar el passat dissabte a Barcelona serveix també de promoció del primer disc que està a punt d’aparèixer i que òbviament produeix ell mateix. El panorama és el que és i en aquests moments on ningú et ve a buscar, només els més inquiets, agosarats i capacitats tenen possibilitats reals de subsistir o fins i tot triomfar, ell ho té tot al seu favor per fer-ho.

S’envolta de bons músics, investiga, cerca, estudia i es promociona amb propostes tan interessants com l’oferta abans d’ahir programant un monogràfic de Purcell, compositor cabdal i massa oblidat, que reuneix en el seu ampli catàleg veritables meravelles.

En Víctor va demostrar conèixer l’estil en atorgar a cada peça de les 18 interpretades oficialment, la corresponent variació dramàtica. Ell sap el que diu i sap com fer-ho arribar al públic, a més interactua amb ell buscant complicitats, ja sigui amb una extravertida gestualitat ja sigui explicant breument amb el públic les peces abans de interpretar-les, si bé crec que en aquest darrer aspecte li manca una mica de rodatge i  desimboltura per desempallegar-se d’una certa timidesa que vol amagar, però això rai, passa amb els anys.

Musicalment, que és el que més ens interessa, hi ha un esperançador i llarg camí per endavant perquè en Víctor és jove i te moltes qualitats i moltes capacitats tècniques ja apreses, consolidades i ben desenvolupades, però la seva inquietud i permanents ganes d’aprendre fa que s’albiri una esplèndida carrera en un terreny on sortosament cada vegada hi ha més públic interessat.

La veu és dúctil i ampla, la gradua bé i l’emet amb un intel·ligent control, tant de les sonoritats més cranials, com dels canvis de registre, sovint conflictius en molts contratenors i que ell en canvi unifica de manera natural. Hi ha aspectes que es poden millorar com l’emissió de la zona més greu que a vegades queda massa difosa o algunes agilitats, però no hi ha cap retret a fer, són aspectes que amb la dosi de musicalitat i refinament mostrades durant tot el concert, molt aviat quedaran superats.

El programa es va iniciar amb un himne sacra, com a senyal de respecte i agraïment al lloc on es feia el concert i fent una enorme el·lipsi també va ser amb un himne de gratitud que va concloure definitivament el concert en la propina que va oferir per agrair la resposta entusiasta del públic que el varem anar a sentir i gaudir. En mig cançons i àries d’òperes del compositor anglès fins acabar amb l’immensa escena final de Dido and Aeneas on lluny dels artificis vocals tan propis del barroc, en Víctor va demostrar la importància que té saber dir el text i expressar i emocionar a traves de la música, les emocions més intenses. Aquest fet és cabdal per valorar les capacitats d’un artista, perquè variacions embogides, salts d’octava, escales cromàtiques vertiginoses, trinats, legatos i fiatos que provoquin calfreds és quelcom habitual en els cantants que tenen el barroc com a base central de la seva activitat. No dic que sigui quelcom fàcil, però és una tècnica que si ets constant, s’aprèn. El que no es pot aprendre i s’ha de portar a dins és comunicar i saber emocionar, perquè de cantants tècnicament enlluernadors i emocionalment plans n’estem farcits.

Víctor Jiménez  Díaz sap perfectament com administrar un concert, alternant els moments de recolliment amb els d’exaltació, portant a tots els que l’acompanyen per on ell vol i això és important perquè sense la complicitat del públic és impossible assolir la comunió d’aquells moments irrepetibles que fan d’alguns moments d’un concert, inoblidables.

L’acompanyament de Il Gesto Armonico, és a dir: Laura Sintes (flauta), Eva Febrer (violí), Dimitri Kindynis (viola de gamba), Maike Burgdorf (corda polsada) i Mireia Ruiz (clavicèmbal) va ser providencial per crear la sonoritat més autèntica i embolcallant, per la calidesa de la interpretació, la conjunció i equilibri, la cura en el so i la perfecta sintonia amb el solista.

Un concert magnífic i un artista que ens farà gaudir molt. Bravo!