Un desastre, una nit on els responsables musicals i escènic es van posar d’acord per malmetre una òpera bella, una obra mestra que en mans del maldestre Netopil i l’al·lucinat Räth va esdevenir un fracàs només salvat en part per alguna prestació vocal meritòria d’un cast que prometia moltes més alegries, és clar que tot i conservant la parida escènica, un bon director musical pot treure molt més suc, no d el’òpera, què és obvi, sinó d’aquestes veus que semblaven necessitar si o si un director musical que posés criteri, intenció, drama, lirisme i sobretot natura
Un Der Freischütz sense bosc és com un Der Fliegende Holländer sense mar, i en aquesta nova producció el bosc brilla per la seva absència i allà on l’orquestra weberiana s’esforça en descriure l’esclat de la misteriosa atmosfera del bosc i la cova diabòlica, aquí queda difós en un discurs sorollós, de tempos incoherents i sense cap cura ni pietat en la concertació, amb una orquestra irreconeixible i un cor amb veritables problemes i evident decadència.
El Max de Andreas Schager és qui més aplaudiments i bravos s’emporta. Està bé, però que canti a casa no pot ser només el motiu per obtenir un èxit sonat, més aviat penso que per obtenir l’aprovació plena que els vienesos li tributen hauria de ser una mica més polit i no cantar-ho tot pel boc gros.
Sensible l’Agathe de Camilla Nylund, amb algun signe de maduresa encara digne. Una mica cridanera i maltractada per l’escena, l’Ännchen de Daniela Fally, però és cert que la soprano austríaca hi posa moltes ganes, però sacrificant homogeneïtat i bellesa de registre en un rol que sembla que la superi.
El Caspar de Alan Held queda mancat de personalitat i sense gaire caràcter.
Albert Dohmen per l’eremita és un luxe i el baix baríton supera la part sense problemes, però és clar, fer-lo aparèixer baixant del cel dins d’una làmpada de cristall és ridícul.
Hans Peter Kammerer sona amplificat artificialment i per tant difícil de valorar
Adrian Eröd, Clemens Unterreiner i Gabriel Bermúdez completen el cast amb discreció.
Què Christian Räth s’hagi carregat l’argument i vagi a la recerca de dramatúrgies recaragolades no ens hauria de sorprendre a aquestes alçades i una vegada més la producció escènica esdevé un obstacle i fins i tot un contrasentit per fer fluir amb naturalitat la partitura.
El caçador ara és un compositor, òbviament el mateix Weber, i a partir d’aquí podríeu esperar qualsevol cosa, però tampoc creieu que desvarieja tant, això si: Agathe es deixa estimar i assaltar al llit per una fogosa Annchen de sexe indefinit, l’eremita es despenja literalment del cel sobre una làmpada, no hi bales, del piano que presideix l’escenari en quasi tota la representació sorgeixen flamarades que al final també sorgiran de la partitura escrita pel compositor, Samiel canta (o no) de cap per avall penjat dels peus en una imatge tan impactant com gratuita i és clar, i més important, no hi ha bosc, tot passa en interiors foscs, engabiats i envoltats d’ocellots que és una pràctica molt sovintejada pel directors d’escena actuals que sembla que tots hagin estudiat ornitologia i taxidèrmia.
El dia que vagi al psicòleg li preguntaré quin missatge soterrat hi ha en mostrar ocells ja sigui dissecats o no, en escena.
El primer dia sembla ser que a la Staatsoper hi va haver un escàndol històric en contra de la direcció musical i l’escènica. El dia que l’ORF ho va retransmetre el públic es va comportar, és clar que Christian Räth i el seu equip no van sortir a saludar. El director txec Tomáš Netopil va ser injustament respectat. Quin horror!
Carl Maria von Weber
DER FREISCHÜTZ
Agathe Camilla Nylund
Ännchen Daniela Fally
Caspar Alan Held
Max Andreas Schager
Ein Eremit Albert Dohmen
Samiel Hans Peter Kammerer
Ottokar Adrian Eröd
Cuno Clemens Unterreiner
Kilian Gabriel Bermúdez
Chor und Orchester der Wiener Staatsoper,
Direcció musical: Tomáš Netopil
Direcció escènica: Christian Räth
Escenografia: Gary McCann
Disseny de llums: Thomas Hase
Vídeo: Nina Dunn
Coreografia: Vesna Orlic
Wiener Staatsoper, 14 de juny de 2018
IN FERNEM LAND 
Mare de Déu, però si és una obra mestre, no cal fer el papanates, el papanatisme de alguns directors de escena denota que són uns mediocres. Que vagin en compte si algun dia van a l’hospital i passen per la planta de psiquiatria, perquè amb tota seguretat se’ls quedaran.
M'agradaM'agrada
Que pena! Pero no me parece recordar que la del Liceu fuera mucho mejor… Ya no se salva nadie!
M'agradaM'agrada
La interpretació psicoelquesigui habitual dels ocells és que representen la llibertat i el desig d’assolir-la, amb totes les variants que s’hi vulgui, però no sé jo si tindrà molt sentit en aquest Der Freischütz. Certament, és una òpera que “demana bosc”: l’ambientació i el clima obtinguts de la combinació de la música i l’argument, sobretot en les escenes del bosc i els conjurs, és extraordinària i “complicar-les” amb una interpretació diferent segur que perjudica la immediatesa d’aquesta música. Com ja han dit, l’últim Freischütz al Liceu també va pecar (potser no tant) d’això i no va tenir la força que podria haver tingut amb una escenografia que respectés l’argument original: que el bosc és una idea simple i primitiva, poc elaborada (com tots els contes de fades que s’hi situen, potser), però efectiva. El que passa, ha de passar en el més pregon i fosc del bosc i llavors sí que el conjunt adquireix aquella força captivadora que et deixa pendent de l’escena… En aquestes òperes amb elements fantàstics (que avui, que ja hem vist de tot, ens poden resultar ingenus), com Der Vampyr, Undine i similars, trobo que, com en els contes tradicionals (no deixen d’esser-ne), és més efectiu respectar aquesta simplicitat original, per molt que avui no ens la creguem, que embolicar-se amb interpretacions que acaben complicant i malbaratant el missatge, a més de no fer-lo més creïble. La mateixa Russalka (un altre conte d’allò més clàssic) que vam veure no fa tant al Liceu, encara que resultés teatralment riquíssima, també pecava d’un excès de complicació que acaba desvirtuant la manera de percebre el conjunt: guanyen, segurament, en veure-les més d’un cop o quan hom ja coneix molt bé l’obra que s’hi representa, però si no… fan difícil una obra que, justament, els autors volien que fos fàcil i entenedora. Si, a sobre, el resultat dramàtic no és gaire reeixit, hem despullat un sant i no hem vestit l’altre… el joc no val la candela.
M'agradaM'agrada
Jo crec que fins que el public no es rebel·li i apallissi un dia a l’escenograf el dia de l’estrena, seguiran fent-nos empassar bajenades pel broc gros. Quin futur ens espera!
M'agradaM'agrada
Quina mala sort, jo encara no la he vist mai. Pensava que a a la Imperial Viena la cosa aniria millor…
M'agradaM'agrada