IN FERNEM LAND

STAATSOPER DE VIENA 2017/2018: LOHENGRIN (LIPPERT-DASCH-ZHIDKOVA-RASILAINEN-BAUER-ERÖD;HOMOKI-WEIGLE)


Jukka Rasilainen (Telramund) i Elena Zhidkova (Ortrud) Lohengrin a la Staatsoper de Vienas. Producció Andreas Homoki Fotografia de MICHAEL Pöhn Viena

L’any 2016 la Staatsoper ja ens va martiritzar amb el Lohengrin de Herbert Lippert i tanscorreguts dos anys hi torna. No es tracta de que Lippert no doni la talla de jove i enlluernador cavaller del cigne, no això és una evidència, aquest no és només el problema, el problema més greu és què no dóna la talla vocal i el seu Lohengrin és d’una mediocritat indigne de la Staatsoper de Viena.

Annette Dasch, malgrat ser una dona molt atractiva que sembla la filla o la nèta de Lippert, tampoc té l’elegíaca vocalitat per fer creïble la seva Elsa, més propensa al grit i a l’entonació dubtosa que a cap altra copsa. No he entés mai la veenració que alguns tenen per aquesta soprano que en temps del Neue Bayreith no hagués cantat ni una filla del Rhin.

Elena Zhidkova  és una intensa Ortrud sense la personalitat d’Herlitzius o la ferocitat de Lang, però dóna les notes amb solidesa sense la sibilina maldat i amb una certa intensitat vocal en els moments que es requereix. Manca la intenció i sobretot l’abassegadora personalitat de kes Ortrud de referència. No e spoden fer les imprecacions com qui llegeix la llista de la compra.

Magnífic el Telramund de Jukka Rasilainen, vocalment solid  i convincent dramàticament. Ell i Zhidkova són el millor d’una representació que ja es preveia anodina abans de començar.

El multidiscliplinar Adrian Eröd com a herald i un discret Rei de Andreas Bauer completen un cast que no honora ni l’òpera, ni la casa que la representa, però a Viena sembla que això els importi poc, són com una cadena de producció operística que han de fer representació diàr ia encara que això comporti la sempre preocupant rutina que envolta la majoria de nits operístiques vieneses de l’actualitat.

Sebastian Weigle concerta bé i estructura el relat amb coherència i tensió obtenin una bona resposta de l’orquestra, però el cor de la Staatsoper està en un moment lamentable i desllueix en molts moments les grans escenes concertants.

La producció d’Homokiamb un treball més epontanbi i uns interprets físicament més creïbles té alguna cosa interessant, però cau en el pecat de voler ser transgessora, poètica i transcendent, masses objectius que acaben tenint un resultat ben discret.

Richard Wagner
LOHENGRIN

Lohengrin: Herbert Lippert
Heinrich der Vogler: Andreas Bauer
Elsa von Brabant: Annette Dasch
Ortrud: Elena Zhidkova
Frederik von Telramund: Jukka Rasilainen
Der Heerrufer des Königs: Adrian Eröd

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper
Director musical: Sebastian Weigle

Director d’escena: Andreas Homoki
Escenografia i vestuari: Wolfgang Gussmann
Disseny de llums: Franck Evin
Dramatúrgia: Werner Hintze

Wiener Staatsoper 26 de juny de 2018

6 comments

  1. Salvamolins

    Quin comentari més decebedor. No dubto gens però, de la veracitat d’en Joaquim. Haver de valorar d’aquesta manera una òpera d’un dels seus compositor preferits. Per a mi tot hi ser Parsifal la meva preferida, la que s’escolta més a casa es Lohengrin. Si això passa pel que veig a bastants teatres de referència, què passarà quand la veiem al Liceu? Quina por.

    M'agrada

  2. JordiP

    Pel que llegeixo, la majoria de comentaris de Viena van en la mateixa linia, un qualificatiu: anodi. Ha de ser molt frustrant com a public i sortir sense ni fred ni calor gairebe en cada funcio a la que es va. Com a minim, aqui, a Can Liceu, les coses es fan mes amb esperit llati i o be sortim entusiasmats o a punt de tallar-nos les venes. 😀

    De tota manera, no se si aquesta sensacio de mediocritat generalitzada que sembla imposada a tot arreu no se si tambe la tenien als 50, 60 o 70 i amb el temps s’ha anat fonent, com a mediocritat que es, i nomes ha quedat allo que es inalterable, com l’or.

    M'agrada

    • colbran

      Lógicamente, Jordi, en los 50s, 60s y 70s también nos encontrábamos con alguna mediocridad pero en general salíamos satisfechos o entusiasmados porque no se pensaba tanto en la escena y sí en la música -aunque concretamente en el Liceu el resultado musical dependía de si el director era un rutinario o de prestigio, ya que la orquesta y el coro no eran gran cosa- y sobre todo las voces y éstas eran gloriosas y algunas no superadas en posteriores décadas. Piensa en un/a cantante de esos tiempos y yo te localizo qué nos cantó y cuándo. Desde fines de 1954 hasta el presente puedo darte fé de todas. Alguna falló, por ejemplo la gran soprano dramática de agilidad yugoslava Zinka Milanov -el Met la tenía acaparada, como a varios cantantes más-, pero tuve ocasión de ver a la mayoría de los grandes nombres y como a mí lo que me interesa más de una ópera es la música y las voces poco me importaba que las escenografías no fueran un “prodigio de ingenio” como las actuales (?)…

      M'agrada

      • colbran

        Puedo darte fe de todas las grandes voces menos de una, la más grande: Maria Callas porque yo iba a platea y duplicaron el precio de las entradas y me negué a claudicar a este abuso…, cosa de la que me he arrepentido hasta el presente, máxime cuando era una época en la que no tenía la precariedad monetaria de un jubilado.

        M'agrada

  3. jordifosal

    Vist durant el cap de setmana i oblidat,una pèrdua de temps.
    Per cer, Alagna ha cancel·lat el Lohengrin de Bayreuth. Jo crec que ha rectificat a temps. Suposo que Beczala serà el substitut. En sabeu alguna cosa?

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: