IN FERNEM LAND

DON CARLO A BOLOGNA O COM MASSACRAR A VERDI (ARONICA-SALSI-BELOSELSKIY-SIRI-SIMEONI-FARIA;BROCKHAUS-MARIOTTI)


Maria José Siri (lisabetta) i Vronica Simeoni (Eboli) Don Carlo Bologna 2018 Fotografia gentilesa del Teatro Comunale de Bologna

Costa entendre com l’històric Teatro Comunale de Bologna que durant els anys gloriosos que Riccardo Chailly en va ser director titular va assolir un nivell de prestigi molt notori, hagi acabat en un estat tan precari com el sen’s mostre en aquest Don Carlo de ínfim nivell, envoltat de mediocritat i insuficiència vocal, mancat de rigor estilístic i sota un desgovern total de les direccions musical i escènica.

Si tots els diners se’ls emporta la poderosa Scala i la resta s’han de conformar amb almoines que no els permeten fer grans produccions, caldria que els intendents cerquessin títols i repartiments que sense necessitat de grans lluminàries aportessin a la representació qualitat i un Don Carlo, òpera bellíssima i agraïda, necessita a banda de veus, cantants experimentats i distingits, amb personalitat vocal i dramàtica, i òbviament un director musical que doni sentit dramàtic a la narració, ja no parlo de l’escena perquè aquesta sembla una batalla definitivament perduda.

Michele Marioti a qui he valorat moltes vegades les direccions rossinianes, s’estavella amb aquest Don Carlo, sorollós, atabalat, de so barrejat i poc cuidat (la presa de so televisiva és nefasta), desequilibrat i confonen la tensió dramàtica amb volums exagerats que esdevenen soroll.

Mediocritat alarmant en una orquestra i un cor que havien estat magnífics i no només en l’època gloriosa de Chailly o Thielemann.

El cast té poques alegries, per no dir cap, però entre tanta negativitat, la veu de Maria José Siri, no pas la cantant que d’expressió es plana com un post de planxar i freda com un glaç, però posseeix una veu bonica i de qualitat, mentre que el baríton Luca Salsi, sempre més valorat del que realment mereix,a vegades mostra unes possibilitats que però desaprofita al no ser capaç de donar noblesa a un personatge tan agraït com el Posa, i que ell canta obviant estil i classe a la manera verista. Muti potser sap treure-li possibilitats verdianes, però tot s’ensorra sota el desgovern musical de Mariotti. La resta és senzillament indigne.

Indigne el Don Carlo de Roberto Aronica, vulgar, amb tècnica insuficient, respirant quan li sembla i com li sembla, llençant els aguts sense cap mena de cura i mancat de distinció, elegància i noblesa. Indigne també el Filippo de Beloselskyi d’una insuficiència de tota mena, ja sigui en el registre greu inaudible, ja sigui en la línia, ja sigui en la comprensió del text. Irrellevant el gran inquisidor de Luíz-Ottavio Faria tot i que al costat de la feblesa de Beloselskyi, sembla una veu rellevant.

El cas de Veronica Simeoni és el més flagrant, lamentable i indigne, perquè mai tindrà ni veu, ni el temperament, ni la personalitat que necessita la princesa d’Eboli, un dels personatges més notables i agraïts del món operístic i al que ella no pot treure-li cap suc, desbordada com està per una veu i un temperament del tot insuficients, al costat d’una tècnica limitadíssima. En cap dels grans moments i els té tots perquè cada intervenció seva és un regal verdià, pot imposar res i la insuficiència flagrant del seu feble instrument posa en evidència la manca de criteri no tan sols dels cantants, sinó dels seus agents i sobretot dels teatres que tenen la barra d’oferir un repartiment tan massacrant en una òpera tan cabdal.

Escènicament el despropòsit és majúscul i el canvi d’època, suposo que per estalviar-se una part del pressupost en vestuari, esdevé ridícula perquè no sabem que hi pinta una Eboli a l’estil Harlow, o una Elisabet amb pentinat afro més apropiat per Aida que no pas per a una reina de la casa Valois encara que sigui transportada a una època indeterminada d’una Espanya indeterminada i negra. Salsi amb un vestit blau elèctric com els que porten els comercials d’una reconeguda marca de compra i venda d’habitatges, mentre que el gran Inquisidor, omnipresent i assegut en una trona de rei mag i vestit a manera carnavalesca, no ajuden gens a prendre seriosament una proposta que potser el Sr. Brockhaus tenia la intenció de fer seriosa, però que és des del primer moment ridícula i aconsegueix ser risible amb un moviment escènic esperpèntic, un vestuari que voreja el surrealisme per no dir la comicitat (les dames de la cort, per exemple) i un disseny de llums del propi Brockhaus gens suggeridor i que no ajuda a una escenografia monolítica, pètria, fosca i lletja.

Sortosament no tot a l’òpera actual és com aquest Don Carlo, però si que és un bon exemple de la desaparició del rigor i el criteri per part de tots els que hi intervenen, també d’un públic que acaba cedint a tanta mediocritat i envoltat de tímids i poc estimulants aplaudiments es capaç de llençar Bravos als cantants que o bé mereixen una enèrgica protesta o el silenci més letal, també per a Mariotti

Giuseppe Verdi
DON CARLO
versió italiana en 4 actes

Filippo II: Dmitry Beloselskiy
Don Carlo: Roberto Aronica
Rodrigo: Luca Salsi
Il Grande Inquisitore: Luiz-Ottavio Faria
Un Frate: Luca Tittoto
Elisabetta di Valois: Maria José Siri
La Principessa Eboli: Veronica Simeoni
Tebaldo: Nina Solodovnikova
Il Conte di Lerma: Massimiliano Brusco
Un Araldo Reale: Rosolino Claudio Cardile
Una voce dal cielo: Erika Tanaka
Deputati fiamminghi: Federico Benetti, Alex Martini, Luca Gallo
Paolo Marchini, Abraham García González, Carlo Malinverno

Orchestra e Coro del Teatro Comunale di Bologna
Maestro del Coro: Andrea Faidutti
Direcció musical: Michele Mariotti

Direcció escènica: Henning Brockhaus
Escenografia: Nicola Rubertelli
Disseny d evestuari: Giancarlo Colis
Disseny de llums: Henning Brockhaus
Coreografia: Valentina Escobar

Teatro Comunale, Bologna 13 de juny de 2018

 

12 comments

  1. Salvamolins

    Quina tristesa! No sé si fent aquest comentaris tant negatius, què no dubto ni per un moment de la seva veracitat, això pugui donar elegries als responsables del GTL, justificant la mediocritat del nostre teatre. Repeteixo tristesa.

    M'agrada

  2. marcozincone

    Que verguenza! Gracias por el YouTube pero no quiero ni verlo. El año pasado en Pavia vi un Rigoletto cantado y dirigido por jovenes desconocidos que estuvo muy muy bien. O sea que el problema es de malgusto, no solo de dinero!

    M'agrada

  3. JordiP

    Es una veritable llastima per que si no hi ha pressupost, poden fer les funcions amb gent desconeguda que necessita una oportunitat i probablement ho faran mes be. Pero aixo implica que algu del teatre ha de fer una feina d’investigacio i es clar, deu suposar treballar massa…

    M'agrada

  4. rafel

    Crec i una vegade escultat aquesta versiò..què estic totalment d’acord am el comentari expossat……..Maria Jose Siri—-poc expresiva (cuassi jents)).però una veu PRECIOSSA!! …Lucas Salsi…..bons aguts però poca prufunditat,,això VERDI,, mai ho perdona..els seus Britòns..han de ternir greus prfunds!!!………i no diguem d’els baixoss….,am el de aquet cas…….es me fosc .què profund……i Eboli…….justeta!! però compleix……/ bon estiu !! AMICS!!……

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: