No estava previst cap activitat musical durant l’escapada a la preciosa Copenhaguen prevista per aquest estiu, però dins el marc del Sommer Klassisk que organitza el jardin Tívoli per celebrar el seu 175è aniversari, ha coincidit amb l’estada, la visita de la West-Eastern Divan Orchestra i és clar, Daniel Barenboim, dirigint-la en un programa dens integrat per La Mer de Claude Debussy i la novena simfonia d’Anton Bruckner.

La sala de decoració exterior impossible, molt en la línia kitsch de tot l’entorn del famós parc danès, però d’interior més ad hoc per acollir concerts simfònics malgrat alguns tocs de dubtós gust, té  una acústica molt directa que en alguns moments va  perjudicar les intensitats d’una orquestra que sempre he lloat més com a projecte i model cultural de tolerància i convivència, que no pas com a formació orquestral de primer nivell, ja que en aquest sentit si no fos per Barenboim que la va fundar i la potencia per a totes les principals sales de concerts del món, no crec que tingués tanta activitat. És una bona orquestra de segona categoria, amb moments esplèndids que s’alternaven amb altres més vulgars, i per tant, llueix més en un repertori que en un altre.

No crec que La Mer sigui una obra per a ells, ni per l’acústica de la sala amb una direcció com la que el director argentí va oferir, ja que els fortes sonaven fortíssims i els timbres debussinians tan característics,  amb transparències i deliqüescents sonoritats, quedaven barrejats en un mar de fons tèrbol, molt més amenaçador que suggeridor.

Però a la segona part tot va canviar amb una novena de Bruckner d’impacte. A la West-Eastern Divan Orchestra li va molt millor el so dens i romàntic, que no l’impressionisme, i malgrat que l’acústica va potenciar en excés els moments més impetuosos de Daniel Barenboim, mai m’atreviria a dir que va perjudicar el resultat, com si va succeir a la primera part.

Després d’un inici mancat de misteri, aviat orquestra i director va apostar fort amb una corda sumptuosa que va oferir grandiosos moments de colpidora emoció, sobretot en el tercer moviment, amb un adagio-Langsam, feierlich d’una intensitat dramàtica wagneriana (referències tristanesques evidents), de patiment i angoixa, amb les que Barenboim va signar una versió memorable, i que va fer lluir l’orquestra tot i algun que altre dubte o defallença en algun dels solistes.

Sensacional desenvolupament en el moviment inicial, extraordinari canvi de decorat en el scherzo juganer, si és que Bruckner va jugar alguna vegada i commovedor fins la interiorització més dolorosa, el tercer, d’una grandiositat expositiva només a l’abast de directors de la talla de Barenboim, que aleshores si, va saber extraure dels musics, una sonoritat d’altíssima qualitat i un equilibri del conjunt absolutament de primeríssima categoria. Bravo!

Tot i la intensa acollida del públic al final del concert, no així després de la primera part, l’orquestra no va oferir cap propina, de fet no calia perquè qualsevol cosa després d’aquella intensitat assolida podia ser perjudicial.

A fora, amb un Tívoli abarrotat de gent a l’espera d’un concert de rock a l’aire lliure, ens esperava una fresca que de ben segur trobarem a faltar la setmana vinent a Barcelona.