IN FERNEM LAND

GLYNDEBOURNE 2018: VANESSA DE SAMUEL BARBER


Virginie Verrez (Erika) i Emma Bell (Vanessa) Glyndebourne 2018 Fotografia Tristram Kenton gentilesa del GFO

La proposta m’interessava molt abans de veure-la perquè tinc una especial predilecció per aquesta òpera i per la música de Samuel Barber en general. He escoltat diverses vegades la gravació històrica amb els intèrprets que la varen estrenar, un quintet antològic format per Steber, Elias, Resnik, Gedda i Tozzi sota la direcció de Dmitri Mitropoulos, és a dir llegendes de l’òpera del segle XX Ara la proposta del Festival de Glyndebourne que recupera l’òpera injustament absent de les temporades dels teatres europeus ençà la mala acollida que va tenir al Festival de Salzburg i les crítiques injustament negatives que la varen titllar de conservadora i post pucciniana, quelcom que sempre ha estigmatitzat l’obra e Menotti, curiosament el llibretista en aquesta ocasió, torna a situar-la en una posició de privilegi per tal de trobar l’espai que li correspondria en les temprades, gràcies a les inspirades direccions musical i escènica, i a un quintet solista que no podent fer ombra al de l’estrena mundial, resolt molt dignament el seu compromís.

Després de veure el streaming no sé si sabré transmetre de manera justa la gratíssima impressió que m’ha produït la seva visió, i és en circumstàncies com aquesta, davant de representacions magnífiques i poc conegudes, quan m’aferro a l’argument que no tot està perdut en el món de l’òpera, l´únic que fa falta es saber trobar, com en l’ocasió, el talent per fer-ho possible i evitar la rutina de veure el de sempre en versions que no superen en la majoria de casos una mitjania que ens deixa lluny de les versions referencials.

Vanessa va ser la primera òpera de Barber i va suposar en la seva estrena al Metropolitan Opera House de Nova York (el vell) va suposar un èxit sense precedents en la història de l’òpera americana, potser per això a l’hora d’estrenar el nou varen pensar que seria bo que fos Barber qui proposes una nova òpera, en aquella ocasió la bellíssima però massa intimista però a una estrena de la nova casa d’òpera novaiorquesa al Licoln Center, Anthony and Cleopatra.

Originalment l’òpera estava segmentada en quatre actes, però una revisió posterior de l’any 1965 la va reduir a tres que és la versió que presenta el Festival de Glyndebourne i que protagonitza l’apunt a IFL.

Barber volia que el rol de Vanessa l’estrenés Maria Callas, però aquesta va acabar declinant l’oferiment perquè el rol que més l’interessava era el d’Erika, la neboda i òbviament ja no tenia edat. Aleshores es va pensar en Sena Jurinac que a poques setmanes de l’estrena va haver d’abandonar per problemes de salut, va ser aleshores quan el rol de Vanessa va recaure en Eleanor Steber, absent durant molts anys del MET per desavinences amb Rudolf Bing a causa dels honoraris superiors que rebien les sopranos estrangeres en comparació als seus. El resultat va ser magnífic i la soprano va fer tota una creació del personatge de dona madura abandona pel seu manat Anatol i que viu reclosa a la mansió familiar en companyia de la seva mare, la vella baronessa i la seva neboda Erika, de la que no acabem de saber mai que ha passat amb els seus pares i perquè viu amb l’avia i la tieta.

A la mansió des de que Anatol va deixar a Vanessa, tots els miralls estan tapats com per aturar el pas del temps, en una solució teatral extrema del desig d’aturar els rellotges de la mariscala straussiana. És amb l’anunci de l’arribada d’Anatol que la mansió es revoluciona i la sorpresa és que Anatol que arriba és el fill d’aquell anunciant que el seu pare va morir i aprofitant l’avinentesa per enamorar a tieta, neboda i totes les criades que passin pel davant.

En les a penes dues hores de durada Anatol deixa embarassada a Erika, aquesta avorta i és abandona, ja que el dissolut prefereix a Vanessa, quelcom que no evita que mentre es decideix, les enganyi amb una criada (no sé si és un recurs genial del director d’escena o està acotat en el llibret) que òbviament quedarà com totes les altres, tard o d’hora, ella d’immediat, abandonada per a una altra conquesta. Anatol i Vanessa marxant mentre Erika queda sola a la mansió amb la vella baronessa, ordenant tapar tots els miralls i per tant agafant el testimoni amarg i decadent, d’una historia que podria estar inspirada en tant en el teatre de Ibsen com amb J. B. Priestley, tot i que sembla que Menotti no aconseguís aprofundir amb la psicologia femenina dels tres personatges, ja que els protagonistes masculins son molt més banals o anecdòtics.

Barber escriu una música que en els moments més rellevants mira més al passat que al futur, però funciona molt bé, amb moments bellíssims i d’intensitat dramàtica i teatral molt efectistes. A banda de les dues àries més conegudes, la de Vanessa  i Erika, l’òpera conclou amb un quintet inspiradíssim i d’una amargor tan efectista com d’inspirada melodia, a la manera d’un tercet del Rosenkavalier, guardant les oportunes distàncies.

Jakub Hrůša el coneixem bé, amb l’OBC li recordo un concert esplèndid amb la violinista Janine Jansen, a banda d’altres direccions tant en les sales de concert com en els teatres d’òpera. Amb la direcció d’aquesta Vanessa confirma una vegada més la seva vàlua extraient de la sempre fantàstica London Simphony Orchestra, una qualitat sonora esplèndida en una partitura molt agraïda tant per la varietat tímbrica i la inspiració melòdica de la partitura de Barber, com per la complexa i riquíssima orquestració. L’obra té un caire decadent que Hrůša sap tractar atorgant a tota la partitura una pàtina de melangia i resignació de gran efecte dramàtic, culminant amb el famós i inspirat quintet To leave, to break” que reflecteix aquest caire de pessimisme i de pèrdua que envolta  atots els personatges. Una direcció molt notable que fa viure una partitura amb molts i molts moments feliços.

Bell, VerrezPlowright, Montvidas i Albert, no són comparables al quintet ja esmentat de l’estrena al MET l’any 1958.

A Emma Bell la tessitura aguda, no gaires anys enrere tan dolça i fàcil, ara li representa una certa tibantor que supleix amb molta convicció escènica i molt categoria artística. Fa una bona composició del personatge que dóna títol a l’òpera i aconsegueix galvanitzar al seu entorn a tota la companyia.

La jove mezzosoprano (millor seria dir soprano curta) francesa formada a Nova York, Virgínia Verrez interpreta una deliciosa Erika, amb una excel·lent progressió dramàtica entre la jove vitalista inicial a l’amarga senyora que passa pel desengany i abandonament del seu estimat, amb una dolorosa interrupció d’un embaràs i la feixuga llosa del fracàs personalitzat en una mansió tancada i uns miralls tapats que no deixin percebre la realitat que sempre ha envoltat als seus habitants.

La soprano veterana Rosalind Plowright interpreta la vella baronessa, un rol escrit per a una mezzosoprano poderosa, com la Resnik, i encara que el rol no tingui gaire compromís, té una tessitura greu que ella no posseeix i per tant no acaba de completar de manera satisfactòria l’equilibri harmònic, si é la interpretació escènica és excel·lent.

El tenor lituà Edgaras Montvidas interpreta Anatol, el cràpula fill de cràpula que ho trasbalsa tot. La veu no té la claredat de Gedda, ni el seu cant és tan apreciable com el del tenor suec, potser això va bé per no agafar-li cap estima, tot i que la partitura no li reserva cap moment d’expansió lírica a la manera d’un altre cràpula famós, el tinent Pinkerton.

El rol del vell metge de la família i a qui Barber assigna un moment de distensió dramàtica durant el ball del segon acte (originalment en el tercer) està ben assumit pel baríton (hauria de ser un baix) nord-americà Donnie Ray Albert.

Els altres rols són molt més petits i servits amb molta correcció per William Thomas com a majordom i Romanas Kudriašovas com a lacai.

Un encert d’aquesta magnífica proposta és la producció escènica de Keith Warner, que si em va decebre molt en el Otello que va interpretar Kaufmann a la ROH, aquí em sembla que signa una treball imponent que ajuda i molt a que la representació sigui un èxit.

Hi ha molta elegància, sensibilitat i bona utilització dels recursos escènics per explicar una història envoltant als personatges de tot allò que necessiten per fer creïble la narració. Hi ha un joc de miralls que ens permeten veure el que ha passat i alhora el que està passant des de angles diferents, quelcom que encaixa molt bé en el relat i permet arrodonir una personalitat als personatges que el llibret no acaba de definir prou bé ja que tota l’acció i evolució transcendental succeeix en un breu període i el joc teatral de Warner ajuda molt, alhora que l’elegància del disseny de vestuari i llums, al costat dels imponents miralls/finestres que serveixen de murs de les estances de la mansió, acaben d’atorgar al relat, el misteri, i la decadent nostàlgia i pessimisme que amaga aquesta joia que us aconsellaria que no us perdéssiu per res del món.

Samuel Barber
VANESSA
Òpera en 3 actes llibret de Giancarlo Menotti

Erika, Virginie Verrez
Nicolas, the Major-Domo, William Thomas
Vanessa, Emma Bell
Anatol, Edgaras Montvidas
The Old Baroness, Rosalind Plowright
The Old Doctor, Donnie Ray Albert
Un lacai, Romanas Kudriašovas

Actors:
Jessica Barlow
Elle Carter
James Chuma
Joanna Cordle
Adam Grayson
Paul Gunn
Andie Morgan
Zachary Street
Dan Vernan

London Philharmonic Orchestra
The Glyndebourne Chorus
Director musical: Jakub Hrůša

Director d’escena Keith Warner
Dissenyador Ashley Martin-Davis
Disseny de llums Mark Jonathan
Direcció de moviment Michael Barry
Disseny de projeccions Alex Uragallo

Glyndebourne Festival 14 d’agost de 2018

20 comments

  1. ANTONIO SANS

    Estava cercant una versió decent d’aquesta òpera que vaig poder veure a Estrasburg fa molts d’anys i que em va meravellar, i em fas aquesta fantàstica ressenya amb un youtube. L’estic baixant i just la tingui, aniré al quintet o més bé fuga i a xalar.

    M'agrada

  2. Niklaus Vogel

    Moltíssimes gràcies amic. M’encanta Barber, llàstima que aquí practicament no el programin. Tinc la versió del Met que menciones i l’he escoltada molts cops i sempre he tingut ganes de veure-la escenificada. Gràcies tu ara puc complir, en part, aquest desig. Una abraçada.

    M'agrada

  3. Francis Ferdinand

    Oh, Barber! Fins ara l’havia escoltat una mica, més que res per saber què feia i com sonava, i aquesta oportunitat que reculls al teu blog és l’excusa perfecta per endinsar-s’hi! Gràcies!

    M'agrada

  4. colbran

    En 1958 compré en Radio Pelayo (tienda de discos que existía en la confluencia de la calle Pelai y la Plaça de l’Universitat de Barcelona) tres óperas norteamericanas de importación porque quería saber qué tipo de música se componía por entonces en EEUU): “The mother of us all” (1947), de Virgil Thompson, “Regina” (1948-versión operística del drama “The little foxes” que fue un vehículo de éxito extraordinario en su versión fílmica para Bettre Davis, aquí se tituló “La loba”, de Marc Blizstein ) y “Vanessa” (1958) de Barber, ya que me gustaba la música de Menotti (conocía “Amelia al ballo”, “The consul” y “The medium”) y me chocó que fuera el libretista de esta última. Las tres me gustaron mucho y me siguen gustando, pero la que más fue y es “Vanessa”. Posteriormente tuve ocasión de ver en video dos versiones, una con von Stade y otra con Susan Graham, ambas en el rol de Erika, el gral rol de la ópera. Esta magnífica versión que es objeto de este apunte ha vuelto a renacer en mí el amor por una obra que creo señalaba el camino a seguir en la Opera, sin arias cerradas ni números concretos pero con melodías hermosísimas que enamoran el oído. El director musical, en el comentario entre actos, indica que Barber no tuvo miedo de componer melodías (como tambié hacía su fiel amigo y extraordinario músico Menotti, uno de mis compositores de ópera preferidos) y que “buceando” en el alma de la música se encuentran sorpresas tímbricas y orquestales sorprendentes. Los compositores actuales (Andrè Previn y otros pocos aparte) “odian” la melodía y huyen de ella como de un nublado y qué consiguen?, pues que muy pocos les sigan y la mayor parte del público les dé la espalda; por eso el musical/mega-ópera tiene tanto éxito (“The phantom of the Opera”, “Les miserables”,…) y permanece más de 30 años consecutivos en cartel porque contiene melodías gratas a la escucha, mientras las óperas contemporáneas -excepto títulos como “The ghosts of Versailles”, “A streetcar named desire” y algunos más que aún consiguen atraer al público- normalmente se estrenan y se retiran de cartel sin éxito para no volverse a programar nunca más.

    Esta versión es muy buena. Lástima que Rosalind Plowright sea una soprano desgastada y no una contralto como corresponde a la baronesa abuela y que el tenor tenga una voz más bien desagradable, especialmente si la comparamos con la de Nicolai Gedda que estrenó ese rol. Del reparto destacaría por encima de todos a Virginie Verrez que no sólo canta bien sino que actúa magistralmente. Y la puesta en escena es una gloria para la vista y un descanso de tanta estupidez como acostumbramos a ver. La dirección escénica me ha gustado muchísimo y la musical aún más. Un verdadero “must” para quien ama este género que se acaba y que se llama Opera.

    M'agrada

  5. Joan

    Excel.lent apunt i interessantíssim comentari de colbran, marca de la casa.
    Procuraré veure aquesta versió si està tan bé, a veure si entro a l.òpera. Jo tb tinc la versió de la RCA però a l.estanteria de pendents ! Sí que he vist la loba però no sabia que hi hagués una òpera! Conec una altra Reigen, la de Boesmans. Però tot i ser també molt cinematogràfica té una i canviada de lloc i una de les as és una e. Amb les vocals neutres ja se sap…😁😁 Al liceu fa temps li hem vist el conte d.hivern. Si no torna Matabosch aquí mentres tant seguirem programant Tosca…

    M'agrada

    • colbran

      Joan, “Reigen”, está basada en la famosa obra de Schnitzler “La ronde”, de la que Max Ophüls hizo una versión cinematográfica en 1950 que es uno de los mejores films de la Historia del Cine. La ópera que cito, con el argumento de “La loba” es “Regina” que es como se llamaba Bette Davis en el film, igual que en el drama original. “Reigen” (“Danza en círculo”) no tiene nada que ver con “Regina”.

      M'agrada

      • Joan

        Exacte! Regina ni sabia que existís. Com tampoc sé qui és Virgil Thompson…També desconec a Banfield x exemple, de qui vaig comprar la carta d.amor de Lord Byron bassada en Tenessee Williams perquè la va publicar naxos amb els cds de la serie de RCA de Menotti, que tu de ben segur coneixeràs i que, si tens la bondat de fer-nos-en cinc cèntims, et llegiré amb molta atenció.

        M'agrada

      • colbran

        Aquí tienes “The mother of us all”, música de Virgil Thompson y argumento y texto de Gertrude Stein. Está interpretada por cantantes “amateurs” del Opera Departmente de la North Texas University. Sobre el resto ya te comentaré. Ahora voy a hacer un poco de siesta

        M'agrada

      • colbran

        Aquí tienes el arranque de la versión que compré en 1958 de “Regina”. Los nombres que aparecen en el reparto te “sonarán” poco o nada, pero Carol Brice (Addie, la “jefa del servicio” de los Gidden) era una contralto notable y muy buena actríz, lo cual le permitió intervenir en 1977 en la serie de TV-USA “Camera three”, concretamente en el capítulo “The grass Harp”, en el rol de Catherine Creek. Esta versión (existe otra en audio y otras en vídeo) la tienes completa en Youtube, la incluyeron ayer, o sea que date prisa antes de que la retiren.

        M'agrada

      • colbran

        Sobre “Lord Byron’s love letter” tengo que decirte que la ví en el Liceu en diciembre de 1961 (estreno en España) con una producción escénica muy atractiva y una dirección teatral notable y musical muy buena a cargo del maestro Gianfranco Rivoli e incluso asistió su autor el británico Raffaello de Banfield. Aquí se interpretó en italiano por un reparto correcto y nadie desentonó. Se estrenó en programa doble con “Un intervento notturno”, de Giulio Viozzi (también asistió su autor), pero la verdad es que la he borrado de mi memoria y no recuerdo absolutamente nada y me sabe mal, la verdad. Como sabes la ópera de Banfield se basa en una obra en un acto de Tennessee Williams. La ópera se estrenó en Nueva Orleans en 1955 en inglés y con Astrid Varnay y Patricia Neway (esta cantante también estrenó otras obras de Menotti con registro de soprano dramática/mezzo y fue la madre abadesa de “The sound of music” en su estreno en Broadway en 1959). A mi me gustó mucho cuando la ví. Es una obra que precisa de la escena, como sucede con las obras de Britten, escuchada sólo en la grabación audio que tu tienes no me convenció tanto.

        En cuanto a Menotti, tengo prácticamente todo lo publicado, ya sea en video (DVD/Bluray) o CD y considero una injusticia total que uno de los mejores compositores del siglo XX esté tan olvidado y sólo se le recuerde por Navidad para programar “Amahl and the night visitors”. A mí me gustan todas sus óperas -se acercan a la treintena-, pero tengo debilidad por “Amelia al ballo” (1937- “Amelia goes to the ball”), con su chispeante obertura y su picante argumento y sobre todo “La loca” (sobre Juana La Loca) que estrenó Beverly Sills y predijo que sería un título estimadísimo con el paso de los años. De momento esto no ha sido así, esperemos que ocurra.

        Aquí tienes el “solo de la locura de Juana”, a cargo de su intérprete original: la fabulosa Beverly Sills.

        Los títulos más celebrados de Menotti, con su inmensa carga dramática y su control vocal, lleno de inspiradas melodías son “The medium” (hay varias versiones en DVD), “The consul” (existe grabación videogáfica),”The saint of Bleecker Street” y “Goya” que estrenó Plácido Domingo y convirtió en gran éxito; existen dos versiones distintas por él en DVD. No hay que olvidar la gracia de la cortísima ópera “The telephone” (25′), cuya aria de la soprano casi ocupa un tercio de la ópera y la ópera escrita para la radio “The old maid and the thief” (existe DVD).

        En el Liceu tuve, además, la suerte de ver “Sebastian”, un ballet con música de Menotti , a cargo de la magnífica compañia del Harkness Ballet -actuó tres temporadas, entre los años 1966 y 1970-, siendo su intérprete principal el extraordinario bailarín de color Lawrence Rhodes. Nos dejó a todos estupefactos por su precisión y energía y la partitura de Menotti es fabulosa y existe grabación y probablemente algún vídeo en Youtube.

        M'agrada

  6. Joan

    Moltes gràcies! Quan torni d.alemanya em posaré amb tot aquest material començant per Vanessa i la loba. La de Gertrude Stein no s.ha carregat.De Banfield no el trobes interessant per comentar_lo? Ni que sigui per Astrid Varnay… Això més que un “Off_Topic” comença a semblar ja una nova secció d. IFL: “Aprofitant que el Rin passa per Worms” 😋

    M'agrada

    • Joan

      Sí ara sí. Moltes gràcies per l.extens comentari i els exemples musicals. Patricia Neway x desgràcia ja no va acompanyar a Astrid Varnay en el registre de la RCA. Sí apreix a Maria Golovin de la mateixa sèrie que no tinc ni crec tampoc q sigui una òpera massa rellevant. La recordo de The Consul.La Medium fa molts anys la vaig poder veure en cinema a la filmoteca i enguany intentaré anar a veure.la a Frankfurt. The Telephone sí, l.he vista com a òpera de butxaca i aquesta temporada es podrà veure a Madrid, m.han escrit els del Real que en anglès. Sempre és un plaer llegir.te ja sigui en òperes de repertori o no perquè cada cop eixamplo horitzons.

      M'agrada

      • colbran

        Acabo de escuchar “Maria Golovin”. Es una pena que esas grabaciones que publicó Naxos, de los originales de RCA, de varias óperas del gran Gian Carlo Menotti no vayan acompañadas de libretto y sólo den una síntesis argumental, eso sí pieza por pieza. Musicalmente es atractiva y dramáticamente te dirige a los dramones cinematogáficos de Douglas Sirk con Jayne Wyman, Lana Turner, Rock Hudson y John Gavin que a mí no me gustan nada, pero que actualmente están muy valorados. El protagonista es un ciego (Richard Cross, bajo.barítono muy apreciado en su momento que fue premiado en 1959 con el Theatre World Award por este rol), enamorado de una mujer casada (Maria Golovin, discretamente cantada por Franca Duval) cuyo amor, al principio correspondido, acaba mal, casi en un asesinato, por los celos, pero no se llega a ese extremo. La ópera termina con el ciego -que ha intentado asesinar a su amante- acompañado por su madre (magnífica Patricia Neway en un rol de contralto) abandonando la escena, mientras Maria no para de llorar. Se estrenó en Bruselas el 20 de agosto de 1958, durante la Expo ’58 y posteriormente en Broadway, ya que David Merrick -productor de musicales, especialmente- se enamoró del argumento, hasta tal punto que quiso prescindir de la música, a lo que Menotti se opuso. Ha habido estrenos en otros teatros: New York City Opera, Londres, La Scala, Opera de Paris. Opera de Marsella y Festival de Spoleto de 1991. Se pasó pot TV-USA en 1959.

        A mí me gusta mucho la música de esta obra, el canto es mayormente declamado pero hay solos de gran intensidad dramática y el final es magistral, a cargo de Richard Crooks en plena forma. Hay temas poco desarrollados que se apuntan, algún vals, una climática introducción y la marca Menotti está presente en toda la ópera, con muchas conexiones con la música de esta “Vanessa”; la proximidad de Barber y Menotti es musicalmente patente y el primero está muy influenciado por el segundo.

        “Maria Golovin” escuchada no impacta tanto -en escena seguro que sí- como “The medium”, “The consul” o incluso “The Saint of Bleecker Street” (Premio Pulitzer 1955), pero las intervenciones de Donato el ciego, el verdadero protagonista -a cargo del citado Richard Crooks- son remarcables, especialmente el antológico final.

        M'agrada

  7. JordiP

    Caram!!! Un apunt d’aquells que fan afició, tant per l’apunt com pels comentaris. Quanta teca junta!!! Jo haig de confessar que no ni em sona res de res del que aquí es comenta, així que tinc feina per a dies. Però és clar, això és el que comporta créixer un altre pam! Gracies.

    M'agrada

  8. Joan

    Moltes gràcies per la síntesi, Colbran. Els discs de la RCA de Menotti van estar disponibles x l.escolta amb auriculars durant molt temps a la mediateca del caixafòrum, que dit sigui de pas, feia una valent aposta per la música del SXX. Maria Golovin però no l.he escoltada i la Mèdium de la RCA tampoc és la meva preferida. Potser xq la 1a versió que escoltes et marca més. No ho sé. De la ll. que has aixecat (Regina)he llegit que hi ha una versió en CD de la Decca dirigida per John Mauceri amb que per edat jo hauria de conèixer però no és així i que amb Samuel Ramey al repartiment dubto que es publiqiés només pel mercat anglès. Quan pugui ho esmeno. 😏 Com més coses aprenc llegint-vos més sensació tinc de no saber gairebé res.De nou gràcies per la qualitat i l.extensió dels comentaris.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: