IN FERNEM LAND

EL MACBETH DE 1847 A PARMA (SALSI-PIROZZI-PERTUSI-POLI;ABBADO-AUGUIN)


La inauguració del festival Verdi al Teatro Regio de Parma a banda del Macbeth que inaugura i que avui protagonitza l’apunt a IFL, inclou Un giorno di regno, Le Trouvére (interessant versió per a Paris) i Attila, al costat d’altres activitats i concerts.

El primer atractiu d’aquesta nova producció deguda a Daniele Abbado en la part escènica i al director francès Philippe Auguin en la direcció musical, és que es tracta de la versió original de 1847 estrenada al teatre de la Pergola de Florència, molt menys representada que la versió revisada en el 1865 per l’estrena parisenca, si bé en la traducció italiana estrenada a la Scala l’any 1874. La versió té notables diferències

El segon gran atractiu és la Lady d’Anna Pirozzi, una autèntica soprano dramàtica de l’escola italiana que fa tota una autèntica demostració d’estil i classe, amb un domini tècnic molt notable en el cant d’agilitat en l’ària que inicia el segon acte, “Trionfai”, i que va ser substituïda en la versió de 1865 per la més dramàtica “La luce langue”. El registre és extens, molt generós, el color unitari i sense canvis ni trucs per falsejar la veu i el legato i afinació generós i precisa. La seva Lady és un luxe que cal assaborir amb fruïció perquè representa la recuperació d’una manera d’entregar-se i cantar que semblava ja oblidada. Un autèntic i luxós regal.

La companyia que l’acompanya és també notable, amb un encertat Luca Salsi en el rol protagonista, l’excel·lent baix belcantista Michele Pertusi com a Banquo i el tenor Antonio Poli complertta el quartet cantant el rol de Macduff, un bombonet que ell non acaba d’aprofitar del tot.

Salsi fa una notable interpretació, del millor que l’he vist i sentit fins ara, si bé el baríton no manté sempre l’emissió homogènia i fa a vegades un us del portamento que no hauria d’anar associat a una veu com la seva, encara jove, fresca i plenament baritonal, quelcom que és un luxe. La versió de 1847 és més exigent per a ell i se’n surt amb un notable que si solventés els problemes de canvi de color en alguns atacs a l’agut, seria d’excel·lent sense discussió.

Pertusi llueix una línia magnífica. La veu no és ben bé verdiana perquè li manca aquella presència i projecció que tots sabem que en la sala ell no té, però que en una retransmissió queda absolutament dissimulada per els micròfons que faciliten el gaudi d’escoltar una perfecta modulació del fraseig noble i senyorívol.

El jove tenor Antonio Poli no sé si aquest rol és per a ell, la veu sembla que encara s’hagi de consolida i alliberar-se d’un cert engolament. Sembla com si no fluís amb total llibertat. Correcte però excessivament discret en un rol on tants han semblat que eren millors del que després han estat en la seva posterior carrera.

La direcció d’Auguin és vibrant, potser a vegades massa accelerada i mancada d’aquell fraseig ample i generós que caracteritza a Verdi, però hi ha ànima i tensió. L’orquestra i el cor responen amb entusiasme.

Bé els rols comprimaris de Malcolm, el metge i la dama de companyia, així com els sicaris i les aparicions.

La producció de Daniele Abbado té efectes visuals que funcionen molt bé i altres solucions més discutibles, amb el anacronisme del vestuari, quelcom que ja no m’hauria de sorprendre. És una producció de pocs mitjans, senzilla i sense gaires pretensions  que intenta amb el disseny de llums i el vestuari omplir un escenari quasi sempre buit i fosc, a la manera d’una  càmera negra que concentra l’atenció en una interpretació no sempre prou treballada per els cantants menys dotats en la faceta actoral (Pirozzi sobretot). El treball d’Abbado diria que no aporta gaire però tampoc molesta gaire i per tant aconsegueix el més important, no prendre protagonisme als cantants i al cant. Al final obté algunes sonores protestes, però tampoc és res altament escandalós.

El Regio de Parma té la fama de ser un teatre molt verdià i amb un públic molt exigent i entès en veus, tot i que aquestes etiquetes crec que cada vegada estan més diluïdes i no s’ajusten a la veritat. Durant la representació hi ha aplaudiments de cortesia i al final calorosos per a tothom.

Una vetllada verdiana de categoria amb Pirozzi, Salsi i Pertusi, per aquest ordre diria jo.

Giuseppe Verdi
MACBETH
Versione 1847

Macbeth Luca Salsi
Lady Macbeth Anna Pirozzi
Banco Michele Pertusi
Macduff Antonio Poli
Malcolm Matteo Mezzaro
Il medico Gabriele Ribis
La dama di Lady Macbeth Alexandra Zabala
Sicario Giovanni Bellavia
Domestico Giovanni Bellavia
Prima Apparizione Giovanni Bellavia
Seconda Apparizione Adelaide Devanari
Terza Apparizione Adelaide Devanari

Filarmonica Arturo Toscanini
Orchestra Giovanile della via Emilia
Coro del Teatro Regio di Parma
Director del Cor Martino Faggiani
Director musical: Philippe Auguin

Direcció d’escena Daniele Abbado
Disseny de vestuari Carla Teti
Disseny de llums Angelo Linzalat
Moviment escènic i coreografia Simona Bucci

Parma 27 de setembre de 2018

8 comments

  1. Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de octubre 2018 | Beckmesser

  2. colbran

    Me gustan las dos versiones, pero si ésta -que es la original- contuviera “La luce langue” (sin omitir “Trionfai!”) sería mi preferida. “Macbeth” es una de las óperas que más me gustan de Verdi, junto con “Les vêpres siciliennes”, “Don Carlos”, “Otello” y “Falstaff” y cuando se tiene la fortuna de contar con una soprano dramática de agilidad como Pirozzi es el “despiporri”. Fantástica cantante, de la escuela antigua -la que a mí más me satisface-, con todas las notas requeridas para el rol, con el empuje dramático, la expresión, el fiato y el legato que exige Verdi. No le acompaña el físico , ni falta que le hace con ese “chorro” vocal de tal calidad que me retrotrae a los tiempos de Ghena Dimitrova. Por fin una soprano dramática de repertorio italiano que nos dará muchas alegrías y satisfacciones.

    En cuanto a Luca Salsi este “Macbeth” es lo mejor que le he visto hasta el presente, especialmente satisfactorio en su primer aria. Michele Pertusi me ha gustado siempre, pero no por ello tengo que pasar por alto que, aún siendo un espléndido bajo-barítono, no dispone ni ha dispuesto nunca de un registro grave contundente, pero la voz es bellísima y su canto siempre es satisfactorio.

    En concreto un estupendo “Macbeth” que recomiendo a todos. Espero con impaciencia poder disfrutar de la Pirozzi en “La Gioconda” de esta temporada.

    M'agrada

  3. Guillermo Soto

    Què placer escuchar este Macbeth desconocido para mí aunque habìa ecuchado las arias en un vinilo con Cossotto y Milnes. Me pareció excelente la parte musical y la puesta sencilla que no molesta en lo absoluto

    M'agrada

  4. Eduardo

    Concuerdo 100% con los apuntes de Joaquim y Colbran, en mi caso la Sra. Anna Pirozzi no solo me recordo a la gran Ghena Dimitrova pero tambien se me instalo otra gran cantante americana Eileen Farrell. Deseo que se cuide en roles que canta ya que esta anunciada Teatro Colon para Norma el mes proximo. Quizas el reparo que tengo es la puesta de Daniele Abbado, la encontre buena para bajos recursos, pero muy reiterada en uso de los telones de sepia, su padre encontraba oro en todo lo que dirigiese, parece que el hijo aun no encontrado la formula. De todas formas anoche en mi casa hubo fiesta operistica , como se solia cantar en los años 70, noches inolvidables.
    Me llama la atencion que de tantas personas que frecuentamos el IFL, haya tan pocos comentarios. GRACIAS!!!!! Joquim.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: