La inauguració del festival Verdi al Teatro Regio de Parma a banda del Macbeth que inaugura i que avui protagonitza l’apunt a IFL, inclou Un giorno di regno, Le Trouvére (interessant versió per a Paris) i Attila, al costat d’altres activitats i concerts.

El primer atractiu d’aquesta nova producció deguda a Daniele Abbado en la part escènica i al director francès Philippe Auguin en la direcció musical, és que es tracta de la versió original de 1847 estrenada al teatre de la Pergola de Florència, molt menys representada que la versió revisada en el 1865 per l’estrena parisenca, si bé en la traducció italiana estrenada a la Scala l’any 1874. La versió té notables diferències

El segon gran atractiu és la Lady d’Anna Pirozzi, una autèntica soprano dramàtica de l’escola italiana que fa tota una autèntica demostració d’estil i classe, amb un domini tècnic molt notable en el cant d’agilitat en l’ària que inicia el segon acte, “Trionfai”, i que va ser substituïda en la versió de 1865 per la més dramàtica “La luce langue”. El registre és extens, molt generós, el color unitari i sense canvis ni trucs per falsejar la veu i el legato i afinació generós i precisa. La seva Lady és un luxe que cal assaborir amb fruïció perquè representa la recuperació d’una manera d’entregar-se i cantar que semblava ja oblidada. Un autèntic i luxós regal.

La companyia que l’acompanya és també notable, amb un encertat Luca Salsi en el rol protagonista, l’excel·lent baix belcantista Michele Pertusi com a Banquo i el tenor Antonio Poli complertta el quartet cantant el rol de Macduff, un bombonet que ell non acaba d’aprofitar del tot.

Salsi fa una notable interpretació, del millor que l’he vist i sentit fins ara, si bé el baríton no manté sempre l’emissió homogènia i fa a vegades un us del portamento que no hauria d’anar associat a una veu com la seva, encara jove, fresca i plenament baritonal, quelcom que és un luxe. La versió de 1847 és més exigent per a ell i se’n surt amb un notable que si solventés els problemes de canvi de color en alguns atacs a l’agut, seria d’excel·lent sense discussió.

Pertusi llueix una línia magnífica. La veu no és ben bé verdiana perquè li manca aquella presència i projecció que tots sabem que en la sala ell no té, però que en una retransmissió queda absolutament dissimulada per els micròfons que faciliten el gaudi d’escoltar una perfecta modulació del fraseig noble i senyorívol.

El jove tenor Antonio Poli no sé si aquest rol és per a ell, la veu sembla que encara s’hagi de consolida i alliberar-se d’un cert engolament. Sembla com si no fluís amb total llibertat. Correcte però excessivament discret en un rol on tants han semblat que eren millors del que després han estat en la seva posterior carrera.

La direcció d’Auguin és vibrant, potser a vegades massa accelerada i mancada d’aquell fraseig ample i generós que caracteritza a Verdi, però hi ha ànima i tensió. L’orquestra i el cor responen amb entusiasme.

Bé els rols comprimaris de Malcolm, el metge i la dama de companyia, així com els sicaris i les aparicions.

La producció de Daniele Abbado té efectes visuals que funcionen molt bé i altres solucions més discutibles, amb el anacronisme del vestuari, quelcom que ja no m’hauria de sorprendre. És una producció de pocs mitjans, senzilla i sense gaires pretensions  que intenta amb el disseny de llums i el vestuari omplir un escenari quasi sempre buit i fosc, a la manera d’una  càmera negra que concentra l’atenció en una interpretació no sempre prou treballada per els cantants menys dotats en la faceta actoral (Pirozzi sobretot). El treball d’Abbado diria que no aporta gaire però tampoc molesta gaire i per tant aconsegueix el més important, no prendre protagonisme als cantants i al cant. Al final obté algunes sonores protestes, però tampoc és res altament escandalós.

El Regio de Parma té la fama de ser un teatre molt verdià i amb un públic molt exigent i entès en veus, tot i que aquestes etiquetes crec que cada vegada estan més diluïdes i no s’ajusten a la veritat. Durant la representació hi ha aplaudiments de cortesia i al final calorosos per a tothom.

Una vetllada verdiana de categoria amb Pirozzi, Salsi i Pertusi, per aquest ordre diria jo.

Giuseppe Verdi
MACBETH
Versione 1847

Macbeth Luca Salsi
Lady Macbeth Anna Pirozzi
Banco Michele Pertusi
Macduff Antonio Poli
Malcolm Matteo Mezzaro
Il medico Gabriele Ribis
La dama di Lady Macbeth Alexandra Zabala
Sicario Giovanni Bellavia
Domestico Giovanni Bellavia
Prima Apparizione Giovanni Bellavia
Seconda Apparizione Adelaide Devanari
Terza Apparizione Adelaide Devanari

Filarmonica Arturo Toscanini
Orchestra Giovanile della via Emilia
Coro del Teatro Regio di Parma
Director del Cor Martino Faggiani
Director musical: Philippe Auguin

Direcció d’escena Daniele Abbado
Disseny de vestuari Carla Teti
Disseny de llums Angelo Linzalat
Moviment escènic i coreografia Simona Bucci

Parma 27 de setembre de 2018