IN FERNEM LAND

MET 2018/2019: LA FANCIULLA DEL WEST (WESTBROEK-KAUFMANN-LUCIC;DEL MONACO-ARMILIATO)


Eva-Maria Westbroek Minnie a La Fanciulla del West Ken Howard/Metropolitan Opera

La representació que avui comento de La Fanciulla del West de Giacomo Puccini és la primera de la temporada 2018/2019 del Metropolitan Opera House de Nova York transmesa a les sales del cinema, amb categoria i els resultats que els aficionats i amants de l’òpera esperem del cèlebre teatre novaiorquès, perquè a banda de la detallista producció de Giancarlo Del Monaco i d’una direcció brillant, tot i que no  pas genial com ho eres les de Dimitri Mitropoulos, Lorin Maezel o Zubin Mehta, s’afegeix el més important un cast que fa justícia a l’obra i compleix les aspectives i quasi diria que de manera immillorable tot i que no ho puc dir.

Sent un Puccini amb tantes concomitàncies amb Tosca, els espectadors de la sal 4 del cinema Comèdia de Barcelona podrien subtitular la representació com La Fanciulla del WestLa povera mia cena fu interrotta, que diu Scarpia al segon acte, ja que en el moment més intens del segon acte quan Minnie descobreix qui és realment Dick Johnson, ens hem quedat sense so quasi fins al final. Hem pogut escoltar la partida de cartes que tanca l’acte, però pel mig ens hem quedat sense la primera ària del tenor “Or son sei mesi” i allò tan sorprenent de Oh, strano! Del sangue sulla mano que canta el sheriffo i que sempre m’ha captivat. Una llàstima perquè aquest segon acte és meravellós malgrat el cartró pedra que el sustenta.

Marco Armiliato fa una bona direcció de l’òpera. La coneix bé i la dirigeix sens partitura fent sonar la fabulosa orquestra del MET de manera sumptuosa i brillant. La genial partitura mestrívolament orquestrada en mans d’un director de primera i amb una orquestra de gran categoria permet oferir un treball espectacular perquè el treball orquestral puccinià és extraordinari, potser la millor orquestració de tot el seu opus, que ja és dir. Armiliato fa justícia però potser li manca la genialitat dels grans directors per dir quelcom més o de manera diferent en una partitura que ofereix mil i una possibilitats d’enlluernar al espectador amb l’immens ventall de grans melodies, possibilitats tímbriques, atmosferes, paleta interminable de colors, transparències i efectes  possibles, ja que mai com en aquesta partitura Puccini es va mostrar més avançat i  agosarat en els recursos emprats.

El cor d’homes del MET i la sempre envejable orquestra han esdevingut màxims protagonistes i han evidenciat el gran actiu d’una òpera injustament relegada per causa d’un llibret que desmereix la partitura. Puccini que tenia tanta intuïció teatral no va  estar a l’alçada permetent que el primer i el tercer actes fossin difícilment creïbles per l’excés de melassa i sentimentalisme concentrat en uns miners que poden anar del linxament més salvatge a la catequesi més ursulina en dos compassos.

El llibret és massa naïf, la partitura és genial i necessita el mateix tercet protagonista de Tosca, una soprano millor que dramàtica, líric spinto, un tenor líric spinto i un baríton dramàtic, envoltats d’una colla de secundaris que han de fer creïbles les genials escenes concertants, traspassant en molts casos un mur orquestral potent, a moments fins i tot atonal, amb una varietat melòdica que desborda, aclapara i acaba seduint als més escèptics. Puccini en estat pur.

La soprano holandesa Eva-Maria Westbroek ha dit que aquest era el rol que més estimava i es nota, ha estat immensa. És una cantant tota ella emoció, sentiment i generositat. És de la vella escola i non hi ha cosa millor per fer viure l’òpera fins i tot en un personatge tan poc creïble com aquesta Minnie virginal que viu envoltada d’homes que la desitgen, regenta la cantina de la mina i s’imposa com a catequista, com cantar com ho fa ella. S’entrega i hi deixa la pell i alguna nota cridada o algun agut estripat, i què! Emociona, viu, traspassa el glaç amb el que tantes wagnerianes que han volgut cantar el rol, topen. Westbroek és dolça i fins i tot ingènua com una Mimi tenint un físic tan poderós com el que té, però també imposa la seva presència dramàtica amb decisió, com una Tosca o fins i tot una Turandot. M’ha entusiasmat com sempre m’havia entusiasmat aquesta soprano que torna a tenir un altar particular en la meva capella de santes.

Jonas Kaufmann Dick Johnson a La Fanciulla del West fotografia Ken Howard/Metropolitan Opera

Jonas Kaufmann ha estat en gran forma. És un Ramerrez o Dick Johnson, esplèndid que ha cantat amb decisió, dolçor i passió sense arronsar-se i abusar del painíssims. Dos que ha fet han estat justificadíssims i impecablement realitzats, mentre que en la zona aguda sempre s’ha mostrat ferm i heroic. En els duos amb Westbroek ho ha donat tot perquè de no ser així ella se’l menjava sense contemplacions, ja que a banda de l’entrega natural de la soprano hi ha que sumar el seu generós volum que tapa a Kaufmann per poc que s’ho proposi. La interpretació d’una emotiva i bellíssima “Ch’ella mì creda libero”, abans del dolcíssim final, ha estat el colofó a una interpretació rodona. Agradi o no, en representacions com aquesta consolida el seu posicionament com a primer tenor de l’actualitat.

Zelico Lucic, Jack Rance a La Fanciulla del West MET Ken Howard/Metropolitan Opera

El baríton serbi Zeljko Lucic ha cantat un bon Jack Rance, malgrat que com és habitual en ell a la seva veu i a la seva interpretació sempre li manca un punt per esdevenir notòries. Hi ha una barrera que mai traspassa i que no el situa en el primer nivell dels grans cantants, sembla que si, però li manca la presència vocal i la personalitat escènica per imposar-se com a Sheriff, com ja succeïa com a Scarpia, Rigoletto, o Macbeth. Els grans només obrir la boca ja saps que són ells els protagonistes, en canvi si no coneixes l’òpera quan surt ell penses que és un més dels clients de la cantina de Minnie, i no és així. Malgrat aquest handicap és veritat que potser és una de les interpretacions més reeixides que l’he vist.

En la llarga llista de rols petits hi troben tots els habituals del MET,  destacant el sonora de Michael Todd Simpson, tot i que el Nick del tenor Carlo Bosi, únic cantant italià de l’extens repartiment, s’ha fet notar com a Nick. Tots han estat a bon nivell arrodonint un conjunt embolcallat per un cor d’homes en gran forma.

La coneguda producció de Giancarlo Del Monaco és inqüestionable tot i que no supera aquella que tan viu record ens va deixar al liceistes, de Piero Faggioni i que es pot recuperar veient el vídeo de la ROH. Altres produccions més agosarades no acaben de funcionar perquè un western sempre és un western encara que pel mig hi hagi catequesi i una catequista que fa trampes jugant al pòquer.

Una nit esplèndida malgrat el lamentable tall del segon acte que d’alguna manera o altra espero superar.          

Giacomo Puccini
LA FANCIULLA DEL WEST
Òpera en 3 actes llibret de Guelfo Civinini/Carlo Zangarini

Minnie………………Eva-Maria Westbroek
Dick Johnson…………Jonas Kaufmann
Jack Rance…………..Zeljko Lucic
Joe…………………Scott Scully
Handsome*……………Richard Bernstein
Harry……………….Alok Kumar
Happy……………….Joseph Barron
Sid…………………Jeongcheol Cha
Sonora………………Michael Todd Simpson
Trin………………..Eduardo Valdes
Jim Larkens………….Adrian Timpau
Nick………………..Carlo Bosi
Jake Wallace…………Oren Gradus
Ashby……………….Matthew Rose
Post Rider…………..Ian Koziara
Castro………………Kidon Choi
Billy Jackrabbit……..Philip Cokorinos
Wowkle………………MaryAnn McCormick

Chorus and Orchester Metropolitan Opera House
Direcció musical…………..Marco Armiliato

Direcció escènica…………..Giancarlo Del Monaco
Escenografia i vestuari…………….Michael Scott
Disseny de llums…….Gil Wechsler
Stage Director……….Gregory Keller

Metropolitan Opera House, Nova York 27 d’octubre de 2018

20 comments

  1. Spirto gentil

    Casi siempre suelo coincidir con tus cronicas, pero esta vez la subrayo. He disfrutado mucho, donde se puede disfrutar en esta ópera, que sobre todo es su segundo acto, y con el resultado global.Lamento vuestro corte del segundo acto, pero sé que lo recuperaras. Buena trabajo,maestro.

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de octubre 2018 | Beckmesser

  3. dandini

    Una opera fascinant desde tot punt de vista.
    Gran virtud del verisme ens allunyem del problemes afectius de les reines, dels poderosos i de les irrestibles belleses i baixem a la terra.
    Concretament a un lloc farcit de perdedors miserables envoltant tots a Minnie una dona sense referents femenins ,que no sap ballar,poc cultivada, que no coneix l’amor i és fràgil en el seu interior.No ni ha gaires com ella a l’opera.
    Imprescindible en tots aspectes la versió d’ahir.Un triomf absolut.
    Esperat i exhultant retorn de Jonas Kaufmann.
    Ewa Maria Westbroek en el seu rol preferit extraordinària malgrat algun agut cridat,
    Lo millor que li hem vist a Zelko Lucic.
    Si sou fans d’aquesta obra us recomano la versió de Magda Olivero(diuen que la seva millor Minnie) a Trieste 1965.Tant l’aspecte dramàtic com el fràgil de Minnie queden dibuixats a la perfecció.

    M'agrada

    • jordifosal

      Comprenc l’admiració per Olivero però escoltada a casa em crispa el nervis una veu tan lletja que segurament tenia tot el sentit a dalt de l’escenari.
      La meva Fanciulla de capçalera és aquesta, per tots tres.

      M'agrada

      • colbran

        Cuando escuché la retransmisión desde el Liceu de “La traviata” con Magda Olivero (diciembre de 1956) llevaba dos años asistiendo a la ópera pero varios más escuchando discos, a raíz de la película “El gran Caruso” que ví en 1952. Nunca había escuchado una voz más fea, tanto es así que no completé mi abono y no fui a verla. Por lo qie he visto y escuchado posteriormente, Magda Olivero era una grandísima actríz y notoria cantante, pero a mí nunca me gustó. La versión de Steber la tuve en LP y me gustaba mucho. Eleanor Steber es una de mis sopranos favoritas, deliciosa en el “Faust” de Gounod, al lado de Cesare Siepi y Eugene Conley que aún conservo en cassette y localicé ayer de nuevo.

        M'agrada

  4. colbran

    El sábado fue una auténtica fiesta operística, con la retransmisión desde el Met, a pesar de los 15’/20′ mudos en un momento culminante del segundo acto. Eva-Maria Westbroek fabulosa, humana, entrañable, fantástica cantante y estupenda actríz, con un par o tres de pequeños “accidentes” que al lado de su cálida interpretación son totalmente perdonables, la intensidad dramática los supera con creces. Kaufmann de nuevo muy bien y Lucic en su mejor rol hasta la fecha.

    “La fanciulla del West” es una de mis óperas preferidas de Puccini desde siempre. Quizás mi admiración provenga de que antes de conocer la ópera ví la versión cinematográfica (1938) de la obra original de David Belasco con Jeanette MacDonald y Nelson Eddy que aquí se llamaba “La ciudad del oro” y contenía una maravillosa partitura de Sigmund Romberg. Este hecho motivó mi curiosidad por la ópera y desde entonces no dejé de estimarla. Tengo todas las versiones disponibnles en DVD y algunas en CD (Tebaldi, Nilsson,…). La de Steber la debe tener Joaquim, yo me vendí los LPs de esa versión y quizás la grabé en cassette antes de hacerlo.

    La “Fanciulla” es la ópera más nostálgica de Puccini, todos añoran a su familia y los tiempos pasados: el trovador Jake Wallace -rol que estrenó Andrés de Segurola, el bajo valenciano, aristócrata y secretario de Enrico Caruso y posterior actor cinematográfico y maestro de canto de figuras como Deanna Durbin- añora a sus padres y entona la bellísima balada “Che faranno i vecchi mie?i” -inspirada en dos canciones populares norteamericanas y que en principio iba a ser interpretada por el personaje de la india Wowkle- a la que se añaden todos los mineros, con sus respectivos recuerdos y es “leit motiv” de toda la ópera; el sheriff Jack Rance recuerda a la familia que abandonó en casa de sus padres con “Minnie dalla mia casa”, con objeto de enternecer a la “fanciulla” y ésta a su vez recuerda con añoranza su niñez y adolescencia en “Laggiú nel Soledad” y por lo que respecta al bandido Ramírez recuerda a su padre fallecido en “Or son sei messi” y por último, lleno de desesperación y melancolía pide que cuando le maten la “fanciulla” no lo sepa con “Ch’ella mi creda libero e lontano” (para mí la mejor aria de Puccini, de toda su produccición) recordando con añoranza los momentos pasados con ella.

    Una delicia de ópera con un argumento sumamente cinematográfico -y naïve, también hay que decirlo- influenciado por la primera película del oeste “The great train robbery” (1903) que probablemente viera Puccini, decidiéndose a componerla después de asistir a una representación en 1905 de “The girl of the Golden West”, de David Belasco (el autor original de “Madame Butterfly, basada en hechos reales aunque con diferente desenlace).

    Hoy he vuelto a escuchar la versión con Birgit Nilsson y Raoul Jobin y ha salido perdiendo en comparación con Eva-Maria Westbroek y Jonas Kaufmann y me alegra poder decirlo porque estoy muy desencatado de como se interpreta la ópera en nuestros días.

    Liked by 1 person

  5. jaumeM

    Jo, subscric el que diu el senyor “marcozincone” :”Estupendo comentario, y con este cast me entran ganas de conocer esta opera, que nunca me ha “entrado””, també me venen moltes ganes de gaudir de aquesta opera, i amb els comentaris dels IFLs molt mes encara.
    Amb les referencies que dona Colbran i els youtubes que han adjuntat dandini i jordifosal ja tinc material per començar.
    Gracies

    Liked by 1 person

  6. Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de noviembre 2018 | Beckmesser

  7. Guillermo Soto

    Esta la màs wagneriana de las óperas de Puccini siempre despierta mi interés…aun no la veo …pues està en mi lista de espera.. por loscomentarios deduzco que la mejor ha sido Westbroek a quién ví acá en Santiago cantando TANNHAUSER

    M'agrada

  8. Niklaus Vogel

    Moltes gràcies Joaquim per ensenyar-nos una mica més sobre aquesta obra i per l’oportunitat de gaudir-la. Mai no l’he vista en directe i de fet crec que al Liceu no la fan des del 1984!!!!!! Ja seria hora de poder disfrutar a la Rambla d’una obra tan interessant.

    M'agrada

  9. Antoni Sans

    Em sap greu discrepar una mica amb Westbroek. Efectivament és molt creïble com a Minnie però alguns aguts són decebedors calant fins a mig to, deixant l’harmonia incompleta. Sentint en segona audició Kaufmann sense imatge tampoc ha sigut una experiència extraordinària especialment al segon acte. Hi ha una versió anterior de 2009 de Westbroek que em va deixar més satisfet amb Rizzi de director.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: