Notable i sorprenent Lohengrin els que ha inaugurat la temporada 2018/2019 de la Staatsoper de Stuttgart, un teatre que apareix poc en el circuit internacional i que podríem qualificar de provincià si no fos perquè una vegada vist i gaudit d’aquest Lohengrin hauríem de celebrar amb decisió aquests teatres de província alemanys que tenen un cor i una orquestra que aquí no podem arribar ni a somiar.

I és que una vegada més es confirma allò de que un teatre d’òpera ha de tenir una orquestra i un cor de gran nivell per assolir amb els cantants idonis, òbviament, el nivell d’excel·lència imprescindible per situar-lo en el panorama internacional. Stuttgart que tots nosaltres situaríem per darrera dels dos teatres berlinesos, Munich, Frankfurt o Colònia, té una orquestra i un cor de Champions League i per tant és normal que el seu Lohengrin inaugural, malgrat comptar amb cantants notables però cap de tots ells del firmament estel·lar que tots pensaríem imprescindible per fer una bona representació d’aquest preciós títol wagnerià, sigui molt superior el que es pot veure en molts teatres de primer nivell, sense anar gaire lluny, de Viena, on els darrers oferts per streaming no li arriben a l’alçada, i no cal incidir en la importància d’un teatre i l’altre.

Amb les dues formacions estables de gran nivell només falta que al capdavant hi hagi un bon director, però és que en aquest cas el director, que a més és el titular de la casa, l’alemany Cornelius Meister ho és molt de bo, molt bo, i sap esprémer fins la darrera gota de la partitura, les múltiples facetes dramàtiques, des de l’exaltació romàntica del primer acte, a l’ombrívola i amenaçant atmosfera del segon i la tensió del tercer amb un crescendo dramàticament molt efectiu, sabent dotar a cada escena i les seves transicions orquestrals, del to, el color i la intensitat justa, extraient d ela poderosa orquestra una sonoritat rotunda, bella, eminentment romàntica i absolutament wagneriana, pel que fa al gruix del teixit orquestral, la calidesa de les cordes i fustes, i a uns metalls tan brillants com amorosits i gens feridors.

Si bé la fama de les orquestres alemanyes és prou coneguda i admirada, la sorpresa ha continuat, si no incrementat, amb la qualitat del Cor, que sota la direcció de Manuel Pujol m’ha captivat, per la homogeneïtat i equilibri del so, i per la ductilitat i expressivitat. Ni una veu fora de lloc, ni cap oscil·lació, ni capo sonoritat gallinàcia. Una joia de cor.

L’equip vocal no comptava amb cap nom que situaríem entre les lluminàries. En el cartellone no hi havia cap nom que fos un esquer per atraure públic a la sala i en canvi el resultat és en el seu conjunt esplèndid i en algun cas en particular, molt brillant.

Michael König canta el protagonista. Veu adequada, viril, lírica, solida i expressiva, capaç de regular, ser dolç, eteri i heroic. Mostra en alguna ocasió algun que altre dubte en l’afinació, però el seu Lohengrin és molt sòlid i en el tercer acte fa tota una excel·lent evolució des del duo fins al comiat, amb classe, distinció i musicalitat. Molt notable.

Magnífica la Elsa de Simone Schneider, una veu sana, lírica, solida en tot el registre i expressiva.

Extraordinària i la gran triomfadora, l’Ortrud de Okka von der Damerau, una habitual de la companyia de Munich, que perfila amb contundència vocal i expressiva una interpretació d’alçada. amb aguts acerats, segurs i potents, si, molt espectaculars, però que és en l’incisiu fraseig on elabora la seva cabdal aportació. Boníssima.

Martin Gantner és un bon cantant, però la veu excessivament clara, a vegades sembla fins i tot un tenor, no és la més apropiada pel Telramund. D’acord que és un personatge feble dominat per la seva parella, com Macbeth per exemple, però això no vol dir que qui el canta hagi de mostrat una veu clara i poc dramàtica en el color i la intenció, com és el cas.

Magnífic el rei de Goran Jurić, veu noble amb greus, que ja és tota una notable novetat.

L’herald del japonès Shigeo Ishino passa per algun problema greu en l’emissió d’alguna nota alta, però és un cantant sòlid, de veu bonica que possiblement no tenia el seu dia.

Pel que fa a la producció, té alguna idea interessant, però és com acostuma a passar, la taca negra a una representació quasi perfecta. Árpád Schilling parteix de la base d’una mediocritat que embolcalla als personatges i que no els fa gens distingits. Costa entendre que una mediocritat tan anodina estigui embolcallada per una música tan poc mediocre. Hi ha bons moments i lleus dissenys interessants, però la producció no evoluciona o més aviat es queda a mig camí de fer un treball més acurat dels personatges, tots ells d’alguna manera o altre febles, devorats per la feblesa dels altres. Lohengrin entre a escena sense voler entrar o Elsa acaba l’obra amenaçada per una gent tan poruga com ella, interessant però poc desenvolupat i estèticament a estones irritant, tot i que la producció no té cap intenció de molestar, provocar o inquietar. Senzillament al costat d’algun apunt inspirat en els espais de Wieland Wagner, sobretot l’inici del segon acte, hi ha en general una manca d’aprofundiment teatral lamentable.

El disseny de vestuari és especialment provocatiu en la seva ordinària senzillesa.

Tot i això, res excepcional per altra part, és un Lohengrin que cal veure i gaudir perquè és molt notable. Qui ho havia de dir, oi? 

Richard Wagner
LOHENGRIN

Heinrich der Vogler Goran Jurić
Lohengrin Michael König
Elsa von Brabant Simone Schneider
Friedrich von Telramund Martin Gantner
Ortrud Okka von der Damerau
Der Heerrufer des Königs Shigeo Ishino
Erster Edler Torsten Hofmann
Zweiter Edler Heinz Göhrig
Dritter Edler Andrew Bogard
Vierter Edler Michael Nagl

Staatsopernchor Stuttgart, Staatsorchester Stuttgart
Director del cor: Manuel Pujol
Direcció musical: Cornelius Meister

Regie Árpád Schilling
Bühne Raimund Orfeo Voigt
Kostüme Tina Kloempken
Mitarbeit Kostüme Saskia Schneider
Licht Tamás Bányai
Dramaturgie Miron Hakenbeck

Staatsoper Stuttgart 20 d’octubre de 2018