IN FERNEM LAND

I VESPRI SICILIANI (CHURILOVA-AGADZHAYAN-SULIMSKY-ABDRAZAKOV;BERNARD-GERGIEV)


Malgrat que no sigui de rabiosa actualitat avui us parlaré del streaming emès per Mezzo de la representació de I Vespri Siciliani que va tenir lloc el mes de juny de 2017 al Teatre Mariinski de Sant Petersburg sota la direcció de Gergiev, amb un equip totalment de la casa que ens reserva un parell de veus totalment verdianes, que ja és un gran regal, i una producció tan discutible com atractiva i que respecte tota la partitura, amb el llarguíssim ballet inclòs.

M’ha agradat molt la direcció de Gergiev, malgrat que hi ha moments que sembla que perdi el tren, tot i així hi ha molt vigor i molta rauxa i tremp dramàtic. L’orquestra i el cor responen amb brillantor i el resultat és un Verdi de qualitat, quelcom que en molts teatres italians i amb veus llatines no és gens fàcil aconseguir.

Magnífica Elena la de la soprano Irina Churilova. Una veu de veritable spinto verdiana, amb molt de cos, quasi dramàtica, amb alguna que altre dificultat en els passatges temibles de coloratura, però amb un registre complert, de dalt a baix, amb cos i un bon control de la respiració que li permet esplaiar-se en l’ampli arc melòdic verdià. Una esplèndida versió que seria rodona si la dicció fos més comprensible i si algun dels atacs al sobreagut haguessin estat més refinats.

Sensacional el Monforte del baríton Vladislav Sulimsky, que ja m’havia agradat com a Macbeth a Letònia, o com a Boris al Concertgebouwn tal com us vaig dir en un recent apunt (11 de setembre de 2018). Estil, veu, fraseig, intenció, plenitud generositat, ho té tot, una autèntica perla que davant de tanta mediocritat en la corda de baríton en els primers teatres, sembla mentida que no hi figuri en els seus cartellone. Pletòric

Ildar Abdrazakov canta magníficament el rol de Procida, altra cosa és si la veu és prou gran per fer-se escoltar a tots els racons dels teatres de dimensions considerables o si la veu, més propera al baix baríton que no pas a l’autèntic baix verdià, sigui la més adient. A la TV si, al teatre tinc els meus dubtes, després de l’experiència del Felip II a La Bastille.

I del quartet principal queda el tenor Migran Agadzhanian, una veu ingrata que desllueix fins i tot les coses positives que el cantant s’esforça en fer, no totes reeixides, és clar que la part d’Arrigo és molt complicada, sobretot en la intervenció del cinquè acte on ha de fer front a notes sobreagudes en un falset afrancesat al final del duo amb Elena, que no fa bé. Ho té difícil aquest xicot, perquè el seu col·lega Yusif, amb un instrument similar i sense tantes bones intencions triomfa gràcies a la seva companya i no sé jo si en Migran té o tindrà qui li obri les portes amb tanta facilitat.

La resta de l’extens repartiment no és tan meritòria. Hi ha alguna veu que grinyola molt, però el conjunt funciona prou bé perquè el tsar ho controla tot amb ma fèrria i la vistosa producció distreu prou per no adonar-se’n d’alguna que altre fugida de to.

Hem vist I Vespri Siciliani traspassada a l’època del Risorgimento, en la Sicília del jutge Falcone i fins i tot en el segle que li pertoca (producció de Ronconi a Bologna) i ara ens faltava aquesta cinematogràfica versió d’ Arnaud Bernard que situa l’acció al New York de la llei seca, Lucky Luciano, la policia i el polítics corruptes, per adaptar el llibret, a vegades  de manera òbviament forçada, a l’acció original d’un llibret abocat als convencionalismes de la Grand Opéra francesa (recordeu que l’original és en francès) incloent el ballet, que per aquesta òpera Verdi va escriure molta música decorativa i anacrònica a la Sicília del segle XII i que de maner tan viscontiana s’adapta tan bé a les diverses produccions ambientades al XIX a l’època de la reunificació italiana.

Bernard utilitza mètodes cinematogràfics com el fos d’imatges, mitjançant uns planells que redueixen el punt de mira fins a desaparèixer en un negre que immediatament es torna a obrir mostrant un altre escenografia, que esdevé brillant al principi durant l’obertura que ens mostra diverses escenes a l’illa de Elis, en un recurs mil vegades vist al cinema, amb l’entrada dels immigrants.

A partir d’aquí concentrar tota l’acció històrica i política en l’entorn mafiós esdevé forçat si bé a moments resulta més creïble que en el llunyà marc històric real de la lluita entre francesos i sicilians.

Que i pinta una Duquessa al Little Italy novaiorquès? Té difícil contestació la pregunta, i que el fill secret del cap de policia (Arrigo) sigui un membre del clan dels sicilians, també ho és, ara bé, si et deixes portar pel que les imatges et suggereixen de manera molt didàctica, quasi tot pot tenir una explicació, i per tant la trama funciona i les  imatges i referents visuals tan sovintejades pel cinema de gàngsters, ajuden molt i molt bé a fer que l’acció no és discuteixi. Només la llarga escena del ballet, que Bernard situa en un cabaret, esdevé massa llarga, condicionada per la quasi mitja hora de valsos, polques i galops on costa seguir el fil dramàtic que es persegueix durant tota la representació.

Giuseppe Verdi
I Vespri Siciliani
òpera en 5 actes llibret d’Eugène Scribe i Charles Duveyrier traducció italiana d’Eugenio Caimi

Monforte: Vladislav Sulimsky
Bethune: Oleg Sychov
Vaudemont: Yevgeny Chernyadiev
Arrigo: Migran Agadzhanian
Elena:Irina Churilova
Procida: Ildar Abdrazakov
Ninetta: Svetlana Kopicheva
Danieli: Mikhail Makarov
Manfredo: Oleg Balashov
Tebaldo: Oleg Losev
Roberto: Alexander Gerasimov

Cor i Orquestra del Teatre Mariinski de Sant Petersburg
Direcció del cor: Andrei Petrenko
Direcció musical: Valery Gergiev

Direcció escènica: Arnaud Bernard
Escenografia: Camille Dugas
Disseny de vestuari: Arnaud Bernard i Marianna Stranska
Coreografia: Gianni Santucci

Teatre Mariinsky de Sant Petersburg 23 de juny de 2017

3 comments

  1. Guillermo Soto

    Gracias Joaquìn por presentar esta reseña de I vespri Siciliani que parte con una impactante sinfonía y que después entra en un primer acto en que las bellas melodías escasean. A Irina Churilova la he visto el sábado pasado cantando el titular de Norma acá en Santiago de Chile con resultados muy irregulares

    M'agrada

  2. dandini

    Vladislav Sulimsky és un baríton fantàstic
    L’ària de Monforte és una maravella.
    Jo desconeixia que Dietrich Fischer Dieskau havia enregistrat en estudi l’any 1960 un disc d’àries de Verdi amb la Filarmònica de Berlin i la direcció d’Alberto Erede.
    Aquí la teniu ,aquest cop en italià. Dicció perfecta ,musicalitat sense límit i expressivitat a flor de pell. Al davant d’aquest panorama ser més o menys verdià per rellevància.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: