IN FERNEM LAND

OBC 2018/2019: XIAN ZHANG DIRIGEIX L’OBC AMB RAY CHEN


Extraordinària afluència de públic aquest cap de setmana a l’Auditori per assistir als concerts de l’OBC que sota la direcció de la  xinesa Xian Zhang i amb la participació del violinista taiwanès Ray Chen han ofert un programa bellíssim, variat i molt assequible, amb la primera audició de la simfonia núm 1 “Eroica” del compositor Tan Dun, el bellíssim concert per violí i orquestra de Korngold i la popular Shéhérazade de Rimski-Kórsakov per concloure’l.

Feia molt de temps que no recordava una primera audició tan celebrada com la brevíssima primera simfonia de Tan Dun, que no arribant a cinc minuts ens ofereix una obra en quatre moviments: Allegro, Dolce Molto, Allegro i Allegro Vivace. El públic de dissabte va rebre molt calorosament aquesta obra efectista per la instrumentació que incorpora instruments de percussió xinesos que doten a l’obra d’una singular sonoritat que barreja, a banda de la cita literal de la simfonia beethoveniana, temes melòdics que semblen extrets de les bandes sonores de John Williams (Tan Dun també n’ha fet de  bandes sonores pel cinema), amb una vitalitat, lleugeresa i sonoritat grandiloqüent i molt efectista que obté sense reserves un immediat retorn del públic que agraeix tanta efectivitat en una obra escrita el 2009 per a ser interpretada per l’orquestra Simfònica de YouTube en un experiment que pot arribar a ser una realitat i canviar els conceptes d’orquestra simfònica, així com de la interpretació a les sales de concert.

Ja voldrien molts compositors que les estrenes de les seves obres obtinguessin aquest èxit immediat i sense complexes. d’aquesta obreta de pretensiós i grandiloqüent nom. Per escalfar motors de l’orquestra i motivar al públic, és ideal.

La directora Xian Zhang, celebradíssima també per un públic molt disposat a aplaudir fins i tot avant matx, va mostrar els trets característics de la seva direcció, que es van anar repetint en les tres obres programades: control, motivació dels musics i espectacularitat, per a mi fins l’excés, de molts passatges brillants que aclaparaven per un volum exagerat. Potser la directora no tenia ben apamada la particular acústica del nostre auditori, però des del segon amfiteatre on era jo, la percussió es va menjar mitja orquestra.

L’escenari sonor de Korngold és tot un altre i si bé la directora va saber contrastar els mons sonors dels moviments extrems amb el més deliciós Romance (andante) del mig, crec que en aquest l’orquestra es va menjar massa sovint al solista. Molts potser em diran que això podria ser demèrit del solista i no un defecte de la direcció, podria ser, però que és innegable que aquesta senyora quan li arriben els moments brillants es deixa anar allibera so a marxes forçades.

Ray Chen va estar esplèndid, amb una tècnica i control extraordinaris, que fa que l’amplíssim arc sonor que desplega, mai tingui cap fissura, el so sempre és continuo, riquíssim d’harmònics i homogeni, d’una progressió exquisida en totes les zones. Tot això on és va evidenciar més va ser en les dues propines que va oferir en solitari,, ja que malgrat l’entusiasme generalitzat després del concert, la directora va anar a reposar i Chen va fer tallar la respiració a tot el públic que assistíem a la sala, perquè van desaparèixer els estossecs, caramelets, mòbils i xerradetes impertinents. A la sala només es podia escoltar nítidament el final inoblidable del Waltzing Matilda, la popular cançó australiana que és el segon himne del país, i que el públic de Barcelona va escoltar amb una devoció de convent de clausura mentre Chen esgotava la melodia amb un xiuxiueig que encara feia més imponent el silenci.

Prèvia a la cançó popular australiana, el violinista taiwanès va oferir una demostració de tècnica virtuosística quasi definitiva, amb el Capricio número 21 de Niccolò Paganini.

A la segona part es va interpretar l’exòtic Shéhérazade de Rimski-Kórsakov, i aquesta vegada va ser el concertino de l’orquestra, Vlad Stanculeasa que va tenir l’enorme repte de fer la part solista de violí, després d’escoltar i segur que admirar a Chen, i la veritat és que tret d’una calada massa notòria al final del darrer moviment, la resta va ser magnífica.

Ara bé, pel que fa a la direcció i més enllà del tema ja comentat, aquesta particular partitura carregada de sensualitat, orientalisme i exotisme, necessita quelcom més que control per fer neguitejar al públic. Zhang no em va captivar. El seu domini, control i brillantor no són per a mi suficients i quan es tracta d’una obra tan escoltada que tots els aficionats tenim gravada a la memòria, m’hagués agradat que a banda de l’espectacularitat inherent a la partitura, la directora hagués aportat també una mica més de cor.

Segurament dec ser jo l’equivocat perquè l’entusiasme, també dels músics de l’OBC, va ser unànime, tot i que jo els diria a tots plegats que m’acompanyessin a les darreres files del tram central de L’Auditori per constatar que la direcció de Zhang sobrepassa decibels i altera el balanç dels plans sonors, però sobretot desvesteix de tota sensualitat a unes melodies i orquestracions, admirables.

 

4 comments

  1. Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de febrero 2019 | Beckmesser

  2. bocachete

    Doncs, sobre el paper, no sembla un programa per a atraure masses: una estrena, un concert d’un “desconegut”… Com no sigui que el públic era majoritàriament xinès… M’alegro, però, que el públic s’animi a venir a l’Auditori, que els últims concerts que hi he anat, no passa d’una mica més de la meitat. L’orquestra, a més, està en un moment espectacular: amb Ono, almenys els dos últims concerts que li he sentit, va ser de primera. Cal aprofitar-ho, doncs.

    M'agrada

  3. Pere

    No hi vaig anar. No em tocava d’abonament i el vaig escoltar per la ràdio. Em va semblar un bon concert. Ara bé no entenc aquesta “assistència massiva” si ho comparo amb anteriors concerts però me’n alegro.
    Vull aprofitar per comentar que fa unes setmanes, al Palau en la temporada BCNClassics en Vasily Petrenko al capdavant de la Filharmònica d’Oslo ens va oferir una versió per mi absolutament apoteòsica de la Sherezade. Una direcció que trigaré a oblidar. I quina orquestra!!! En la primera part vaig poder descobrir i gaudir d’un grandiós pianista, el macedoni Simon Trpcesky, que va tocar un número 2 de Brahms espectacular. Un concert memorable.

    M'agrada

  4. Trepit

    Ahir, diumenge, també hi havia força públic, amb presència de gent jove. Potser alguna promoció especial o regal d’entrades.? De totes maneres, sigui molt ben vingut.
    Jo també vaig gaudir força del concert.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: