IN FERNEM LAND

LICEU 2018/19: RODELINDA (OROPESA-MEHTA-PRIETO-COOKE-THOMSON-MARGHERI;GUTH-PONS)


El Liceu ha estat històricament allunyat i gassiu amb Handel, tot i que darrerament s’han fet aproximacions reeixides que intenten restablir una normalitat encara allunyada d’altres cases operístiques. En aquesta temporada tenim dos títols del compositor, la Rodelinda escenificada que avui protagonitza l’apunt i el proper mes de juny una Agripina en versió concert que promet grans alegries.

Rodelinda és un dels títols cabdals del compositor si bé jo la trobo bastant per sota de Giulio Cesare, per a mi el seu cim operístic al costat d’Alcina, Ariodante i Rinaldo. Certament les àries són boniques però cap d’elles té aquella excepcionalitat que la distingeix de la resta. Música preciosa que necessita un equip en la direcció de prestigi, i no hi ha dubte que aquí la proposta és guanyadora perquè tant la part musical com l’escènica han vorejat la sorprenent i difícil excel·lència, i un equip vocal de primera i aquí he trobat mancances.

Comencem per la sorprenent i preciosa direcció musical del mestre Josep Pons, que pocs apostaven que ens oferís un Handel tan cuidat, bell, càlid i preciosista, amb un rigor sonor admirable, un equilibri orquestral de primera i una resposta de l’orquestra del teatre amb convidats, d’una qualitat, transparència i color poc habitual, amb dinàmiques i intensitats rigoroses. D’haver pogut comptar amb instruments originals, el resultat hagués estat extraordinari. Per  a mi i sense cap mena de dubte, el mestre Josep Pons i l‘Orquestra del teatre van ser el millor de la nit.

Molt s’ha parlat del bon equip vocal d’aquesta Rodelinda i jo discrepo perquè l’equipo em va semblar desequilibrat, ja que al costat de dos cantants excel·lents com la guspirejant Lisette Oropesa i l’expert i virtuós Bejun Mehta, hi ha un equip més aviat mediocre o inadequat per aquest repertori que fan que molts moments de les llargues tongades d’àries i recitatius de la primera i segona part, fossin francament tediosos o millorables en l’aspecte vocal.

Oropesa és una delícia. La veu és pura, neta, àgil, guspirejant i jovial, enamora el so i el tractament que en fa, amb tècnica, un bon registre i domini del so i també amb una agraïda varietat expressiva. Alguna nota fixada que s’hagués pogut estalviar no embruta una interpretació magnífica. Sense dubte una de les veus que han esclatat darrerament i que està predestinada a enamorar al públic.

Mehta que tan va embogir als liceistes amb aquell recordat Tamerlano en versió de concert, ha tornat a triomfar, si bé jo diria que menys ja que l’instrument i la tècnica sent magnífics, no estan en la mateixa plenitud d’aleshores. El cantant és sensible i musical, domina l’estil a plaer i coneix prou bé els trucs per enlluernar i extasiar al públic. Ja des de la seva fantàstica entrada amb el catàrtic “Dove sei, amato bene?” fins l’explosiu i brillant final amb “Vivi, tiranno” Mehta es va guanyar al públic. No sent el protagonista i no cantant tant com altres, s’emporta el triomf perquè Handel va ser molt agraït amb el rol de Bertarido i perquè cal dir-ho ell és un virtuós.

Però s’han acabat les alegries i la resta em va semblar poc adequats, començant per el Grimoaldo de Joel Prieto, un cantant jove bàsicament centrat en Mozart tot i que ha fet incursions al Fenton verdià, però que amb les coloratures i l’arc del registre vocal que l’imposa Händel no va ser capaç de demostrar gaire cosa més enllà d’unes severes dificultats per superar el cant d’agilitat que se li resisteix amb tossuderia. Jo tenia al cap a Davislim.

Sasha Cook va cantar el rol d’Eduige, la germana de Bertarido. Hauria de ser una mezzo o millor encara una contralt, però res de res, limitada per baix i sense gaire que oferir en el registre que li és més còmode. Cap rellevància vocal.

També limitat el Unulfo de Gerald Thomson, i dic jo, no tenim contratenors del país per fer aquest rol? Jo en conec un que hauria d’haver debutat al Liceu ja. Aquesta era l’ocasió.

Finalment cal esmentar el nyap vocal de Gianluca Margheri (Garibaldo), un cantant que ja havia vist i patit a Pesaro, i que si no ensenya pectorals (allà lluïa molt en banyador), ja que els té espectaculars, ningú el recordarà cantant o potser si, però no com ell i nosaltres voldríem. També tenim cantants aquí que haguessin fet més justicia al rol

Guth s’inventa el rol del fill de Rodelinda i Bertarido, Flavio, interpretat per l’actor Fabián Augusto Gómez, que esdevé protagonista omnipresent sobre l’escenari, ja que tot gira al voltant del seu fantasiós cervellet. L’actor ho fa realment bé.

La producció de Claus Guth, segueix tot l’ADN del director alemany: cases giratòries, escalinates, cambres emblanquinades i personatges psicològicament rics atrapats en uns interiors no només físics, carn de psicoanalista tots ells, sense cap mena de dubte.

És una proposta estèticament bellíssima que explica bastant bé una part de la trama i que la que s’inventa funciona fins que em va deixar d’interessar, segurament perquè més de tres hores d’un argument teatral que no té en prou feines acció dramàtica original, és difícil de farcir, però no hi ha cap mena de dubte que Guth crea un món visual i dramàtic ben construït i que en cap moment s’acaba tenint la sensació de traïció i molt menys provocació. És una coproducció amb el Teatro Real on es va presentar la temporada passada, l’Opéra de Lyon i l’Opera de Frankfurt. Dóna prestigi al Liceu, és clar, però dubto que la tornem a veure programada, amb la qual cosa coproduir un títol per  a una única vegada sembla que sigui un prestigi efímer.

Ala amants de la música de Handel no em cal animar-los, ara bé a la resta, si no sou especialment al·lèrgics al barroc és una bona proposta, però n’esperava més i ja he dit les raons.

Georg Friedrich Händel
RODELINDA
òpera en 3 actes llibret de Nicola Francesco Haym

Rodelinda Lisette Oropesa
Bertarido Bejun Mehta
Flavio Fabián Augusto Gómez
Grimoaldo Joel Prieto
Eduige Sasha Cooke
Unulfo Gerald Thompson
Garibaldo Gianluca Margheri

Orquestra del Gran Teatre del Liceu
Direcció musical: Josep Pons
Direcció d’escena: Claus Guth
Escenografia i vestuari: Christian Schmidt
Disseny de llums: Joachim Klein
Vídeo creació: Andi A. Müller
Coireografia: Ramses Sigl
Dramatúrgia: Konrad Kuhn

Gran Teatre del Liceu 8 de març de 2019

11 comments

  1. Jesús G.

    A mi també em va semblar que hi havia un abisme entre la parella protagonista i la resta. I certament, l’orquestra va sonar de maravella.

    M'agrada

  2. Alex

    Sin gustarme normalmente el barroco, anoche dsifruté bastante y reconozco la muy buena labor de Pons y la orquesta
    Mehta ( exageradamente braveado ) y Oropesa, lo mejor vocalmente . El resto del Cast, díscretito como mucho
    Bonita producción

    M'agrada

  3. bocachete

    Jo, el dissabte passat, m’ho vaig passar prou bé. I cal considerar que el Haendel operístic, en general, se’m fa llarg i acabo mirant el rellotge, encara que les veus siguin bones. Acaba essent tan estàtic. I cert que són estàtics Tristan o el Pélleas o altres òperes, però tenen alguna cosa més que en Haendel encara no hi és, potser, i que fa que no les apreciï com segurament mereixen. En Rodelinda, com bé dius, falten fragments “memorable”, com els que podem trobar en el Giulio Cesare o Rinaldo. En canvi, l’excel·lent proposta escènica, que dinamitzava aquests moments d’aturada de les àries da capo però sense destorbar en excès l’obra original i ajudant a entendre bé l’embolic familiar, va fer-me-la més interessant. Com que ja fa anys del Parsifal de la caseta, encara que el recordem no el trobem “repetit”, funciona molt bé i teatralment fa un espectacle fabulós. Suposo que a Madrid tenien massa recent el Parsifal i els deuria semblar massa similar. En tot cas, les direccions de Guth (llevat dels Meistersinger, en la què no vaig entrar per res) que hem vist al Liceu (Lucio Silla, Ariane, etc.) m’han agradat i aquesta deu ser de les que més.

    Fantàstica l’orquestra, i això que era el primer dia, amb un dinamisme, també, remarcable, fins i tot en la segona part de l’obra, més reposada i amb aquell llanguiment dels lenti i larghi haendelians més convencionals. Suposo, però, que el sector “ponsòfob” que li nega el pa i la sal al director faci el que faci, hi trobarà defectes de tot tipus. Oropesa em va agradar molt, molt. Per la veu, per l’actuació, per com canta… per tot. I això que té un paper llarg i exigent, amb un munt d’intervencions. En canvi, va costar que el públic (que omplia bastant el teatre, per cert), l’ovacionés com ja va fer des del bell començament amb Mehta, que ja en la primera ària va tenir tímids bravos. Ho fa bé, però no el vaig trobar tan excel·lent com ella; potser el recordava amb una mica més de volum?

    Suposo que arrossegat per aquesta satisfacció general, no sóc tan crític amb la resta: van complir, alguns moments de tots ells van sortir bé i la sensació general va ser d’una bona representació d’aquesta obra, molt recomanable per a tothom.

    M'agrada

  4. colbran

    No sé qué me pasa con las óperas de Haendel que cada vez que escucho o veo una -con la excepción de “Giulio Cesare”, “Alcina”, “Rinaldo y “Semele”, ésta en principio es oratorio- me gustan más las óperas de Vivaldi, son más variadas y sus arias tienen más fuerza y son más identificables y nunca me aburren porque “Rodelinda” me ha aburrido, a pesar de la espléndida dirección de Pons, el magnífico decorado y la fabulosa Lissete Oropesa. Pero a esta insigne cantante le aconsejaría que se olvidara del barroco porque no le hace brillar en toda su intensidad vocal y dramática. Su repertorio yo considero que se encuentra en Mozart, en el bel canto, en algunos títulos verdianos y en la ópera francesa (con las Marguerite de Meyerbeer y Gounod, las Manon de Auber y Massenet, la Mireille de Gounod y la Ophélie y Philinne de Thomas, entre otras). Su potente y virtuosa voz queda algo encorsetada en el barroco.
    Un ejemplo: su Marguerite de Navarre de “Les Huguenots” de Meyerbeer. Voilà!

    M'agrada

    • Alex

      Opino como tú, Fede, en cuanto al repertorio de esta gran artista que es Lisette Oropesa.
      Excelente fue su Lucia di Lamermoor en el Real el pasado verano

      M'agrada

  5. Susana

    Gracies Joaquim per aquesta acurada crònica amb la que, com no, estic molt d’acord. Vaig anar a la funció de l’estrena i malgrat la durada, no se’m va fer gens llarga. Respecte a les veus secundaries, comparteixo el desnivell respecte a les de Oropesa i Mehta però d’entre elles vull destacar la de José Prieto en el paper de Grimoaldo que sense ser extraordinària em va agradar per la seva bellesa encara que al final em va semblar veure algun signe de cansament. sorprenentment el Liceu ple gaire bé al 100% i un públic coneixedor del producte que sabia on i quan aplaudir i braveja. Vaig anar expressament atreta per Bejun Mehta, ja l’havia sentit i el trobo un dels millors contratenors del moment. A Lisette Oropesa no l’havia sentit mai i em va sorprendre molt gratament tant la seva veu com l’us que fa d’ella. I finalment l’orquestra molt i molt ben conduïda per un gratíssim so barroc. La producció, per fi, em va agradar molt.

    M'agrada

  6. Joan

    M’ha agradat molt la posada en escena i trobo l’òpera molt ben servida tot i no ser massa ni de Händel ni de contratenors. Per entendre.ns el meu Giulio Cesare seria Janet Baker, Ann Murray (l.únic que he escoltat en directe) o Jennifer Larmore.
    Voldria aprofitar l’avinentessa per encetar un altre “off topic” com és l’acomodació de sala. Amb la nova tarificació, a l’abonat li surt més a compte comprar els seients més laterals de platea que no pas els centrals i , per tant,els buits solen estar més endins, amb la qual cosa quan s’aprofita una pause (?!) per recolocar.los s’ha d’aixecar la resta de la fila mentre transcorre l.òpera. A mi això no m’ha passat mai, quan he arribat tard a un teatre sempre m.he assegut al primer seient que he trobat lliure i no he pretés mai ocupar el meu. Recordo que el TNC té una àrea reservada per poder seguir l.espectacle amb independència de quina localitat tinguis fins al proper entreacte. El dia 8 a més coincidia dia laborable amb sessió a les 8 i vaga feminista així que va ser força mogut tot plegat amb tres tongades de gent abans de la pausa.

    M'agrada

    • Jesús G.

      Tens raó. Jo era a una llotja de platea, i em van passar persones pel davant tres cops durant la funció. Em va semblar del tot inacceptable, tot i que també ho vaig atribuir a les dificultats per arribar al teatre degut a les manifestacions.
      Nosaltres, en previsió, vem arribar una hora i mitja abans de la funció. Ja sé que molta gent treballa fins tard, però davant nostra van desfilar força jubilats. Com a dada 😉

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: