IN FERNEM LAND

MET 2018/19: DER RING DES NIBELUNGEN-DAS RHEINGOLD


El Met ha iniciat l’apassionant empresa de representar el Ring sencer i l’esdeveniment bé mereix els corresponents apunts a IFL sempre i quan m’arribin puntuals els streamings de la ràdio que em permeten escoltar la magna obra, ja que em sembla que el idíl·lic projecte de poder assistir a la tercera ronda de representacions durant el mes de maig quedarà en això, en idíl·lica i utòpica empresa.

A Philippe Jordan, el encara director musical de l’òpera de París, li han encarregat l’honor de dirigir els tres cicles complerts de la reposició del Ring wagnerià dirigit escènicament pel director canadenc Robert Lepage, i el director suís seguint el seu coherent distanciament de tot allò en forma de partitura que li posen pel davant, fa una versió pulcríssima, nítida, transparent que suposo que en la sala del teatre es percep i gaudeix de manera més equilibrada que per la transmissió radiofònica, on els plans sonors es desvirtuen en funció de la col·locació dels micròfons i de l’encert del corresponen enginyer de so, però tot i així la direcció de Jordan permet, també gràcies a la magnificència de l’orquestra del Met i els seus solistes, gaudir del complex entramat orquestral, de maneramolt satisfactòria.

Aquesta pulcritud quasi de laboratori i un tempo lleuger, resta una certa emoció i també d’una certa i necessària solemnitat i èpica al relat, que sempre es manté fluid, quelcom essencial, però que caldrà veure com es desenvolupa en les jornades, molt més estàtiques que aquest pròleg vital, jovial i amb molta més acció escènica que la resta de més de catorze hores de música i drama que encara queden per desgranar.

El sumptuós so de l’orquestra novaiorquesa es gaudeix especialment tant en els grans moments on és protagonista com són l’entrada dels gegants, la baixada al Nibelheim o la passejada triomfal  al Walhalla, com en aquells de caire més cambrístic de l’acompanyament dels cabdals recitatius on l’orquestra reforça amb caràcter dramàtic i descriptiu elements essencials del relat.

A l’espera de les tres properes jornades, Jordan aprova amb escreix però sense aquella personalitat que imprimeixen els directors més genials del passat i del present. Ell curiosament és reclamat per dirigir Wagner arreu i a banda d’un Tannhäuser que va dirigir a Berlín fa uns anys on em va agradar molt, després sempre he trobat a faltar aquella solemnitat transcendent que envolta la seva obra.

L’ampli equip vocal és solvent, amb algunes veus excessivament líriques en alguns rols, però aquesta és una batalla pràcticament perduda en la majoria de repartiments wagnerians des de fa masses anys.

Greer Grimsley és un bon Wotan, amb alguna tibantor en la zona més aguda, que comença a oscil·lar però sense arribar a ser enutjosa. És una veu amb molts harmònics, sonora d’autèntic Wotan, homogènia i suficient en totes les zones, malgrat que en la més aguda es decolora una mica. Li manca un autèntica personalitat vocal però no és en absolut un Wotan irrellevant.

Magnífics els reconeguts Loge i Mime de Norbert Ernst i Gerhard Siegel, així com l’Alberich de Tomasz Konieczny, que en cap cas fa oblidar el sensacional Eric Owens que va estrenar aquesta producció, de veu molt més punyent i interpretació molt més malèfica.

Els gegants de Günther Groissböck (Fasolt) i Dmitry Belosselskiy (Fafner) són esplèndidament wagnerians, mentre que pel contrari Adam Diegel (Froh) i Micahel Todd Simpson, Froh i Donner respectivament, em semblen uns déus irrellevants i poc dignes d’entrar al nou xalet de Wotan, no canten malament, no és això, són les veus les que em semblen més donnizetianes que no pas apropiades als rols que interpreten, és clar que això també ho podria dir del Loge i Mime, a vegades excessivament caricaturescs.

En la vessant femenina es destaquen les veus greus de Fricka, amb l’opulent Jamie Barton, l’Erda de la magnífica Karen Cargill i la Floßhilde de Tamara Mumford, tot i que aquesta darrera en mig de la crispació de les seves companyes no brilla gaire, mentre que la Freia de la puríssima Wendy Bryn Harmer semblaria més idònia per altres repertoris i la Woglinde d’Amanda Woodbury o la Wellgunde de Samantha Hankey, m’han semblat veus irellevants amb alguna que altra crispació. Es fa difícil preveure futuribles, Evas, Elsas, Elisabets i encara menys Sieglindes entre elles.

Una bona vetllada, no memorable, però que de ben segur canviarà radicalment a partir de la primera jornada. Esperaré amb ànsia.

Richard Wagner
DAS RHEINGOLD

Wotan: Greer Grimsley, Baríton
Donner: Michael Todd Simpson, Baixbaríton
Froh: Adam Diegel,Tenor
Loge: Norbert Ernst, Tenor
Fricka: Jamie Barton, Mezzosoprano
Freia: Wendy Bryn Harmer, Soprano
Erda: Karen Cargill, Alto
Alberich: Tomasz Konieczny, Baríton
Mime: Gerhard Siegel, Tenor
Fasolt: Günther Groissböck, Baix
Fafner: Dmitry Belosselskiy, Baix
Woglinde: Amanda Woodbury, Soprano
Wellgunde: Samantha Hankey, Mezzosoprano
Floßhilde: Tamara Mumford, Alto

Orchester der Metropolitan Opera
Director musical: Philippe Jordan

Metropolitan Opera House, New York 9 de març de 2019

3 comments

    • XavierCat

      Ja ho pots ben bè dir!!! a la majoria ens ha costat mitja vida!!
      Gràcies Joaquim, pels comentaris d’aquest magne projecte wagneriá del Met, l’escoltaré amb fruició i amb sentiment pel que significa per a mi aquesta òpera des de fa gairebé un any, pels fets que tu coneixes be…salutacions a tots els companys d’Ifl i a gaudir-ne.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: