Avui s’ha produït l’estrena al Liceu i a l’Estat Espanyol de la tercera òpera de George Benjamin i Martin Crimp, Lessons in Love and Violence, obra que ja va ser mereixedora d’un post a la primera època de IFL en ocasió de l’estrena absoluta al maig de 2018 a la ROH londinenca.

L’ocasió esdevé sense cap mena de dubte el moment culminant de la temporada 2020/2021 del teatre barceloní, ja sigui per la importància de l’òpera com pel revulsiu que representa aquest títol en mig d’una oferta absolutament previsible i estandarditzada de títols mil i una vegada representats amb equips artístics d’interès variable.

S’havien posat moltes esperances en la tercera òpera de Benjamin i Crimp després del gran èxit assolit pels seus autors amb la seva segona òpera estrenada al festival d’Aix-en-Provence l’any 2012 Written on Skin i que es va poder veure i gaudir al Liceu en forma concertant la temporada 2015/2016, i no va decebre gens.

Que Benjamin sigui dels pocs compositors contemporanis que les seves òperes son aclamades per la crítica i sobretot pel públic és degut per a mi a dues coses fonamentals:

Sap escriure per la veu humana sense sotmetre-la a tensions innecessàries tot i el grau d’exigència altíssim que demana i deixa que la veu flueixi amb naturalitat envoltada d’un teixit orquestral dens i a estones puntuals i molt concretes, aclaparador que mai fereix l’orella del oïdor i que sense defugir les atonalitats pròpies del llenguatge contemporani, no s’encotilla en models encara de la segona meitat del segle passat on sembla que encara molts compositors no han sabut o pogut desempallegar-se’n sense complexes. Benjamin és lliure, original i sense renegar de ningú, sap crear un llenguatge riquíssim i personal, assequible i que exigeix concentració, però que facilita molt la predisposició del gran públic, no només l’interessat, a deixar-se seduir.

Escull arguments de gran força teatral, amb personatges i situacions que exploren la condició humana de manera dramàticament interessant, acollint-se, i això és fonamental, en un llibret en perfecte simbiosi amb la música. Si bé diríem que l’ideal seria que text i música fossin obra del mateix creador a la manera que Richard Wagner, però no només ell, va deixar notòriament palès, la història gloriosa de l’òpera té mostres d’entesa virtuosa entre llibretista i músic, que amb Benjamin i Martin Crimp semblen tenir una fructífera i gloriosa continuïtat. Dic això perquè hem vist moltes òperes, sobretot contemporànies,  amb llibrets insostenibles, amb una acció nul·la i un interès dramàtic inexistent, que esdevenen com una mena d’oratoris o cantates on a banda de les dissertacions filosòfiques i quasi sempre críptiques en forma d’enigmes, ningú és capaç de treure’n l’entrellat i per tant en cap moment es produeix una comunió amb el públic a no ser que l’escena acabi fent les funcions de distreure a l’espectador fins la darrera nota, com a una taula de salvació possible davant de tan poca connexió. No em cal donar gaires exemples, en tenim un de ben recent en la memòria liceista.

Benjamin i Crimp han escollit l’obra Edward II de Marlowe per concentrar en hora i mitja, 7 escenes que emmarquen un relat  dramàtic potent i colpidor a l’entorn del poder, la política, la possessió, l’amor, la venjança, el sexe, la vida podríem dir, que es segueix amb interès des de la primera a sobretot les tres darreres escenes per l’habilitat, el talent i les aptituds que tenen els seus creadors en fer que la història interessi, que s’entengui el llibret i que la música no sigui un continuo patiment auditiu. El llenguatge musical i vocal ajuden moltíssim, tant, i això ja va quedar ben palès amb l’estrena en forma concertant de Written on Skin al Liceu, que sense la potent proposta escènica de Kathie Mitchell és va seguir amb interès assolint un reconegut èxit, Amb les Lessons passa exactament el mateix, d’acord que la part escènica és fonamental i el treball de Mitchell és decisiu, però l’obra té molts i potents motius per sorprendre i captivar..

L’estrena al Liceu

Per l’estrena liceista s’ha comptat amb el director musical de la casa Josep Pons, alhora màxim expert de la música de Benjamin des de fa 30 anys quan ja el va donar a conèixer amb l’orquestra de Cambra del Teatre Lliure i després en la seva etapa com a director de l’Orquestra Nacional d’Espanya. El repte era complicat però el resultat no pot ser més reeixit.

Tots aquells que varen arronsar el nas quan es ca contractar al mestre Pons com a titular d’una orquestra operística, quan ell era notori que no era el repertori que sovintejava, no es varen adonar que el projecte era fer una orquestra, picant molta pedra i passant per un llarg període de reestructuració sense fer gaire mal. Els resultats en les darreres temporades ja feien albirar temps de satisfaccions i resultats, després d’un treball abnegat en mig de moltes tensions tant en el mateix teatre amb les diferents i complicades direccions amb les ha hagut de “barallar-se”, així com les tensions polítiques que viu el país i que no han afavorit gens el sempre maltractat món cultural, alhora que posar més llenya al fic, la pandèmies no prevista ni pels pitjors gurus del congenit pessimisme nacional.

Escoltar la magnificència del so exigit per Benjamin de manera tan nítida i contundent, tan subtil i tan abassegadora, ha estat el veritable triomf de la nit. L’orquestra molt nodrida ha sobreeixit del fossat per poder complir les normatives de seguretat imposades pel Covid, ocupant les quatre primeres files de la platea, això motiva que el so normalment sec de l’orquestra quan està enfonsada en el seu habitat natural, sigui molt més brillant del que és habitual i la música flueixi per la sala de manera molt més lliure, clara i transparent, si bé això pot dificultar en algun moment de tensió la perfecta audició de les veus, quelcom que no m’ha succeït en a mi, però si m’han comentat a la sortida que es produïa en les localitats més laterals.

Els bellíssims i climàtics 6 breus preludis que inicien totes les escenes de la segona a la setena han estat moments grandiosos de qualitat sonora, però també de tensió dramàtica que el mestre Pons ha sabut tenir miolta cura i precisió en crear i que fan que l’obra interpretada sense interrupció no hagi decaigut en cap moment malgrat la brevíssima pausa després de la quarta escena, amb tímids aplaudiments per part del públic i una encesa dels llums de la sala a mig gas. Un gran treball que sense cap mena de dubte és el premi merescut a tanta feina soterrada, a tanta crítica incomprensible, a tantes protestes injustes i inexplicables interessos polítics que ja sabeu que en aquest país ens porten a perdre totes les batalles. Sortosament aquesta sembla que va per bon camí i la qualitat de l’Orquestra del Liceu ja és un fet, i la contractació de directors de nivell com Dudamel o Minkowsky entre els més mediàtics, només fan que consolidar un projecte imprescindible per situar al Liceu allà on ha d’estar.

L’equip vocal, amb alguna variació notable respecte a l’estrena londinenca, és una absoluta garantia. Un bloc compacte, sòlid i sense fissures que treu amb notable alt una partitura exigent. No és una opera amb grans moments solistes, es tracta d’un diàleg fluid entre els personatges, amb moments concertants d’extrema dificultat i per tant ja no parlo d’àries, però tampoc hi ha grans parts solistes que es puguin extractar, tot i així la dificultat és màxima, sobretot per a la soprano que ha d’interpretar a la Reina, rol, com tota la resta, escrit a mida pels cantants de l’estrena i la senyora Georgia Jarmann notable intèrpret del rol d’Isabel no és Barbara Hannigan l’extraordinària soprano, musa de Benjamin, i per a mi l’excés de portamentos que la Hannigann no fa o els fa més ben fets, m’ha fatigat.

Excel·lent el rei del baríton Stéphane Degout, el impactant Mortimer del tenor Peter Hoare, el també tenor Samuel Boden com el fill del rei, la filla, rol no cantat però de primeríssima importància escènica, a càrrec de Ocean Barrington-Cook , tots ells creadors dels rols a l’estrena mundial, així com el baríton Daniel Okulitch en el rol de Gaveston que s’ha incorporat al repartiment i que m’ha semblat magnífic cantant i com la resta,. magnífics actor, Bravo!

Isabella Gaudí, Gemma Coma-Alabert i Toni Marsol, tots tres valors contrastats de la casa, s’han integrat meravellosament amb els diferents rols més petits que intervenen en l’acció, amb tot l’equip, conformant una compacta solidesa difícil d’aconseguir en la immensa majoria de produccions d’òperes no tan exigents com aquesta. Bravo també

L’altra gran encert és la producció de Katie Mitchell, esplèndidament il·luminada per James Farncombe i envoltada d’una elegant escenografia i vestuari de Vicky Mortimer. El moviment escènic, un dels encerts dels muntatges de Mitchell é sobra Joseph Alford i tot plegat crea el marc adequat per fer viure l’acció sense distreure amb focs d’encenalls espectaculars que facin més passadora una música o una acció de difícil direcció. A Mitchell no li calen grans artificis, si bé és veritat que Benjamin i Crimp ho posen fàcil. Ella situa tota l’acció en un mateix interior presidit per un llit de matrimoni, un aquari i un quadre de Francis Bacon, si bé tant l’aquari, com el quadre i els objectes decoratius que omplen les prestatgeries van desapareixen o perden brillantor a mida que l’acció es precipita cap al dramàtic final, l’habitació va canviant d’angle i durant tota l’estona i en totes les escenes veurem al fill i futur Rei i la seva germana, en escena. Ells són al cap i a la fi els que reben les lliçons d’amor i violència que els protagonistes els imparteixen. L’elegant proposta de Mitchell és una mica freda i no obté l’impacte abassegador de la seva anterior col·laboració amb la segona òpera de Benjamin i Crimp, però és innegable que ajuda molt i bé a viure amb constant i creixent emoció els terribles fets que es desenvolupen sobre l’escenari.

No us ho perdeu, no tingueu por, no hi ha cap ària, cap moment que recordareu o xiulareu a la sortida, però és una òpera important dels nostres dies que ha arribat aviat al Liceu sota les millors mans i aquesta vegada amb la seva producció escènica de la creació.

El Liceu pot lluir amb orgull el mèrit d’haver estrenat a l’Estat les tres òperes escrites fins ara per aquest binomi prodigiós, esperem que en facin més i que el Liceu les programi.

Bravo!,

Avui quan baixava la Rambla per agafar el carrer Ferran hagués volgut saludar i felicitar a tots els músics que sortien pel que coneixem com  la porta d’artistes perquè a banda que m’han fet gaudir molt, m’han fet sentir orgullós del teatre que tantes vegades em fa enrabiar, espero que no sigui un miratge i la direcció s’aboni a projectes d’interès i creació artística amb valor afegit.

Bravo, Bravo i Bravo