IN FERNEM LAND

LICEU 2021/2022: PIERROT LUNAIRE


Xavier Sabata com a Pierrot Lunaire al Foyer del Gran Teatre del Liceu Fotografia de ©A Bofill gentilesa del departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

El Pierrot Lunaire d’Arnold Schönberg per a mi és una obra difícil, em cal molta concentració i esforç i el retorn mai acaba sent satisfactori com jo voldria perquè hi ha una barrera important entre el llenguatge que utilitza i allò que jo desitjo escoltar. No és la primera vegada que m’enfronto en directe amb l’obra i crec que només l’he escoltat una vegada a casa, experiència que penso que no repetiré mai més perquè aquesta obra s’ha de veure i viure al teatre molt millor que fins i tot a la sala de concert, i envoltada d’una proposta escènica tant o més estimulant com la que ens ha proposat el Liceu en aquest inici tan potent de temporada i amb tants encerts ja acumulats.

Habitualment l’obra està interpretada per una mezzosoprano o una soprano malgrat que el Pierrot sigui un home i en la proposta liceista sigui el contratenor Xavier Sabata. El primer i principal estímul que m’ha fet comprar l’entrada i assistir a la proposta no ha estat Schönberg amb qui tinc una relació de respectuós respecte, si no precisament aquest repte del cantant català tan avesat a l’espectacular barroc tot i que ja ens ha sorprès amb les seves incursions al lied romàntic i ara en un altre gir agosarat diria jo, fent front a aquest gran mur del Sprechgesang de principis del segle XX donant vida a un text poètic d’Albert Giraud sortosament ofert en la traducció catalana de Miquel Desclot per tal d’arribar a colpir al públic de manera inequívoca.

Xavier Sabata ha ideat incloure un pròleg veritablement enriquidor amb el text Narcís d’Ovidi de Metamorfosis (llibre III).

Quan hem entrat al Foyer, Sabata ja estava estirat sobre l’escenari en mig de la sala i envoltat de forma circular per les butaques que s’anaven omplint mica en mica (no s’ha omplert del tot). És un veritable tour de force d’una hora de durada que s’inicia amb aquesta presència muda i immòbil mitja hora abans de començar la representació, continua amb aquest recitat escenificat del poema d’Ovidi, interpretat de manera veritablement colpidora, sense xarxa i per tant arriscada, perquè Sabata s’implica fins el moll de l’os i atrapa a l’espectador de manera magnètica. Amb un impactant, treball intens i alhora contingut, ja sigui de l’expressió facial, del gest molt coreogràfic, de l’entonació i l’expressió facial, ajudat per un disseny de llums de CUBE BZ, creadors també de l’auster espai escènic, que sense cap mena de dubte predisposava molt positivament a endinsar-nos un quart d’hora més tard amb Schönberg. Grandiós i intel·ligent encert el de posar aquest pròleg.

Sabata portava una lleugeríssima amplificació, quelcom que m’ha inquietat perquè el Foyer no sembla que hagi de ser un espai que ho necessiti i menys si no hi havia banda sonora, només l’actor/cantant i nosaltres. he de dir que la dicció claríssima ha fet arribar el text en tota la seva intensitat.

Sense solució de continuat i després de l’impactant final del poema els musics: Kai Gleusteen, violí / viola; Guillaume Terrail, violoncel; Albert Mora, flauta’ Jordi Prat, piano i Maxime Penard, clarinet, sota la direcció de Francesc Prat s’han situat en una anella exterior del cercle central on actuava Sabata per començar aquest inquietant món sonor i poètic del Pierrot Lunaire.

La interpretació musical m’ha semblat exemplar. Tots i cadascun dels solistes de l’orquestra del Liceu han estat magnífics, amb una claredat i conjunció cambrística de primer nivell. Ha estat un altre encert.

Xavier Sabata ha canviat de registre sense rebaixar la intensitat però òbviament adaptant-se en aquest parlat/cantat tan peculiar que l’obligava permanentment ha situar-se en diferents nivells vocals, ja fos en el recitat, ja fos mostrant una veu baritonal o el canvi difícil tot i la naturalitat a la que hi ha fet front a les sonoritats contratenorils, quelcom que dificultava bastant la comprensió total del text, quelcom que en el pròleg no succeïa. Això ha anat una mica en detriment de la valoració final. Possiblement el fet que es pretenia aconseguir de fer més audible el text amb aquesta lleugeríssima amplificació ha acabat malmetent el resultat, perquè potser el problema no era l’amplificació si no la pròpia projecció la que feia que molts mots quedessin soterrats i per tant poc entenedors, malgrat els evidents i lloables esforços per no ser així. Potser allò que no és un problema per a una mezzosoprano si ho ha estat per a un contratenor

Sabata ho ha donat tot, s’ha entregat en cos i ànima, fent servir una gamma expressiva imponent, però aquella comunió del pròleg l’he perdut en alguns moments, i per tant aquella tensió continua que tant he valorat en el text d’Ovidi, en la personificació del Pierrot ha passat per algunes fases “guadianesques”. Això si, el “Oh vell perfum” final ha estat dit de manera colpidora predisposant al majoritàriament respectuós públic, a un esclat gradual d’èxtasi. Ha estat un triomf sense pal·liatius.

La proposta és d’una qualitat aclaparadora malgrat la senzillesa o potser per això, perquè sense artificis és més fàcil arribar a l’èxit, i aquesta proposta a banda de ser molt honesta, té molta qualitat i s’afegeix a aquest inici de temporada tan sorprenent, arriscat i exitós, que prestigia una temporada i una institució que malgrat pugui fer tombs de tota mena en el que resta, ja té en el seu haver unes quantes perles per recordar.

Jo “no sóc d’eixe món”, el meu món musical és tot un altre, no em sap greu dir-ho ni em faré l’esnob com una parella que tenia al davant que més aviat estaven inquiets i mirant l’hora cada dos per tres i després s’han desfet, com tants d’altres espero que més sincers, a llençar els bravos que es mereixia Sabata, Prat i els seus músics, però he de reconèixer que la proposta és bona per qualitat i per innovadora, és exportable i prestigia la casa que la proposa, fet que forma part del meu concepte de projecte artístic que sempre reclamo pel Liceu, això si, jo insistiria en la necessitat de treure amplificacions innecessàries que a banda de tergiversar l’essència del cant, penso que no ha ajudat com pretenia.

Diumenge vivent Dudamel amb l’orquestra de La Bastille i la setmana vinent la primera de Rigoletto amb el Ducca de Berheim, continuo esperançat, malgrat que ja entrem en el terreny del previsible,

13 comments

  1. Jordi M

    Gràcies de nou per la crònica Joaquim. Jo vaig anar-hi dimarts i em va semblar una autèntica creació. Jo anava (malament) preparat amb el text en alemany i la traducció, no sabia que cantaria en català, de manera que la preparació es va fer innecessària però, tal com dius, les paraules em van arribar més aviat inintel.ligibles. La part del Narcís, certament més clara i fantàsticament interpretada.
    Schönberg tampoc no és el meu estil favorit, però vaig veure un Moses und Aron escenificat i magnífic que em va animar a gaudir d’aquesta experiència. Malgrat el problema de no arribar a entendre un text que és fonamental seguir per gaudir de l’obra, coincideixo amb tu que la sessió va ser excel.lent i donaré la benvinguda a més iniciatives com aquesta.

    M'agrada

    • El Foyer és un espai relativament petit que no hauria de necessitar ajudes acústiques, però si el cantant no podia fer-se entendre sense ella el primer que ha de fer el Liceu és comunicar-ho als possibles espectadors per saber a que atenir-se, descobrir-ho quan ja ha comença l’espectacle no em sembla bo i algú es pot sentir fins i tot enganyat. I si aquesta ajuda acaba sent contraproduent perquè dificulta l’enteniment del text, aleshores la solució no és la correcta. Jo crec que l’amplificació volia ajudar, però possiblement el problema d ela manca d’enteniment del text fos en la solució mal resolta per part de Sabata de la utilització del spregesang.
      Gràcies per comentar

      M'agrada

  2. JordiP

    Celebro que el nivell segueixi alt! I crec que tots tenim compositors o obres amb els que hi tenim una relació “de respectuós respecte” (m’ha encantat l’expressió!!) Jo en tinc uns quants!

    M'agrada

    • És així, no ´se com dir-ho millor sense ofendre, que no és en cap cas la meva intenció. Aquesta és una obra important que no m’agrada. No estem obligats a que ens agradi tot, reconec la importància del Pierrot i me’n faig creus de com deuria ser l’estrena, però malgrat que ja hagin passat tants anys per a mi continua sent un obstacle. La intel·ligent i sensible proposta escènica ajudava a mantenir un interès que sense ella m’hagués costat molt més.

      M'agrada

  3. Jordi T

    Agraït de nou per la teva crònica. És una propsta difícil per a mi ja que la música de Schönberg em costa, però per aquesta mateixa raó m’interessa força. Si hagués pogut anar per horari ho hagués fet sense dubte. Un altre dels encerts d’aquesta temporada. Celebro que t’hagi agradat. Una abraçada!

    M'agrada

  4. bocachete

    Doncs… si fa no fa. He vist més d’un i més de dos Pierrot lunaire i l’he sentit també més d’un cop, inclosa la versió amb l’autor al piano, però no m’arriba, no. Alguns cops més que d’altres, sí, però, curiosament, aquest cop menys que mai. La interpretació he estat esplèndida, en instruments, en vocalista… però no sé si perquè s’entenia el text (més o menys) o perquè, simplement, hom ja es fa gran i no s’esforça tant, potser. El cas és que m’ha sonat moooolt llunyà, com tu dius, gairebé com d’un mon aliè. I el cas és que algun cop m’havia gairebé arribat a agradar. En fi… I això, aquesta incompresió i un cert rebuig encara ara, quan ja hem sentit de tot (Stockhausen, Cage, Parra… i tots els sorolls i sons possibles i impossibles): com deuria ser el 1912? El públic es deuria de quedar com… no sé, seria curiós de poder viatjar en el temps i veure què passava llavors. A banda d’aquesta sensació de “ai, no, no hi he entrat”, cal reconèixer que el muntatge i l’espectacle eren encertats. Vaig pensar que la sonorització, en un lloc tan petit i proper, potser era perquè com que l’escenari anava girant, que no es perdés la veu en una direcció determinada, però no sé… es feia estrany. Sabata… tampoc és que cantés, és aquest Sprechgesang que no acaba de ser ni un declamat ni un cant, però és molt expressiu i tenia aquesta varietat de timbres que, entenc, que van amb l’obra. Ara, quan es quedi sense veu per a cantar floritures barroques, ja sap que es pot dedicar al teatre: és un actor molt bo. En el recitat aquell del Narcís d’Ovidi, Déu n’hi do! Quiins matisos, quina dicció, quina intenció, quin saber entrar en el text, quina gestualitat… Excel·lent és poc.

    M'agrada

    • Què hagin passat més de 100 anys no ens obliga a acceptar una manera d’entendre la música que continua sent per a mi distant. També ho és per a mi el Monteverdi operístic, ho he dit moltes vegades, ja no ve d’aquí. Els anys m’han ensenyat a ser més receptiu i més pacient, el que no vol dir que acabi gaudint del Pierrot com de Parsifal, Pelleas o o fins i tot Wozzeck, aquestes darreres també present aquesta temporada.
      La proposta oferta al Foyer era de qualitat a tots nivells i això és per a mi el més important i el que demano al Liceu, que tot tingui qualitat encara que sigui en allò que en a mi no em satisfà tant i de moment el nivell del que s’ha vist i escoltat fins ara és bo o molt bo, amb els retrets a l’Ariadne que jo vaig veure (1er cast) i aquesta amplificació inexplicable al Foyer. .

      M'agrada

    • Giacomo

      A mi tampoc no em va arribar, tot i que crec que va ser la meva primera vegada amb el Pierrot Lunaire. En teoria em sembla bona la idea de Sabata de fer-ne decididament un esdeveniment de performance art en lloc d’un concert. Però per a mi queda tot molt teòric, per no dir acadèmic. Un exercici d’estil: muntem cent anys després un esdeveniment modernista, expressionista, una miqueta decadentista encara. S’ha muntat bé? No ho dubto, malgrat que el text jo tenia que seguir-lo al mòbil, i pel que llegeixo no va ser només una falta del meu català (per cert imperfecte). Nogensmenys, no tan sols no em va agradar gens sinó que no va arribar a interessar-me gaire. M’avergonyeixo i trigo en admetre-ho, però és així.

      M'agrada

    • El Liceu esta vez ha comunicado bien y con celeridad a través de las redes y el correo electrónico a los abonados y al público que adquirió las entradas.
      Los imponderables del Covid pueden desbaratar los planes a última hora de forma tajante.
      Esperemos el anuncio de nuevas fechas, algo siempre complicado al tratarse de la orquesta de La Bastille, por lo tanto deberemos esperar algun agujero en se agenda y en la de Dudamel

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: