El concert d’ahir, el darrer dels dos programats amb el Cor i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu amb la direcció del mestre Josep Pons amb la suite d’Elektra de Strauss arranjada per Honeck i a la segona part l’Oedipus rex de Stravinsky ha estat un altre encert de la programació de la temporada 2021/2022 del Gran Teatre del Liceu, que després de l’Ariadne auf Naxos que en a mi no em va convèncer gaire, per no dir gens, sembla que ha enfilat el camí de la qualitat i l’encert més esperançador, amb el War Requiem, l’Orpheus i el Winterreise ballat que no he vist però que ha merescut el reconeixement de públic i crítics, abans de les properes representacions d’un títol tan popular i esperat com el Rigoletto i el concert d’intercanvi amb l’òpera de París que ens portarà a Dudamel i l’orquestra de La Bastille el proper diumenge, mentre que l’orquestra del Liceu i el mestre Pons aniran el 9 de gener a París a interpretar el Castell de Barbablava amb Aushrine Studite i BrynTerfel (ja m’agradaria veure-ho aquí)
Potser Stravinsky encara fa mandra o és que potser el públic del Liceu encara no confia amb en el tomb espectacular de l’orquestra? És clar que també podria ser que els preus per a un concert simfònic-vocal fossin desorbitats i aquesta darrera hipòtesi fos la causa real de la fluixíssima assistència de públic que jo diria que no arribava ni al 50%, quelcom que a banda de llastimós és preocupant perquè malgrat queixar-nos tant de que sempre es programa el mateix, quan ens ofereixen una obra poc representada ens fa mandra sortir i li donem l’esquena. Els que ho han fet s’han equivocat i molt perquè el concert ofert va tenir una qualitat artística excepcional i el millor és que l’orquestra del Liceu, nodridíssima per l’ocasió, va estar a un nivell espectacular de bellesa sonora, de contundència, d’equilibri, d’intensitat i matisos, de dinàmiques i color. El dur treball del mestre Pons ha donat resultat i ha esclatat, ens fa sentir orgull i ens fa estar molt esperançats de cara a projectes futurs. La satisfacció i el gaudi es enorme, perquè ningú li va posar les coses fàcils, ni la mateixa casa quan li van prometre tot i va arribar la terrible crisis econòmica i no li van donar res, ni el públic, que malgrat el seu currículum no va creure en ell ni en el seu projecte de transformació. No era ni potser és un director d’òpera però ell venia a donar un tomb a una formació que necessitava ser sacsejada per renéixer i ja ho tenim a tocar, a l’orquestra del Liceu ja la poden dirigir els millors directors, alguns ja sabem que venen i altres vindran, la feina dura segurament no acabarà mai, però les crítiques i aquelles protestes injustes i indignes d’aficionats i sectors també polítics han de callar, potser molts sortiran ara negant el que van fer i dir, quelcom molt propi de la mediocritat i ignorància de tants bocamolls.
Els primers compassos de la suite de la straussiana Elektra, que el mestre Pons ja va dirigir magníficament i amb encert en les memorables representacions de la temporada 2016/2017, ja es va poder copsar una qualitat sonora i una seguretat aclaparadores. La millora orquestral respecte a fa 4 temporades és notòria. El mestre Josep Pons s’ha recreat més en l’extraordinària partitura dotant-la d’un lirisme que potser en la versió escènica no és tan escaient i que en aquesta suite li permet suggerir altres possibilitats amb uns temps més lents i unes intensitats més reposades sense deixar de ser contundents. Tots els temes principals de la genial partitura van estar exposats amb una claredat, transparència i qualitat veritablement brillant i totes i cadascuna de les nodrides famílies orquestrals van tocar amb una seguretat que s’encomanava a l’escoltador que de ben segur com em va passar en a mi, va deixar de patir per si els metalls cometrien una errada escandalosa o si els solistes de les fustes passarien de puntetes pels moments més compromesos. Magnífiques les cordes, també les més greus que lluïen una presència admirable, i notòriament brillant, contundent i precisa la percussió que mai va mostrar vulgaritat i descontrol. Va ser una suite admirable que en cap cas va semblar que fos la peça per acompanyar l’obra important de la segona part i que precisament per la magnificència de la interpretació posava el llistó molt alt per l’obra de Stravinsky.
Programar Oedipus Rex ja és tot un encert, no sé si s’havia interpretat mai al teatre. Malgrat ser una obra curta que no arriba a l’hora de durada la partitura ofereix grans moments orquestrals, corals i vocals. Tot molt reconcentrat però precís i efectiu. No és una obra que conegui molt i la versió discogràfica que tinc a casa l’he escoltat poques vegades i no em convenç gaire. Abans d’anar al Liceu l’he escoltada i diria que no m’ha ajudat gaire a entusiasmar-me, per això però no només per això estic tan agraït del resultat final d’aquesta versió esplèndida oferta pel mestre Pons al capdavant de l’orquestra i la secció masculina del cor del Liceu, i els solistes: Michael Spyres, Ekaterina Gubanova, José Antonio López, Albert Dohmen, David Alegret i l’actor Josep Maria Pou fent el narrador. No hi ha dubte que l’aposta vocal era guanyadora i l’obra una de les especialitats del mestre Pons, per tant quasi diria que l’èxit estava garantit, però després d’una primera part amb golejada calia seguir i el repte era alhora que fascinant, complicat.
L’orquestra tot i canviar el món sonor ha continuat exhibint aquest nivell magnífic que ha mostrat des de l’inici de la temporada i el mestre Pons en aquestes obres del segle XX hi té el seu terreny més abonat. Bona ambientació dramàtica i acompanyament precís i preciós, amb dinàmiques, sonoritats i contrasts ben estimulants, mentre que el cor d’homes ha confirmat aquest canvi positiu ja evidenciat en el War Requiem, de varietat expressiva, control de les mitges veus i emissió més flexible i acurada en els difícils passatges sincopats. Gran treball del mestre Assante.
Magnífica interpretació de Mychael Spyres en el rol titular, amb una seguretat vocal sense màcula, una homogeneïtat sonora i de color en tot l’ampli registre d’aquesta veu “baritenorada” que el distingeix entre els tenors de l’actualitat. La seva extraordinària versatilitat estilística el fa admirable amb el Mozart més exigent, el belcantisme més espectacular o el repertori francès més refinat, mentre i no sense un inicial estupor, ja anuncia algun Wagner (segon acte del Tristan ni més ni menys, en versió de concert a Lió!!!) . Aquesta incursió a les vocalitats post-clàssiques del inquiet Stravinsky constaten aquest talent i aquesta adequació que el distingeix entre tots els col·legues de l’actualitat i malgrat que la projecció no sigui molt generosa, no força mai l’instrument, quelcom que fa preveure una llarga carrera. Creia que la contractació de Spyers era un malbaratament ja que l’obra és molt curta i per tant el rol també, però no hi ha rol curt si l’artista es gran i el tenor nord-americà ha fet que la part fos rellevant, molt rellevant i es pogués lluir. Tant de bo la direcció artística pugui aferrar-lo a la casa i es pugui comptar sovint amb ell.
Per a Jocaste amb una única intervenció tot i que notable, hem tingut a la mezzosoprano russa Ekaterina Gubanova, de veu preciosa i registre una mica descompensat. Gubanova també és molt versàtil, canta de tot i potser això no acaba d’anar-li gaire bé, Un luxe portar-la to i que no ha lluït tant com Spyres.
Magnífic el baríton José Antonio López que entre el Liceu i l’Auditori porta molts dies a Barcelona, i ha mostrat amb escreix que comptar amb ell és tota una garantia. Ha fet front als rols de Creon i el missatger. En algun moment va quedar lleugerament tapat per l’orquestra, sobretot quan ha de fer front a les notes més greus.
El veterà i admirat Albert Dohmen va fer front a la part de Tirésias amb seguretat i projecció. A la zona més aguda es nota el pas dels anys, però l’autoritat vocal i escènica són encara magnífiques. Un altre luxe.
La breu però notòria intervenció del pastor va anar a càrrec del tenor català David Alegret, que amb una projecció esplèndida, claredat d’emissió i fraseig envejable va arrodonir amb classe i elegància un cast de disc.
L’actor Josep Maria Pou va narrar amb esplèndida i austera teatralitat la terrible tragèdia. Sap dir i se l’entén, és clar que anava amplificat, però molts dels joves de les telesèries televisives, ni així.
El poc públic va respondre amb entusiasme dissimulat per les odioses i necessàries mascaretes, al finalitzar un concert que a la sortida tothom qualificava amb quasi total unanimitat com memorable i certament així ho crec.
Aquest és el Liceu que m’interessa i si hi ha qualitat, podrem o no estar d’acord amb els títols programats que agradaran més a uns que altres, però mai sortirem avorrits, indiferents o el que és pitjor, indignats.
Estic content, esperançat, i també he d’agrair a l’amic Ernest que m’oferís la seva entrada per assistir-hi, em sap molt de greu que ell s’ho hagi perdut
Programa
Primera part
Richard Strauss (1864 – 1949)
Suite d’Elektra (arranj. M. Honeck)
Segona part
Igor Stravinsky (1882 – 1971)
Oedipus rex
Oedipe : Michael Spyres
Jocaste : Ekaterina Gubanova
Créon / missatger: José Antonio López
Tirésias : Albert Dohmen
Pastor : David Alegret
Narrador : Josep Maria Pou
Cor del Gran Teatre del Liceu
(Pablo Assante, director)
Orquestra Simfònica
del Gran Teatre del Liceu
Josep Pons, director
IN FERNEM LAND 
A mi, ni fu ni fa. Us ho he dit molts cops, que no entenc ni fava, i aquí teniu la prova. En defensa pròpia podria dir que tenia el cap en un altre lloc, però tot això que dius se’m va escapar. Em fa vergonyeta i tot. És descoratjador. Millor callo.
M'agradaM'agrada
Em sap greu, la veritat perquè no és cert que no hi entenguis ni fava. Tampoc estàs obligat a que t’agradi i també és cert que hi ha dies que la predisposició musical està sota mínims.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim. Ets molt amable.
M'agradaM'agrada
Si, si i si! Magnific concert, hi vam ser i vam passar una gran tarda. Hai de dir que vaig agafar les entrades sense gaire convenciment, Stravinsky i jo encara ens estem coneixent; i no me’n penedeixo gens. En preparació havia escoltat el concert que incloia aquesta peça i que havia fet la Berliner al febrer d’aquest any, també amb Spyres al rol d’Edip. No estava massa inspirat jo i vaig dubtar de les entrades que ja tenia. Tot dubte va quedar en no res després de l’experiencia d’ahir. Impressionant l’orquestra i el cor. I em va agradar molt Spyres també.
I per arrodonir la vetllada, a la sortida ens vam retrobar amb en Joaquim!
Es pot demanar mes?
M'agradaM'agrada
Un goig de concert, un goig de programa i un goig de conversa a la sortida, malauradament tallada pel director general, coses que passen 😉
M'agradaM'agrada
El fet de no haver pogut assistir es va veure plenament compensat pel fet de que assistissis tu, Joaquim, i de que ens hagis ofert aquesta crònica.
M'agradaM'agrada
Gràcies, també és cert que els motius per perdre aquesta vetllada eren sortosament feliços. L’enhorabona!
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb tu! Jo solament havia vist l’Èdip d’Stravinsky un cop i és una obra que m’encanta, i la versió-suite de l’Elektra la vaig trobar extraordinària. Una casualitat que es programi aquesta obra en el 50 aniversari de la mort del compositor rus, o potser va ser volgudament. En qualsevol cas una joia on el mestre Pons, el cor i l’orquestra van estar epspecialment brillants. Michael Spyers va ser molt valent de cantar aquest paper tan inclement i a sobre amb una orquestra que el podia tapara facilment. Sí que és cert que l’aforament va ser decebedor i no sé si a aquest públic li va agradar gaire, al menys per on jo estava assegut. El que està clar és que cal apostar per un repertori diferent de tant en tant i que cal fer-ho amb unes formacions pròpies millorades, i crec que anem per bon camí. Una jornada que recordarem!!!
M'agradaM'agrada
Ben cert Jordi, ho recordarem i espero que a partir d’ara tinguem moltes més coses a recordar per bé i aquells dies que tot just surt a la Rambla ja has oblidat el que acabes de veure passin a la història.
Va ser una tarda magnífica.
M'agradaM'agrada
Continua la ratxa. Excel.lent, esplèndit concert en el que probablement algú debia consultar el programa de mà (al mòbil) per adonar-se que, efectivament, era l’orquestra de la casa la que estava damunt l’escenari. Sorprenent suite d’Electra l’elaborada per Honeck: ben condensada, compactada i equilibrada. Manté l’orquestració original, canvia l’ordre d’alguns fragments sense perdre intensitat i els va conectant amb hàbils cadències imperceptibles. La prestació de l’orquestra i direcció superbes. Tot plegat va donar lloc a un fet que no totes les suites aconsegueixen: fer-te sentir al bell mig de l’obra original. Programar una obra de tall neoclàssic a la segona part després del terrabastall expresionista straussià es pràcticament un repte impossible de superar. Qualsevol obra faria figa a no ser que porti la denominació d’origen Stravinsky. Aquest home faria rellevant la cançoneta més trivial. I aixi va ser. La personalitat musical de Stravinsky et fa oblidar (al menys temporalment) tota música anterior i amb la seva obra va segellar una gran tarda-nit de música al Liceu.
M'agradaM'agrada
Ho expliques de manera excel·lent. Va ser un concert sorprenent i molt engrescador. Tots sabem que vindran dies conflictius i dolents, és normal en tots els teatres, però em penso que aquesta arrancada de temporada ja no és per casualitat, tenim prou indicis per saber que algunes coses cabdals comencen a funcionar i jo era el primer en demanar un cor i una orquestra de qualitat per poder fer front a les temporades i ara això sembla que ho tenim si no definitivament, a tocar. No hauríem de deixar passar el fet que tant cor com orquestra estaven notablement reforçats, però fa uns pocs mesos això també era així i els resultants no eren tan contundents. Tenim orquestra i cor en bones mans, cal començar a posar fil a l’agulla per tal de programar temporades més ambicioses perquè el fonament de la casa sembla capaç de fer-hi front
M'agradaM'agrada
Hola,
Sí que va estar bé, sí. L’orquestra està desconeguda: esperem que es vagi consolidant en aquest nivell d’excel·lència. Normalment, no soc de sentir l’obra abans d’anar a veure-la, tot i reconèixer que és didàctic i va bé per a adonar-te d’algunes coses durant la representació, però prefereixo anar-hi tenint llunyà el record de l’últim cop i sona com “més nou”, com si la tornés a sentir per primer cop. És una ximpleria, però cadascú té els seus costums. Recordava aquest ritme característic de Stravinskij i, sí, allí el teníem. Gran funció i si el cor no hagués portat mascaretes, segurament hagués quedat més brillant. Els solistes, al límit, en el sentit que amb una orquestra de vuitanta i tants membres al darrere… i el cor… és difícil. Ara, aquest any estic crític amb els llibretistes (com que vaig “criticar” Hoffmannstahl…): Cocteau no es va matar en la reducció de l’obra de Sòfocles; que sí, que havia d’abreviar molt, però alguns passatges li han quedat d’allò més simples i no sé… També pot influir-hi la traducció: diria que és el cop que els sobretítols han estat més fluixos. Qui l’hagi traduït, s’ha saltat una pila de frases: veies la frase traduïda en pantalla durant mooooolt temps i la cantant, per exemple, dient coses que no corresponien a la frase (i això que a ella costava seguir-la, per la dicció, però un encara pot identificar paraules llatines i pensar “això no és el que diu la pantalla”), com allò que fan en les pel·lícules, que resumeixen el diàleg, però trobo que ahir es van passar i va quedar alguna part bastant coixa.
La suite d’Elektra recordava en molts moments els poemes simfònics del mateix Strauss: quan sents l’òpera amb veu no es nota tant, la veritat. L’orquestra va estar esplendorosa: segurament, la peça es prestava al lluïment, més que la de Stravinskij, i va aprofitar-la per a lluir-se ben lluïda.
I sí… més o menys, la meitat d’aforament: tristíssim. Vaig pensar el mateix: com volem que es programin coses que no siguin les de sempre si el teatre ha de quedar buit? Si, al final, la culpa no és només de la manca d’imaginació dels programadors.
El Winterreise ballat va ser curioset. Com a espectacle estava bé, però reconec que a mi se’m va fer estrany. D’una banda el baríton i el pianista expliquen una història, però els ballarins en fan una altra… La coreografia i els ballarins, molt bé, això sí, però entenc que la coreografia es basa en la música, però sense tenir en compte que hi ha un text que l’acompanya i, no sé… això és el que queda deslligat. Potser jo estava més pendent del cant (que també va estar molt bé: el baríton té una veu preciosa, una bona dicció, un saber cantar lied i va tenir una bona actuació: potser vaig trobar-hi un cert distanciament, més que fredor, com també al piano, que l’allunyava de versions més emotives o expressives com la que va fer-hi Kauffmann, per no canviar d’escenari) i no vaig saber valorar tant la part ballada, que per a mi n’era complementària. La meva dona, per exemple, que és més de dansa, va apreciar molt més que jo la part ballada i va assumir que el cicle era l’acompanyament musical, sense més, i va sortir-ne més satisfeta. Potser ha de ser aquesta l’actitud, ja que era, essencialment, un espectacle de dansa i la proposta, globalment, és bona, però no sé… jo hagués triat una música sense lletra o, si faig això, hagués intentat vincular més les dues parts. El teatre estava bastant ple, però potser hi havia encara això dels 30 euros?
I, ja posats, els madrigals de Monteverdi al Foyer van sortir esplèndids, a bon ritme, amb unes veus fabuloses… El tenor que feia de narrador a Il combatimento el va fer intens, teatral, i la resta de cantants, si fa no fa. Molt bé, la veritat, i com que el lloc és petit, és molt adequat al tipus de música. Penso, igualment, que en un lloc més gran (entre el Foyer i el Liceu, un aforament mitjà), hagués quedat igualment bé i hagués omplert. Però en fi… no tenim més sales.
En tot cas, s’han encadenat sessions excel·lents i hi ha motius de satisfacció. Esperem que continuï així: ja sabem que sempre hi haurà, especialment en les òperes, alguna cosa que no acabi de ser com la resta, però almenys, a veure si el nivell mitjà es manté i es confirma aquesta magnífica impressió que ens ha fet l’orquestra.
M'agradaM'agrada
Gràcies pels apèndixs que no vaig poder o voler assistir
M'agradaM'agrada
A mi no em va acabar d’agradar la suite d’Elektra. Sigui jo que no hi vaig connectar ahir, sigui Honeck que no és el més il·lustre dels compositors, sigui el que sigui. L’orquestra tenia una sonoritat que s’agraeix (sense ser encara la Filharmònica de Berlín, que vaig tenir el privilegi d’escoltar tocant Scheherazade a casa seva fa un mes). Però l’obra em va dir tant poc com al Xavier C., malgrat que la òpera sencera m’hagués encantat.
Al contrari, fantàstic l’Oedypus Rex. Després del War Requiem, una segona obra que no escolto molt o gens a casa, però em va agradar moltíssim al teatre. No entenc prou per afegir res als comentaris d’en Joaquim, sinó potser que jo no vaig adonar-me de cap problema amb la veu de Dohmen. Si més no pel personatge de Tiresias, tot un luxe. Jo diria que Dohmen, que ja em va agradar moltíssim com a Wotan, sap quins personatges encara pot cantar amb l’edat i la profunditat musical que té.
També coincidir amb en Bocachete que els madrigals de Monteverdi van estar molt bé també, tot i que per a mi Monteverdi és més llunyà que Britten o Stravinsky. Esperant el Pierrot Lunaire d’aquesta setmana, quin moment àlgid del Liceu!
S’ha d’admetre, però, que tot això que ens agrada tant és evidentment un regal per a nosaltres i un problema pressupostari pel teatre. S’omple el foyer pel Monteverdi, però s’ompliria potser per a una funció del Pierrot Lunaire. Les tres que tenim estan la vergonya de buides, tot i ser 35 € abans dels descomptes. Al Oedipus Rex estava ple el cinquè pis; però clar, un altre cop són seients de 30 € o menys. Mentre que al Rigoletto tinc amics que van pagar sis vegades aquest preu. Malauradament tenen raó els que decideixen la programació: els seients, si més no els més cars (és a dir, els rentables) s’omplen amb Mozart, Puccini i Verdi; i encara potser no amb Idomeneo, Edgar i La Battaglia di Legnano.
M'agradaM'agrada
El problema pressupostari no és tal. Un teatre públic ha de saber fer el balanç correcte i potser calia ajustar la tarifa de certes funcions per ajustar-se més a la realitat del país, perquè potser amb tarifes més baixes s’hagués omplert més i encara que no s’hagués fet més calaix com a mínim més aficionats s’haguessin beneficiat d’un únic concert, perquè no oblidem que l’altra era exclusiu pels Under35 i això ja comença a fer pudor. Al concert dels U35 eren 4 gats, el cost dels U35 és enorme i sempre deficitari, si haguessin obert la possibilitat de compra als dos dies amb tarifes més baixes i promoció pels més joves potser l’aforament hagués estat més alt i el rèdit cultural enormement més beneficiós. Amb els U35 exclusius estan fent una política classista i discriminatòria. Els joves amb els joves per oferir afegitons denigrants com a esquers per incentivar-los, és a dir més despesa afegida i un resultat NEFAST.
M'agradaM'agrada
Absolutament d’acord que les funcions U35 són una idea nefasta. Que es deixin totes les funcions per a tothom! N’hi ha prou amb donar als joves els descomptes que calguin. I encara es pot discutir quins calen, sobre tot pels “joves” de més de 30 anys (quedi dit des de la meva venerable ancianitat de 41 anys).
D’altra banda, disculpa’m però no veig com puguis negar el problema pressupostari. Un teatre públic a Europa necessita ingressar a taquilles la tercera part del seu gast. Les subvencions públiques en financen la meitat, i les donacions privades la sisena part. Ja és un miracle que el contribuent ens en financi la meitat. No podem demanar-li més.
Si el seients que es venen a 150 € pel Rigoletto s’haurien de vendre a 30 € pel War Requiem, només hi han dues possibilitats. Primera, produir el Rigoletto costa cinc vegades el que costa produir el War Requiem. No m’ho crec. Segona, el teatre ha de guanyar amb Rigoletto per finançar el War Requiem. No m’agrada però és així.
Sent així, tampoc no és necessàriament una bona idea baixar els preus per omplir funcions de Britten i Stravinsky. Ja he escrit que en aquest cas particular, la excusa per vendre entrades al 30 € pel War Requiem hi havia i crec que s’hauria hagut d’aprofitar. Però en general, no es poden vendre seients d’abonament a 150 € i desprès vendre sistemàticament els mateixos seients a 30 € com a entrades amb descompte. I òbviament s’ingressa més omplint la cinquena part del teatre a 150 € que tot el teatre a 30 €.
Obvi també que omplir tot el teatre a 30 € és més democràtic i educatiu. Molt bé! Però si al final ingresses menys, llavors no et queda més remei que programar més títols taquillers de Mozart, Puccini i Verdi per cada títol democràtic i educatiu de Britten i Stravinsky. Em sap greu, perquè no recordo cap títol taquiller al Liceu que m’hagi agradat tant com aquests Britten i Stravinsky. Però no és menys cert per ser desagradable.
M'agradaM'agrada
El problema benvolgut Giacomo, no és la primera ni serà l’última vegada que el discutim.
Jo crec que les funcions del War Requiem es podien posar a la venda a una tarifa més baixa i cobrir despeses, perquè han volgut cobrir les despeses amb una representació “regalada” als Under35 que a més a més va resultar un fracàs, per tant encara més pèrdua. Sort de l’oferta dels 30€ de les entrades alliberades que van permetre veure la sala una mica més plena.
El LIceu no pot pressionar més al públic amb traifes inasumibles, cak que la direcció general es posi le spiles per buscar entrades de diners amb mecenatge i aportacions externes alienes al públic, perquè dir-ye que les administracions han de donar més diners a cultura és un clam inútil i si finalment ho donen potserr abans que al Liceu hi han altres que van primer.
Si el Liceu es pot permetre les revaixes injustes al darrer moment, potser és millor que des d’un inici ofereixi preus més asequibles per poder arribar a tothom, és un teatre públic, mai ho hauriem d’oblidar.
Per veure Kaufmann a l’Otello del San Carlo les poltronissimi costaven el mateix que els laterals de tercer pis al Liceu.
M'agradaM'agrada
Jo només la conec en CD, dirigida pel compositor però sí que m’agrada. És cerr que es va representar 2 dies, però el divendres va ser exclusivament per menors de 35 anys i el dissapte era a Madrid per veure Partenope. Llàstima que la política del liceu sigui que les funcions under 35 són exclusives per aquesta franja d’edat, malgrat quedi mig teatre buit perquè divendres hi hauria anat.
M'agradaM'agrada
Els U35 és quelcom que s’hauria d’acabar JA. mai ens donaran les xifres reals del cost i el benefici d’aquest experiment que és un despropòsit.
Lamento que t’ho hagis perdut
M'agradaM'agrada
¡Me alegro!
¿Sabéis si se retransmite?
¡Gracias y feliz semana, infernems!
M'agradaM'agrada
No lo creo
M'agradaM'agrada
Potser no és el lloc, però no sé… com que es parlava de la deserció del públic, que amb no sé quants torns d’abonament no és capaç d’omplir una sola sessió de Stravinskij. El cas és que aquesta manca de públic motivat es venia donant a l’Auditori, bastant, i menys al Palau, però aquest comença a veure’s afectat també, sembla. Fa uns dies, Pollini, que no venia des de feia bastants anys i que és difícil que vingui més, per l’edat que té, no va omplir-lo i no crec que sigui perquè tingués una part amb peces de Schönberg (amb 110 anys, ja, però que continuen “fent por”), que després seguia amb el Chopin més clàssic. Però és que ahir, en el recital de Sonia Iontxeva, no deuria d’haver-hi ni una quarta part de l’aforament: si al segon pis érem cinquanta persones, ja n’érem moltes, els laterals de tots dos pisos, un erm i la platea a mig gas. No se suposa que Iontxeva és una de les grans veus del moment, encara jove però ja en una primera fila, més o menys? De bo de bo, que semblava que hi cantés una desconeguda. D’acord que vindrà al Liceu dos cops, enguany, però em va sorprendre, fins i tot tenint en compte que era un programa d’àries del primer barroc: Monteverdi, Cavalli, Gibbons, Dowland,… L’únic “popular” era el lament de Dido de Purcell. Però també hi ha un públic, teòricament, per a aquest tipus de repertori i… no hi era. I tampoc és que els preus fossin altíssims.
Tot plegat, va cantar bé: és molt elegant, amb una línia ampla, molt acurada, expressiva. Cert que, segurament, era un repertori de poc lluïment, sense grans demostracions de coloratura, agilitats ni aguts; la majoria de les peces eren més d’aquell “stilo molle” monteverdià, tranquil, gairebé lànguid, típic dels laments, que no pas “concitato”: els allegri i scherzandi van estar més en les parts instrumentals (per cert, molt ben tocades) que alternaven amb les vocals. Era un cant més “de dir” i expressar un sentiment que no pas d’enlluernar. Era un programa molt coherent (de fet, el disc que ha enregistrat ara) i amb sentit i demostra un interés de la cantat per no quedar-se en el repertori habitual. No és freqüent que cantants amb la seva trajectòria facin aquest tipus de repertori i cal agrair-ho. No nego que, potser, no és d’allò que pugui atreure més el públic operístic “clàssic”, però d’aquí a deixar-la gairebé sola… Ai, pobreta.
No sé… veig que, per una cosa o l’altra (crisi, pandèmia, canvi de costums), el públic no sembla respondre com abans a propostes que no siguin allò ja conegut, les propostes més suades, gastades i gairebé tronades. Fins i tot, encara que hi hagi l’esquer d’un nom important.
M'agradaM'agrada
Com a “off topic” em sembla intersantíssim. A l’Oedipus rex hi hauria anat si m’haguéssin deixat l’únic dia dels dos que podia, divendres. Per Pollini vaig fer l’esforç, tot i els alts preus i, en el meu cas, respecte a Yoncheva és una cantant que he pogut escoltar força: aquí i a Madrid, per tant, efectivament, passo a considerar el programa. Per exemple recordo un altre concert, aquest de Garanca al Liceu on tampoc vaig assistir i on va passar el mateix. El seu programa de Puccini al liceu a mi em sembla més engrescador tot i que no podré per dates.
M'agradaM'agrada
Per molt que s’encaparrin amb Yoncheva, és una cantant que està bé i prou. En a mi em resulta un glaç que no m’atrau i aquesta temporada en tenim 3 tasses, en cap cas justificables per la importància d’aquesta senyora. És una més, una bona veu però sense el carisma que sigui capaç d’arrossegar al públic barceloní.
Un altre tema és la competència deslleial del Palau amb el Liceu. El públic del Palau 100 és molt de grans orquestres i no tan de lírica i posats a triar en un moment difícil, el cicle grans veus o fins i tot l’òpera s’hauria de programar si més no, amb col·laboració amb el Liceu. Crec que tots hi sortirien guanyant. Segurament això és demanar massa intel·ligència de gestió.
El públic melòman és limitat i sembla que això no ho vulguin entendre
M'agradaM'agrada
El àpex del ridícul i de la competència deslleial va ser el passat dia 9, dimarts dels tres Winterreise: Thomas Tatzl i James Vaughan amb ballet al Liceu; Ian Bostridge i Thomas Adès a l’Auditori; Mark Padmore i James Baillieu al LIFE Victoria. I no parlem de Jordi Savall que també tocava la viola da gamba al Palau aquell mateix vespre: almenys no tocava la transcripció pera viola da gamba del Winterreise …
A mi la versió de Bostridge-Adès em va agradar molt. Però costava massa no programar les tres exactament al mateix moment? Jo mateix hauria anat a Padmore-Baillieu fins i tot al mateix dia si hagués pogut. N’hi havia prou amb fer-los 18:30 – 20:00 i 20:30 – 22:00 en lloc de 19:00 – 20:30 i 20:00 – 21:30 com es van fer.
M'agradaM'agrada
Certament això de la triple coincidència del Winterreise va arribar a un grau de demència diria jo, absolutament irracional.
En primer lloc perquè sembla que no hi hagin altres cicles impressionants per fer i en segon lloc fer-los coincidir el mateix dia em va semblar d’una manca absoluta de respecte al propi públic barceloní i entre les diferents institucions en una competència absurda que a qui més perjudica és a ells mateixos, perquè tots sabem que el públic barceloní és el que és i que tots ens de repertir entre l’oferta, per tant TOTS hi sortim perdent.
M'agradaM'agrada
Com diu en Joan, per a Pollini el problema eren els preus, com sempre amb Ibercamera.
Pollini repeteix el mateix concert el 8 de desembre al Auditorio Nacional de Madrid. Venen platea i primer amfiteatre a 65 €, cor a 45 €. Si haguessin estat aquests els preus de Barcelona, i tant que hi hauria anat!
Però aquí no tenim la Fundación Scherzo sinó Ibercamera, que ens ven platea i primer amfiteatre a 120 € i em sembla de recordar que el cor a 78 €. Llavors no, em vaig quedar a casa envejant els madrilenys.
M'agradaM'agrada
Jo hi volia anar però se’m va complicar la feina i no vaig poder. No vaig comprar perquè vaig pensar que hi haurien entrades disponibles encara que fossin a preus escandalosos, per sort no vaig comprar.la perquè s’hagués perdut, però certament la política de preus d’Ibercamera és a l’abast de molt pocs i malauradament crec que vaig perdre la darrera oportunitat de veure al gran Pollini a Barcelona. Em sap greu però no tot si val alhora de posar preu a la cultura.
Una de les coses que m’ha fet reflexionar el llarg confinament és precisament en el consum desmesurat de concerts que acaben sent rutina a preu d’or, i potser per això he perdut l’ànsia de voler comprar-ho tot per no perdrem aquell concert esperat que quasi sempre acaba sent un més.
De moment compleixo la norma auto imposada i com que és difícil trobar un concert amb esgotades les localitats perquè molts aficionats també sembla que s’hagin replantejat el tema, si a última hora puc i en tinc ganes, compro, si no, tal dia farà un any.
M'agradaM'agrada