IN FERNEM LAND

LICEU 2021/2022: RECITAL JAVIER CAMARENA


Javier Camarena, recital Liceu 7 de gener 2022. Foto de ©A Bofill, gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

Hi ha dues maneres de parlar del recital que va oferir ahir el tenor Javier Camarena acompanyat al piano per Ángel Rodríguez, al Gran Teatre del Liceu: La primera parlant de l’èxit rotund assolit al final després de la tanda de bisos i l’altra el que em va semblar en a mi i les contradiccions que em va suscitar la interpretació. Totes dues són possibles malgrat que en algun moment poden ser fins i tot antagòniques i intentaré explicar-ho de la manera més senzilla i sincera possible, tot i que no sempre em serà fàcil explicar i potser no serà fàcil que m’entenguin aquells i aquelles que semblaven estar en un estat de èxtasis i molt menys que estiguin d’acord amb el que diré, quelcom que tampoc pretenc, ni en aquest cas ni mai, però no puc deixar de dir i explicar el recital tal i com l’he viscut jo.

Us diré que no tenia previst anar al recital perquè em semblava que el programa no era prou atractiu i a més em semblava artísticament incoherent i incomprensiblement mal distribuït. El recitals a piano cal configurar-los molt bé perquè el piano ho admet tot i també ho evidència tot, i el millor hagués estat un lideraben o un recital de cançó francesa o espanyola, o senzillament d’autors mexicans, sense àries d’òpera i/o napolitanes. El cas és que l’amic Jordi és va posar en contacte amb mi per dir-me que no podia anar al teatre per haver donat positiu del maleït bitxo i que m’oferia la seva entrada, agraint la deferència i esperant que el tenor mexicà em sorprengués i m’entusiasmés. No va ser així tot i que reconec que va aconseguir posar al teatre dempeus i va existir aquella comunió entre artista i públic tan difícil d’aconseguir.

El programa era rar, amb 5 àries d’òpera a la primera part, separades per una peça a piano, l’havanera de Carmen en un arranjament del mateix Ángel Rodríguez. Les àries, dues d’òpera francesa (Lakme i Manon) i tres d’òpera italiana (La Favorita, I Lombardi i L’Arlesiana) difícilment haguessin tingut el mateix efecte amb orquestra, perquè l’estratègia de Camarena en tot el recital va ser fonamentar les seves interpretacions en el manierisme, fins a extrems incomprensibles, d’utilitzar els pianos, pianíssims, falsets, reguladors i frases xiuxiuejades, de preciós efecte en l'”istant charmant…En fermant les yeux” de Manon, certament, però molt més que discutible en la resta d’obres interpretades, tret d’una gloriosa excepció, quelcom que m’han fet desconnectar massa aviat dels efectes balsàmics i letàrgics que tant amanerament vocal em produïa en a mi i fins i tot crec que a molt del públic que aplaudia amb ganes però no sempre amb entusiasme. Hi havia ganes de Camarena i crec que és va acceptar la tergiversació volguda de la majoria de les obres interpretades, com una concessió amable i també admirable davant de tanta demostració de tècnica, encara que fos repetitiva fins a la extenuació.

Ja des de la primera ària l’encisadora “Fantasie aux divins mensonges” de la Lakmé de Leo Delibes, es van evidenciar uns certs problemes en la zona central de la veu que es van mantenir al llarg de tot el llarg recital. Mai en l’agut que sempre era ferm i esclatants, ni en els sobreaguts segurs i ben projectats, els problemes del rascat de la veu i fins i tot algun trencament a la segona part, sempre es produïen en la zona central, aquella que la majoria de vegades força per donar una consistència lírica a una veu eminentment líric lleugera. No cal dir que la zona greu, per on passa de puntetes evidenciava una manca de projecció absolutament lògica en una veu poc consistent en aquesta banda baixa. Aquest encaparrament en canviar de repertori deteriora la veu. D’acord que és lícit que els cantants vulguin assumir rols de repertoris més amplis, però si això va en detriment de la pròpia salut de la veu, caldria fer un pensament abans, i si tot i el pensament decideixen fer el pas, endavant, és la seva carrera però cal atenir-se a les conseqüències i al preu que s’ha de pagar. La veu de Camarena ha perdut brillantor, puresa i claredat d’emissió i fins i tot homogeneïtat sonora. Ell, en canvi, amb una tècnica molt ben consolidada fa us i abús d’un domini d’emissió de les mitges veus i els pianíssims, d’uns reguladors vocals admirables, exhibint un fiato d’escàndol, per atorgar al seu cant d’una distinció jo diria que poc natural i excessivament amanerada, però molt efectiva, malgrat que utilitzar-la en totes les peces cantades va fer que el recital fos molt igual i fins i tot monòton, malgrat abraçar estils tan diferents.

Òbviament tot això amb orquestra no ho hagués pogut ser perquè bàsicament no se l’hagués sentit.

Una altra cosa que calia considerar és que no es pot cantar igual Manon que I Lombardi, per no parlar de les napolitanes que van iniciar la segona part. Camarena sap quins són els efectes que enlluernaran al públic i els utilitza, però carai! Tots hem escoltat aquestes àries per altres cantants i jo diria que en cap d’elles i per l’escoltat ahir al Liceu, ell és referència. Jo crec que això ho hauria de treballar més i no deixar-se endur pels efectes bonics d’impacte garantit i buscar més l’adequació estilística de cada peça del programa.

Camarena em va fer patir tot i que en cap cas va patir cap accident. A “Spirto gentil”, que hagués pogut cantar en la versió original francesa, va arribar amb sobrada suficiència als aguts més compromesos i al encisador lamento di Federico de l’òpera de Cilea, va fer totes les filigranes inimaginables, però a la interpretació li mancava veritat dramàtica.

Va agradar al públic i els incondicionals que bravejaven amb ganes escalfaven degudament cada final d’ària, però l’entusiasma generalitzat va estar absent en la primera part.

A la segona formada també per 5 peces vocals i una pianística, el recital va seguir exactament el mateix model interpretatiu. Virtuosisme manierista i manca d’adequació estilística de les peces triades.

Hom pot cantar les napolitanes com si fossin peces de saló i triomfar, no serà pas ell el primer en fer-ho, però “Dicitencello vuie”, “Ti voglio tanto bene” o l’abrandat “Core ‘grato” han de fer aixecar de la cadira no pas per refilats pianíssims si no per cops d’emotivitat i visceralitat directes al cor. Ell opta per adequar-ho a les seves possibilitats, res a dir però no cal anomenar on s’hauria d’emmirallar, el problema és que la seva veu no ho permet.

Després d’un espectacular interludi de la Boda de Luis Alonso a càrrec d’Àngel Alonso, sense gaires canvis d’estil, Camarena va acabar el programa oficial amb la Serenata de El Guitarrico de Agustín Pérez Soriano, més propera a una ranxera que no pas a una Jota, i amb el Canto porque estoy alegre de Antón García Abril escrita per a la pel·lícula Romanza Final, sobre la falsejada vida del mític Julián Gayarre, que va interpretar Josep Carreras. Camarena va estar emotiu, però jo crec que no és el seu repertori i malgrat els lloables i bonics intents de fer-ho natural i espontani, no va aconseguir arribar-me al moll de l’os de l’emotivitat sincera.

Com era d’esperar hi va haver una tercera part amb 4 bisos generosos.

El primer va ser el duo del primer acte de La Cenerentola entre Ramiro i Angelina “Un soave non so che”. La mezzosoprano va ser Lena Belkina que properament cantarà la Polina a Pikovaia Dama. És jove i del estil rossinià li queda molt per perfeccionar. Pel que fa a Camarena, curiosament un rossinià tan destacat i celebrat, el canvi de repertori l’ha fet perdre aquella frescor, lleugeresa i agilitat vocal per fer front al rol. Quan es prenen les decisions de canviar Ramiro per Edgardo, aquestes coses passen i passen factura com ja he dit. La primera propina bé però sense entusiasmar. Ell mateix serviria de referència de com s’ha de cantar al Camarena actual, però és clar, l’opció ja està presa.

Tot seguit Camarena va interpretar la coneguda cançó d’Elpidio Ramírez i Pedro Galindo Galarza “Qué bonitos ojos tienes” també coneguda com a “Malagueña salerosa”. Va ser per a mi el gran i memorable moment del recital. Aquell moment que tot el que us he dit fins ara deixa de tenir importància, perquè Camarena va aconseguir aturar el món i fer el que va voler amb la veu, ara si de manera justificada i sense posar en entredit trames dramàtiques, intencions escèniques o estils interpretatius. La cançó permet fer malabarismes amb el fiato, filigranes amb els pianos i pianíssims i màgia amb les notes flotants, jugant amb la gravetat, la forma, l’espai i el temps. Virtuosisme en estat pur, màgia vocal i bellesa admirable. Absolutament magistral Va fer coses que no havia escoltat mai i que dubto que les torni a sentir així. Un fiato parangonable a la famosa nota suspesa que Montserrat Caballé feia a la pregària de Maria Stuarda. No he contat els segons però han estat molts i la segona vegada amb una remuntada per tres vegades sobre la nota inicial que va deixar a tot el teatre literalment bocabadat. Bravo!

Per a mi no calia res mes, però hi van haver encara dues propines més: la cançó “Muñequita linda” de la compositora Maria Grever. Camarena ens va explicar la veritable historia de la cançó que la compositora va dedicar a una filla que va morir i per tant no és una cançó d’amor alegre dedicada a les núvies com posteriorment s’ha utilitzat en el mateix Mèxic, si no una preciosa cançó de dol, que ell va dedicar de manera molt emotiva a la seva àvia que va morir l’agost passat. Interpretació molt interioritzada si, per tot el que ens va explicar, però seguint la pauta de tot el recital una repetició del que havíem i com ho havíem escoltat en les altres peces, per tant l’efecte emotiu desitjat ja no es va produir.

Pel final es reservava un regal que ja havia fet anteriorment al Liceu, va cantar la tan estimada cançó pel públic català “Pel teu amor” més coneguda com a Rosor, de la sarsuela Pel teu amor de Josep Ribas i Gabriel, sobre lletra de Miquel Poal-Aregall. Es va produir una catarsi amb una versió extremadament lenta, reperfilada i amanerada, com ja era habitual, alhora que el cantant mostrava una fatiga evident. Poc importava, l’efecte produït al teatre era absolut, tant de rendició emotiva com de gratitud infinita. Els catalans en tenim prou amb poca cosa per mostrar la nostra cara més sentimental de bledes assolellades.

Ángel Rodríguez em va agradar més acompanyant que com a solista, però cal dir que si a l’havanera la pròpia transcripció no em va fer gaire el pes, en el brillant i difícil interludi de la sarsuela de Gerónimo Giménez va estar molt brillant.

Gràcies Javier Camarena i Ángel Rodríguez per fer viure una tarda nit d’aquelles que el teatre no oblida, tot i la immensitat de peròs que em van deixar amb la ambivalent perplexitat que no sé si he sabut transmetre adequadament.

A peu de pàgina dir que van tornar els mòbils a tenir presència en els moments més inoportuns. Maleits siguin

17 comments

  1. ricard villuendas

    Gracies per la cronica, segur que ha edtat molt be i men alegro … la darrera vegada que el vaig sentir em va fer patir molt es seus brillants aguts, i tampoc m’entusiasmen els concerts sols amb piano.
    Gracies.

    M'agrada

  2. Leonor

    Gracias por la reseña, Joaquim.
    Aquí nos hizo un recital con orquesta bien interesante con Rossini, Bellini, Donizetti(aquí sí cantó la versión en francés “Ange si pur”), García, “Lakmé”, “Le roi d’Ys” y repertorio en español, donde era obligada esa “Malagueña salerosa”. Nos dejó boquiabiertos, allá por enero de 2020. Él estaba malito, con todo.
    Mucha salud a todos y buen fin de semana, infernems.

    M'agrada

  3. Alex

    Gracias Joaquim y estoy muy de acuerdo contigo de la inteligencia de Camarena en saber explotar sus virtudes y en parte tapar sus defectos como la falta de peso vocal que efectivamente, le hubiera impedido cantar parte de este programa con acompañamiento orquestal.
    Sigo pensando que Camarena por peso y color vocal es un tenor rossiniano y de lo visto y escuchado en teatro con él ( Pirata en el Real y Edgardo en el Liceo ), se mete en camisas de once varas.
    Me imagino que con su próximo Tamino en junio, se lucirá y mucho aunque deberá demostrar la musicalidad y la elegancia mozartiana y ya veremos si los rumores se confirman, que tal en el 2023 su Des Grieux de la MANON ( a priori y en mi opinión, no apto para su vocalidad actual )

    Yo a recitales a piano y o con orquesta, no acostumbro a asistir salvo que el o los solistas y el programa ofrecido, sean realmente atractivos. ( no estuvo por cierto nada mal cierta parte del Recital de la Fundación M. Caballé del pasado diciembre, donde descubrí o escuché por vez primera un muy tenor lírico y de timbre luminoso, el maorí
    Pene Pati )

    M'agrada

    • No ha hecho mucho Mozart que digamos y para cantar Tamino hay que tener ese estilo que espero que aprenda y no se limite a susurrar y hacer pianos y pianísimos. Mozart es muy peligroso si no se canta como se debe. Ya veremos. Cada vez me preocupa más Camarena.
      En cuanto al concierto Caballé en Santa Maria del Mar ni intención de ir. Cuando la familia Caballé presente cantantes ruego que lo haga en sitios auditivamente y acústicamente decentes. Es imposible hablar bien de un cantante que ha cantado allí, ya me perdonareis todos, però eso es inadmisible y si ellos quieren promocionar a nuevos cantantes lo primero que deberían hacer por respeto y decencia a ellos y al público, es buscar auditorios en condiciones donde podamos valorar sus virtudes.

      M'agrada

      • Alex

        Perdona Joaquim, Pene Pati es un ex ganador del Concurso de Canto M. Caballé hace de eso 7u 8 años, como lo han sido Nadine Sierra, Pretty Yende, Sara Blanch, etc… ¿ Desconocidos ???
        Y estos citados cantantes como ejemplo, son cantantes que actualmente, ni necesitan promoción, ni son “ novatos” que deben ser A ¿promovidos?por la familia Caballé. Aquí creo, te equivocas.
        Por ej. , Pati y Sierra , son los inmimentes protagonistas de la LUCIA en el S. Carlo napolitano.
        Pati, viene de cantar en Opèra Bastille y Opèra Comique de Paris , el pasado diciembre.

        Otra cuestión , es el lugar donde se celebró el evento .

        M'agrada

        • Pati empieza a despuntar, si, con lo cual merece un auditorio más digno, por lo demás, ¿Los que cantaron con él eran muy conocidos? Lo sean o no, si se trata de promocionar nuevas voces, por favor un poco de dignidad, ni el público, ni ellos merecen un sitio tan horrendo para la música y el nombre de Montserrat Caballé siempre debería ser respetado.

          M'agrada

  4. bocachete (Jesús G.)

    Hola i bon any nou! Jo, en sortir, tenia la sensació que havia estat un recital bonic, però no pas extraordinari i, potser, ni tan sols un gran, gran recital. Ell és simpàtic, espontani, té una veu preciosa, una tècnica impressionant, però li falta alguna cosa, potser el volum, la contundència que faria que en algunes de les peces que interpretava es convertís, com dius, en referent. “En fermant les yeux” era pura orfebreria, amb una elegància i un fraseig immillorables, però és cert que vaig pensar “Amb orquestra… ho faria així?”, perquè és allò que sents que està com al límit de la capacitat. A l’ària de La favorita, el mateix: aguts brillants, timbre bellíssim, un saber dir… però et deixa la sensació que podria ser millor, que li manca aquella mica de pes en la veu que faria que omplís el teatre i que et deixaria palplantat. Kraus, amb una veu no tan bonica, era més “contundent”, per dir-ho d’alguna manera: acabava l’ària i tenies la sensació que era immillorable en tot. El mateix Bros tenia aquest punt de volum que li manca a Camarena en aquests papers. I li passa el mateix amb les napolitanes o la mateixa Rosor final, totes cantades amb una certa contenció, com apuntes. És, potser, això que comenteu: Camarena surt d’aquest repertori lleuger, líricolleuger,que és l’idoni per a la seva veu, i es nota. Pot estar còmode i brillant, però hi manca aquest plus que arrodoniria la interpretació i la faria gloriosa i definitiva. I és cert que, tot i que es va aplaudir força, tampoc l’aplaudiment, especialment després de cada peça, era d’aquells “contundents”. Potser si, finalment, hagués cantat l’Havanera de Carmen… (total, si hi ha tenors que fan obres de baríton, un tenor líric podria fer-ne de mezzo…).

    A l’intermedi, vam baixar a platea, on hi havia unes files (entre la 12 i la 17) bastant buides: no sé si seria per preu, per covid o per què, però em va sorprendre tanta clapa. El cas és que, per casualitat, justament darrere hi havia un noi que coneix Camarena i el pianista i en parlava amb els del costat: estava intercanviant whatsapps amb Camarena durant l’intermedi i comentava que estava molt nerviós, al començament, com si estigués insegur després d’haver estat temps inactiu. I preguntava si s’havia sentit bé o no. De fet, ja va “rebentar” les propines i els va dir quines cantaria i que sortiria l’Elena Belkina. I es veu que li preocupava, pel que deia, que no hi hagués gent que marxés a l’intermedi perquè a la segona part no hi havia programada òpera. No m’ho hauria plantejat: a més, si estàs allí, ja t’esperes que saps que segur que hi caurà alguna propina… Però es veu que no anava tranquil, el noi (o potser sempre està així, no ho sé pas). Realment, la segona part era fluixeta, com poc arriscada i, amb aquest cant contingut, de filigrana o el que sigui, poc lluïda, perquè no són peces per a cantar-les així. Realment, les propines van tornar a revifar-ho tot i el vaig trobar molt teatral i expressiu al duet de La cenerentola. La Malagueña és, realment, espectacular. Si ens hi parem a pensar, la peça no és gran cosa i l’efecte es basa en la pura artificiositat de mantenir les notes en un pianíssim inacabable, que no deixa d’ésser rebuscat. Ara bé, convertir quelcom de tan artificiós en pura bellesa és privilegi de pocs: sembla mentida que el resultat pugui ser tan absolutament captivador.

    Va estar bé, tot plegat, però ell mateix ha fet al Liceu recitals més “definitius” i de millor record. És un gran cantant, però sí que és cert que fora del seu repertori natural continua essent gran, però ja no és el mateix ni és el referent. I encara que fos en aquest repertori “seu”, tampoc no és tan reduït: pot ampliar-lo amb moltes peces que podrien ser igualment idònies i on podria lluir molt més. Deu ser difícil, però poden cantar meravellosament tantes obres que, a més, ningú no cantarà o no cantarà tan bé, per què insistir en cantar les que canta tothom i on ja no ho farà tan bé i on sí que tindrà qui podrà fer-ho millor que ell?

    M'agrada

    • Gràcies pel comentari Jesus.
      El senyor de la platea el conec i l’uneix una gran amistat amb el tenor mexicà. A la sortida vaig estar parlant un moment amb ell i ja li vaig dir que sort de la Malagueña perquè tot no ho pot cantar igual. En fi….

      M'agrada

  5. Retroenllaç: Enlaces de enero de 2022 | Beckmesser

  6. Giacomo

    Gràcies com sempre, Joaquim, pel comentari tant detallat. Jo vaig entendre molt menys, però coincideixo en molts punts encara que potser no tots. Per començar, jo tampoc no hi hauria anat si no l’hagués tingut en el torn d’abonament …

    Molt interessant aprendre d’en Jesús / Bocachete que el mateix Camarena estava insegur al principi. A mi, i al meu veí Esteve que és més coneixedor, el principi no ens va acabar d’agradar. Se sentia alguna dificultat, algun problema d’emissió. Després de la primera pausa pianística, jo ja no me’n vaig adonar gaire.

    La part d’òpera italiana em va agradar molt més. Una mica més La Favorita i una mica menys I Lombardi, però totes quatre (amb la propina) pel meu enteniment reduït anaven bé. Com dieu, no serà referència; però jo en aquest repertori les referències no les tinc i llavors puc quedar-me satisfet de la interpretació de Camarena, que sense dubte ha estat molt elegant i intel·ligent. De fet, a L’Arlesiana em va semblar prou dramàtic també, malgrat que un cop més no podré dir jo si prou verista. No haurà estat immillorable, no, però per a mi va ser convincent.

    Per altra banda, la segona part per a mi va mancar d’interès. No sóc d’anar-me’n, però hauria preferit si Camarena ens hagués estalviat les cançons napolitanes en lloc de dubtar que ens quedéssim per escoltar-les. Sé que és tradicional que les cantin els cantants d’òpera també, però a mi no m’acaben de convèncer tampoc els Tres Tenors, i menys Camarena. Preferències personals, sense dubte; però els aplaudiments generals també em van semblar una mica continguts. El repertori en castellà no el coneixia, però suposo que la situació és similar. Tot i la implicació personal de Camarena amb “Muñequita linda,” no hi vaig trobar connexió emotiva.

    Tampoc a la “Malagueña salerosa,” si sóc sincer; però com ho expliques molt bé tampoc calia. Una veritable lliçó de cant, una exhibició de virtuosisme vocal que no oblidarem. Puc admetre que aquest virtuosisme m’impressiona i em deixa bocabadat més del que exactament m’agrada? Potser perquè la peça, com ho diu en Jesús / Bocachete, és poca cosa i al final ho queda, malgrat la bravura espectacular de Camarena. De totes maneres, em sap greu matisar la meva admiració per la interpretació magistral que en va fer.

    Em sap greu i em sembla una mica ingrat, perquè com tu vaig trobar molt d’agrair la connexió entre Camarena i el públic del Liceu. Clar, ell és un favorit dels liceistes. Però, i menys evidentment, ahir va semblar que també ell té alguna afecció particular pel Liceu, que li agrada venir a cantar per nosaltres, entre nosaltres — i no tan sols perquè roman possible no obstant la pandèmia. Era una sensació que ja es rebia del concert sencer, no sabria dir exactament com. Jo també, i crec que tot el públic, vam veure-la reflectida en la decisió d’oferir-nos una darrera propina catalana quan ja estava cansat. La peça a mi no em va agradar: no me’n vulguin els aficionats de Ribas i Gabriel, que no és Rossini. Però el geste em va agradar, i no se m’acudeix una peça millor que hauria donat amb senzillesa el mateix missatge. Evidentment, Camarena ens va prendre pel costat sentimental. Però no estic segur si vam ser bledes assolellades i només ens va tocar com una flauta. M’agrada esperar que hagi sigut més sincer.

    M'agrada

    • El més important sembla que sigui que agradi el que canta i com ho canta, però pocs es preocupen per si es el més adient o no per la seva veu i si com sembla, li comença a passar factura.
      En qualsevol cas gràcies per comentar

      M'agrada

  7. JordiP

    Bon dia! Gracies Joaquim per l’apunt. Jo no hi vaig anar per que els recitals no m’acaben de fer el pes, i amb piano només, encara menys, els trobo buidots…. M’encanten les teves frases inicials que ja pronostiquen que els fàcils de conformar hauran sortit encantats, però els infernemlandaires potser arrugaran el nas. Serà per que estant en una terra llunyana, els gustos i exigències són molt diferents.

    El que no acabo de comprendre és com, si tothom té clar els registres dels cantants i les exigències dels rols, aquests es dediquen a buscar papers que no els escauen i acaben fent coses mediocres i espatllant la virtut que poguessin tenir. Amb la d’òperes que hi ha al món, suposo que hi deu haver rols per avorrir per a omplir cada registre no?

    M'agrada

    • Benvolgut Jordi,
      S’avorreixen de cantar sempre el mateix, com si el primer balcanto no hi hagués gran terreny per recórrer, peró tots volen ser Edgardo, il Duca, Alfredo, Werther, Faust, Fernando o Nemorino, per demostrar que ells també poden amb el rols més populars i que donen fama. Cantar el Corradino és molt dificil però el gran públic quan li anomenen Matilde di Shabran de Rossini ja ho menystenen i pensen, ah! un rol còmic d’aquelles obretes de Rossini, i és queden tan amples.
      En fi, com aquests n’hi ha un munt que podrien ser camp propici per ala veu de Camarena fa uns anys, ara ja no, ara es trobarà enmig d’una cruïlla difícil, espero que se’n surti bé. Jo l’aprecio molt i per això em sap greu

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: