Un dia de fa ja molts dies, escoltant la Finestra Indiscreta, el genial programa que fa 35 anys que ens il·lumina cinematogràficament des de Catalunya Radio el clan Gorina & Cia, em vaig quedar entre estorat i indignat quan varen dir que Spielberg preparava un remake de West Side Story. No vaig ser jo sol, tots vàrem posar el crit en el cel, tots vàrem dubtar de la idoneïtat  i encara més de l’èxit del projecte. Per què tornar a incidir en una obra magistral del cinema, en una icona i un referent que va marcar època? No calia, ni volíem perquè hi ha pel·lícules que sabem que no es poden superar i la llista és immensa i entre elles hi ha aquesta que va dirigir l’any 1961 Robert Wise i també l’eminent coreògraf Jerome Robins, i que varen protagonitzar en els cinc rols principals, la deliciosa Natalie Wood, el sòmines Richard Beymer, l’explosiva Rita Moreno, i els icònics Russ Tamblyn i George Chakiris.

Ho diré al principi i així ja em trec l’eufòria i el neguit que m’ha deixat aquest remake. El West Side Story dirigit per Steven Spielberg m’ha agradat més que la versió original de  1961, tot i que  aquesta contundent asseveració s’ha de matisar i argumentar, però en cap cas és una provocació, és un fet innegable, sota el meu punt de vista, òbviament, i ho és perquè Spielberg ha millorat tots els aspectes menys un de l’original. La versió del 2021 és  una formidable adaptació de Tony Kusher més propera a l’original de Broadway que no pas a l’adaptació posterior per la versió cinematogràfica, potenciant molt la història i diria que apropant-la més als orígens shakespearians, incidint dramàticament en els personatges i les situacions dramàtiques i de problemàtica racial i de la immigració, tan lamentablement vigent altre cop en tot el privilegiat primer món.

En cap cas es tracta d’una copia i aquest és el primer gran encert, és el mateix però vist amb un altre prisma, i aquest prisma és millor, més creïble, més potent i més colpidor, d’acord que hi ha imatges “copiades” o si voleu massa literalment inspirades en la versió del 61, algunes per la pròpia exigència del guió, però altres tan emblemàtiques com l’Amèrica a dalt del terrat ha sofert un canvi espectacular i definitivament meravellós que sense desmerèixer l’original el millora, com també succeeix en l’odiosament ensucrat “I Feel Pretty” ara situat en la botiga on les porto-riquenyes fan la neteja nocturna i que serveix de necessària distancio després del fenomenal  concertant “Tonight” i la posterior i cabdal baralla (The Rumble) i abans que esclatin els tràgics esdeveniments en la confrontació entre Anita i Maria un duet operàtic d’altíssima i inspirada i tensió dramàtica (A Boy Like That/I Have a Love). Un altre moment brillantíssim i  molt diferent de planificació i escenificació a la versió del 61 és “Gee, Officer Krupke”

Certament aquesta versió del 2021 malgrat les bones intencions del pròleg que de manera brillant ja t’atrapa, no assoleix la perfecció cinematogràfica de la versió de Wise i Robbins al 1961, perquè tot i que el ball de la càmera per sobre les teulades del barri vell on ara hi ha el Lincoln Center, és molt bona, la coreografia i planificació original de Jerome Robbins no s’ha superat en aquesta nova versió, en cap dels números de ball, aquest és l’únic punt on l’original roman inalterablement per sobre del remake actual. La coreografia de Justin Peck vol oferir altres mirades i actualitza tot homenatjar constantment a Robins, també arrisca com el mateix Spielberg, però ho tenia molt difícil i no guanya.  Comparar el pròleg, el ball al gimnàs o l’excitant “Cool” pot ser perjudicial. Us recomano que no ho feu

On guanya clarament l’aposta de Spielberg és la planificació de tot el relat i la filmació brillant, magníficament fotografiada, il·luminada i dissenyada, amb uns personatge  molts més creïbles i on els porto-riquenys són tots llatins i els nord-americans són nord-americans, on és respecten edats i on no cal pintar als personatges per ser més fosquets i per tant més creblement llatins. Hi ha més veritat i com que no es tracta, o no és convenient d’anar comparant escenes o números musical d’una i altra, jo m’he cregut molt més la història actual de Spielberg que no pas la de Wise.

No es tracta d’una pel·lícula denúncia però s’agraeix que l’ambigu personatge de Anybodys ara ja sigui un personatge Trans i també s’agraeix que allò que només es podia imaginar de relacions homoeròtiques entre alguns dels personatges ara siguin quelcom més que evidències i expliquin algunes reaccions cabdals d’algun persoinatge en el tràgic final. Certament no buscarem en aquesta segona versió un cine denúncia, però està molt bé que la mirada esdevingui diferent i s’hagi actualitzat. El públic a qui va o hauria d’anar destinada ja te molts aspectes superats i potser per això també s’ha creat aquest rol de Valentina, que de manrta una mica naif si coleu (no deixa de ser un musical aixó) ens posa en antecedents i reclama justicia i dignitat.

Per  a mi hi ha un altre factor definitiu i que la immensa majoria de crítiques o cròniques que he llegit no esmenten és que els actors i actrius del 2021 són els que canten mentre que en la versió del 61 cap de les veus que escoltàvem cantar eren les dels actors i actrius que veiem, només Rita Moreno i Chakiris en alguns moments i això sempre m’ha semblat un fet inadmissible. Ara són elles i ells i ho fan molt bé sota un inspirat Gustavo Dudamel que dirigeix la partitura amb gran sensibilitat, brillantor i desitjada  espectacularitat. Qui se l’ha carregat, què també ha succeït,  és ben bé per problemes més enllà dels estrictament musicals.

La pel·lícula del 2021 està farcida de petits i grans homenatges a la del 61, començant per la participació de Rita Moreno en un personatge bombó inventat, Valentina, que li permet fer front a una de les melodies més inspirades de la inspirada partitura, el ”Somewhere”, originalment cantat pel personatge de Consuelo que a l’estrena a Broadway ( 1957) va ser la després coneguda soprano lleugera Reri Grist abans de fer el salt al món operístic i que en aquesta versió del 2021 Rita Moreno pràcticament xiuxiueja amb el que li queda de veu als 90 anys, però no hi ha dubte que el moment és emocionant encara que cinematogràficament pugui quedar una mica pla. Hagués estat bé que Spielberg aprofitant que els intèrprets principals de la versió del 61 són vius, tret de la pobre Natalie Wood, els hagués donat una petita intervenció a tots ells per acabar de fer els honors a aquella obra mestra, però n’hi ha altres d’homenatges, com els vitralls de colors a l’habitació de Maria on té lloc el cabdal encontre amb Anita o els mateixos crèdits finals que tot i no poder superar  l’enginy mestrívol de Saul Bass els  rememora.

Natalie Wood tenia tant de porto-riquenya com jo d’escandinau i malgrat ser una deliciosa Maria, l’encant de Rachel Zegler és un dels triomfs de la pel·lícula. A l’escena del balcó Spielberg aconsegueix que ens oblidem de l’emblemàtica icona de Wood/Beymer entre les escales, gràcies a una filmació brillant i sobretot a una fotogènia embriagadora de l’actriu.

Superar a Richard Beymer és veritat que no era gens difícil, però era un repte per a qualsevol noi jove que hagués d’interpretar el Tony precisament per fer-nos oblidar aquella melassa. Ansel Egort fa una interpretació sensible, però és molt més creïble en les escenes violentes. El rol no és el més agraït, però se’n surt amb nota.

Ariana DeBose no fa oblidar a Rita Moreno però està magnífica i quan canta i balla s’imposa amb molta autoritat. M’ha encantat.

David Alvárez és Bernardo, molt més creïble com a temible cabdill dels Sharks, que no pas el excessivament perfilat i atravoltat Chakiris. Mentre que Mike Faist no té l’atractiu de Russ Tamblyn (potser el Tony ideal) però atorga molta credibilitat i també masculinitat eròtica al rol.

I Spielberg que sap embolcallar molt bé tots els seus productes ho ha fet amb perfecció, mitjans i molta estima, aprofitant els recursos de filmació actuals i també els gustos actuals. No ha volgut competir amb una obra d’art que roman inalterable, i ha fet bé en fer la seva, i la seva és bellíssima, vàlida i emotiva.

Si no aneu a buscar permanentment la diferències entre una i l’altra, i tot si ho feu, estic segur que us emocionarà i fins i tot podreu sortir dient com jo que aquesta és millor.

No us la perdeu. Els grandiosos Bernstein i el recentment desaperegut Sondheim s’ho mereixen, toit l’equip que l’ha fet possible també, i el cinema en una sala gran i un apantalla gegantina, encara que sigui amb olor a delictives crispetes, també.