IN FERNEM LAND

LICEU 2021/2022: NORMA (MATHÉU-IERVOLINO-HERNÁNDEZ-MIMICA;OLLÉ-HINDOYAN)


Marta Mathéu i Airam Hernández. Foto gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

Avui no us podré dir tot el que penso del que vaig viure a la segona funció de Norma d’aquesta temporada al Liceu, bàsicament no diré tot el que vaig sentir i patir, però espero que tothom ho entendrà perquè ho faig.

A mi m’agradaria treure’m de sobre aquesta fama injusta de destroyer que molts m’han posat segurament per ves a saber quins interessos, però formo part d’un temps segurament ja passat, on vaig aprendre estimar l’òpera tenint en compte uns criteris fonamentats en el coneixement i la tradició, això em va portar a voler saber més, a llegir i escoltar, moltes gravacions i a molts savis i coneixedors que m’han format un criteri que no és mai fruit només del meu gust personal, sinó de la suma de molts factors que m’han arribat a fer estimar cantants i directors que en els meus inicis ni tan sols considerava, però quan hi ha coses que clamen al cel perquè són fruit de fenòmens paranormals o que trenquen les regles fonamentals del joc de l’art canor, aleshores em revelo i si això significa reconèixer que fins i tot els meus tòtems fallen, s’equivoquen o necessiten retirar-se, ho he dit, ho dic i ho diré, la sinceritat m’ha portat molts disgustos, però mai m’enxampareu dient allò que no crec o sento. No sóc cap destroyer.

No confiava en la Norma de Marta Mathéu, ho dic d’entrada, fins i tot no comprenia com se li donava aquesta oportunitat tan arriscada, ja que per mi no havia fet “mèrits” per debutar en una òpera escenificada al Liceu amb un rol com aquest.

A Catalunya tenim una plataforma esplèndida per a les joves promeses per poder demostrar del que són capaços els nous talents i en aquest sentit mai podrem estar prou agraïts als Amics de l’Òpera de Sabadell de la tasca que han fet donant a conèixer joves cantants que després s’han consolidat i han arribat al Liceu. És cert i molt d’agrair, que la direcció actual del Liceu aposti pels talents joves que sortosament tenim i l’èxit espectacular i recent del segon repartiment de Zauberflöte és la prova més fefaent d’aquesta aposta necessària i també de risc, i encara seria millor si deixessin de formar part i de sorprendre en els mal anomenats segons casts, sobretot perquè a l’hora de pagar les localitats totes tenen el mateix preu i ja van sent hora que les veiem incorporades al primer cast.

L’aposta per donar dues funcions de Norma a la soprano Marta Mathéu de curtíssima i insignificant trajectòria al teatre de la Rambla, és si més no sorprenent, un misteri. El mateix currículum que penja el Liceu és prou clarificador de la poca experiència operística en teatres importants i amb rols protagonistes. Semblaria lògic que l’aposta ferma de donar-li un rol protagonista passés per un cert procés d’evolució, que podria anar des d’una Lauretta del Schicchi o una Nanetta de Falstaff, per posar dos exemples de rols rellevants però assumibles per a una soprano lírica, que és el que és i de mica en mica anar passant per altres rols més exigents i compromesos si els resultats així ho avalessin.

Com i perquè ha pogut debutar amb Norma serà per a mi un misteri. Qui la recolza o quins padrins té per arribar a debutar al Liceu amb un dels rols més difícils i exigents del repertori operístic belcantista i en un teatre que pretén ser de primera, sense cap experiència prèvia que justifiqui aquestes dues funcions al costat de les senyores Rebeka i Yoncheva, és i serà un misteri difícil de resoldre. Desconec l’experiència en el repertori belcantista i a banda de dir que va ser alumna de Montserrat Caballé, res m’esperonava a creure que la seva Norma fos ni tan sols un premi a una trajectòria farcida de triomfs arreu i en algun teatre de renom. Així és com es feien les carreres abans i com els grans cantants arribaven als grans teatres després de picar molta pedra fent repertori i aprenent ofici a teatres de províncies.

El Liceu va apostar per ella, i això està bé, el Liceu va errar en deixar triar rol i sobretot en acceptar aquestes dues Norma sense passar una prova que demostrés que podia fer-ho. Potser podrà ser una bona Norma, qui sap quan, però ara no era el moment.

Ara que està tan de moda el model Eufòria, perdoneu-me si utilitzo un símil potser no gaire treballat, el debut en Norma seria com dir que Mathéu ha arribat a la gala del Sant Jordi sense haver passat per cap eliminatòria, perquè de fer-ho cantant “Sediziose voci…Casta Diva…Ah! bello a me ritorna” com ho va cantar ahir, un jurat mínimament solvent l’envia a casa. L’èxit obtingut al final després de mostrar moltes mancances de fiato, legato, coloratura i emissió en els registres extrems durant tota la nit, m’ha demostrat que jo ja no puc ser d’aquest món, que estic equivocat i que possiblement feria bé en quedar-me a casa, perquè nits tristes com les d’ahir no les vull tornar a passar.

Acompanyant a la soprano catalana, la mezzosoprano italiana Teresa Iervolino ha estat una altra decepció cantant Adalgisa. Veu bonica, però estil poc treballat i registre agut insuficient, no tan sols per fer aquells aguts no escrits que algunes santes del passat col·locaven en els duos amb Norma provocant que els teatres s’ensorressin amb la catarsi, sempre que fos merescuda, sinó també en aquells aguts escrits que ella ha cridat sense contemplacions en més d’una ocasió. Ha fet, com Mathéu, mil i una trampes per salvar situacions compromeses, de manera ràpida i com aquell que no vol la cosa, pensant que el públic no ens adonaríem i efectivament tenia raó ella, potser alguns altres destroyers en potència, qui saps si amargats com jo, ens hem adonat de la picardia, però la resta de públic que l’ha bravejat al final, no.

Airam Hernández, excorista de la casa i que està fent tot el recorregut que cal a un jove per consolidar-se i imposar-se, ell si, assumia el sempre ingrat Pollione. Va iniciar de manera irregular la seva escena inicial, amb algun apunt d’accident salvat amb professionalitat. Va millorar en el duo amb Adalgisa i va passar el tercet amb discreció, però a la segona part va fer una bona evolució en positiu acabant amb una bona nota que per a mi millora la prestació de Riccardo Massi, tenor que canta en el primer cast i del no parlaré oficialment perquè només el vaig veure a l’assaig general.

El baix Marco Mimica si que és un baix i no sent Giaiotti o Siepi, fa un Oroveso digne que també millora el del primer cast.

Núria Vilà és la Clotilde, rol que s’ha de sentir tot i que Bellini no va ser gens generós per a ella. Vilà està més que correcta, mentre que el tenor Néstor Losan canta un massa discret Flavio.

Gran decepció del mestre Domingo Hindoyan que tant em va agradar en aquella memorable Luisa Miller de fa pocs anys. La direcció em va semblar avorrida i plana, no donant dramatisme als recitatius buits de presència orquestral, però en els que s’ha de saber dotar de dramatisme i dinanisme sense deixar que els cantants anessin rebaixant la tensió dramàtica de manera incomprensible, com va succeir des de la gran escena de Norma amb Pollione “in mia man alfin tu sei” fins al final catàrtic, més sorollós que realment emotiu.

Correcta l’orquestra i una mica menys el cor que va mostrar poca compenetració amb el mestre armeni-veneçolà

La producció d’Alex Ollé és un despropòsit teatral dramàtic, molt mal resolta quant a dibuix si bé seria millor dir esbós dels personatges i molt mal explicada en aquesta teòrica transformació dels druides i romans, en militars i religiosos tots convocats a l’hora d’invocar la lluna mentre fan oscil·lar un botafumeiro que jo juraria que al Covent Garden voleiava més.

Que Norma sigui una papessa o una bisbe anglicana, amb el pitjor vestuari que deu haver vestit mai una Norma. Impagable quan surt amb el roquet com si fos el Sagrestano de la Tosca, com impagable i xocant resulta l’escena del bisbat, amb els nens dormint abans de ser perillosament despertats per una mare desaquilibrada i posteriorment, encenen la TV per distreure la canalla mirar dibuixos animats mentre aquelles dues perdudes de Norma i Adalgisa canten amor i fidelitat eterna mentre el nen fa bots sobre una pilota a ritme del “Si, fino all’ora estreme”, esdevenint una de les escenes més ridícules vistes darrerament sobre un escenari.

Aquest és el mateix Ollé que aquest any ens va fascinar amb el magnètic Pelléas o que anys enrere ens va deixar amb la boca oberta amb aquell Tristan und Isolde inoblidable? Tota l’escena inicial amb les desfilades de nens, militars i sacerdotesses per moltes creus penjades que hi hagués, era digne d’aquelles posades en escena tan protestades dels directors De Tomassi o Madau-Díaz, per no parlar de les de Dídac Monjo, doncs bé escenografia de Flores a banda, era la mateixa buidor.Ollé hauria de deixar les òperes a les quals no pot dir res perquè el seu llibret no diu res i tot recau sobre les veus, per treballar aquelles que dramàticament li donen joc i inspiració pel seu talent. Norma no és una d’aquestes.

Al final apoteòsic amb intents de corejar Marta Marta, per part d’alguns dels fans de la soprano tarragonina, emulant aquells mítics Jessye Jessye que el públic barceloní dedicava a la Norman quan ens visitava, sortosament han quedat amb un intent en mig de la cridòria, xiulets d’aprovació i la intensitat dels aplaudiments, van ser l’evidència que aquell públic entès, seriós, exigent i “protestaire” que tan molestava a l’equip del Sr. Guasch, ja no va al teatre o senzillament sortim amb el cap cot.

Ell malgrat l’acomiadament va guanyar i el mal ja està fet.

47 comments

  1. lidixb

    Bon dia! Hi vaig divendres, amb recansa després de llegir aquesta ressenya, tot i que ja tenia els meus dubtes . Com diria en J.Manrique :”que se fizo d’aquella Norma a Orange vestida de vels oneijants perl vent Invocant la lluna ?
    Si es com dius Joaquim …. Mes val que Bellini no aixequi el cap!

    M'agrada

      • lidixb

        Si… si… Joaquim , ho tinc clar que divendres serà la Yoncheva , de fet ja la vaig triar per això la funció però com que els que hi enteneu mes que jo ja la vàreu tildar de freda i poc expressiva…no se si serà la Norma que necessito per gaudir del Bellini que em va ennamorar ja fa anys a les termes de Caracalla , amb veus desconegudes , sense crucifixes , ni Botafumeiros ni smartv per jugar a la game-Boy els fills de la saterdotessa però recordo un bell attrezzo i unes bones cuixes del Apollone ( i Perdoneu-me la frivolitat 😀 però es per desdramatitzar una mica que amb aquesta calor… el cervell ho necessita )
        Per cert , t’haig de dir que enguany he anat allà a veure” Bass”de Leonard Berstein dirigida per en Damiano Micheletto i Tandebo facin tour per Barcelona . Crec que us agradaria . ( tot i que ho dic amb la boca petita perquè potser em pot l’entorn de les Termes Romanes que les trobo encisadores per elles mateixes.
        Dons a veure la Yoncheva demà 🤞🏼🤞🏼

        Obtén l’aplicació Outlook per a l’iOShttps://aka.ms/o0ukef

        M'agrada

  2. JordiP

    Tot i que Bellini no es dels compositors que em desperti mes interes, si que ho fa la Norma. Esdevenint una de les meves obres favorites, on els vint minuts finals amb la declaracio publica de la Norma, sempre acaben deixant-me amb l’aire contingut, esperant el desenllaç final. Moltes gravacions del passat memorables en el record, i ja de mes modernes, recordo al Liceu la Radvanovsky amb Kunde, on ella, en aquests últims vint minuts va robar l’ale a tota la sala.
    Essent com es una obra que m’agrada tant, nomes em plantejo anar-la a veure si tinc clar que les meves expectatives no seran frustrades. En aquest cas ja vaig decidir des d’un bon principi que no m’hi veurien el pel. Lamento que s’hagi programat una cosa aixi. Poden sortir funcions mes brillants i d’altres menys, pero hi ha coses que ja d’entrada no haurien de passar. En fi.

    I no, no es veritat que no puguis ser d’aquest mon, el que demanes o busques es molt licit, i de fet, no crec que ningu dels que gaudis de la funcio que has descrit, no trobes magistral una funcio com les que tu esperes. Simplement el mon s’ha tornat excessiu, en tot. Es prima mes la quantitat que la qualitat, en tots els ambits. Nomes els observadors amb les idees clares , saben navegar i anar recollint el que conve en cada moment i en cada punt. Segurament els anomenaran sibarites. El mateix cal fer en les temporades d’opera, d’aqui i d’alli. No cal esperar una temporada sencera, cal agafar-ne les dues o tres coses que paguen la pena, i la resta deixar-la per aquells que no volen deixar res impres en la seva retina.

    M'agrada

    • Leonor

      Coincido bastante con esta opinión aunque (y es una contradicción) una parte de mí va a protestar por el hecho de tener que aceptar determinados hechos como imbatibles y someterme, cosa que no va conmigo (y quizá debiera aprender y esperarlo).
      Yo estaré el 27, si todo va bien, con el único reparto que me atraía; esa producción la comentaré entonces (aunque ya la conozco).
      Recuerda que has disfrutado de un maravilloso elenco en “Zauberflöte”. Esa maravilla del goce existe.
      Yo, con esta “Norma”… Veremos.
      Ánimo, Joaquim. Un abrazo, infernems.

      M'agrada

      • He disfrutado y mucho más de lo esperado a iniciï de la temporada de varias propuestas y eso compensa la mediocridad de otras. Zauberflöte, War Rèquiem, Pelléas, Wozzeck y el meravellós Orpheus de Telemann

        M'agrada

    • Gràcies per comentarEl món s’està tornant com deixem que es torni, ja t’ho dic ara i més clar impossible. Si amb tot el que ens ha passat , ens està passant i ens passarà som incapaços de sortir el carrer aguantar la repressió de qui sigui i continuar fins a aconseguitr que no ens retallin drets, sous i llibertats, com vols que davant d’un entreteniment per a privilegiats aquests protestin perquè l’alumna de la Caballé, una soprano catalana de Tarragona torni a interpretar aquest rol després que ho fes la il·lustre professora? I amb això, una bona campanya a les xarxes, el judici sumaríssim de la nova càtedra d’influencers, els de l’Under 35 i la colla que sempre li agrada estar a la page o al voltant del poder establert per intentar sucar alguna cosa, ja tens tristament, el resultat d’ahir en acabar una representació dolenta.Avui mateix a Tweeter la cohort necessària per continuar alimentant aquesta farsa piulava coses com NIT DE GRANS VEUS AL LICEU o triomf apoteòsic o immensa Marta Matheu amb hastags com #volemMesMathéu!El Canvi climàtic i la Colau no en tenen la culpa, ni tan sols la guerra d’Ucraïna

      M'agrada

  3. Alex

    Joaquim, como bien sabes , tu y yo, con el máximo de los respetos ( yo te los tengo y mucho ), NO eres el único destroyer. Si tu lo eres ” en sentido figutado”, ya somos 2 , cada uno con nuestros criterios y experiencias de habarnos tragado años de Norma.
    Yo me reservo, para 2 funciones, mañana y el lunes ( simplemente porque me interesan Rebecka y Yoncheva , para nada Matheu de la que me esperaba y espero lo que tu has manifestado ).
    Pero hay más ” destroyers ” que tu y yo : incluso un par o tres de amigos melómanos me han “echado en cara”, como puedes ir a ver una Norma, después del legado que han dejado Callas y Caballé, como poseedoras del rol! je..je..

    O sea que tu y yo, distroyers, poco poquito! Un saludo y buen verano
    p.d. por cierto, que pena que un coro como el del Liceu no evolucione al alza! el pasado fin de semana que estuve en Madrid con el Nabucco, el coro Intermezzo que no es ni el propio del Real ( alli no tienen coro propio) estuvo francamente disfrutable.

    M'agrada

  4. Montserrat

    Ja vaig decidir que no veuria aquesta Norma; potser, si a darrera hora n’hagués tingut ganes, hauria triat la Rebeka, però cap de les altres dues m’atreia gens, com tampoc la “versió” de les mil i una creus i la papessa o bisbessa… He vist Normes millors.
    Gràcies pel teu comentari, em reafirma el que pensava. També dec ser una “destroyer” i per això ja fa uns anys que només em compro a la carta el que m’interessa i cada vegada és menys. És llastimós que el Liceu no jugui a primera divisió.

    M'agrada

  5. Scarlatti

    «L’aposta per donar dues funcions de Norma a la soprano Marta Mathéu de curtíssima i insignificant trajectòria al teatre de la Rambla, és si més no sorprenent, un misteri.»…si tens bones amistats al teatre el misteri queda resolt.

    M'agrada

  6. colbran

    Aburrimiento en el ensayo del viernes pasado y aburrimiento y desilusión en la función de ayer. El público ovacionó y braveó cuanto quiso. Sabe el público lo que va a ver? Conoce el público lo que va a escuchar? Valora el público lo que ha visto y ha escuchado? Tiene criterio para admitir y ovacionar una representación de ópera? Yo creo que el público actual del Liceu no. Acepta todo lo que “le echen” y ovaciona aquella melodía que sirve de adorno musical a un clip promocional de Gaultier, como hubiera servido para subrayar una fragancia o unas patatas fritas…A esta conclusión he llegado después de la desafortunada función de ayer, a la que asistí movido por el marketing promocional de Marta Matheu a TV3 i la entrevista matinal en Rac1. Si esta soprano lírica, de volumen escaso, recibió clases de Montserrat Caballé no se le nota en absoluto.
    Dónde está el fiato, dónde el legato, dónde los pianísimos, dónde los reguladores, dónde los graves, dónde la coloratura?todo ello imprescindible en el rol protagonista de “Norma”. No todos los agudos son necesarios para su rol y los que ella emite son forzados y alguno chillado. Giuditta Pasta -que estrenó “Norma”- era una mezzo grave que había comenzado como contralto y pretendía cantar de soprano con una tesitura que sólo llegaba al Sol 3, por lo que Bellini tuvo que bajar de tono la partitura original y pasar la zona más aguda al rol de Adalgisa, encomendado en el estreno a otra cantante de cuerda ambigua, entre la soprano dramática y la mezzo lírica: Giulia Grisi que dos años más tarde sería la triunfante “Norma”. Stendhal que conocía muy bien a Pasta en “Vie de Rossini” denuncia bien claro que ella nunca será una soprano como pretende ya que es una mezzo-soprano, por limitación de tesitura en la zona alta. Pues en la función de ayer la soprano emitió agudos/gritos no escritos y la mezzo se comió los que le tocaban y “tutti contenti”, bravos y aplausos multitudinarios al final. Salí del teatro triste, desilusionado, deprimido y enfadado, pues me sentí, una vez más, estafado por el Liceu. De la producción no digo nada porque no merece ni ser mencionada. Y la dirección musical? Vaya morosidad, Dios mío¡

    Alex, dudo que Yoncheva sea una buena Norma. En Youtube ya he escuchado algún fragmento. Es una cantante fría, distante, pobre de dicción, poco expresiva, no comunica ninguna emoción (su “Don Carlos” de París fue lamentable), carece de zona grave sonora, su volumen es mediano, no tiene arrestos dramáticos, a menudo cala, aunque sus agudos -cuando están bien colocados- es lo mejor de su tesitura, su coloratura es deficiente…qué le queda para ser Norma?

    M'agrada

  7. Pere

    Em vaig canviar la Norma pel Pélleas. Mateix regista però em temia el que has descrit. Norma és un dels meus títols preferits i no volia passar per veure-la vestida de capellà, bisbe o similar. Si el Pelleas o el Tristany em van agradar moltíssim, la Bohème em va horroritzar. Tampoc em seduia la Sra. Yoncheva que la trobo freda, inexpressiva i ben poc interessant (totalment d’acord en la desastrosa prestació del Don Carlo). Em conformo amb el record de les Normes que hem pogut gaudir en el passat. Sí, en el passat.

    No ets un destroyer, sinó un afeccionat realista i que veu com el nostre art és maltractat un dia sí i un altre també (amb algunes excepcions, d’acord). I aquest maltractament és rebut pel públic amb un entusiasme insòlit. No és només en la òpera. El primer concert del Festival Mozart de l’OBC fou dirigit per una directora mediocre i molt inexperta, que substituia al previst Pinnock, que em va avorrir sobiranament i ja és difícil avorrir-se amb la Simfonia Praga! Però el públic estava entusiasmat… I alguns aplaudint drets… Ara les “standing ovation” es paguen molt barates.

    Al Liceu, les programacions incoherents, amb poca qualitat, amb produccions que sovint, molt sovint, tenen poc o gens d’interès han allunyat al públic. Només en comptades ocasions veiem el teatre ple (La Flauta Màgia fou una excepció,.. Un t bon repartiment i una magnífica posada en escena…).

    L’OBC presenta una programació pel 2022-2023 plena d’estrenes experimentals, oblida obres cabdals que fa anys que no s’interpreten, i nomena un director musical, amb pretensions intel·lectuals que ens diu que “m’agradaria pensar que fins i tot en el mateix naixement del so hi ha aquesta idea de resurrecció des del silenci o la idea de mort quan el so torna al silenci (o a l’inrevés, si es pensa en el silenci com a veritable ànima de la música)”. Apa! S’ha quedat descansat. Resultat, fugida espectacular dels abonats i dèficit econòmic assegurat que el pagarem entre tots… D’aqui un temps ens diran que el públic de Barcelona és molt conservador i reduiran els concerts a la mínima expressió. Espero equivocar-me.

    I per acabar, el que més trobo a faltar avui dia al Liceu és aquell ambient apassionat, emotiu, intens que es respirava als passadissos. Aquelles discussions sobre tal i tal cantant. M’agradava que els solistes principals saludessin davant la cortina al final de la funció i, fins i tot, que els hi donéssin un ram de flors. El neguit pels títols que havien de venir i l’estol de cantants que trepitjaven l’escenari: els Cappuccilli, Montarsolo, Cossotto, Freni, Obrastzova, els de casa i també els “segones” com en Mauro, Grilli, Rinaldi, Nave…. etc. etc. Digueu-me nostàlgic… Malgrat tot, encara tinc l’abonament perque no me’n puc estar d’escoltar el miracle d’una veu i la partitura d’un geni. Així, fins la jubilació quan em retiraré lluny de Barcelona i les visites seran esporàdiques. Probablement ho trobré a faltar, però tal i com estan les coses, potser no tant…

    Bon estiu!

    M'agrada

    • bocachete (Jesús)

      Jo, això del públic… No trobo que el públic del Liceu respongui segons la qualitat de la proposta. Justament, les millors produccions de les últimes temporades han estat autèntics fracassos de taquilla: Pélleas, Wozzeck, War requiem… El públic se n’allunya per poca qualitat? Perquè siguin incoherents en la programació? No. Ve a Die Zauberflötte, és clar, com vindria a una Traviata o una Tosca encara que siguin les pitjors produccions i repartiments possibles: és un public que només va al que és “mediàtic”, conegut i un valor segur. No li importa la qualitat, sinó que el títol sigui el que ja coneix o el que sap que tothom coneix. Tampoc penso que l’OBC tingui aquesta temporada vinent una programació molt diferent a les anteriors: en cada concert hi ha, de tres peces, una o dues (normalment, les més extenses) d’aquestes “obres cabdals”, clàssiques, repetides i “populars”, si podem dir-ho: Beethoven, Mahler, Strauss… D’experiments, res: que la primera peça sigui d’un autor contemporani o desconegut? Com sempre i com ha de ser. La caiguda d’abonaments tampoc no ve d’ara ni d’aquesta temporada, que s’arrossega des del 2008 i s’ha anat agreujant. Programes d’obres cabdals i autors tan poc sospitosos d’experimentar (avui, almenys) com Beethoven o Brahms, amb intèrprets bons, han estat aquesta temporada passada amb la meitat de l’aforament sense cobrir. No és el resultat de la programació ni del nou titular, la veritat. No sé… Com deia en l’altra resposta, és com una sensació que ningú no vol complicar-se la vida i ja li està bé el de sempre, el públic no vol nous al·licients i, mentre li donis el que sap segur que li agradarà, encara que amb poca qualitat, ja li estarà bé. I si no s’hi ha d’esforçar gaire, anant-hi a un lloc tan “llunyà” com l’Auditori, millor: qualsevol esforç, físic o mental, és rebutjat i, potser, és aquesta la clau de volta. Si ja ho deia Lope de Vega: “Porque como las paga el vulgo, es justo / hablarle en necio para darle gusto”. I mentre estigui a gust i pagui, què més vols fer-hi?

      M'agrada

      • bocachete (Jesús)

        I a banda, òbviament, que hi ha un sector de públic, de Liceu, Auditori, etc., que retalla despeses innecessàries (i un espectacle ho és) perquè des del 2008 es van sumant crisis a més crisis i hi ha un moment que s’han de suprimir luxes. Potser és el factor principal en aquesta equació.

        M'agrada

  8. Lady Izolde

    I’ve just attended concert performance of Norma at Aix on July 18 with Karine Deshayes debuting in the title role and Michael Spyres as Pollione. Next day I’ve listened to Idomeneo with Spyres in staged performance. That was amazing Norma, one of the best if not the best I’ve listened in person. OMG, I’m afraid I will not be able to listen to any leggero/lyrical/spinto or whatever tenors in Pollione’s role anymore. That amazing, just unique baritenor’s sound of Spyres with his resonant, full bodied, dark and intense low notes shows Bellini’s intends while he crated one of the last roles for a real baritenor. Deshayes is a typical soprano corto which is more similar with Pasta’s mezzo like voice because she really tryies to produce adequate sound in low register and can make delicate sound not permanent shouting. I’m not familiar with soprano as Adalgisa, she was descent in some ways and that’s all. At least she provided the classical Bellini’s concept with soprano as Adalgisa. I’ve listened to radio broadcast of Liseu’s Norma with Rebeka and Massi and honestly that was quite bad. There are too many problems have appeared in Rebeka’s voice, though she never was suitable for Norma. Massi seemed just horrible miscast beyond the style and vocal requests. I never like Abrahamyan, cause she is typical modern mezzo and she has not technical base for proper bel canto singing. I’m glad that this summer I went to Aix.

    M'agrada

  9. Xavier C.

    Això de l’òpera es impagable… Una munió de lovers i haters amb una gran rasa al mig on ves quina sort no em toca la Mathéu perquè encara hi cauriem, aquells amics amb motto “la vida com a pretext per anar a l’òpera” que encara es pregunten si són o no d’eixe món, aficionats a les corrides traspuant bilis acumulada que qui me la fa me la paga, un anar i venir de prejudicis i posicionaments ideològics que amenacen d’endur-se-nos a tots per davant… De veritat que pagaria un ral per entendre-hi encara que fos un borrall d’aquesta meravella…

    M'agrada

  10. bocachete (Jesús)

    Sap greu, tot plegat. Tant pels resultats com pel que provoca, abans i després. Expectatives frustrades, d’una banda, i decepció generalitzada. Però no és un “problema teu”, no, ni es tracta d’estar comparant amb veus passades o presents. Es tracta que el que hi ha no és prou bo i ja està i si s’ha de dir, cal dir-ho. Que no agrada? La culpa no és de qui diu que no està bé, sinó de qui vol fer passar per bo el que no arribar a ésser-ho i, per a defensar-se, acusa els altres de purisme, d’intol·lerància, etc. Tendiria a pensar que aquesta cantant ha estat mal aconsellada, tot i que ja té una edat per a saber què es fa i es deixa de fer, i s’ha llençat massa aviat a un paper tan complicat com aquest. I, certament, no té darrera una trajectòria gradual com passa amb les esmentades Blanch, Sáez o Martín-Royo, almenys en l’escena. A més, tampoc no ha triat bé el paper per a la veu que téñ. Només l’he sentit en viu en concerts i al Messies de Guinovart i, realment, té una bonica i agradable, no canta gens malament, però no és una veu adequada per a aquest paper i prou. I s’ha de dir i ningú s’ha de sentir molest. Kraus no era veu adequada per al Calaf de Turandot i això no li treu que sigui un excel·lent cantant. Matheu, cenyint-se als papers que li corresponen, podria ser una bona cantant, però no pot començar la casa per la teulada: així de simple. I, potser, amb aquest pas equivocat, fa malbé la seva carrera. Espero que sigui prou intel·ligent per a reorientar-la i no deixar-se enganyar pels aplaudiments incondicionals, que poden tenir bona intenció però poden ser perjudicials.

    A mi em toca Iontxeva i no sé… no hi vaig gaire convençut, però en fi… De tota manera, hi ha un moment que hem de dir “prou”, en el sentit que hem de deixar de sentir-nos responsables, almenys únics, del que passa. En el fons, el que dius reflecteix una sensació generalitzada, molt accentuada en els últims anys, de conformisme i poca exigència, però en tot: en aspiracions socials i polítiques, en l’ensenyament, en les ganes d’aprendre… Jo sóc professor a la universitat i, la veritat, després de replantejar canvis cada curs, ja he arribat a la conclusió, trista, que una majoria d’estudiants (abans era una minoria qui ho feia) no volen esforçar-se per a aprendre ni per anar més enllà de l’aprovat pelat i, per tant, jo no haig de sentir-me responsable del que ells no volen fer. Si suspenen una pila de gent, quan tenen tots els recursos disponibles per a aprovar, la responsabilitat no és només meva, sinó principalment seva, que són majors d’edat i hi estan voluntàriament. No m’haig de sentir “destroyer” perquè mirant enrere, vegi que els aprovats d’ara haguessin estat suspesos fa uns anys. Però, encara suspenent o amb un miserable 5 de nota, estan tan contents, perquè una majoria no aspira a res més: la mediocritat, tal qual, és el medi on estan còmodes i d’on no volen sortir perquè fer-ho representa esforçar-se més. I això s’ha perdut. No és tan diferent, doncs, i el Liceu no deixa de reflectir una realitat social que hauria de ser preocupant, però que sembla que només preocupa als que ja tenim una edat, que no entenem perquè aquesta ànsia de mediocritat i que, realment, comencem a sentir que “no som d’eixe món”. No cal posar el llistó al màxim inassolible, però un mínim d’exigència sí que hem de tenir i no ens hem de sentir culpables per demanar això: al contrari. I qui es conformi amb la mediocritat, amb el 5 o el 4… pitjor (o millor, segons com es miri) per a ell. Ànims, home.

    M'agrada

  11. Alex

    Bastante buena función anoche día 21 , sobre todo por las prestaciones vocales de Rebeka ( cantando una Norma lírica y de cierto poderío vocal con un excelente segundo acto, huyendo de los adornos belcantistas ) y también de Abrahamyan , ambas con notable presencia escénica.
    Sin gustarme nada el Pollione de R. Mássi, peores tenores se han escuchado por aquí.
    Anoche canceló Testé y el,Oroveso lo cantó Mimyka.
    Al finalizar la función, Rebeka indispuesta, tuvo que salir a saludar finalmente casi arrastrada por sus compañeros y alguien del equipo médico.
    De la producción, suscribo todo lo dicho por Joaquim.

    M'agrada

  12. operabominable

    Bon dia (si bé aquesta calor intolerable no autoritza l’adjectiu),

    Jo tinc la Norma de la Yoncheva el dia 28 i, després de llegir les vàries crítiques teves sobre aquesta soprano, no m’espero gaire. És difícil considerar avui dia la possibilitat de fer una Norma mínimament interessant. Només n’he vist una al Liceu, aquella amb Ana María Sánchez en el rol principal i Dennis O’Neil com a Pollione. Ella va fer una intepretació meritòria, honesta, si més no, tot i que sense màgia. Ell… Dennis O’Neil és un nom que evoca qualsevol cosa menys la provabilitat d’un tenor. El ciclista Dennis O’Neil, el pilot Dennis O’Neil, l’actor d’origen irlandès Dennis O’Neil… Però un tenor? Un Pollione? Només la meravellosa Adalgis de Dolora Zajick em guarda un lloc a la memòria per aquella funció.

    Pel que fa al cas Marta Matheu, mentre llegia l’apunt i tot veient la inflació promocional que s’ha muntat al voltant d’aquesta cantant i el seu debut “normatiu” (ignorat, per cert, a la falca publicitària del teatre, que només menciona a Rebeka i Yoncheva), he pensat, potser maliciosament, en Ciudadano Kane i en el personatge de Susan Alexander. Qui conegui la peli, sabrà a què em refereixo. Qui no, que la vegi, per l’amor de Déu.

    M'agrada

  13. MARIA

    yo fui el jueves, o sea con rebeka . ella me gusto mucho . la escenografia nada de nada . la primera parte, la musica es tan potente, que puede con todo, y a pesar de las mil cruces etcetc ,, megusto tambien. norma puede con todo . o casi todo, ropque la segunda parte ya no … se abre el telon y sale un saloncito moderno, con tele de plasma h dibujos animados … y mienras las dos mujeres cantan … la niña pega saltos por todo el escenario subida a una gran balon rojo . increible .. inaceptable y de lo mas ridiculo que hemos visto .
    ademas, toda la parafernalia religiosa.. ella vestida de papa ?? el tratamiento de “santisimo” .. bajo palio , las opresivas cruces … todo ello chirria bastante a los que hemos tenido una educacion religiosa y me parecio todo una falta de respeto . y esta mania de los directores de cambiar finales …la muerte de norma ¡¡¡¡ yo pense que la indisposicion fue de la escena con el padre agresivo, por el suelo , que le habia dado un golpe al caer .. o algo asi .
    a pesar de todo, sobre todo la primera parte okok . vale la pena ir .
    ya iba preparada para lo peor, gracias a tu cronica, asi que ok .
    ah, por ultimo, han sacado los subtitulos en las butacas, y han puesto uno grande en ingles, ok, pero por que no tambien otro en castellano ??? hay muchos amantes de la opera que conozco vienen de fuera de cataluña y van a platea por poder leer en castellano , pues ahora,, en catalan o ingles o a aguantarse .

    M'agrada

  14. Maria

    Ahhh pues desde platea no se veia.. .solo el ingles. Y no era una butaca latetal sino badtante centrada. Entiendo pues q los de la derecha solo verian el castellano y no el ingkes!!!!
    De todos modis es provisional claro por mantenimiento de lis lectores de platea.
    Pues perdon pero era de nula visibilidad en platea!!! A un lado u otro!!!!!

    M'agrada

  15. Marc

    Bé doncs jo vinc de la sessió de Under35 i va passar igual que a la teva representació Joaquim. Unes veus mediocres i el públic DE PEU aplaudint uns quants minuts… per no parlar del comporament d’aquest, entrant a falta de 2 minuts a corre quita perque s’havia passat massa temps al vestíbul fent postureig i alguns (bastants) que arribaben tard, en comptes de estar callats i buscar seient, amb la llanterna a tot drap iluminan tota la sala.

    M'agrada

  16. Susana BB

    Ahir vaig anar a aquesta Norma de la qual no esperava gaire, després d’haver sentit la Radvanovsky en aquest mateix teatre, estic massa condicionada per gaudir amb altres cantants. En aquesta funció els cantants van ser Marina Rebeka, Riccardo Massi, Varduhi Abrahamyan i Nicolas Testé en els principals rols. No havia sentit a cap mai i la que més em va agradar va ser l’Adalgisa de l’Abrahamyan, molt aplaudida al final, gaire bé tant com la Norma. La Norma de la Marina Rebeka, tot i que sospito força millor que la Mathéu, no em va agradar. L’ària principal, la que tothom i en especial el públic guiri i esporàdic espera, un fiasco. Li va mancar veu, coloratura, agilitat, i no sé què més, però no va ser una carta de presentació rodona ni molt menys. La resta amb moments més encertats i lírics, en especial amb els duets amb Adalgisa. Crec i dic crec perquè no tinc massa coneixements en això, en alguns moments li va mancar estil belcantista i és deixar arrossegar per la seva facilitat en la part alta i els forts, arribant a cridar en lloc de cantar.Em va agradar bastant el tenor, potser comparat amb la seva opositora li vaig trobar més posat en estil, té a més, una veu maca i agradable. De la resta em van semblar correctes sense més.Respecte a aquesta producció, permetin que digui sense més: Una mamarratxada, un esperpent sense sentit que no explica ni resolt res si no és la impostura de l’autor. Una impostura que porta a molts, fer absurditats d’aquestes quan manca la inspiració o el talen i triomfa allò que parlin d’un encara que malament. Mireu, qualsevol dia veurem un Otello vestit de lagarterana i ja després l’intel·lectual de torn li elaborarà un sentit per justificar-ho.Bé, unes funcions al juliol de les que no es pot demanar gaire, van adreçades a omplir el teatre de guiris i públic primerenc que vol iniciar-se a l’òpera. Cosa que no sé jo si ho aconsegueixen, ahir hi havia molts seients, vuits.

    M'agrada

  17. Jordi M

    Moltes gràcies Joaquim i tothom qui a aportat a aquesta entrada del blog, és un plaer llegir-vos…en certs aspectes, més enriquidor que la pròpia obra. Vaig tard llegint… la meva representació va ser la primera, amb Rebeka/Massi/Abrahamyani, i no va ser fins que aquesta darrera va trepitjar l’escenari que tot va començar a tenir un cert sentit – fins Casta Diva em va resultar tot tan insuls… Varduhi Abrahamyani potser no serà la referència històrica per la meva Adalgisa, però em va transmetre la emoció i les contradiccions que se suposa ha de sentir el personatge, fins i tot en la surrealista escena del sofà. A partir de la seva entrada tot va ser remuntar i la Norma de Marina Rebeka em va semblar de molt bon nivell a la part final on ho ha de donar tot. La resta del cast simplement correctes, incloent director, potser el més discutible el Flavio d’en Néstor Losán que al quart pis arribava com un murmuri.
    Respecte les reaccions del públic, ja ho heu dit quasi tot. Molta gent del meu entorn sap que soc abonat al Liceu, no podeu ni imaginar la de coneguts outsiders totals de l’òpera que em van reenviar cròniques periodístiques on es lloava la Matheu, el Liceu i de passada el que convingués al periodista de torn. I sabeu quantes vaig rebre pel War Requiem, Pélleas o Wozzeck? Efectivament, cap ni una. Ja fa temps que vivim en un món que Guy Debord va batejar com la Societat de l’Espectacle, on no importa què són les coses sinó més aviat la imatge que d’elles s’en construeix, les quals reflecteixen relacions socials que poden estar a les antípodes de la pròpia representació. I això té moltes implicacions socials i polítiques, algú amb millor criteri que jo segur que podria treure molta punta.
    En tot cas, un plaer llegir-vos i molts ànims que aquesta temporada no ens ha anat gens malament 😉

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: