NORMA_ROH, Norma; Sonya Yoncheva, Fotografia ©Bill Cooper
Ahir vaig tornar al Liceu després del sotrac de dimarts del que encara no m’he pogut recuperar del tot, gràcies a la majoria de crítiques oficials aparegudes als mitjans que semblen d’una representació diferent de la que vaig viure i patir, per assistir a una altra representació de l’òpera de Bellini, amb el mateix repartiment, però amb Sonya Yoncheva de protagonista.
Després del trist concert que ens va fer el mes de maig esperava poc o res d’aquesta Norma de la que havia comprat l’entrada feia molts mesos i que vaig estar a punt de posar-la a la venda, però finalment em vaig decidir, pensant que si després de “Vanne, sj, mi lascia indegno” la cosa no funcionava, me n’aniria a casa a sopar abans del previst.
M’he quedat fins al final finalíssim perquè Sonya Yoncheva segurament després d’aquell concert anodí i de pa sucat amb oli, devia pensar que havia de guanyar-se el públic del Liceu i s’ha implicat del tot des de “Sediziosi voci” fins al colpidor “Deh! Non volerli vittime”, amb un fraseig intens molt “callasià” sense tenir els mitjans d’extensió vocal de la diva grega, però es nota que l’ha estudiat i fa inflexions i emissions calcades sense voler imitar-la penso jo,
Posseeix una varietat de recursos al servei del cant, molt ben emprats i de qualitat. En general domina bé la veu tot i que quan l’emet en pianissimo tendeix a oscil·lar una mica com també li succeïa a Callas, potser ja és un signe de desgast a causa de la seva intensa carrera i ampli repertori. També en alguns moments denota una lleugera tendència a calar l’afinació, però, per altra part, l’emissió dels aguts és valenta i ferma, amb uns Do punyents sense oscil·lacions ni crits. A banda utilitza uns reguladors expressius molt adients i ha millorat molt el cant de coloratura (que no és el seu fort) respecte a la seva Norma londinenca, on va estrenar aquesta producció que es va passar en streaming als cinemes de mig món.
Yoncheva ha madurat bé el rol i la seva característica fredor i distanciament brechtià ha desaparegut per donar més credibilitat a un personatge que des de la distància és impossible que trasbalsi. Tot i no tenir un registre greu de dramàtica, l’ha treballat bé i quasi sempre sense obrir la veu ni fe efectes veristes impropis; així i tot, en el tercet que clou el primer acte n’ha fet algun que sortosament no ha repetit. Tot el final dramàticament tan intens des del duo amb Pollione “in mia man al fin tu sei” ha centrat l’emissió en un centre greu molt convincent i efectiu amb frases notables de credibilitat dramàtica. Ha estat per a mi una agradabilíssima i inesperada sorpresa que dóna la raó a aqueklls que consideren a la soprano búlgara com una de les grans sopranos dels nostres dies. Fins ara no m’ho havia cregut.
Al seu costat el mateix repartiment de dimarts ha crescut, lògicament. Amb una Norma de veritat, implicada i sense fer patir la resta canta amb més comoditat.
El Pollione d’Airam Hernández és bo, fins i tot excel·lent després de la seva escena inicial que sempre ell porta al límit. És molt musical i exquisit, quelcom essencial per fer un bon belcanto. Sap les limitacions del seu registre i no força mai l’emissió, el que fa que la línia de cant sigui molt distingida i la veu corri amb fluïdesa i brillantor. No és el seu rol però el defensa molt dignament.
Teresa Iervolino també m’ha agradat més avui que dimarts, si bé ha emès dos aguts més aviat molestos per ser suau. La veu és prou acontraltada per fer el contrast amb Norma i malgrat que es notava en els duos que faltaven assajos per fer-los més compenetrats, s’ha acoblat bé amb Yoncheva. Ha obtingut un bon èxit.
Marko Mimica ha repetit el seu solvent Orovesso tot i que avui se’l notava una mica més fatigat d’emissió en substituir en la funció d’abans-d’ahir a Testé.
Núria Vilà molt bé com a Clortilde i no tant el Flavio de Néstor Losán, una mica insignificant i gassiu d’emissió.
La direcció de Domingo Hindoyan no millora ni amb la seva dona a l’escenari. És una direcció sense vida, somorta, tova, sense encanteri ni nocturnitat, i quan creu que s’anima és sorollosa i grollera. Una decepció total.
Res nou a dir del nyap escènic, només que quan s’ha aixecat el teló en la segona part (escena del líving del “bisbat”), s’han sentit unes tímides rialles i unes lleus protestes, no n’hi ha per menys, és extremadament ridícula.
Potser estem lluny d’una Norma de refrència però com a mñinim és una Norma amb una Norma de veritat i qualitat. Molt recomanable
IN FERNEM LAND 
Bon día! 😊
Home Joaquim! Ara si que me quedo tranquila,de veure els Neus progresos critics i lírics! Perquè no m’atrevia
a piular perquè a mi tambe en va agradar la Yoncheva la seca Norma i tot i que no sabría matitzar amb tanta definició com tu la seva milloria en aquest rol , a mi em va emocionar i me la vaig creure que al cap i a la fi es del que es tracte.Després del concert del maig que tu també cites , tenia els meus dubtes.
De la resta , afegir-hi quelcom al que tu has dit seria molt pretenciòs per part meva. Tal com apuntava l’altre dia parafrageijant en J. Manrique no hi ha dubte que “cualquier tiempo pasado fue mejor”
Gràcies per
Compartir coneixement i afeccio
M'agradaM'agrada
Allí estaremos el lunes 25, para escuchar a este Cast y por interès muy particular mío, el contrastar la buena Norma que cantó el jueves Rebeka con esta de Yoncheva.
Que Yoncheva tiene defectos como buena parte de las sopranos actuales, evidente pero a mi y salvo aquel DON CARLOS parisino en el que coincidimos, nunca me ha parecido una soprano fría, todo lo contrario en lo que he podido verle y escucharle en directo ( Traviata, Faust y Pirata ).
Además mi interés es doble porque además de esta Norma del próximo lunes, tenemos entradas para su debut en Viena como Rachel ( rol muy complicado vocalmente )junto al Eleazar que cantara Alagna , en la producción magnífica y ya conocida de Kramer y Piltz estrenada hace más de 20 años, por Shicoff y Stoyanova.
El problema que le veo o noto a Yoncheva, es que trata de cantarlo todo ( roles de envergadura y muy complicados, Medee, Norma, Juive, etc..etc..) y descansando poco la voz, imitando al admirado Domingo
M'agradaM'agrada
Error mío al decir Faust, fue el Romeo et Juliette junto a Beczala
M'agradaM'agrada
¡Me alegro!
Bien, que imite a La Divina, pero que tenga cuidado con su voz.
¡Salud y saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
Ahir vaig gaudir de una Norma no excepcional però sí correcta, que no és poc. Al començament la Yoncheva em va deixar fred amb la seva Casta diva, però després va anar millorant sensiblement. Per mi algun agut massa prop del crit, però en tot cas implicació total amb el seu paper, que sempre s’agraeix molt. Amb l’aparició de Adalgisa la cosa es va anar assentant; llàstima de dos aguts per oblidar. Estic d’acord: la decepció fou la direcció d’orquestra, amb ritmes exclusius seus que no sempre concordaven amb els del cor o els solistes; a la Casta diva per exemple no va ajudar gens a la Yoncheva, amb un ritme massa lent. Una acceptable versió de una magnífica òpera.
M'agradaM'agrada
Bé: al final, ha anat millor del que pensàvem. Vaig ser-hi el divendres, també, i, en general i en la part vocal, vaig trobar-la bé. Com diu el Noy, gens excepcional, però bé. Ella canta bé i broda algunes parts del paper, però, tot i que no estava gens distant, li trobo a faltar, sobre tot a la segona meitat de l’obra, aquell dramatisme, aquella força que haurien de tenir alguns moments on la veu sola ja deixés el públic esfereït, però en no tenir un registre greu, és complicat. I, tot plegat, és prou llesta per a sortir-se’n bé. L’Hernández em va agradar i trobo que té una veu molt interessant, gran i brillant. Als duets amb el Flavio… pobret, encara feia més palesa la petitesa d’aquesta veu. I el Mimica… no sé, no em va fer gaire el pes. Potser és això que hagués cantat dues funcions seguides, però no el vaig trobar en la mateixa línia que els dos protagonistes. L’orquestra lentíssima… I això que l’obertura la va fer a un ritme més ràpid del que és habitual, penso, però hi havia moments que es feien eterns i que feia perdre tensió. I això no perjudica els cantants? Perquè la seva senyora se li podria queixar, però no sembla que sigui el cas.
L’escena… Si acceptem el presupòsit, l’escena dels nens, la tele i la pilota és coherent i, fins i tot, lògica, Segurament, era millor que el nen continués fent construccions de blocs de fusta, però mira… El que trobo absurd, ridícul i antidramàtic és tota la parafernàlia pseudoreligiiosa del primer acte: des dels reclinatoris als natzarens, els penitents, l’encenser… No té cap sentit. Si volia ambientar-ho en un context religiós concret, fracassa perquè fa un sincretisme anglicanocatòlic que no se sosté enlloc i que només vol ser efectista, i.e., buit i superficial. Una gran decepció per part d’Ollé, ja que en treballs anteriors ha demostrat que sap fer coses molt ben fetes. Al final, tot queda en no res: en l’efecte de les creus entrellaçades que, molt ben il·luminades, pot ser bonic i tot, però que no té cap dels missatges que se suposa que volia trasmetre.
Però al final, ha valgut la pena pel que s’ha sentit.
M'agradaM'agrada
De la crónica de Joaquim, coincido bastante de lo comentado por lo visto y escuchado en la función de hace un rato día 25.
La Yoncheva muy notable y con presencia escénica y expresividad pero en determinados momentos ( algunas complicaciones en la cabaletta de su aria y en el tercero final del primer acto, con varios agudos chillados), pero con un excelente finale desde..in mia man al fin tu sei.
Entre Yoncheva y Rebeka , ambas enfocando diferentemente la Norma, no se con cual me quedaría ( la primera por fuerza e intensidad dramática, la letona quizás por mayor belleza timbrica y por gusto en su línea de canto )
Iervolino , para mi, una mezzo bastante decepcionante con voz que no libera en la zona de paso.
Del resto, incluido Hindoyan, lo que ha comentado Joaquim.
La producción vista hoy de más cerca, inenarrable no ya por provocativa que no lo es, sino por la cantidad de gags y estupideces escénicas ya comentadas, además de un vestuario sin sentido.
M'agradaM'agrada
I ja posats: per molts anys, Joaquim!
M'agradaM'agrada
asistí anoche dia 27 a mi tercera NORMA, con el cast ayer de Rebeka/Abrahamyan/ Massi/Testé y decir que de las 3 y resultó la más redonda de las presenciadas ( logicamente por la dupla femenina, no por el tenor ni el bajo).
en mi opinión, por consistencia, por entender el belcantismo belliniano y por canto sul fiato y con legato, mejor Rebeka que Yoncheva.https://infernemland.blog/2022/07/23/liceu-2021-2022-norma-yoncheva-iervolino-hernandez-mimica-olle-hindoyan/
Rebeka, sin la intensidad quizás de Yoncheva ni con el color de voz de ésta, al menos canta con legato, no chilla los agudos y no hace trampitas a veces con los portamentos.
Braveada ayer con toda justicia, la letona. Abrahamyan, muy compenetrada con ella, mezzo muy profesional y solvente, con buen registro grave.
Massi empezó muy mal con voz en el cogote y a grito pelado, para mejorar algo en los duos posteriores. Tenor, no obstante, bastante bruto.
Testé, más barítono que bajo, discreto y sin apenas interés
La concertación de Hindoyan como cada función, obertura a toda pastilla, buen acompañamiento (solo) en las arias y o duos más líricos y falta de tensión orquestal en el terceto final primer acto. Linealidad
M'agradaM'agrada
He anat avui, 28 de juliol, i m’ha emocionat la “Norma”. No serà de referència, però, per mi, ha estat un molt bon espectacle. Respecte de l’escenografia, a mi em sembla que, apart, de tot el que s’ha dit, l’Ollé, darrerament, fa escenografies molt poc il·luminades, que dificulten molt seguir l’acció i la interpretació dels cantants.
M'agradaM'agrada