TEATRO REAL 2016/2017: DER FLIEGENDE HOLLÄNDER (Youn, Brimberg, Schukoff, Youn; Ollé, Heras-Casado)

Der Fliegende Holländer, producció d'Alex Ollé Teatro Real. Fotografia Javier del Real/TR

Der Fliegende Holländer, producció d’Alex Ollé Teatro Real. Fotografia Javier del Real/TR

No us negaré que la visió per streaming d’aquest Der Fliegende Holländer des del Teatro Real de Madrid ha resultat ser una de les decepcions grans del que portem de temporada i segurament Pablo Heras-Casado n’és el principal culpable i a partir d’aquí quasi tot no ha estat a l’alçada del que esperava.

No comprenc la direcció del afamat director granadí. No entenc el so brut i groller d’una orquestra en baixa forma, despistada, desencaixada, farcida d’errades i on la corda quedava absolutament ofegada, sense cap mena d’equilibri entre les famílies orquestrals i el que és pitjor, entre el fossat i l’escenari,  vorejant en masses moments de la representació el cataclisme catastròfic. No admeto que el director permetés que la intervenció del cor dels mariners de l’holandès en l’imponent escena del tercer acte on es confronten els dos móns, fos en un enregistrament vergonyant i de qualitat sonora pèssima. Tampoc entenc el tempo desencaixat en els dos primers actes i desaforat en un tercer on semblava que els músics tinguessin por de perdre el darrer metro. Incomprensible que el cor del Teatro Real cada vegada estigui en més baixa forma. Tot plegat en una obra de director. Lamentable. Continua llegint

LA BOHÈME AL REGIO DE TORINO (Lungu-Berrugi-Besong-Cavalletti-Cho-Sagona;Ollé-Noseda)

caffe-momus

El Teatre que va veure l’estrena absoluta de La Bohème ha presentat una nova producció per celebrar el 120è aniversari de l’esdeveniment (1 de febrer de 1896) sota la direcció de Gianandrea Noseda i amb un equip de cantants correctes en el millor dels casos però que no serien motiu de visita a IFL si no hagués estat perquè la producció escènica és deguda a Alex Ollé, el furero més “conservador”, que s’ha decidit a dirigir tota mena de títols, fins i tot aquells més allunyats del que ens haguéssim imaginat quan La Fura dels Baus van irrompre en el món operístic amb aquella Damnation de Faust a Salzburg, l’any 1999.

Les aproximacions de La Bohème a la contemporaneïtat són diverses, de fet fins i tot se’n va fer un musical rock anomenat Rent que seguint amb llibertat la història dels joves bohemis, l’actualitzava en el fons i en la forma de manera molt més efectiva de la que han fet la immensa majoria de directors escènics que han cregut que envoltant als personatges amb escenografies urbanes de la nostra quotidianitat i vestint-los amb roba de “mercadillo” de segona ma ja n’hi havia ben bé prou, sense adonar-se’n que la música, més enllà que les pròpies situacions escèniques descriu a la perfecció aquell Paris bohemi sota la mirada d’un músic verista al tombar del XIX al XX que grinyolen en la manera de ser i comportar-se del jovent d’avui en dia. Continua llegint

ROH 2016/2017: NORMA (YONCHEVA-GANASSI-CALLEJA-SHERRATT;OLLÉ-PAPPANO)

Una de les fites de la temporada 2016/2017, una temporada farcida de fites, era la inauguració de la ROH amb Norma protagonitzada per Anna Netrebko, però la soprano russa va dir que de moment aquest rol no era per a ella o no es veia prou preparada per fer-li front, i va cancel·lar. El temps per trobar una substituta era limitat i el rol no és que precisament estigui en el repertori de la immensa majoria de sopranos, només per això la imprudent gosadia de Sonya Yoncheva cal valorar-la en tota la seva magnitud i transcendència artística, perquè la soprano búlgara arriscava molt i en un temps rècord s’havia de preparar per un rol que li exigeix molt més del que ella pot oferir, tot i que el que ofereix és molt i bo, perquè Yoncheva és una soprano magnífica, que canta meravellosament i que estilísticament no té gaire rivals en el repertori belcantista actual. Continua llegint

LA ONP 2015/2016 AL CINEMA: IL TROVATORE

Ekaterina Semenchuk (Azucena) en el segon acte de Il TRovatore a La Bastille. Producció de Àlex Ollé (La Fura dels Baus)

Ekaterina Semenchuk (Azucena) en el segon acte de Il Trovatore a La Bastille. Producció de Àlex Ollé (La Fura dels Baus)

Avui us parlaré una altra vegada de Il Trovatore, com ahir, però avui ens traslladarem del MET de New York i la seva decebedora proposta transmesa dissabte passat per radio, per anar a la la Opèra National de París on mitjançant l’oferta cinematogràfica de la temporada 2015/2016 i la transmissió televisada per Mezzo, ens oferia  la seva nova producció de la mateixa òpera, co-produïda amb Àmsterdam i Roma, deguda a La Fura dels Baus branca Àlex Ollé, és a dir una cert conservadorisme conceptual, davant el repetitiu rupturisme de la branca Carlus Padrissa i les seves grues i els grandiloqüents enginys mecànics. Continua llegint

UN BALLO IN MASCHERA SEGONS LA FURA: (Secco-Siri-Petean-Lemieux-Kim;Ollé-Rizzi) vídeo

Avui us porto la darrera producció de La Monnaie de Brussel·les: Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi, segons la producció deguda a La Fura dels Baus, en aquesta ocasió sortosament signada per Àlex Ollé, el que com a mínim garanteix un treball més dramàtic que no visual, tot i que la potència de les imatges, una de les marques identitàries de la companyia catalana, persisteix com un dels trets d’aquesta coproducció entre els  teatres de Oslo, Sidney i Buenos Aires.

Malgrat el que us pugui semblar per les fotografies que encapçalen l’apunt és un Ballo “ben tradicional” i en aquest sentit podria ser que molts quedin decebuts per aquesta “convencional” posada en escena, que fonamenta més l’acció en els aspectes polítics d’una societat futurista i opressora, un món proper al descrit per Orwell, adotzenat, alienat i oprés per uns poders que sobrepassen fins i tot l’autoritat del líder, aquí de manera poc comprensible sota la personalitat del Rei Gustau III de Suècia, que era la pretensió inicial de Verdi. Continua llegint

LICEU: L’ASSAIG DE LE GRAND MACABRE

Le Grand Macabre de György Ligeti. Producció de La Fura dels Baus, direcció Alex Ollé

Ahir vaig assistir després de molts mesos sense fer-ho, a un assaig general del Liceu.

Com que el dia 19 no podré assistir a l’estrena i de tornar-hi, no ho faré fins el 25, m’agradaria parlar-vos d’aquesta producció operística que sense cap mena de dubte, suposa un moment important de la història del Liceu, resolt vorejant l’excel·lència, com acostuma a fer el Liceu en ocasions i òperes com aquesta.

El meu coneixement de Le Grand Macabre és molt limitat. A casa em vaig escoltar la gravació que us vaig deixar a l’apunt de preparació d’aquesta òpera i després vaig anar a la magnífica conferència que va organitzar Miriam Grau-Tanner i el director d’orquestra Daniel Montané, en la que em van ensenyar algunes claus per entendre la complexitat musical d’aquesta partitura tan important, com per a mi poc interessant. També he llegit uns quants articles i tot allò que m’ha caigut a les mans aquests dies.

No és que em tanqui a Ligeti, però avui per avui, escoltar la seva música no em produeix cap emoció, ni una, i jo em moc molt per emocions. Digueu-me primari. Segurament em falta molt per aprendre, tinc poca base musical i la meva ambició és limitada. No és la primera vegada que poso al descobert les meves limitacions, però tot i així segueixo amb el proposit d’esmerar-me i acabar trobant les claus definitives que m’obrin de bat a bat aquests mons que encara s’em resisteixen, però en el cas que això no arribi a succeir mai, tampoc penseu que això em provoqui un trauma, no, de cap manera, penso que en aquesta vida no ho podem abastar tot i tampoc podem deixar-nos endur per les consignes i per tant, tot i que baixés el mateix Ligeti a explicar-me les excel·lències de la seva òpera, si no m’entra, no m’entra i si no la sento a l’estomac, al cap, al cor o a l’entrecuix, malament. Continua llegint

LICEU:L’assaig general del Diari de Barbablava o del Castell d’un desaparegut

L’impressionant final del castell de Barbablava

Ahir dimecres va tenir lloc l’assaig general del muntatge del Diari d’un desaparegut (cicle de 22 cançons de Leoš Janáček) i de l’única òpera del compositor Béla Bartók, el Castell de Barbablava.

Jo augurava un èxit i crec que així serà. La Fura dels Baus (Ollé i Padrissa), m’han sorprès molt amb una concepció molt visual i austera en les dues obres, que comparteixen una mateixa estètica, per bé que força diferenciada una narració de l’altre.

El concepte escènic és extraordinàriament visual i d’una força remarcable, amb moments d’una poesia molt imaginativa. Tot i així el muntatge és molt més auster del que em podia arribar a imaginar.

Domina l’escena buida i negre, amb efectes de llum, laser i unes projeccions de vídeo. Mínims elements escenogràfics i algunes imatges molt potents, com l’aparició dels cossos nus arrossegant-se per l’escenari, en el Diari d’un desaparegut o el pròleg, la cinquena porta i la setena del Castell de Barbablava.

Els aspectes musicals els valoraré en els funcions que veuré (dissabte i diumenge), però l’espectacle està ben dirigit per Josep Pons i compta amb veus que fan absoluta justícia a ambdues òperes.

Aquest espectacle, crec que era el que hagués hagut de inaugurar la temporada.

La setena porta segons la concepció escènica de Ollé i Padrissa