Serena Sáenz (Norina) i Carles Pachón (Malatesta) a Don Pasquale, producció de Damiano Michieletto Foto de David Ruano gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

Ahir estrenava torn d’abonament amb el Don Pasquale ja comentat, però amb el segon cast, és a dir Corbelli que ja vaig veure substituint a Chausson, Sáenz que ja vaig veure a l’assaig general substituint a Blanch, Santiago Ballerini i Carles Pachón.

No incidiré amb les opinions sobre la direcció musical del mestre Josep Pons perquè no ha variat res de la seva direcció, que vaig anomenar prussiana i que em reafirmo amb el terme, sobretot en dos moments tan emblemàtics com l’obertura, amb un final irritant i el deliciós cor del segon acte. En altres moments, tot i mantenir un volum exagerat i una orquestra massa nodrida, té detalls de musicalitat exquisida, com l’acompanyament del meravellós finale primo, potser un dels moments més inspirats de l’opus donizettià o també el duo del jardí entre Norina i Ernesto del segon acte abans del final de l’òpera. En aquests moments, i també en altres no diria que el mestre Pons es torni meridional, però sap acompanyar als cantats amb delicadesa i transparència, altra cosa és que la poca ajuda escenogràfica faci que les veus es perdin abans de passar l’escenari i el fossat. Una autèntica llàstima perquè la direcció de Michieletto, repeteixo que em sembla magnífica en general, encertada i absolutament respectuosa amb l’original.

Orquestra bé i cor una mica més cridaner que el primer dia.

Ja vaig comentar que per a mi Alessandro Corbelli mai ha estat un cantant a tenir en compte. Segueix fil per randa la tradició dels baixos buffos de l’escola italiana però sense ser un baix, ni tan sols un baríton. Vocalment, el trobo insuficient i tècnicament justet, ara bé com a actor clava el personatge i això el salva.

Serena Saénz a la que vaig veure a l’assaig general, com ja he dit, és una cantant exquisida, jo penso que la Norina no és on ella pot lluir-se més. Canta el rol magníficament, però Blanch li sap treure més relleu vocal, mentre que ella té una distinció en el fraseig i en la línia de cant, que si no es fa malbé volguent forçar la veu cap a la tessitura de lleugera, ens regalarà grandioses nits de belcanto veritablement notables. Té molta classe i sembla que la veu agafarà una importància lírica que traspassarà aquests inicis excessivament lleugers que jo crec que no li escauen. Curiosament, la Norina de l’estrena res tenia a veure amb aquests sobreaguts que la tradició ha imposat i que Blanch broda amb una suficiència exultant i Sáenz avui també, però penso que no trigarà a deixar enrere i evolucionarà cap a tessitures més centrals i amb més cos al centre i greu, que sembla que es podrien albirar.

Santiago Ballerini va ser l’Ernesto. El tenor argentí té la típica veu de tenor lleuger que ha interpretat aquest rol tradicionalment, crec que erròniament, ja que l’ideal seria un líric capaç de controlar la veu amb gran delicades i tècnica, per poder fer front a la mezza voce tan necessària en les seves intervencions, però també capaç de traspassar el conjunt amb aguts ferms i no aprimats per una anèmia vocal com fa ell, que tot hi cantar-ho magníficament, s’esberla amb una emissió escardalenca en la zona aguda. La línia és magnífica, però li manca aquella distinció i aquell desvergonyiment vocal que mostra Anduaga, això si, supera amb escreix al tenor basc en l’acció escènica que ell fa magníficament. Correcte sí, però sense més.

Un autèntic luxe és el Malatesta de Carles Pachón, un esclat vocal i un fantàstic actor. El baríton català va iniciar la seva escena una mica oscil·lant en l’emissió, però per sort, va ser momentani i a mesura que la representació avançava la personalitat escènica i vocal van meravellar-me. Ell, suposo que sense voler, es va cruspir amb patates a Corbelli en el fantàstic homenatge rossinià del duo, ja sigui per projecció, ja sigui per l’excel·lent formació tècnica en el cant sibilatto, que va ser pulcre i net, mentre que Corbelli, potser una mica millor que el dia amb l’altre repartiment, es va cruspir notes amb una mica desvergonyiment.

David Cervera repeteix amb més que solvència el brevíssim rol de Notari.

El Liceu aposta molt per Pachón, com també ho fa amb altres cantants catalans i això que tant es desitjava ja és una realitat i a més el que ha fet en aquestes representacions inaugurals, tornant a donar rols protagonistes a Blanch, Sáenz, Pachón i Anduaga ha estat un triomf, llàstima que el públic que tant galleja reclamant oportunitats pels talents locals, després no ompli la sala. Ahir tots els laterals des de segon pis al cinquè estaven pràcticament buits. Ergo, és la manera més indigna de demostrar que a l’hora de la veritat el públic té un criteri molt superficial i només és mou pels noms internacionals que tantes vegades ens ofereixen ben poca cosa.Cert, els preus són cars, però no és l’excusa, ja que a preus molt més cars i només amb un nom estel·lar envoltat de mitjanies s’omple la sala. Calen exemples o m’ho estalvio?Aquest segon cast en el seu global és inferior al primer, del que vaig sortir més satisfet i com que a Chausson el vaig gaudir moltíssim al general, diríem que Chausson, Anduaga, Blanch o Sáenz i Pachón, hagués estat el repartiment ideal, però, així i tot, repetiré tantes vegades calgui, que aquesta no és òpera per inaugurar temporada.

Ja tothom pensa en Il Trovatore, però en a mi m’espera i em fa molta il·lussió, una gata perduda. Demà més.