Cecilia Bartoli i Gianluca Capuano. Foto gentilesa de Gran Teatre del Liceu

Cecilia Bartoli ha trigat vint-i-nou anys a tornar al Liceu des del memorable recital (15 de desembre de 1993) acompanyada per György Fischer, dos anys i mig després de la seva presentació amb la Rosina de Il Barbieri di Siviglia (març/abril 1991). D’aleshores ençà la carrera electritzant de la mezzosoprano romana és prou reconeguda per a fer-ne detallada crònica, ella ha fet una tasca incansable de recerca i estudi alhora que ha creat un estil propi, que com la capital de l’Anoia pot ser imitada però mai igualada. Però els anys no passen envà, Cecilia va debutar oficialment quan en tenia 19 i ara ja n’ha fet 56 i malgrat que la seva carrera continua totalment en actiu, diríem que ha dosificat aquella vertiginosa fins a l’esgotament, manera de cantar el repertori barroc fonamentalment i l’ha adaptat de manera intel·ligent a les seves possibilitats vocals, que continuen sent magnífiques, però ja no són aquella metralleta que la deixava i ens deixava extenuats, alhora que alterna la seva activitat amb la direcció del Festival de Pasqua a Salzurg i altres tasques fora de l’escenari.

El retorn al Liceu era esperat per la legió d’admiradors i fans, però no per això era justificat el preu de les localitats que la direcció del teatre va posar per l’ocasió entre 15 € i 298 €, més cars que en algunes de la ja caríssimes representacions d’òpera, fent passes gegantines per fer que el teatre de tots ja només sigui per uns quants. Classisme descarat que sembla que no preocupi gaire a les autoritats públiques que subvencionen el 50% de la institució.

Cecila Bartoli ens va oferir un concert que porta de gira amb la fantàstica orquestra Les Musiciens du Prince-Monaco sota la vibrant i deliciosa direcció de Gianluca Capuano al voltant de “Farinelli i el seu temps”, res de nou, doncs, obres de Händel, Porpora, Hasse, Telemann i Vivaldi. La feliç novetat va ser el format, un concert sense pausa no apte per prostàtics (el públic del Liceu i la immensa majoria de teatres del món té una mitjana d’edat que necessita pauses per alliberar opressions, només cal veure les cues als intervals tant a la banda dels senyors com les senyores.

Tornem al format. Un concert sense pauses i per tant ens alliberàvem de la monotonia de l’obertura o fragment musical, aplaudiments, entrada de la diva de torn, més aplaudiments, ària i aplaudiments i tornem a començar el cicle. La Bartoli més refinada (que de tot fa gala) ha ideat un concert on les peces musicals s’alternen amb les cantades sense gairebé solució de continuïtat i encara que els aplaudiments es van produir després de moments veritablement notables de solistes, també de l’orquestra, tot tenia un desenvolupament escènic molt teatral, acompanyat per unes projeccions gegantines i d’una brillant qualitat, de famosos quadres de l’època “farinallesca” que dotaven d’una feliç coherència a tota la proposta. Quan només s’interpreten les peces orquestrals la cantant no abandona l’escena i en el lateral esquerre de l’escenari sobre el fossat alçat de l’orquestra, hi ha un petit camerino a la vista del públic on va canviant el vestuari ajudada per un “valet de chambre”, l’actor i ballarí Nicolas Payan i un criat anònim d’aquest quan es necessiten quatre mans per envoltar-la de plomes. Un embolcall senzill, però efectiu, elegant i idoni, amb unes llums de baixa intensitat que ajuden a la intimitat en què la cantant i els músics ens volen fer còmplices.

Amb aquesta proposta de partida i després de la simfonia del “Rinaldo” de Händel, la divíssima va iniciar el “Lontan dal solo e caro…Lusingato dalla speme” del “Polifemo” de Porpora amb una demostració del seu fiato portentós. En va fer moltes més al llarg del concert, com també del seu espectacular legato i l’agilitat, salts d’octava, trinats, reguladors i tota mena de fascinats recursos que l’han caracteritzat sempre i dels que n’ha fet esgotadora exhibició. De fet, Bartoli és un portent tècnic sense gaire comparació possible, ara bé, sempre he pensat que en feia un abús que acabava sent com una caricatura “da se stessa”. En qualsevol cas qui ahir esperés aquells focs d’artifici i aquell desvergonyiment vocal, és possible que sortís decebut perquè ella és conscient que el temps ha passat i les seves facultats, tot i mantenir una dignitat absolutament fora de qualsevol dubte, ja no són allò que enlluernava i exasperava, i per això va optar pels passatges més tranquils, els laments, els largos i la introspecció meditativa i no per una esclatant demostració d’unes forces i una veu que ja no pot respondre com abans, tot i així no els va evitar. La projecció no ha estat mai el seu fort, se l’escolta perfectament d’arreu, però el volum no ha estat mai el seu fort i ahir la veu no es projectava endavant, més aviat quedava enrere i menys notable que fa anys en aquells concerts explosius al Palau, això no va ser obstacle per meravellar al seu públic i m’atreviria a dir que també al més escèptic, perquè no només és una grandiosa cantant per la seva prodigiosa tècnica, sinó també perquè sap portar-se al públic fins als seus peus, rendit i admirat per la sensibilitat i la capacitat de crear cantant, moments màgics. És allò que s’anomena un “animal escènic” que galvanitza al seu voltant fins i tot als propensos a no deixar-se “enredar”.

Si, la veu ja no és el que era, però en cap moment, en cap, va fer el ridícul i no va voler fer allò que ja no pot fer. Les peces triades testifiquen que ella mateixa sap quines són les seves capacitats i possibilitats actuals, i d’aquestes en va fer ostentació, ja fos en les delicadíssimes “Lascia la spina” de Il Trionfo del tempo e del disinganno o en la bellíssima “Vadoro pupile” del Giulio Cesare, o en el combat amb el fantàstic trompeta solista de l’orquestra en l’ària d'”Amadigi di Gaula” “Mi deride…Desteró dall’empia Dite”. Anys enrere ho hauria fet diferent? si, i millor també, però el que va fer ahir era encara excel·lent i n’hi ha moltes que estan en plenitud no li arriben a fer ombra.

Vaig gaudir i agrair que el format i les peces triades fossin les que van ser, abans de patir i lamentar l’evidència d’un capvespre, com hem vist tantes vegades en tants i tantes il·lustres col·legues.

El concert va acabar “oficialment” amb un deliciós “What passion cannot Music raise and quell” de l’Oda del dia de Santa Cecilia de Handel, en l’intimat d’un escenari només il·luminat per una espelma que ella va bufar i es va fer la foscor. Un cop de teatre per donar peu a unes propines absolutament esperades i absolutament sorprenents, amb aquella Bartoli desbocada d’anys enrere, amb la bata de cua, les botes de contrabandista i aquella ambigüitat de gènere amb la que tant li agrada jugar i que va sovintejar durant tot el concert. I ens va descol·locar quan en un joc barroc de variacions va passar de l’època Farinelli al Broadway de Gershwin amb un “Summertime” amb instruments originals que va ser tota una troballa, per no parlar del “Non ti scordar di me” amb què la diva es va acomiadar, com fa molts anys al Palau en un altre concert inoblidable, on després de llarguíssims minuts d’aplaudiments, ella va tornar a sortir, ja vestida de carrer amb texans, a cantar-nos a capella aquesta entranyable cançó de De Curtis i aleshores se’m van humitejar els ulls, ahir, més grandet jo i ella, i, per tant, més bleda (jo), no vaig poder evitar que una “furtiva lagrima” caigués galta avall. El temps passa