Avui tenim 39 Azucenes, que no és poc i que suposen un repte emocionant perquè aquest és per mi i malgrat la popularitat del rol del tenor i la seva malaltissa cabaletta, el personatge cabdal d’Il Trovatore, tant pel que significa en la vocalitat verdiana, el primer gran rol per a mezzosoprano, i l’única mare rellevant per aquesta tipologia vocal, ja que l’altre seria l’Alice,però va estar escrit per a una soprano); en confrontació amb la quantitat de pares decisius en les seves obres.

Azucena és un rol teatralment impactant pel seu tràgic dramatisme, una mica gran guinyolesc, però que ofereix a una mezzosoprano dramàtica, tot i que ja veureu que en la llarga llista hi ha fins i tot una soprano dramàtica, una amplíssima gamma vocal de registres, colors i situacions per esplaiar-se i fer aixecar al públic de les butaques com suposo que va succeir amb la Stignani a la Scala (1953) on l’esclat entusiasta va arribar abans de finalitzar les darreres frases de l’ària que us proposo escoltar per  l’al·lucinant interpretació que ha de fer algú que vulgui deixat petjada i ella curiosament, era segons els cronistes de l’època, un estaquirot escènic. Ella es defensava dient que tot ho havia de dir el cant i només escoltant-la se li hauria de donar la raó.

He triat l’ària “Condotta ell’era in ceppi”, molt més dramàtica que la més famosa ària de sortida, que sempre m’ha sembla més cançonera. Aquest lament, genialment orquestrat per Verdi, és una oportunitat de lluïment, tant pel que fa a l’ampli registre que ha d’emprar, fins a arribar a notes tel·lúriques més pròpies de les contralts, com una zona aguda generosa que acostuma a posar al límit a moltes de les seves intèrprets, en el moment desesperat d’anomenar al fill llençat a la foguera i abans de submergir-se a l’avern, motiu pel qual moltes ho exageren fins al ridícul, mentre que les millors sense estripar res són capaces d’esgarrifar de manera afinada i ben emesa. A més a més, ens ofereix l’oportunitat, en moltes de les gravacions, d’escoltar les intervencions del tenor, alguns ben memorables.

Que ens vol explicar el “poètic” text d’aquest fragment?, ho intento resumir de manera distesa: Manrico ha demanat a Azucena que li expliqui el motiu d’eterna venjança que la tortura. Azucena li diu que quan la seva mare va ser portada a la foguera pels soldats del comte de Luna va rebre l’encàrrec de venjar-la i no se li va ocórrer altra nimietat que llançar el fill del comte, que havia reptat prèviament, a les flames, però en un moment d’embogida i  terrible confusió, molt operística per altra banda, va, i llença el seu propi fill. Manrico se’n farà creus, i qui no! Si voleu saber com acaba haureu d’anar al Liceu. No us faré cap espoiler

Per poder apreciar la quanntitat de matisos he escollit aquestews bestioles escèniques que trobareu d’immediat. Crec que hi són totes les que hi han de ser, alhora que n’hi ha altres descobertes en l’apassionant recerca, que m’han deixat ben garratibat per diversos motius, no sempre bons, com la sueca i és clar, wagneriana Karin Branzell, la noruega Marit Isene o la nord-americana Winifred Heidt, esposa del tenor Eugene Conley i àvia de l’actriu Karen Ziemba, que no té cap mirament en estalviar-se tots els aguts que a vegades apunta i sovint evita.

Hi ha moltes gravacions d’estudi, però creia que era important escoltar a aquestes cantants i no he trobat gravacions enregistrades al teatre.

Penso que ho gaudireu, perquè els deures tampoc cal fer-los d’una tirada i algunes s’han d’assaborir, tot i que el fragment escollit no sigui una exquisidesa refinada, precisament.

Aquí les teniu

1905 Lina Mileri

1918 Maria Passeri

1924 Elvira Casazza

1927 Karin Branzell

1928 Gianna Perderzini

1930 Irene Menghini-Cataneo amb AUreliano Pertile (estudi)

1939 Gina Cigna amb Jussy Björling, Londres

1941 Cloe Elmo 

1945 Marit Isene

1948 Winifred Heidt (Mèxic)

1949 Gianna Pederzini amb Antonio Salvarezza (Pel·licula)

1950 Giulietta Simionato Kurt Baum 

1952 Elena Nicolai (estudi)

1952 Oralia Dominguez amb José Soler (Mèxic)

1953 Ebe Stignani amn Gino Penno, Scala de Milà

1961 Regina Resnik (estudi)

1962 Rita Gorr (estudi)

1964 Grace Bumbry Chicago

1964 Irene Dallis (MET, New York)

1966 Fedora Barbieri amb Umberto Borsó, Liceu

1974 Irina Arkhipova (Teatro Colon)

1975 Elena Obraztsova amb Luciano Pavarotti (San Francisco)

1977 Bianca Berini amb Carlo Bergonzi (Venecia)

1977 Christa Ludwig amb Luciano Pavarotti (Viena)

1978 Fiorenza Cossotto Plácido Domingo (Viena)

1984 Brigitte Fassbaender amb Plácido Domingo (estudi)

1988 Viorica Cortez amb Ermanno Mauro al Liceu, Barcelona

1993 Agnes Baltsa amb Frederic Kalt (Viena)

1996 Marjana Lipovšek amb Neil Shicohh a Zurich

1997 Dolora Zajick Kristján Jóhannsson Viena

1998 Violeta Urmana amb Gegam Grigorian

2001 Elisabetta Fiorillo (Àmsterdam)

2004 Ewa Podlés a Milwaukee (debut en el rol)

2013 Małgorzata Walewska

2014 Marie Nicole Lemieux amb Francesco Meli (Salzburg)

2016 Ekaterina Semenchuk

2017 Larisa Diadkova amb Richard Margison (Bilbao)

2020 Marina Prudenskaya amb Gaston Rivero (Berlín)

2021 Anita Rachvelishvili Nàpols

Espero que us hagin agradat.

La propera i penúltima entrega estarà dedicada al personatge de Ferrando