Han passat molts anys des d’aquell memorable recital al Teatre Poliorama el 13 de juliol de l’any olímpic, quan Barcelona vivia la temporada potser més alta que ha viscut mai. Després va tornar i mai va ser el mateix, això si, impossible deixar indiferent a algú perquè la Lemper és una artista amb una personalitat abassegadora i es fa difícil no deixar-te emportar pel seu increïble magnetisme, per la personalitat dramàtica, vocal i musical, d’una veu peculiar, per no dir directament estranya, que utilitza una tècnica de cant sui generis i que després de quaranta anys d’intensíssima carrera encara ha radicalitzat més, i potser per tot això, però segurament perquè artistes d’aquesta raça i categoria no es veuen gaire per casa nostra, quan la van anunciar en la programació del Temporada Alta del 2022 vaig dir, no m’ho puc perdre.

El magnífic auditori de Girona no era ple del tot, però quasi podríem dir-ho. Màxima expectació per aquest únic programa que a banda de l’inqüestionable interès de tornar a veure a la diva alemanya a Catalunya després del concert a l’Atlàntida de Vic l’any 2016, presentava altres punts afegits d’innegable interès, com són:

Un programa al voltant dels músics de la República de Weimar, especialment a Erwin Schulhoff (1894-1942), amb incursions a Hanns Eisler i en el fantàstic i catàrtic Weimar-Suite final, amb obres de Weill, Holländer, Spialansky, Castucci, Scwabach, Gershwin i Ullmann.

La fonamental participació de la GIO Symphonia que amb aquest concert que coproduïa amb l’Auditori de Girona i la col·laboració del Temporada Alta, clou de manera més que brillant, luxosa, la celebració del seu desè aniversari.

Lemper va cantar amb amplificació i a la GIO també la van amplificar, pel meu gust massa. No sé si era necessari, des del meu punt de vista, no, però potser per amalgamar acompanyament i veu, van creure que era millor. Per a mi va ser, juntament amb la manca de sobretítols, si més no en el text inicial en alemany recitat intensament per Ute Lemper fora d’escena, els únics punts de no conformitat en un concert senzillament, estrepitós, intens i admirable.

Escoltar obres “rares” que s’allunyen dels programes amb les mateixes peces i compositors, ja és un gran encert, i si es dignen a programar obres d’aquest període difícilment, van més enllà de Weill i només Weill. Per això tenir l’oportunitat d’escoltar músiques de Schulhoff de qui el Liceu ens ho deu tot, significava un al·licient ineludible. Què Girona, una vegada més, ensenyi a la poderosa Barcelona com fer un concert memorable fins i tot abans de fer-se, hauria de fer recapacitar als programadors del Liceu, Palau, Auditori i temporades simfòniques diverses i potser fins i tot enrojolar-los per la poca originalitat de la majoria de les seves propostes. Girona ha aconseguit quasi esgotar les localitats amb un programa fascinant i poc habitual, amb una superdiva i a preus assequibles. Com deia aquell, “Què n’aprenguin!”

La Gio Symphonia va estar esplèndida en la dificil tasca d’acoblar-se amb agilitat i sense cotilles a l’orquestra simfònica tradicional, a l’orquestra de cambra, a la de teatre musical o de cabaret i fins i tot a un jazz band, sempre amb rigor amb precisió i mai donant la sensació d’acompanyament a correcuita i a remolc d’una diva que acaba d’arribar poques hores abans del concert i que els músics han de perseguir o l’han d’esperar amb exasperant destresa del director de torn. Doncs no, aquesta vegada no ha estat així i si ho ha estat o han resolt amb moltíssima destresa perquè el que arribava sonava ben assajat i a consciència. El principal mèrit és sense cap mena de dubte del seu director, Francesc Prat va crear els suggeridors escenaris musicals que el programa ens proposava, tenint cura, tot i que no sempre ho ha aconseguit, que el volum amplificat de l’orquestra no arribes a deixar a la solista en un pla massa secundari. Potser caldria demanar responsabilitats al responsable del so, que hauria d’haver moderat una mica més a la massa orquestral.

Bones intervencions dels seus solistes i magnífic treball d’equip, que cal fer especial esment, sobretot en les obres estrictament orquestrals com la magnífica suite que va iniciar el concert, escrita per Schulhoff l’any 1921 i que va crear l’ambient propici per rebre amb un fort aplaudiment a la gran Ute Lemper que va començar el concert amb la balada de Wasserad d’Hanns Eisler (1898-1962) i que ja ens va deixar blocats i bocabadats per a tot el concert.

La cantant alemanya posseeix la personalitat de les més grans. Quan la veus tens l’autèntica seguretat que al davant tens una artista de veritat, d’aquelles que deixen empremta, no debades una carrera de més de quaranta anys mai pot ser fruit del màrqueting, si al darrere no hi ha una veritable i autèntica gran personalitat, ja faria anys que hagués desaparegut de la memòria. Lemper no canta, o no només canta, interpreta, diu, clama, crida, xiuxiueja, plora, riu, gesticula amb mestrívola expressivitat, es mou de manera seductora, mai tens la sensació que sobreactua, ni enganya o allò que tant odio, especula, mai és mai. Té òbviament els recursos que els anys l’han donat per atacar notes difícils amb una veu poderosa, però gastada, una veu que mai va ser bella, però si intensa, expressiva i comunicativa, una veu que et porta com vol, per on vol i que és capaç tot i els signes de lògic desgast, de commoure com molt poques, fins i tot aquelles en extraordinària plenitud.

La facilitat de l’actriu per transportar-nos en un tancar i obrir d’ulls per escenaris tràgics o desvergonyits, és admirable, No li calen attrezzos, tot i que simple bombin o un marabú, poden fer meravelles si qui s’ho posa o treu, és algú que ha nascut per transmetre emocions i fa servir la veu i el gest per colpir, reivindicar, lluitar o estimar.

Les cançons i peces interpretades mai s’ajusten a allò que sabem i hem escoltat tantes vegades. No per això les seves versions de Lili Marlen, The Man I Love, la balada del Mackie Messer o la cançó de Salomon, no deixen de seduir-nos i posar-nos el calfred a l’espinada, quan “destrossa” amb un esfereïdor esgarip aquella nota que altres fan tan ben col·locada, però gèlida,  intèrprets que malauradament i amb molta sort, només saben cantar

Una nit per emmarcar, reclinatori inclòs. I un programa per arreglar, segons deia el full de sala el concert es celebrava el dissabte 12 de novembre de 2023, ni 12, ni dissabte ni molt menys 2023. Caldria que algú s’ho faci irar.

El vídeo correspon a l’única propina que va concedir, no una repetició de la balada de Mackie Messer que acabava d’interpretar a la Suite Weimar, més aviat una altra possible improvisació, amb el públic als seus peus