Lise Davidsen, Iréne Theorin, Waltraud Meier, Josep Pons i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Diumenge 13 de novembre de 2022. Foto IFL
Era i ha estat el concert memorable que tothom volia i què es preveia. No calen més preàmbuls. Era una de les possibles fites de la temporada i tant de bo n’hi hagi altres nits tan o millors (quasi impossible) que superin el nivell assolit la tarda del diumenge 13 de novembre, que ben segur ja és una tarda amb l’afegitó del “jo també hi era” només reservada als grans i veritables grandiosos moments que atresora la història del teatre.
Ha sortit Víctor García de Gomar, director artístic de la casa i s’ha fet un moment d’inquietant silenci, ja tremolàvem pensant amb aquell temut missatge d'”una sobtada indisposició…malgrat tot cantarà, però demana la comprensió del públic”, però no, era només per afegir més emotivitat al concert, ja que ha anunciat que aquest seria el comiat de Waltraud Meier del Liceu, dels teatres i sales de concert de l’estat, car anunciava la retirada definitiva de la seva gloriosa carrera ben aviat.
Tot seguit i quan l’escenari s’ha omplert amb els músics de l’orquestra del Liceu, ha entrat el mestre Josep Pons amb Lise Davidsen. Sense obertura per escalfar la sala que ja anhelava escoltar a la prodigiosa soprano noruega en la seva presentació liceista.
Primeres notes del “Dich teure halle” del Tannhäuser i s’ha produït la catarsi que ja no abandonaríem. Ja coneixia a la Davidsen, sempre a piano perquè em vaig oblidar del seu debut a Barcelona amb l’OBC, i tenia entrades, per tant, avui després del lideraben a Vilabertran i el recital d’aquest estiu a Peralada, escoltava per primera vegada a la Davidsen en una sala idònia a les dimensions d’una veu gegantina i de qualitats superlatives amb una orquestra que l’acompanyava. Una veu poc habitual per la quantitat i la qualitat, però no només això, poc habitual perquè la cantant està dotada d’una tècnica al servei del drama, prodigiosa i d’una intèrpret senzillament a un altre nivell que la resta dels bons i fins i tot excel·lents cantants que coneixem, d’ara però també del passat. Segurament com Davidsen n’hi ha hagut poques. Segurament la seva mítica compatriota La Flagstad, que òbviament només he pogut escoltar en disc, qui sap si la Nilsson a la que vaig poder escoltar en directe al Palau, encara imponent però en una etapa madura de la seva carrera i potser la Varnay, que adoro, però no vaig poder escoltar mai en directe i segons deien, de veu molt més petita. Grandioses wagnerianes n’hi ha hagut moltes, però d’una excepcionalitat artística com Davidsen jo no n’he sentit cap en directe i en disc les esmentades.
Si a “Dich teure halle” ens ha deixat bocabadats, en la pregària del tercer acte la molt més recollida “Allmächt’ge Jungfrau, hör mein Flehen!” ha fet una demostració de control vocal, sensibilitat expressiva i recolliment dramàtic i calidesa en l’emoció, exemplar. Quanta bellesa al servei de la música i quin estalvi dels grans mitjans a disposició, al servei de la partitura. L’Elisabeth potser ja no és per ella tot i que la canta divinament, ella fa gran aquest rol i ha estat un plaer escoltar-ho per una veu tan generosa i tan ben emprada, acostumats a ocellets del bosc o veus amb mostres desgotament prematur.
Difícil ho tenia Waltraud Meier o qualsevol altre, que després de la bogeria del públic en resposta a Davidsen, entrava en escena, rebuda com es mereixia tot i que la seva carrera liceista ha estat més minsa del que haguéssim volgut. Possiblement, després de la resposta de gratitud rebuda, es deu haver penedit de no haver vingut més a cantar a la casa. Ella va triar la fantàstica escena de Waltraute del primer acte de Götterdämmerung.
No ens enganyem, la Meier ha estat una de les grans cantants dels darrers anys del segle XX i principis del XXI, però la seva veu era limitada en extensió i volum, per tant, era d’esperar que no pogués competir amb les altres dues companyes de viatge pel que fa a mitjans generosos, i amb bon criteri, gust i elegància, ha cantat “Hore mit Sinn” amb molta distinció i per gaudir a curta distància, quelcom que en el teatre no és possible. És una senyora amb una classe extraordinària i ho ha dit molt bé, quasi com un lied, però he trobat a faltar aquella transcendència dramàtica de les grans, ella en altres temps, entre elles. Ha estat generosament aplaudida, però ja havíem baixat de l’èxtasi sobrehumà a un nivell terrenal.
Per acabar la primera part Josep Pons i l’Orquestra del Liceu han interpretat un magnífic preludi de Tristan und Isolde, molt curós en l’equilibri i la transparència, com amb la controlada emotivitat que ha donat pas al catàrtic liebestod a càrrec de la tercera dama invitada a la festa, la gran Iréne Theorin, de qui ja coneixem bé la seva paradigmàtica interpretació de la princesa irlandesa en les dues ocasions anteriors: amb la sumptuosa visita del Festival de Bayreuth (2012) i després en la temporada 2017/2018 dirigida pel mateix Josep Pons. La soprano sueca té una especial sensibilitat i humanitza molt, cosa que agreixo, les normalment hieràtiques heroïnes wagnerianes, ella com la meva admirada Astrid Varnay amb qui la comparo sempre, interpreten una Isolde molt més assequible, humana i emotiva, i el liebestod de Theorin és quasi un lament alliberador a cau d’orella, de gran efecte, que si bé necessita la potència necessària per traspassar el mur wagnerià que té al davant en el moment del clímax abans del defalliment final en pianissimo, que ella continua fent de manera prodigiosa. Ara bé, ha mancat una mica més de potència per traspassar l’orquestra a dalt de l’escenari, quelcom que dificultava a ella i a Meier, no pas a Davidsen, la perfecta audició a la sala. M’ha agradat molt. Passen els anys, és cert, però ella ha continuat demostrant malgrat les injustes protestes d’aquest estiu a Bayreuth, que continua sent present, a les acaballes, però present.
Amb una satisfacció generalitzada i un gran ambient del públic que una vegada més no omplia la sala tot i tenir al davant l’ocasió única d’un concert històric, s’ha iniciat l’espectacular i inoblidable segona part, dedicada exclusivament a l’Elektra de Richard Strauss, amb tres escenes cabdals: la presentació d’Elektra amb l’imponent “Allein!Weh, ganz allein!” el posterior duet de les dues germanes, per seguir amb l’escena de Elektra i Klytämnestra i finalitzar amb la colpidora escena final “Die Tausende, die Fackeln tragen”.
Si bé Theorin ha començat amb una certa prudència, tot ha estat entrar Davidsen a l’escenari, que la vitalitzant veu de la soprano noruega sembla haver donat saba nova a la sueca i ha ofert ja fins al final, una versió antològica de l’exaltat personatge. No calia escena perquè ella ens ha fet oblidar l’horrorós vestit que portava i també que al darrere hi havia una orquestra imponent tocant com Strauss demana. L’hem vist ballar sense fer-ho, l’he vist agafar la destral sense que la portés a la mà, l’hem vist en mig del saló del palau d’Aegist exultant per la venjança, hem vist en definitiva, òpera en majúscules a càrrec d’una intèrpret en estat de gràcia i entregant tot el que li queda per ajudar i de quina manera, a fer que el concert esdevingués total i absolutament de reclinatori.
Davidsen ha tornat a demostrar que ella és el gran estel de l’òpera actual, més enllà dels encasellaments de cantant wagneriana o germànica que ella vol defugir com tantes altres col·legues i ja veurem com fa front a la intensa Giorgetta del Tabarro puccinià, però ella està predestinada a ser el paradigma del model més excels del cant dels nostres dies, sobretot perquè utilitza la veu al servei de cant, no de l’exhibició fàcil posseint una veu com la seva i sabent que al públic operista li acostumen a agradar molt els grans aguts que ella llueix amb desvergonyiment, doncs no, ella és més que tot això. Podent acabar amb un Orest! Orest aclaparador i ensordidor, controla la veu i fa un preciós piano que va disminuint sense que es deixi de sentir, que glaça la sang, fent honor al personatge, al drama i a la teatralitat. Això i així, també és òpera en estat de gràcia a càrrec d’un estel que espero que ens il·lumini molts anys. Davidsen no pot deixar a ningú indiferent i crec que si ens ve sovint, mai podrà oblidar al públic d’aquest teatre que li té reservades memorables mostres d’estima com a recompensa al seu excels art, sabrà doncs que el públic del Liceu es desviu per cantants com ella.
Waltraud Meier ja ens havia cantat la Klytämnestra en la darrera i memorable edició escenificada, també dirigida per Pons. Aleshores ja mostrava una feblesa vocal que va saber suplir amb la presència escènica de la gloriosa posada en escena del grandiós muntatge de Patrice Chéreau. Avui uns anys més tard i sense escena, ella ha demostrat que una gran artista no mor mai, tot i que la veu ja no pugui arribar allà on ella voldria. Repetint una mica el model liderístic de la seva Waltraute de la primera part, tot i que potser una mica més implicada, ha dit millor que ha cantat, l’hem sentida poc, però a mi particularment m’ha emocionat viure el comiat d’una cantant que he estimat tant tot i veure-la sobre l’escenari, molt menys del que hagués volgut. Ha entrat, cantat, interpretat i abandonat l’escenari, com una gran dama i ha rebut en finalitzar, enmig de la bogeria generalitzada, una allau d’estima. Ha estat una cirereta d’emotivitat afegida a un concert històric.
No puc acabar el meu excitat comentari sense parlar-vos del mestre Josep Pons i l’orquestra que ell ha tornat a la qualitat que mai hagués hagut de perdre.
No puc estar d’acord amb els que han dit que ha tapat els cantants en algun moment o altre, sobretot a l’Strauss. Strauss ja és això i d’acord que l’orquestra a dalt de l’escenari no ajuda, però no es pot posar sordina a una orquestració com aquesta. El mestre Pons ja va estar sublim en la producció del 2016, però en aquest concert i potser perquè l’orquestra era més nodrida que aleshores o potser perquè tocant a dalt de l’escenari no ha quedat tan enclotada; l’esplendor, la intensitat, el clima i l’explosió sonora ha esdevingut entusiàsticament aclaparadora. Sensacional resposta amb una netedat sonora i unes intervencions notables de fustes i metalls, acaronats, tot i que no sé si és el terme més adient en una Elektra, per la calidesa d’una corda contundent. Una orquestra que fa goig, amb un repertori que pot fer lluir al mestre, que s’hauria d’oblidar del belcanto, quan aquí si, pot deixar aquesta immensa empremta de prestigi del seu dur, tossut i contundent treball de millora.
Tot i els intents del mestre per fer saludar als solistes i seccions de l’orquestra pel grandiós treball, el públic estava embogit amb les tres senyores, però crec que a ningú li ha passat per alt el gran treball de direcció i la gran resposta de l’orquestra. Bravo!
El Liceu amb aquest concert exclusiu s’ha situat a un nivell internacional importantíssim i amb el resultat obtingut, que segurament en serem més conscients quan ens hagi passat l’estat catalèptic, ha aconseguit que el públic torni a connectar amb l’excel·lència. Gràcies, cal dir-ho.
IN FERNEM LAND 
Una gran nit i una gran crònica! Gràcies Joaquim!
M'agradaM'agrada
En a tu i com sempre, m’hagues agradat saludar-te.
M'agradaM'agrada
He tingut la sort d’estar present en aquest concert, certament memorable. Només comentar que ha estat una llàstima que la Davidsen no hagi tingut més espai en la jornada. Amb tot, se l’ha notat espléndida. Efectivament, quedem amb ganes de veure-a, ja ben aviat, a “Il Tabarro”. D’acord amb el cronista que l’orquestra i la direcció han estat magnífiques. Gran funció que recordarem.
M'agradaM'agrada
Hola Joan, gràcies per comentar.
Crec que el concert va estar ben plantejat, i malgrat que Theorin es va endur la part més exigent i va treure forces i veu no sé pas d’on. No hauria estat bé que es desequilibrés per fer lluir la més jove. Penso i desitjo que tindrem motius i ocasions per gaudir i agrair a la immensa Davidsen tot el que ens donarà.
M'agradaM'agrada
Jo també hi era
M'agradaLiked by 1 person
Jo també hi era
M'agradaM'agrada
I jo també. I quina vetllada!
M'agradaM'agrada
A la vida, amb els dits d’una ma
M'agradaM'agrada
No en tenia cap dubte que no t’ho perdries.
M'agradaM'agrada
Concert memorable el d’ ahir, mai havia vist l’ orquestra tant farcida de musics , aquest repertori es el que hauria de dirigir el Pons, el gran estel de la nit La Davidsen, es la resurrecció de la Flastag, sense paraules, única una veu prodigiosa, de totes maneres no la veig en el repertori italià, la Theorin li he notat la veu més desgastada i més aspre, en alguns moments quedava tapada per la orquestra a la mort d’ Isolda, a la segona part la veu ha agafat més empenta en l’ Elektra, en canvi Waltraud Meier la veu ja no està per cantar res però això des de fa temps, va cantar Wagner amb xiuxiueig , declamat i prou, té l’ estil però no es pot cantar Wagner només amb la intenció. Ja de jove va fer un recital al Palau de la Música i ja era una veu que des del 2on pis no se sentia, de totes maneres va ser un concert memorable i brillant gràcies al Pons i aquests estels del firmament
M'agradaM'agrada
El Palau de les potes de cavall fins al final de la grada del segon pis es negat per les veus. Jo aquell concert wagnerià el vaig veure des d’una llotja lateral del segon pis a l’esquerra i el vaig gaudir molt.
M’hagués agradat una Kundry i una Ortrud al Liceu, però no va poder ser. La seva Sieglinde va ser esplèndida, això si.
M'agradaM'agrada
Si aquella nit amb el Plácido Domingo i Waltraud Meier van està extraordinaris els dos en la Walkirya de versió de concert, es l’ únic bo que recordo ja que els altres cantants i l’ orquestra no em van agradar, però per ells dos ja valia la pena el concert, llàstima no haver tingut aquesta senyora en més papers wagnerians al Liceu potser es una de les cantants wagnerianes que més m’ agradat d’ aquests últims anys al Liceu a excepció de Gwyneth Jones
M'agradaM'agrada
Molt bé
M'agradaM'agrada
¡Me alegro! Noches como éstas son las que se rememoran.
Saludos, infernems y buena semana.
M'agradaM'agrada
Fue algo inmenso que solo se lo puede llevar por delante el Sr. Alzheimer
M'agradaM'agrada
Efectivament, podrem dir allò de “jo també hi era”, una vetllada que tindrem a la memòria la resta de la vida, d’una gran qualitat musical i molta emotivitat amb la coincidència de l’acomiadament de la Meier dels escenaris. Tothom ja ens esperàvem el grandíssim nivell de Davidsen, una cantant en ple ascens que tant de bo ens pugui donar més alegries al Liceu en les properes temporades. Els papers d’ahir ja aviat li quedaran petits. La Theorin va portar la part més feixuga de la funció, a la segona part sobre tot, va ser un continuo i no és va moure de l’escenari. Com tu diu, la veiem fins i tot ballar. I Meier molt crepuscular però que ens recordava altres actuacions prèvies, en el meu cas més a fora que al Liceu, malauradament. L’orquestra impecable gràcies a la ma del mestre Pons, un dels grans de la vetllada també. Tot plegat un espectacle que pairem durant uns quants dies…Molt feliç per tot i per poder compartir-ho!
M'agradaM'agrada
Si Jordi, i penso que Davidsen tornarà i després de la resposta del públic, més.
No cal dir que té la pluja de paperets a la impremta.
M'agradaM'agrada
Sensacional, no es pot expressar gairebé el viscut ahir. Bé, tu ho fas magníficament, però les paraules no són suficients quan es tracta de moments com els viscuts ahir.
M'agradaM'agrada
Les paraules a vegades no surten com voldries i per molt llarg que ho facis, intentant explicar el viscut, es fa difícil perquè saps que o estaves allà o aquell calfred llarg no el podràs reproduir mai.
M'agradaM'agrada
Encara estic tremolant! gràcies per la crónica
M'agradaM'agrada
En a tu per llegir-me
M'agradaM'agrada
Ha estat realment bonic, amb un programa ben triat, també (és complicat trobar una obra on puguin tenir un paper rellevant tres veus wagnerianes). Davidsen, espectacular: quina veu! quina actuació!
Jo, l’únic que no vaig trobar ben pensat és tenir l’orquestra a l’escenari: amb Wagner o una Elektra és fer patir innecessàriament les cantants. Pons va dirigir molt bé i no és que es passés de decibels; simplement, és que són 95 músics tocant a tota vela i no s’hi pot competir. Que ho facis amb Haendel o Bellini, mira… no et dic que no, però en un cas com el d’ahir, hagués posat l’orquestra al fossat, que és el seu lloc natural i les veus haguessin destacat més (sobretot la de Meier) i hagués resultat més equilibrat.
Encara i així, les tres van cantar amb una línia, una noblesa, una entrega (en particular Theorin, amb una Elektra superba) i una expressivitat fora mida. Merescudíssims aplaudiments, doncs i ben contents d’haver-hi estat. I no estava ple del tot, però sí bastant més que altres dies, que potser és un bon símptoma.
M'agradaM'agrada
Al fossat tampoc hi cabien, però millor que a dalt, per les veus, segur.
Que el Liceu no s’omplís amb aquestes santes em fa dubtar si s’omplirà algun cop.
M'agradaM'agrada
Gran concert. Vaig emocionar-me en tres ocasions, amb llàgrimes galtes avall. Quina meravella. Cert que les dones van acaparar el protagonisme, però hi va haver moments orquestrals on, l’orquestra i el mestre, van aconseguir captivar-me de forma espectacular. Bravo per a ells també.
M'agradaM'agrada
BRAVO, si, i també pel públic que va respondre com calia i es va quedar aplaudint fins fer-les tornar a sortir i deixant que Meier es quedés uns segons sola.
Emocionant
M'agradaM'agrada
Realment no puc afegir res més a tot el que s’ha dit. Jo també hi era!. Espectacular! grandiosa la Davidsen, Enorme. Theorin de menys a més i Meier, que evidentment se li noten els anys, amb la seva presencia i clase ja era més que suficient. L’orquestra impresionant. El final de l’Elektra d’ahir, no l’oblidaré mai. De lo millor que he viscut en el Liceo mai!
En fi, una gran vesprada que fins i tot em va fer oblidar que la anunciada obertura del Tannhäuser, se la saltesin.
I tal com dius, quan va sortir el Gomar, a tot@s sen’s va encongir el cor.
M'agradaM'agrada
Gràcies Toni per compartir emocions i experiències.
M'agradaM'agrada
El concert d’ahir va ser un dels grans moments del Liceu dels darrers anys. Ja que has mencionat un vestit d’una de les cantants, Joaquim, m’apunto a parlar-ne. Vam veure els adéus d’una gran senyora de l’òpera, que fins i tot amb el seu elegant vestit Waltraud Meier ho va demostrar. Vam tornar a gaudir de la presència i la veu d’Iréne Theorin, que, des de la primera vegada que va cantar al Liceu amb el Bayreuther Festspiele va demostrar que tenia una veu esplèndida, però no massa bon gust en els vestits. I vam escoltar – jo per primera vegada en so original – la meravellosa veu de Lise Davidsen, que esperem podem tornar a sentir al Liceu, qui hauria de tenir més cura en els vestits que escull per als concerts, clar que la seva veu fa que ens en oblidem.
Indumentària a part, va ser un concert magnífic per part de l’orquestra i el seu director i per part de les tres cantants. Un concert que no oblidarem.
M'agradaM'agrada
Estimada Rosa.
A algú li podrà semblar banal parlar de vestuari, a mi no, i si me’n parles tu, prenc el reclinatori.
Davidsen a la segona part va semblar que es posés l’hàbit que ben segur no portarà la Jaho a Suor Angelica. A Theorin, déu li va donar per sort altres mèrits i ves per on, ahir la més perjudicada va donar una lliçó d’estil. A la vida els equilibris són essencials i ahir els equilibris van aconseguir una tarda memorable. Molt content que també hi fossis i m’hagués agradat i a en Frederic també, saludar-te.
M'agradaM'agrada
Gràcies pel reclinatori, Joaquim. Ahir tots els amics operístics teníeu moltes coses a dir-vos. Un altre dia quedarem amb tu i el Frederic. Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Sreà una trobada magnífica, com sempre.
M'agradaM'agrada
Completament d’acord amb la teva exhaustiva i fantàstica crònica. El Gabriel i jo també varem gaudir a tope d’aquest memorable concert, veus i orquestra, i també ens afegim a la llista dels afortunats que podem dir allò de que “també hi eram!”
M'agradaM'agrada
Gràcies Montse. Ho recordarem mentre visquem
M'agradaM'agrada
Magnífic i emotiu concert dels que fan història, dels pocs guardats
al bagul dels records.
Feliciats i moltes gràcies per la magnífica crónica.
M'agradaM'agrada
I tant Teresa, ahir pensava que ahir en el teatre tu eres de les poques que vas veure a la Flagstad. Recordo l’anecdota que has explicat sovint i que tant bé vas relatar per aquest blog en aquest APUNT
M'agradaM'agrada
Molt divertida l’anècdota!! Fent palès allò de que la vida és el que ens passa mentre els mortals fem plans per a la vida!!! Jajajaja…
M'agradaM'agrada
Pero qué bonito…
Qué emoción he sentido yo leyendo las vivencias.
¡Afortunada! ¡Flagstad y Grob-Pland!
Eso es único.
M'agradaM'agrada
Completament d’acord amb la teva crònica Jo també hi vaig ser i vaig gaudir tant de tot que el concert se’m va fer molt curt. En volia més!
M'agradaM'agrada
Si aquella nit amb el Plácido Domingo i Waltraud Meier van està extraordinaris els dos en la Walkirya de versió de concert, es l’ únic bo que recordo ja que els altres cantants i l’ orquestra no em van agradar, però per ells dos ja valia la pena el concert, llàstima no haver tingut aquesta senyora en més papers wagnerians al Liceu potser es una de les cantants wagnerianes que més m’ agradat d’ aquests últims anys al Liceu a excepció de Gwyneth Jones
M'agradaM'agrada
Potser més hauria motivat omplir urgències de lipotímies i cobriments de cor. Millor així i deixar aquest record per sempre.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Lamentablemente, no pude estar ayer en el Liceu, por un cumpleaños familiar ( preferencia en este caso ) y os leo con sana envidia.
A ver el lujo de la Davidsen como Giorgetta dentro de pocos días ( repertorio muy distinto ) y por supuesto, a seguirla en su ya gran carrera
M'agradaM'agrada
Fue memorable y Davidsen es la mejor voz y cantante del momento, incluyendo todos los repertorios. No tengo ninguna duda al respecto.
M'agradaM'agrada