Ildar Abdrazakov com a Boris. Producció de Kasper Holten. Fotografia de © Brescia e Amisano – Teatro alla Scala
Una inauguració de la Scala encara és quelcom important, continua sent un referent de les temporades operístiques i malgrat que el teatre milanès ha perdut aquella aurèola de temple referencial, exigent i entusiasta per esdevenir com totes les grans cases d’òpera mundial, centres més aviat de consum fàcil i efímer de les propostes que presenta, però la prima continua sent la prima i tot el món operístic està pendent cada 7 de desembre de la nova producció que inaugura la temporada.
Deixant de banda els preus desorbitats de la nit inaugural, de l’habitual malbaratament, del glamur ostentós i obscè, la inauguració d’aquest any ha estat un encert total amb la programació de l’auster Boris Godunov de la versió de 1869, cosa que per a mi sempre suposa un desencís, perquè jo m’estimo més la versió de 1872 amb l’acte de Polònia i la imponent escena final al bosc de Kromy. La considero la versió definitiva i de la mateixa manera que la immensa majoria d’òperes revisades, ha quedat sempre la darrera versió, m’agradaria que pel Boris succeís el mateix, però la immensa majoria de directors s’han posat d’acord en dir que aquesta és la versió que volia Mussorgsky i que la segona va ser una imposició, quan en realitat, a banda del preciós duet de Marina i Grigori, hi ha una càrrega política i religiosa molt més rellevant, alhora que l’escena final del bosc és un cop de puny final i letal a la història recorrent de Rússia, que fa que aquesta òpera continuï sent vigent.
I no parlem de les orquestracions, perquè quan algú té l’encert de triar la versió de Rimsky, aleshores el goig és total, perquè no em fa gens de por dir que és millor que la de Mussorgsky.
Però Riccardo Chailly ha triat la versió del 69 i l’orquestració original i sobre ella parlaré després d’haver escoltat primer la representació inaugural i ahir veure la retransmissió de la RAI.
M’ha semblat una inauguració d’alçada, categoria i qualitat, tant musical, com vocal i escènica, allò que s’espera d’un teatre de primer nivell i allò que el Liceu sempre hauria de tenir com a referent. Una producció nova i pròpia d’una òpera referencial, no el que han fet aquest any.
Riccardo Chailly m’ha semblat esplèndid, amb una progressió dramàtica molt ben mesurada i extraient unes sonoritats i timbres ombrívols i inquietants de la magnífica orquestra. Menció especial pel cor, dirigit des de setembre de l’any passat per Alberto Malazzi i que en aquesta òpera és l’autèntic protagonista. Excel·lent intervenció també del cor de veus blanques sota la direcció Bruno Casoni.
Per valorar aquesta representació calia ser allà, perquè la veu de l’excel·lent protagonista, sabem que no és de gran volum i no puc saber si arribava a tots els racons de la sala, quelcom fonamental, però per la televisió, la interpretació del gran baix rus Ildar Abdrazakov, m’ha semblat majúscula. Ja en l’escena de la coronació ha imposat, però ha estat en l’escena dels apartaments del Kremlin on va fer un salt d’implicació dramàtica transcendent que colpeix i ja no abandonarà fins arribar a l’escena de l’assemblea dels boiars al Kremlin i l’esfereïdora mort.
El baix baríton, més que baix, canta de manera excel·lent, amb homogeneitat de color i sense tibantors, els greus no són tel·lurics, tampoc li correspon originalment a aquest personatge fer-los, car la versió del 69, va ser escrita per a un baríton. Tota la columna sonora és homogènia i la veu és carnosa i de timbre agradable, però el que m’ha agradat més és la interpretació, el conjunt perfectament estudiat, intens i transcendent. Un gran Boris, si més no des de casa.
L’equip al seu voltant va ser molt ben triat. No hi ha màcules. Magnífic el Pimen de Ain Anger i el Varlam de Stanislav Trofimov, baixos ben diferenciats i amb personalitat. Això si, oblidem-nos de les veus greus dels baixos eslaus del segle passat, com els dinosaures, semblen desapereguts.
El tenor austríac, habitual a la Staatsoper de Viena on fa tots els papers de l’auca, es va fer càrrec del sibil·lí rol de Vasilij Šujskij, amb autoritat i alguna petita tibantor, mentre que el rol sempre colpidor de l’idiota, malgrat mancar la seva darrera aparició al bosc, va ser interpretat amb molt encert pel tenor Yaroslav Abaimov.
Les veus femenines van estar totes elles esplèndides en les seves curtes intervencions a manca de la imponent part de Marina Mnishck. Molt interessant el Fëdor de la mezzosoprano russa Lilly Jørstad, de veu vellutada i expressiva, i de la mezzosoprano polonesa Agnieszka Rehlis com la nodrissa. L’hostalera de Maria Barakova va quedar més anònima, mentre que la jove soprano, també russa, Anna Denisova canta el rol de Xènia amb sentiment i una veu que ja es veu a venir que farà coses més rellevants.
Notables les aportacions de Dmitry Golovnin com a Grigori. La veu és típicament eslava, de timbre incisiu i no del tot agradable, però interpreta el rol de manera magnífica i segura. També el baríton Alexey Markov com a Ščelkalov aporta seguretat i notorietat vocal.
És un conjunt esplèndid, equilibrat i que no presenta cap feblesa, és un goig gaudir d’una companyia com aquesta per una òpera tan coral.
La producció del danès Kasper Holten, és coherent i no transgredeix res. Explica bé la història i la converteix en degudament atemporal. El vestuari d’Ida Marie Ellekilde barreja èpoques de manera prou evident per fer èmfasi amb la vigència de la història. Visualment, és un déjà-vu de la immensa majoria de propostes escèniques d’aquest director. Curiosament o no, els directors d’escena actuals no semblen trencar-se gaire el cap i utilitzen una mateixa base estètica per a totes les seves propostes, la qual cosa no deixa de ser una mica decebedora i l’efecte sorpresa desapareix. Només alçar-se el teló i veure els murals plens de grafies, dibuixos i escrits, ja no hi ha dubte de qui signa la producció.
Sense gran entusiasme per un públic que potser s’hauria estimat més o s’hagués sentit més còmode amb un Don Pasquale, que no pas aquest fresc de permanent i vigent denúncia sobre l’abús de poder, la corrupció, la manipulació del poble i l’alta política, la inauguració ha estat un èxit musical i teatral sense discussió ni protestes, la qual cosa ja és notícia i aquest any em sembla totalment just.
Aquí fa temps que no veiem un Boris, potser que ja toca.
Modest Musorgskij
BORIS GODUNOV
Drama musical popolar en un pròleg i tres actes (versió 1869)
Llibret de Modest Petrovič Musorgskij
Boris Godunov: Ildar Abdrazakov
Fëdor: Lilly Jørstad
Ksenija: Anna Denisova
La nutrice di Ksenija: Agnieszka Rehlis
Vasilij Šujskij: Norbert Ernst
Ščelkalov: Alexey Markov
Pimen: Ain Anger
Grigorij Otrepev: Dmitry Golovnin
Varlaam: Stanislav Trofimov
Misail: Alexander Kravets
L’ostessa della locanda: Maria Barakova
Lo Jurodivyi: Yaroslav Abaimov
Pristav, capo delle guardie: Oleg Budaratskiy
Mitjucha, uomo del popolo: Roman Astakhov
Un boiardo di corte: Vassily Solodkyy
Orchestra e Coro del Teatro alla Scala
Coro di Voci Bianche dell’Accademia Teatro alla Scala
Direttore: Riccardo Chailly
Regia: Kasper Holten
Scene: Es Devlin
Costumi: Ida Marie Ellekilde
Luci: Jonas Bøgh
Video: Luke Halls
IN FERNEM LAND 
No l’he vist encara.
Gràcies
M'agradaM'agrada
Doncs temps fa que no veiem un Boris, però tampoc tant, per que jo recordo haver vist una versió amb Matti Salminen on les interpretacions van ser espectaculars! Recordo la llarga estona del públic aplaudint. Un dels meus moments gravats a la memòria. No m’estaria malament revisitar-la.
M'agradaM'agrada
Va ser una versió boníssima. Està o estava disponible en DVD
M'agradaM'agrada
Caro Joaquim
per l’orchestrazione e la versione, sono completamente d’accordo con te. 1872 con l’atto polacco e la foresta di Kromy. Fino agli anni 70, solo Rimskij, dopo Abbado (formidabile la sua interpretazione alla Scala, con Lubimov alla regia) solo originale più o meno con interventi. Comunque molto meno che nella Khovanchina.
La recita del 7 dicembre, vista in tv, non mi è piaciuta per la regia. Chailly lento e grigio nel prologo e nell’incoronazione, poi meglio. Il resto buono.
Ancora grazie e complimenti per i tuoi commentari.
ciao
giorgio >
M'agradaLiked by 1 person
La versione della Scala è splendida, ma quella de Salisburgo mi pare anche eccecionale.La Khovanchina.a Viena diretta da Lui mi sembra anche un must. Ci manca tanto Abbado!
Buon Anno caro Giorgio
M'agradaM'agrada
Carissimo Joaquim
leggerò a breve i tuoi sempre eccellentissimi commentari.
per ora, con amicizia ti saluto e ti faccio, col cuore, grandi auguri di splendido 2023.
ancora grazie per quanto fai e saluti.
giorgio
M'agradaM'agrada
Anche per te, un felice anno 2023
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim, és tot un encert programar un Boris per inaugurar una temporada d’òpera. És una obra que m’estimo molt i ara em ve a la memòria la darrera vegada que la vam tenir al Liceu, ja fa una colla d’anys, amb la versió del 1869 també, i una producció molt interessant. Espero poder-la escoltar. Gràcies de nou!
M'agradaM'agrada
Aquella amb Salminen i la immensa cadira. Va ser una versió memorable.
M'agradaM'agrada
Extraordinària! De tant en tant la revisó en DVD.
M'agradaM'agrada
Nuevamente, de acuerdo.
La seguí, a la escucha y me pareció excelente (otra más que lucha por la versión de Rimsky) y más tarde la encontré vía red.
Bravo por una apertura tan fantástica.
¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
A mi particularmente, el BORIS sin el acto de Polonia y sin el final de Kromy, me interesa poco.
A ver cuando se repone el BORIS en el Liceo aunque me temo que por presupuesto, va a ser dificil su programación.
Hoy vuelta al Liceo, para mi tercera sesión del TRITTICO
M'agradaM'agrada
Creo que no tardaremos tanto. Ya veremos, aunque no tengo dudas que se hará, por desgracia de muchos más de lo que parece, sin el acto de Polonia y la escena imponente del bosque.
Que la hagan sea como sea.
M'agradaM'agrada
Caro Joaquim e lettori tutti, ieri ero in sala per quella che, contando la prima, sarebbe la terza recita del Boris. Prima cosa da osservare, ahimè, è che se alla prima il teatro era presumibilmente pieno, perché quello è un evento mondano e non culturale; alla seconda, che poi è la vera prima, musicalmente parlando, presumo anche (ci sono tutti quelli che poi ne vogliono parlare), ieri prima e seconda galleria erano pieni nelle rispettive prime fila, circa 200 persone, ma desolatamente vuote nelle seconde fila. Avendo frequentato la Scala per oltre 40 anni, ormai, questa è per me immagine tristissima!
Ciò detto, io penso, da filologo ma non musicologo quale sono, che nel caso del Boris si tratti proprio di due versioni d’autore, diverse fra loro e altrettanto autentiche, cui si aggiunge una terza versione che è più di Rimsky che di Mussorgky; anni fa, ricordo, Chailly diresse al Concertgebouw, dei “Quadri” che erano un capolavoro di Ravel, non di Mussorgsky, rimandando gli appassionati di Mussorgsky alla versione per piano. Naturalmente, lecito preferire una o l’altra delle due versioni d’autore, e anche quella di Rimsky, oppure amarle tutte, ciascuna a suo modo, perché sono opere diverse, pur nella somiglianza di base, non il progredire di un pensiero unico. Quello che rende, a mio ignorante parere, in certa misura storico lo spettacolo di ieri, come fu storico quello di Abbado nel 1979, che anche io ricordo, per la versione del 1872, è che la versione del 1869 dovrebbe essere stata messa in scena senza nessuna aggiunta. L’idea (in sé anche legittima, siamo a teatro e non nello studio di un filologo!) di mescolare parti di versione diverse è, come sappiamo, abbastanza comune. Ricordo quando nel 1976 uscì la prima edizione in disco della versione 1872, che però contiene sia la scena di San Basilio (che non è del 1872), sia la scena della foresta di Kromy (che invece le appartiene). Nel 2004 avevo assistito alla messa in scena alla Scala, allora chiusa per lavori e in trasferta al teatro agli Arcimboldi, dell’edizione del 1869, diretta da Gergiev, ma confesso di ricordarne poco (la prova di Furlanetto; i baccelli che calavano dall’alto a siglare la morte di Boris; le sette scene eseguite tutti di seguito, una cosa che agli Arcimboldi era sopportabile, alla Scala sarebbe un tormento!). In rete si trova però un’edizione di fine agosto scorso, con protagonista lo stesso Abdrazakov, diretta da Gergiev a, se capisco bene, Vladivostok, che si dice edizione del 1869, ma presenta inserti come il coretto che accompagna il risveglio di Grigory nella scena del monastero o la canzone dell’ostessa all’inizio della scena al confine lituano, che non appartengono, si è detto a Milano, all’edizione 1869. Non sono uno specialista e non so se sia vero, ma la rinuncia a tutto ciò che è estraneo a quel testo e che fa “colore” è, direi, la cosa che rende lo spettacolo di ieri veramente notevole. Tanto più notevole perché, sperimentato in sala, l’opera regge e rimane mozzafiato anche senza il colore. E’ scabra, è ruvida, concede pochissimo ai personaggi esterni a Boris (le donne, l’ostessa stessa, ma anche Grigory, che al monastero dice quattro parole in croce e dopo l’atto “lituano” scompare di scena), eppure è bellissima e tiene in sospeso l’attenzione di chi vi assiste. Poi, come ho già detto, legittimo amare anche altro (il duetto fra Grigory e Marina è uno dei duetti d’amore più belli che abbia mai sentito, a mio parere), ma anche questo Boris è un’opera che regge la scena e la regge senza bisogno di abbellimenti, così come è. Ieri (al 7 dicembre) se ne è avuta la dimostrazione.
Sul piano musicale, si conferma il giudizio sempre attento e privo di partigianerie di Joaquim. Chailly negli ultimi anni ha una certa tendenza a far prevalere la massa sonora sulla tensione della musica, qui come altrove. Questo mette più volte in difficoltà il suo protagonista, specie nella scena dell’Incoronazione e nel duetto con Shuisky, e finale di quella scena. Quando Abdrazakov è libero di cantare (inizio della scena con i figli; scena di San Basilio; soprattutto, scena della morte) nel suo canto è tutto un fiorire di mezze voci, di ombre, di colori, anche se il suono non è mai debordante, ma non cerca di esserlo gonfiando inutili gote. Gli altri sono efficienti, ma gli altri spariscono rispetto a quei due protagonisti (orchestra e coro; Boris). Bravi, specie le voci gravi; bruttino il timbro di Grigory; Ernst fa Shuisky bene. Lui si direbbe l’Heinz Zednik della sua generazione, con il sospetto (solo sospetto: ignoro se Zednik abbia mai cantato Boris, ma penso al suo Loge) che Zednik sarebbe stato forse un poco più viscido e insinuante. Comunque, bene così. Lo spettacolo non è concepito come luogo per primi attori, ma come spettacolo collegiale.
La regia non è fantasiosa, verissimo, sono tutte cose già viste (i doppi bambini; la carta geografica su cui camminare; il globo del mondo, con tanto di evidente Oceania al suo giusto posto; gli abiti che mescolano ‘600 e ‘900; i boiardi che fanno massa di pubblico giudicante riunita come nelle fila di una chiesa ecc. ecc.). Come dice Joaquim, giustissimamente, sono ingredienti sparsi che vengono usati per una cucina senza particolari novità, ma per fortuna anche senza inutili scossoni. Le scene di sfondo ricordano le scene di una qualsiasi opera di Kentridge; la morte di Boris per mano di un sicario/infermiere che non si sa bene chi sia è una stupidaggine inutile, ma non fa rumore e non disturba nessuno. Come capita spesso di pensare, i librettisti ottocenteschi sapevano fare meglio il loro mestiere!
Scusa il lungo intervento, e ancora e sempre grazie di dare alla vita un buon pretesto, andare all’opera e poterne parlare fra amici! saluti a tutti
M'agradaM'agrada
Grazie Massimo, per questo magnifico commento di qualcuno che ero in sala e puó judicare com esatta missura.
Buon Anno
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Enlaces de diciembre de 2022 | Beckmesser