El MET de New York, fidel al seu projecte artístic d’oferir cada temporada títols contemporanis de compositors nord-americans estrena aquesta temporada The Hours, una òpera en dos actes amb música de Kevin Puts (1972, Saint Louis, Missouri) i llibret de Greg Pierce, basat en la novel·la del mateix títol de Michael Cunningham i de la que posteriorment es va fer una notable adaptació cinematogràfica dirigida per Stephen Daldry i amb un quartet protagonista d’autèntic luxe: Meryl Streep, Nicole Kidman, Julianne Moore i Ed Harris.

La diva Renée Fleming va demanar al compositor  Kevin Puts, premi Pulitzer per la seva primera òpera Silent Night, l’any 2012, alhora basada també en una altra pel·lícula d’èxit, que escrivís una òpera per a ella coneixent ja l’estat vocal actual i per tant les seves possibilitats, fent un rol  a mida i el resultant va ser The Hours on ella interpretaria el rol de Clarissa Vaughan, que al cinema anava a càrrec de la Streep.

L’obra té una complexitat que en el cinema Daldry va saber resoldre amb destresa fent confluir les tres històries i les tres èpoques de manera fluida i de creixent dramatisme, però malauradament Puts, que ha escrit una assequible partitura amb destresa i algun  moment magnífic, com el finale primo i sobretot l’inici del segon, sense dubte el més teatral i dramàtic amb quelcom més que una banda sonora de luxe, no ha sabut crear juntament amb Pierce, uns personatges emocionants, l’agradable monotonia de la proposta m’ha deixat d’interessar quan portàvem una bona estona del primer acte i només en comptades ocasions he pensat que allò que estava escoltant podia arribar a interessar-me.

Els personatges em queden distants i les situacions entre epidèrmiques i decoratives, no m’han fet entrar mai en la història i segurament també hi te a veure la posada en escena de Phelim McDermott, que ha volgut revestir les escenes amb moltes coses supèrflues o sobreres, que en lloc d’aportar, distanciaven, com unes coreografies que no feien cap falta. Mentre que en la pel·lícula les tres històries acaben encaixant a la perfecció, en l’òpera costa seguir el desenvolupament dramàtic del personatge de Virginia Wolf, sobretot si no has llegit el llibre on vist el film.

La partitura no diferència bé els tres mons, tot i que Puts intenta atorgar a cada història una sonoritat diversa, però no és tracta per  a mi d’acompanyar al personatge de Laura Brown amb música dels anys 50, perquè amb Virginia Wolf no l’envolta de sonoritats de primers del segle XX com tampoc el món que envolta a Clarrissa ens porta a l’inici del segle XXI, aleshores perquè si vol envoltar aquell benestar de postguerra amb certs ritmes prou identificador?, més aviat es tractaria que cadascuna de les tres protagonistes tingués el seu leitmotiv o les seves característiques musicals diverses per concloure en el magnífic tercet final, però jo no ho he sabut veure-ho així i he trobat agradable però poc interessant la proposta musical.

Hi ha moments esplèndids on Puts demostra el seu enginy orquestrant i concertant, però tret de l’esmentada escena inicial del segon acte on conflueixen amb inspiració els mons de Virginia i Laura, tot m’ha semblat excessivament pla. Una escena tan cabdal com el darrer encontre entre Clarissa i Richard no crea cap tensió, en fi, en aquest sentit i a primera escoltada no m’han agafat ganes de tornar-hi i potser en una segona audició hi trobaria coses més suggerents.

L’orquestra i el Cor del MET han sonat esplèndids sota la direcció del seu titular, el canadenc Yannick Nézet-Séguin. 

Vocalment i Malgrat que el protagonisme està ben repartit entre les tres dones, el personatge de Clarissa escrit per a Renée Fleming és el que porta la centralitat i podríem dir que el principal. Fleming no va començar gaire bé. Els anys han passat i ella ha reduït molt la seva participació sobre els escenaris operístics, perquè amb molt bon criteri, no es veu representant heroïnes juvenils, fa bé i després la veu ja no té aquella brillantor i seducció. El timbre  continua sent sumptuós, però les condicions ja no són aquelles esplèndides i tot i que en el cinema no es poden apreciar les veritables condicions d’una veu, l’actual s’aprecia que poc té  a veure amb la projecció d’anys enrere. La partitura està feta a mida i no és molt exigent, ella té gust, distinció, classe i aquella elegància una mica de cinquena avinguda que l’ha caracteritzat i que continua lluint.

Joyce DiDonato està esplèndida en la seva recreació de l’escriptora Wolf, també vocalment. Puts deu haver estudiat bé la vocalitat i mai l’ha força i tensa fins a arribar a fer-la aprimar com quan ella canta rols poc adequats i exigents a la seva veu de mezzosoprano lírica. Es mou sempre en un registre central que li permet més calidesa que tibantors i el seu rol és poc propici a les expansions emotives, més aviat sempre es mou en una introspecció severa.

El rol de Laura, la que al final sabrem que és la mare de Richard, unint dues de les tres històries, ha estat magníficament interpretat per la soprano Kelli O’hara, que alterna els musicals de Broadway amb el MET amb gran destresa, ella ha estat la que més m’ha agradat tot i que el seu rol pateix com els altres dos de grans moments, però la veu lluïa amb frescor i brillantor en la zona aguda, no debades Puts és a ella a qui li exigeix més tessitura.

El rol de Richard, l’escriptor malalt de la SIDA ha anat a càrrec del baríton Kyle Ketelse. El rol no sembla gaire exigent i no representa cap problema per l’excel·lent artista que ha fet una interpretació molt convincent. La mezzosoprano Denyce Graves fa una aportació molt secundària interpretant el rol de Sally, la companya de Clarissa, amb veu i presència sòlida. No m’ha agradat gaire el nen Kai Edgard interpretant a Richie, el fill de Laura Brown amb moments d’impostació fins i tot desagradables en els concertants, que no sé pas si anava amplificat perquè se’l sentia molt, massa.

Molt celebrada ha estat la participació del contratenor John Holiday en els rols de Man Under the Arch i Hotel Clerk

Tota la resta de rols més petits han estat magníficament servits, en especial m’agradaria citar a l’estupenda mezzo, quasi contralt Eve Gigliotti interpretant el rol de Nelly, així com a la soprano Kathleen Kim interpretant el rol de Barbara i Mrs. Latch.

La producció no m’ha agradat. L’he trobat confosa, excessivament fosca i a moments bigarrada i amb una coreografia innecessària que semblava voler distreure més que no pas reforçar l’acció escènica.

Si bé els tres mons estaven ben diferenciats per elements escenogràfics mòbils i per un vestuari prou clarificador, no m’ha semblat un encert ni el moviment escènic, ni el tractament escènic del cor. Per a mi Phelim McDermott no ha salvat el difícil repte de combinar les tres èpoques amb encert, reduint en la immensitat de l’escenari novaiorquès les escenes a petites càpsules que el cinema ajudava, però no sé si en el teatre immens, es podia apreciar el desenvolupament escènic amb precisió.

A la monotonia musical, s’afegia la grisor escènica.

No m’he avorrit, però tampoc m’he sentit especial motivat i en cap cas emocionat en cap moment.

Interessant, a estones, i prou, però no per això no deixaré de valorar com a molt possitiva aquesta política que caracteritza tant la direcció de Mr Gelb, d’estrenar òperes dels compositors nord-americans, la qual cosa succeeix en els nostres teatres, molt de tant en tant.

THE HOURS
Opera in Two Acts
Música de Kevin Puts / Libretto de Greg Pierce
Based on the book by Michael Cunningham and the Paramount Pictures film

Clarissa Vaughan………..Renée Fleming
Virginia Woolf………….Joyce DiDonato
Laura Brown…………….Kelli O’Hara
Richard………………..Kyle Ketelsen
Sally………………….Denyce Graves
Richie…………………Kai Edgar
Leonard Woolf…………..Sean Panikkar
Dan Brown………………Brandon Cedel
Louis………………….William Burden
Walter…………………Tony Stevenson
Barbara………………..Kathleen Kim
Kitty………………….Sylvia D’Eramo
Man Under the Arch………John Holiday
Nelly………………….Rebecca Ringle Kamarei
Vanessa………………..Sylvia D’Eramo
Hotel Clerk…………….John Holiday
Mrs. Latch……………..Kathleen Kim
Julian…………………Atticus Ware
Quentin………………..Patrick Scott McDermott
Angelica……………….Lena Josephine Marano

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra
Director musical………………Yannick Nézet-Séguin

Production……………..Phelim McDermott
Set and Costume Designer…Tom Pye
Lighting Designer……….Bruno Poet
Projection Designer……..Finn Ross
Choreographer…………..Annie-B Parson
Dramaturg………………Paul Cremo

Metropolitan Opera House
10 de desembre de 2022