Marina Abramović a 7 Deaths of Maria Callas. Foto de David Ruano, gentilesa del Gran Teatre del Liceu. Departament de Premsa
La proposta de Marina Abramović per aquest projecte, ella diu operístic, però caldria dir audiovisual, sobre el dia de la mort de Maria Callas, és interessant, visualment molt atractiva i per a mi, de poc calat operístic. 7 àries, algunes tan poc emblemàtiques en la seva carrera com l’Ave Maria d’Otello o l’havanera de Carmen, rols que la diva mai va cantar en un escenari, interpretades, algunes de manera notable, per a 6 sopranos i una mezzo, que mai arribaran a mitjana alçada de la gran homenatjada i això ha estat per a mi un dels grans llasts de la proposta, que, per altra banda, té una magnífica posada en escena, ja sigui amb un potent vídeo que a estones resulta molt atractiu i suggeridor i en altres esdevé com un immens espot publicitari d’aquests tan sofisticats de colònies o perfums en època nadalenca.
La idea és excel·lent i el resultat no. Per què? Doncs perquè Callas o l’òpera sempre queden en segon pla o com una banda sonora d’aquestes set àries que releguen a les set cantants a un anonimat que és com una traïció a la pròpia Callas, ja que una de les seves grans virtuts era la força interpretativa, el gest i l’expressió, que l’obra d’Abramović queda totalment anul·lada entre penombres i el vestuari de minyones, per donar tota la rellevància a les imatges de vídeo que les minimitza a totes elles de manera injusta o denigrant.
La pantalla, que ocupa tota la boca de l’escenari ofereix tant protagonisme a la imatge que es fa difícil prestar la deguda atenció a les esforçades i veritables protagonistes, les 7 morts prèvies a la veritable mort de la diva, que ocupa la mitja hora final i on l’acció ja no és filmada i ens situa en el dormitori de l’apartament 36 de l’Avenue Georges Mandel de París. És una coda massa llarga perquè diu poc i el poc que diu és de manera reiterada, si bé la música de Marko Nikodijevic acaba prenent un cert protagonisme i l’acció teatral pren una certa volada de curt, però intens trajecte, quan un cop morta la soprano, torna a aparèixer l’actriu que la interpreta, la mateixa Marina Abramović, amb un vestit daurat més propi d’Eufòria que no pas d’aquells models d’elegantíssim estilisme que la caracteritzava, per situar-se al bell mig de la boca d’escenari mentre escoltem, ara si i ja era hora, a la veritable Callas cantant un fragment de “Casta Diva” acompanyada per l’orquestra del Liceu en directe. És un moment màgic i cruel perquè posa en evidència a les 7 cantants que l’han precedit i sobretot a la que canta “Casta Diva”, perquè qualsevol intent de similitud és devastador.
Si les 7 morts haguessin estat un holograma de la pròpia Callas interpretant les àries, ara que s’ha aconseguit fer-la reviure-la en escenaris com si fos una imatge real, crec que l’espectacle hagués agafat una volada impressionant i hagués connectat molt més en la immensa majoria del públic, però és clar, potser això hauria tret en excés protagonisme a la creadora de l’espectacle, que amb l’excusa de Callas, ha creat una performance per a glorificació del seu ego artístic.
Discreta l’orquestra del Liceu dirigida per Antonio Méndez i enclaustrat i apagat el cor del Liceu, situat en les llotges de prosceni del segon pis en la intervenció de la coda final.
Pel que fa a les protagonistes vocals:
A banda que aquell seguit d’entrades en escena, una darrera l’altre amb un lligam agafat amb pinces, semblava més la gal·la final del Viñas que no pas una performance operística d’una artista amb molta anomenada, us diré que entre les 7 he trobat alguna intervenció de mèrit.
Gilda Fiume canta l'”Addio al passato” de La Traviata de manera notable, amb una demostració expressiva rellevant, gràcies a un color d’interessants intensitats i colors, i una utilització tècnica del fiato amb efectes dramàtics molt convincents. Mereixedora de premi en aquesta gala.
Vanessa Goikoetxea canta “Visi d’Arte” i sense ser de pell de gallina, la seva versió també la situaria entre les distingides, fent també un bon ús del fiato, tot i que en la seva interpretació li mancava aquell fraseig puccinià que les grans cantants provoquen que la pell se’ns posi de gallina, ella no.
Benedetta Torre canta l’Ave Maria d’Otello i he de dir que potser és a les que les imatges perjudiquen més, perquè la potència estètica de veure a Desdemona ofegada per una boa constrictor de les mans de William Defoe, és molt gran i ella queda excessivament anònima i no ho mereix.
A Antonia Ahyoung Kim li toca “Un bel dí vedremo” de la Butterfly i per a mi no hauria hagut de passar a la final. En una gala prèvia l’haurien hagut d’eliminar. No passa el tall de la discreció i recordeu que en el fons es tracta d’homenatjar i fer recordar a Callas. Impactant, per altra banda, el videoclip dedicat a aquesta 4 mort
Rinat Shaham canta l’havanera de Carmen, un rol i una peça que mai hauria de quedar en l’anonimat de la penombra mentre les imatges del vídeo s’ho mengen tot i no són les més encertades, caient en el tòpic més tronat.
A Leonor Bonilla, potser la més aplaudida i bravejada, li toca l’escena de la bogeria, sense cabaletta, de la Lucia. Ha estat una interpretació notable, valenta i força precisa, coronada amb encert i ha aconseguit el màxim moment de concentració del vespre, amb un públic poc concentrat, sorollós i estossegador fins a la impertinència. Bonilla quasi els ha fet callar.
La setena mort és la “Casta Diva” de Norma interpretada de manera discretíssima per Marta Mathéu, de fiato curtíssim per cantar belcanto i aquest fragment en particular, i demostrant una vegada més que l’aposta que fa el teatre, després de la pèssima Norma de la temporada passada, és una temeritat incomprensible. En acabar m’ha semblat sentir una tímida exclamació de protesta. Les imatges de Norma i Pollione anant cap a la foguera no eren del tot adients amb la climàtica exaltació a la lluna.
El Liceu era ple i pels tres dies s’ha penjat el cartell d’exhaurides les localitats, cosa que em fa feliç. No sé què deuen haver pensat els que ocupaven seients amb poca o nul·la visió d’un espectacle ideat per gaudir la proposta visual en format de videoclips de luxe signats per la valorada Marina Abramović.
No és un espectacle rodó, interessant sí. No és un espectacle emotiu, pedant una mica. No és un espectacle inútil, però imprescindible tampoc. Té qualitats, un disseny de llums i d’escenografia molt acurada i una proposta videogràfica que va de la bellesa a la buidor sofisticada, passant per la poesia visual hipnòtica.
Amb les 7 àries per la Callas, traspassada gràcies a la realitat virtual a compartir escenari amb l’enllitada Abramović, podria ser un espectacle que acabés provocant un calfred per l’espinada.
Si no teniu entrada per demà, no ho podreu veure i si aconseguiu el vídeo que circula de la Bayreuschen Staatsoper no fa justícia a les coses bones que té el muntatge.
IN FERNEM LAND 
Joaquím, comparteixo les teves opinions i no podria explicar de millor manera, les mateixes sensacions que també ens va produir al Gabriel i a mi, aquesta Performance de Marina Abramovic.
M'agradaM'agrada
Totalment d’ acord amb els comentaris: descriptius , objectius i desapassionats del Sr. Joaquim. Bravo! Els suports visuals eren massa vegades excessius i desconcentradors. L’ ego
d’ Abramovic superlatiu . Una segona part molt millorable. M’ agradaria conèixer l’ opinió del Sr. Roger Alier.
No he vist òpera. He vist una perfomance. És cert que moltes cantants de la Final del concurs Tenor Viñas haguessin cantat tant bé com les que hem vist .
Enguany entre Tosca , Macbeth i ara això la quota d’invents extraoperístics ja està més que coberta.
Si us plau,senyors del Liceu, aposteu pels cantants,per la música,per les produccions que complementen aquests aspectes i no per suposades genialitats d’ aquests suposats » genis» amb un ego desmesurat.
M'agradaM'agrada
L’aposta no em sembla dolenta, el resultat podria ser millor, m’esperava més tot i que el video de Munic em va decebre i he de dir que en el teatre m’ha interessat més.
M'agradaM'agrada
No està mal, però no res més, si no hi ha emoció, per ami so és, malgrat el rebombori de la polifacètica creadora, un espectacle de gran transcendència i volada.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Enlaces de marzo de 2023 | Beckmesser
Hola,
He estat un temps inactiu i serà qüestió de posar-s’hi. Comencem per aquesta proposta. Efectivament, la idea inicial pot resultar interessant, però me n’esperava bastant més. He trobat que ha quedat molt superficial, gairebé buida, sense un fil conductor sòlid i amb una intervenció mínima del que se suposa que ha estat un talent escènic (o performatiu) important. Els textos entre ària i ària són d’una pobresa exasperant i, la veritat, no aporten res al no res de lligar set àries conegudes. I el text de la part final, si fa no fa. El que he trobat més interessant ha estat la música de Nikodijevic, poc aprofitada d’altra banda, tant al preludi com la part final coral. Els vídeos? Home, algun té el seu què però tampoc trobo que siguin, en conjunt, memorables. El nou suïcidi de Butterfly és una bona idea, la Tosca resulta espectacular… En canvi, a mi no em va dir res la serp d’Otello ni la Carmen. I la Norma… tampoc. Les cantants, tan “amagades”, bé: la de Traviata i la de Lucia, potser, les més lluïdes.
En conjunt, ha estat un espectacle per a admiradors d’Abramovic i, fins i tot, els seus seguidors se’n deuen haver sentit decebuts. Per exemple, l’aplaudiment final no va ser una gran ovació, com era d’esperar d’un públic incondicional. Uns aplaudiments correctes d’un teatre ple. Només quan va sortir ella sola a saludar per segon cop va començar una certa ovació i alguns bravos, però més del tipus “ui, que no hi ha prou entusiasme i és ella: cal aplaudir més” que no pas una ovació espontània i sincera. Per al públic d’òpera, no passa de ser un recital amb acompanyament de projeccions i poc més. El millor era que el teatre estava ple i amb un públic diferent, més rejovenit i tot. Potser algú s’hi aficionarà i vindrà a una altra cosa? Potser sí i potser no.
I el cas és que podria haver estat molt millor. Per exemple, si hagués estat assessor de la il·lustre sèrbia, hagués posat l’accent en Callas, no en ella mateixa (que tampoc no en diu res, la veritat). Les escenes triades haguessin estat les de la mort de cada protagonista: l’última de La traviata, l’última de Carmen, etc. (l’única ària on realment mor la protagonista és la de Lucia). Caldria un tenor per a fer les parts, petites d’Alfredo, José, etc., però no seria tan complicat i serien, realment, les set morts. Faria més lligam entre escena i escena, potser amb més música de Nikodijevic: aquestes variacions sobre temes de, gairebé “desintegracions morfològiques” (a la manera de Montsalvatge) de temes de Verdi o Bellini podrien haver tingut continuïtat entre escena i escena i dedicar els vídeos i els textos (una mica més treballats i no de P4 de performance) a les “morts simbòliques” de Callas. Per exemple, la del final, amb Norma a la “mort” del seu amor, quan la deixa Onassis; la de Butterfly, amb el nen, a la “mort” del seu desig de ser mare, quan avorta i li diuen que no podrà ser; a les “morts” i sacrificis que va haver de fer: els problemes amb la mare, amb el pes… Tot eren “morts” d’algun sentiment que l’anaven marcant i que arriben a la seva mort final. Els vídeos i textos sobre això, potser també amb alguna declaració o frases de la mateixa Callas que reflectissin aquestes ferides obertes. Llavors combines, realment, les morts dels personatges i la seva i centres l’espectacle en Callas i demostres que pots anar més enllà d’il·lustrar set àries amb textos puerils i una escena final anodina. Però això, és clar, ja seria una obra diferent.
Llàstima, doncs, de no haver aprofitat l’ocasió, perquè hi havia una música, unes possibilitats escèniques (el pis estava ben resolt, tot plegat), uns recursos videogràfics notables… però el resultat és, més que el daurat del xampany de l’exagerat vestit del final, gasosa transparent i poc glamurosa. Això sí: cal reconèixer que, malgrat que els resultats artístics no siguin els previsibles, l’ocupació, tant aquí com en el Macbeth han estat esperançadores. Potser s’ha d’acabar d’ajustar la proposta perquè tot quadri també per la part important, que fóra l’artística, però alguna cosa es va guanyant.
M'agradaM'agrada
I vols dir que els admiradors d’Abramovic van quedar realment satisfets?, jo diria que no, i el que és segur és que els de la Callas no en van quedar de satisfets.
M'agradaM'agrada
Doncs com comenta en Joaquim, l’espectacle resulta mes interessant en directe que vist en video. Te algunes coses bones i d’altres un tant ferragoses. La part final, podria haver durat la meitat i hagues estat igual de be. I potser afegir alguna aria mes. Suposo que la tria d’aries obeeix a triar-ne de ben conegudes per a fer-ho mes reconeixible a l’espectador.
A mi, de totes les interprets, la que mes em va agradar fou la Violeta Valery, seguida de la Floria Tosca. La resta em van deixar ben indiferent o sorpres de com s’havien triat aquelles interprets en aquest suposat homenatge (parlem de la Buterfly i de la Norma). La direccio orquestral no em va agradar tampoc, em va semblar molt feixuga.
Certament, el moment final amb la Callas de debo i l’orquestra en directe sublim. Si haguseein fet el que suggereix en Joaquim i hagues sortit la Callas en holograma, a mi m’hagues agafat un cobriment de cor.
Be, sembla que entre Abramovic i la Callas, tot i difunta, encara omple teatres.
M'agradaM'agrada
És una proposta de curta volada, penso jo, passarà i serà una anécdota. Hagués pogut donar molt més de si venint d’una artista amb tan reconeguda fama. Hem vist coses pitjors, ci, però sortosament molt de millors i la Callas sempre mereix el màxim perquè ella va ser el màxim.
M'agradaM'agrada