El món de l’òpera no canvia massa amb els anys i la idolatria quasi diria que malaltissa per la veu de tenor, continua sent un dels principals atractius dels aficionats, com si no ens calguessin barítons, mezzosopranos, baixos o contralts. Les sopranos també interessen, però jo diria que no tant com els tenors que aglutinen una mena de fetitxisme que com més gran em faig, més em neguiteja i potser és per això, que cada irrupció d’un nou tenor amb possibilitats, crea unes expectatives, unes il·lusions i uns esveraments que superen tota lògica i si a això hi afegim el màrqueting de les cases discogràfiques, malgrat que no es venguin discos continuen apostant per les gallines ponedores d’ous d’or que els salvin de l’hecatombe i també dels directors artístics de les grans cases d’òpera que busquen al·licients per penjar el cartell d’esgotades les localitats, ja tenim la tempesta perfecta per engrescar-nos a tots a l’espera del desitjat relleu generacional dels tenors actuals que ja comencen a defallir.

Freddie De Tommaso, guanyador del primer premi, el premi del millor tenor que concedeix Plácido Domingo i el premi al millor cantant de Verdi del Concurs Viñas de l’any 2018, és sense cap mena de dubte una veu magnífica i la DECCA ja l’ha fixat per intentar fer d’ell el nou estel de la casa, juntament amb Lise Davidsen. Res a veure l’una amb l’altre, malgrat que ja els aparellen en enregistraments i funcions previstes d’òpera per promocionar aquestes gravacions.

Acaba de debutar a la Scala cantant el Rodolfo de La Bohème al costat de Marina Rebeka i amb la reposició de la històrica producció de Zeffirelli, si tot això està molt bé, però calia veure’l en directe i el Festival de Peralada en la primera edició del Festival de Pasqua, l’ha contractat, seguint la seva tradició de ser un festival de tenors, per segurament tenir-lo lligat en futures actuacions del festival estiuenc i en òperes representades. Han fet bé.

L’església del Carme de la deliciosa localitat empordanesa quasi es va  omplir per aquest debut, tot i que es desconeixia fins a darrera hora el programa que oferiria i la veritat és que em va sorprendre que hagués triat un programa de peces sacres (l’església no era prou motiu i la Setmana Santa tampoc) sent com és una veu més propicia a les àries desvergonyides de les òperes més populars, que a la interioritat mística d’aves maries, panes angelicus i ingesmiscos varis.

Discretament (sóc generós) acompanyat per la pianista Audrey Saint-Gil el recital de De Tommaso ja puc dir va ser una autèntica desil·lusió.

Només obrir la boca és produeix un Oh!, d’admiració i fins i tot us diria que un calfred d’aquells que es produeixen quan sents una veu prodigiosa, però jo tinc una teoria que quasi sempre es compleix i aquesta vegada també, i si es tracta d’una veu de tenor amb més seguretat, i és la següent: Les grans veus quasi mai van acompanyades de la intel·ligència artística que necessiten les carreres dels cantants. Molts i moltes, la majoria, creuen que amb aquell instrument privilegiat n’hi ha prou per triomfar, i no, no és així, al darrere cal molt més per assolir una carrera amb èxit i això només s’assoleix amb molt estudi, molt sacrifici, encara més estudi i més sacrifici, molt seny, saber dir més no que si i un grau imprescindible d’intel·ligència, personalitat i talent. En definitiva, és molt difícil triomfar i només amb una veu gran, bonica i prodigiosa d’aguts esclatants, no vas enlloc o si hi vas, és per poc temps. Exemples en tenim un munt i quasi us diria que el que triomfen de veritat, no acostumen a tenir veus com les De Tommaso i estic segur que per ser veus més limitades, han hagut de treballar molt més els aspectes tècnics i expressius i això acaba donant rèdits..

De Tommaso va escollir malament el programa. La primera part la va dedicar a obres sacres, tret del Lamento de Federico de l’Arlesiana de Cilea. Les obres religioses escollides les dues cèlebres Ave Maria, la de Bach-Gounod que va obrir el recital o la Schubert, així com l’Ingemisco de la Messa de Requiem de Verdi, el Panis Angelicus de César Franck, l’If With All Your hearts de l’oratori Elijah de Mendelssohn o el Pieta Signore de Mingardo, no es poden cantar sense cap mena d’inflexió, sense cap regulador, sense cap mitja veu, sense cap pianíssim. No poden ser cantades pel broc gros, i és que potser de moment (el tenor anglès és molt jove, té 30 anys malgrat que n’aparenti 10 o 15 més) no en sap més. Qualsevol intent, dels pocs que va fer, estava tècnicament mal resolt, amb una zona del passatge oberta i un fiato incapaç d’acceptar un mínim regulador, per aconseguir una inflexió d’intimitat mística com requereix aquest repertori o la musicalitat exquisida per fer sons flotants i angelicals. La veu del tenor anglo-italià és robusta, potent, plena i homogènia del greu a l’agut, ideal per a una altra mena d’expressió molt més visceral i directa, i res del programa de la primera part era encertat per a la seva limitada capacitat tècnic/vocal per fer-ho bonic més enllà de la primera i agradabilíssima sensació d’estar al davant d’una veu privilegiada, però ai las! aviat t’adones que no d’un artista memorable. Tots els intents de recollir la veu es convertien en sortides de la perfecta afinació i cada vegada el desencís era més desolador. Qui l’aconsella?

El Lamento di Federico precedit per un insuls “Non t’acostare all’urna” de Giuseppe Verdi, acabava la desconcertant primera part. Hauria pogut ser, si més no, aquell moment “charmant” per fer-nos oblidar de tant boc gros, però no, ahir estava totalment impossibilitat per modular una columna sonora absolutament fora de lloc i estil.

La segona part va començar amb Puccini, “Sole e amore” un esbós del què després va ser el quartet del tercer acte de La Bohème i l’ària de Rodolfo “Che gelida manina”. Semblava que aquell podia ser el camí, si més no per expressivitat, però tot i que segurament estava cantada a to i per tant, vàrem escoltar el Do, que quasi ningú fa, en aquella interpretació no hi havia aquell poeta bohemi exaltat pel descobriment de l’amor sobtat i real. Cap més mínim calfred, només veu i no sempre degudament emessa.

I després es va deixar mig anar amb: la “Musica proibita” de Gastaldon, “I te vurria vasa” de Capua, la “Fenesta che lucive” de Bellini, el Non t’amo piu de Tosti, i quan tocava fer allò que havia intentat fer tot el recital, és a dir el Turiddu, en el comiat a la mare previst, sabeu què? Doncs no la cantar i en el seu lloc ens va “regalar” el “O sole mio” l’eterna propina. Jo ja feia estona que havia perdut l’interès, perquè per cantar aquestes cançons o hi poses una mica d’entrecuix o no hi ha química suficient per fer esgarrifar sense aquelles frases arrossegades i aquelles “erres” ben sonores que et provoquen descàrregues constants per l’espinada. Ell es va quedar amb petits curtcircuits de baixa intensitat que van fer aixecar, incomprensiblement, al públic dels seus seients (potser eren ganes de plegar?).

Una única propina, “Core ‘ngrato” (Catari) la cèlebre cançó de Salvatore Cardillo amb totes les mancances del recital i amb un quasi aconseguit intent de fer quelcom diferent amb un atac des de la mitja veu al forte, però malauradament acabat amb una dubtosa afinació que diria que va servir per buidar l’església abans d’hora per la poca insistència del públic que feia un moment s’havia alçat en peus. Tot un senyal de com va anar veritablement la cosa.

La temporada vinent al tindrem al Liceu per cantar el Maurizio de l’Adriana Lecouvreur i el Riccardo d’Un ballo in maschera. Espero que amb un director al davant que el dirigeixi i corregeixi tot allò que es permet en un concert acompanyat per una pianista que també necessita millorar, m’agradi molt més. Li deixo el meu vot de confiança tot i que per a mi i si no fa moltes hores de colzes, no durarà gaire, perquè quan la veu s’esgota per les mancances tècniques i al darrere no hi ha prou suport tècnic, tot s’ensorra. No calen exemples, oi?

Creuem els dits perquè de veus així n’estem mancats i necessitats.