Nadine Sierra i MIchael Fabiano a Manon. Gran Teatre del Liceu. Fotografia de David Ruano gentilesa del departament de premsa del GTL
Hauré de confessar, perquè crec que té la seva importància en la valoració de la primera funció de les 11 programades aquesta temporada de la popular òpera de Jules Massenet, Manon, que el seu autor no és el que més estimo dels operistes francesos, ni aquest títol tan estimat i representat, és el que més m’agrada del seu extens opus. Massa palla totalment prescindible per explicar una història que amb menys de dues hores crec que està prou explicada. Els moments inspirats, molts, són bellíssims, però els moments feixucs, masses, desllueixen un conjunt que sempre m’acaba remuguen de la butaca i desitjant una poda important per deixar-la digerible.
Marc Minkovski no ha obrat el miracle, però gairebé. La seva esplèndida direcció, intensa, apassionada, contrastada, impactant i somniadora, ha aconseguit que fins i tot, en els moments més feixucs per a mi (Poussette, Javotte, Rosette) no caigués mai la tensió dramàtica amb l’habilitat de mantenir sempre un discurs fluid i orquestralment seductor, amb varietat dinàmica i tímbrica, extraient de l’orquestra i els seus solistes, veritables moments de qualitat. Aquest Minkovski sí que m’interessa i aquest és el que vull veure sovint al Liceu, ara que sembla que està en òptimes relacions amb la direcció artística de la casa. Cal que s’aprofiti el moment per programar títols imprescindibles a l’escenari del Liceu, alguns que no s’han estrenat mai i altres que fa massa anys que no es representen, òbviament del repertori francès.
Per a mi la direcció del mestre francès representa un gran percentatge de l’èxit global de la representació, tot i que sense una soprano i un tenor, per molt director i direcció brillant, no s’assoliria, però amb un director tediós, tot pot naufragar.
No vull deixar de parlar de l’estimat cor del Liceu. Malgrat que insistiré que ara, després de l’excel·lent resultat del treball fet amb l’orquestra, cal que el teatre inverteixi amb la renovació i ampliació del cor. El treball del mestre Assante és bo, s’ha guanyat amb cohesió i equilibri, però si no renoven veus incorporant veus joves i bones, no podrà fer miracles. El repte proper del Parsifal segurament quedarà maquillat per una contractació massiva d’element externs. Aquest no és el camí.
El rol de Manon, malgrat que les líriques lleugereses i fins i tot les lleugereses sense complexos, s’han apoderat d’ell, afegint si cal sobreaguts no escrits, és un rol per a una soprano lírica plena, sobretot en els darrers actes on la tensió dramàtica deixa enrere la lleugeresa i brillantor del personatge. Nadine Sierra no sent la veu ideal, fa una Manon exquisida, per què? Perquè el sap dir i el sap fer sentir, fa arribar el que canta amb una modèlica expressivitat que atorga autenticitat més enllà dels focs d’artifici, que curiosament és el que no fa tan bé. Una sensible interpretació de “Adieu, notre petite table” m’ha convençut i rendit, després d’un primer acte prou convincent i abans d’un Saint Sulpice definitiu. A la famosa i esperada escena de “Cours-la-Reine”, és tot i agradar-me on menys m’ha convençut, perquè allò que s’espera d’ella i de qualsevol soprano lírica lleugera és l’espectacularitat de les notes sobreagudes no escrites i imposades per una tradició que desvirtua el rol. Sierra, les notes sobreagudes les cala, i si no fos perquè al darrere hi ha una cantant excel·lent, desgraciarien totalment la seva actuació. Sort que després quan ja no fa més sobreaguts i coloratures més o menys inventades, està superlativa, sensible, musical i intensa. Aleshores, per què no els evita? Doncs no ho sé, però jo li recomano que repensi la carrera. Fins i tot en la part més central i que li passa més factura per traspassar el mur orquestral que Minkovski no redueix per afavorir-la, treu forces per fer tota l’escena de l’Hotel Transsilvània amb molt més que solvència, tot i que en el bellíssim concertant li va costar brillar i joc crec que no per l’excés de volum orquestral, sinó perquè el rol de Manon requereix aquella lírica ample que reivindicava més amunt.
Després de la lògica retirada de Javier Camarena d’un rol que no li convé gens, mostrant una intel·ligència i valentia en fer front a la retirada sense excuses de mal pagador, el Liceu va comptar amb Michael Fabiano per assolir el rol.
D’entrada tothom va arronsar una mica el nas, perquè si bé és veritat que és un tenor solvent i valent, després del seu Cavaradossi correcte, però gens brillant, pocs podíem creure que fos el tenor ideal per fer aquest rol que requereix passió, sí, però no verista i també aquell refinament que caracteritza el repertori francès amb el domini dels reguladors, les mitges veus i aquella emissió en segons quines notes en falset, que s’allunya tant del cant expansiu, sense gaires matisos que ha mostrat el tenor nord-americà. Fabiano no és Thill, ni Vanzo, ni Kraus, ni tan sols el jove Alagna, però sí que respecte al títol puccinià d’aquesta mateixa temporada, ha mostrat una emissió més lliure i clara, amb una projecció més nítida i un control molt més depurat. El seu cant abusa de certs efectes veristes que no s’adeqüen a l’estil francès, però, per contra, i a banda d’agrair-li la seva expansió lírica i la seva entrega amb aquelles ganes d’agradar que sempre acaben guanyant al públic, fins i tot el més primmirat, Fabiano fa molts intents i alguns ben reeixits, d’adequar-se a l’estil, amb mitges veus, emissió i projecció controlada i sons en suspensió en “En fermant les yeux”, veritable prova del cotó per a tot tenor que vulgui fer de manera convincent aquest rol i ell supera la prova amb escreix, no és un model i un referent, però caram com he agraït que a banda del seu cant passional i lliure, hi hagués aquest control exquisit i aquest evident esforç i demostració que cal tenir-lo en compte. A l’escena de Saint Sulpice i al final de l’ària abans del duo, el seu fiato li ha jugat una mala passada, tot i que l’ha mantingut però amb l’emissió trontollant, però després en el gran duo, ha fet una boníssima i intensíssima aportació per fer esclatar al públic en una veritable, intensa i sincera resposta. També la seva aportació al gran concertant ha estat de relleu, així com la sensibilitat en el duo final, que potser i gràcies a Minkovski, també, no se m’ha fet tan interminable com quasi sempre.
Després de Manon i Des Grieux, la resta de rols, tot i ser necessaris per al desenvolupament dramàtic, no tenen tant relleu, però tots han estat més que dignes.
Comencem per veterà Laurent Naouri. El baix-baríton francès, de dilatada carrera i ja en un estat vocal descriptible dels pas dels anys, fa un compte Des Grieux impecable per autoritat, projecció (tot i l’oscil·lació) i saber dir la temible “Épouse quelque noble fille” amb una severitat admirable. Si el darrer comte va ser un decrèpit, però noble Samuel Ramey, Naouri ha demostrat que també i malgrat el desgast, pot fer volar una de les melodies més belles de tota la partitura.
El baríton Alexandre Duhamel defensa el rol de Lescaut amb domini escènic i suficiència vocal. Potser altres rols més exigents i compromesos que canta amb regularitat costen més d’acceptar, però aquí com en el Pelléas et Melisande, de la temporada anterior, em sembla de màxima solvència.
Albert Casals és un bon i odiós, com cal, Guillot de Montfortaine, mentre que Toméu Bibiloni i Pau Armengol defensen amb molta suficiència els rols de Brétignyi i hostaler, molt inferiors a les seves capacitats.
Pel que fa a les “meves amigues”, Poussette, Javotte i Rosette han estat magníficament cantades i interpretades per Inés Ballesteros, Anna Tobella i Anaïs Masllorens. Llàstima que tan bones com són hagin d’interpretar uns personatges i una música tan poc estimada per a mi.
Coneixia la producció de Olivier Py, en vaig parlar a IFL arran de la transmissió per ARTE l’any 2016, la producció vista al Liceu és bàsicament la mateixa, però s’ha censurat respecte a l’original. Conserva l’essència, les coses bones, les coses ridícules i les innecessàries i arrossega també una certa lletjor que per televisió no era tan evident. No sé si els retalls i la censura que deu haver imposat el Liceu per evitar els escàndols de la Tosca d’enguany amb el públic impertinent i mal educat fent gala de les baixes passions, ha fet que l’equip de direcció teatral no sortís a rebre la reacció del públic. Com que el senyor Py i el seu equip no han sortit a saludar, potser ni han vingut, però tampoc ho han fet els que han preparat la representació, no comentaré res més. Què, ha envellit massa aviat aquesta producció i com sempre amb les obres de Py, hi ha moments que l’excés d’acció a l’escenari, desvirtua la mateixa trama, despista a l’espectador i desconcerta.
Un apunt final per la claca, massa evident en aquesta primera representació. No calia.
Abans la claca cobrava per aplaudir o arrancar l’aplaudiment del públic i si aquest no seguia, acabaven desistint. Eren aficionats de veritat que coneixien l’òpera, les veus i estimaven el gènere. Era una manera de veure òpera sense pagar i potser, cobrant una miqueta o només entrar de franc, però mai haurien fet com els ignorants i desconeixedors del que anaven a veure, d’interrompre el final de cada estrofa de la intervenció de Manon a Cours-la-reine, creient que la peça ja havia acabat. Quin espectacle tan vergonyós.
El segon repartiment té el gran atractiu de veure una de les esperances més segures, el tenor Pene Pati, en un rol que li escau. Segurament també us en parlaré gràcies sobretot a Minkovski, no a Massenet.
IN FERNEM LAND 
Más o menos lo esperad. Yo ya me llevé una excelente impresión de Nadine S.y de su Sonnambula en el Real y que la temporada que viene, veremos de nuevo en el Liceu como Liu, rol que ella lo debutará este mes de julio en el Real.
Me alegro que Fabiano haya cumplido con creces, ya que lo tengo por un gritón más que por un cantante elegante para este repertorio francés.
Como apunta al final Joaquim, no os perdáis a los 2 protagonistas del Cast alternativo, Pati y su pareja en la vida real Amina Edris, muy notables y jóvenes cantantes, el sobre todo con un gusto exquisito en su canto
M'agradaLiked by 1 person
Mañana voy yo. Contaré mi experiencia. Eso sí:
¡No nos quitéis “Manon” a las ligeras! Es una auténtica maravilla.☺
Saludos, infernems.
M'agradaM'agrada
Como bien dice Joaquim , la Manon salvo algunos pasajes como el de la gavotte, no es rol ni para ligeras ni para lírico ligeras, lo cual y actualmente ya no es la Sierra.
Una referencial soprano y hasta diría una Manon referencial, fue nuestra Victoria de los Ángels que NO ha sido nunca una lírica ligera.
No se si Fede lo recuerda, pero han habido en el Liceo, varias parejas de Manon/Des Grieux, casi referenciales , empezando por Victoria/ André Thurp, Caballé / Vanzo, Esposito / Jaume Aragall, más al final de los 80s la regularcilla González con el maestro Kraus.
M'agradaM'agrada
Vaig escoltar a Pati fa 7 anys, per casualitat a Torroella, i ens va sorprendre i entusiasmar. A vere la Manon! gràcies per la crítica Joaquim!
M'agradaM'agrada
Es un cantant a seguir òbviament. Té moltes virtuts, perpò jo crec que li falta un punt de cocció encara. És jove, no cal còrrer i sobretot ell, pas a pas i anar consolidant tot aquest potencial que té.
M'agradaM'agrada
Bidu Sayao, Diana Damrau, Beverly Sills y Natalie Dessay, entre otras, fueron alabadísimas y no se caracterizan por ser líricas plenas. Al contrario.
Y escrito está el triunfo en el Liceo de la Dessay, una ligera.
Nada más que añadir.
M'agradaM'agrada
Cuando cantó la Manon, Dessay de ligera,nada de nada. Otra cosa es que fuese una lírica ligero, lo cual no es lo mismo
M'agradaM'agrada
A mi no me convenció Dessay como soprano, si como artista e interprete, pero como soprano lígera, que era y acabó su carrera siendo, no, el rol de Manon, como su Violeta, dejaban al descubierto a parte de su interpretación mayúscula, una carencia de registro que la llevó al desastre de terminar una carrera mucho antes de tiempo.
M'agradaM'agrada
Yo hablo de mí, que soy ligera y me apasiona el personaje.
Y de ahí no me saca.
M'agradaM'agrada
Recuerdo todos esos repartos, pero no de los Angeles-Turp , yo vi de los Angeles-Bonissolli i fue un auténtico desastre por parte de ella, el estuvo muy bien. Atravesaba una circunstancia familiar muy delicada y tenían que haber avisado. En el primer acto mi madre sentada en mi butaca de la segunda fila de platea no consiguió oirla. Yo, de pie, en una de las entradas laterales a la zona tampoco. pero cuando la conseguimos escuchar en Saint Sulpice decidimos abandonar el teatro porque peor no se pudo cantar. Para mi el mejor reparto visto en el Liceu (no he asistido ni asistiré a ninguna de las funciones actuales) fue Caballé-Vanzo, reparto ideal, si bien la diva barcelonesa nunca pudo emitir el único Re6 escrito de Cours-La-Reine porque no llegaba a esa nota, por lo demás magnífica. Vanzo me gustó mucho más que Kraus, aun siendo las voces casi gemelas de color, pero Ana María González no daba la talla, mejor fue Esposito. A propósito, yo adoro esta ópera y para mi las mejores versiones de los últimos 30 años fueron cantadas por Fleming en Paris y Netrebko en Viena. Y mi debilidad, cada uno tiene la suya, es la versión en DVD de Beverly Sills , soprano que no siendo en principio poseedora de la voz adecuada al rol era una intérprete tan seductora, tan buena actríz y tan extraordinaria cantante que arrebata verla emitir con esa tremenda facilidad y simpatía las notas agudas, sin obviar ninguna de las centrales y graves en las escenas dramáticas, cantando una dulcísima “Je suis toute ètourdie” en el primer acto, una patética “Adieu nôtre petite tabble”, con un “adieu” final sobrecogedor y una desbordante alegría y dominio de la escena en toda la escena de “Cours-La-Reine”. Un saludo, Alex. https://youtu.be/2FQ5K0NHc4o
M'agradaM'agrada
Fede, tienes razón
André Turp la cantó con Adriana Maliponte y efectivamente, Victoria la cantó con Bonissolli
M'agradaM'agrada
Por cierto, Alex, de los Angeles cantó antes con Giacinto Prandelli (función que yo no vi), Turp con Adriana Maliponte y Esposito con Aragall. Supongo que alguien ya lo habrá rectificado.
M'agradaM'agrada
Manon jamás ha sido para ligera Leonor, otra cosa es que las lírico lígeras con cuerpo, como la Sills hayan hecho una creación, però el rol requiere un cuerpo vocal impropio de las ligeras y los sobreagudos no están escritos.
M'agradaM'agrada
Si yo hablo por mí, egoístamente. ☺
Por cierto, hoy canta Nadine Sierra con Pati, según nos dijeron.
Saludos ¡Feliz Día!🌹📚
M'agradaM'agrada
Soy ligera y adoro Manon.
“DramaQueen”.😭😭😭
M'agradaM'agrada
Totalmente de acuerdo, Joaquim.
Gran Manon, nuestra Victoria de los A.
M'agradaM'agrada
hi aniré avui.
M'agradaM'agrada
Ja ens diràs que et va semblar.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Enlaces de abril de 2023 | Beckmesser
Gràcies pel comentari, em sembla molt engrescador. Jo tinc entrades per al dia 26, així que veuré el segon cast, a veure si aquesta esperança es materialitza en quelcom tangible!.
M'agradaM'agrada
creo que vais a disfrutar con el 2º cast. o más bien diría, cast alternativo. Pati es mucho mejor cantante que Fabiano, repito cantante.
Yo estaré pasado mañana domingo con este cast; tengo bastante interés en escuchar in situ, a Edris y a P. Pati
M'agradaM'agrada
No hi vagis amb molta il·lussió, creu-me, està bé, algunes coses molt, però és que aquesta òpera em costa de pair i en aquesta ocasió, gràcies a Minkovski, que ara hi ha crítics que se la carreguen, em va fer passar molt millor l’estona.
M'agradaM'agrada
Sembla que aquesta vegada li ha agradat. I l’escenografia potser no gaire, però no en diu gran cosa.
JMC.
M'agradaM'agrada
No és el que més m’interessa de l’òpera. La part escènica per a mi sempre serà la part necessària però no essencial.
Aquesta vegada no m’ha dit gran cosa, però si els responsables no són capaços de sortir a saludar, no en parlo, ells ens obvien, jo també.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per la teva critica, sempre tant enriquidora sobretot pels aficionats amants de l’opera com jo.
M’ha sorprés que parlesis de la “Claca”. ¿¿¿ De veritat que encara a dia d’avui existeix ???
Endevant amb les teves aportacions.
Gràcies de nou.
Bona diada de Sant Jordi per a tothom ¡¡
M'agradaM'agrada
Gràcies Ranon per sovintejar el blog i per comentar.
Hi torna a haver claca, no en dubtis. La gran diferencia és que abans pagaven a gent que coneixia l’òpera i ara a qualsevol que no coneix l’obra, si no és impossible entendre la reacció de dos o tres reparftits pel teartre aplaudint quan no toca i dient bravo a tutti com si acabessin d’assistir a una funció memorable, que tampoc va ser, va ser bona i prou. Memorable é suna altra cosa.
M'agradaM'agrada
Leyendo comentarios de F. Sans en Ópera Actual, no le gustó la batuta de Minkowski. Ruda, sin la elegancia y gusto que requiere esta ópera.
Veremos a partir de mañana, in situ con el Cast Edris / Pati ( donde anoche viernes, parece que el tenor Pati dio una auténtica lección de canto y elegancia )
M'agradaM'agrada
Las lecciones las dan los maestros y este chico es un buen alumno. No exageremos
M'agradaM'agrada
Los maestros , por supuesto , pero los Kraus, Vanzo, incluso Aragall, ya no existen o no están sobre los escenarios.
Hoy, hay lo que hay.
M'agradaM'agrada
Aragall?
Oye, ahora està Benjamin Berheim que para este repertorio nada tiene que envidiar a Vanzo y creo que por ahora está en un grado de perfeccionamiento superior a Pati en el repertorio francés.
M'agradaM'agrada
Berheim.
Y nuestro Ismael.
M'agradaM'agrada
Vaya diferencia entre la elegancia y la musicalidad de Pati ( esta tarde ), con el verismo y hasta gritos a ratos de Fabiano ayer.
De la noche al día o del día a la noche
M'agradaM'agrada
Cuando la PASIÓN brota desde la escena y nos llega, ya se puede decir que los intérpretes han triunfado. De esto se trata. Y eso fue lo que sentí yo el sábado en vivo.
Me gustó mucho la dirección de Minkowski (salvo en mometos contados que tapaba a los cantantes), elegante, concertadora (sonó bien la orquesta) y fue excepcional en los “ballets”, ligados al s. XVIII: ahí, insuperable. Guió muy bien a los cantantes, así que aplaudí su labor.
Magnífica Nadine Sierra como Manon; es una lírico-ligera ancha de voz caudalosa y hermosísima, que lo dio todo en escena: desde su aparición al final, su compromiso vocal fue de completa entrega (ahí están “Adieu notre petite table”, el duo de Saint Sulpice, el dúo final), alternando con la parte frívola del personaje (un Mi bemol creo, emitió en la escena de la Court de la Reine y salió todo muy bien). Brava, Nadine.
Des Grieux de M. Fabiano: no es el estereotipo del refinamiento francés pero supo recoger la voz, realizar diminuendos en el “Sogno”, se entregó y hubo sinceridad y pasión en su canto ¿Me convenció? Pues sí.
Muy bien el resto de personajes. De la escena… No la vi.🤷
Un saludo, infernems.
M'agradaM'agrada