D’esquerra a dreta: Justin Doyle, Matthew Brook, Patrick Grahl, Thomas Hobbs, Stephan Loges, Anna Lucia Richter i Alisabeth Breuer al Palau de la Música Catalana, 9 d’abril de 2025. Foto ©IFL
Si m’obliguessin en una tria sortosament improbable a salvar només dues obres de la història de la música, menys de dues és impossible, una d’elles seria sense cap mena de dubte la Matthäus-Passion de Johann Sebastian Bach, l’altra, que també la sé amb tota seguretat, avui no toca.
Aquest any al Palau hi arriben les dues passions bachianes, la de Sant Mateu ahir dimecres 9 d’abril i la de Sant Joan el divendres 11, amb diferents formacions, però ambdues molt prestigioses.
Avui us parlo de la més cabdal de les obres religioses que va més enllà del fet musical, fins i tot si l’escolta un agnòstic de soca-rel i per fer més transcendent la interpretació el Palau ens ha portat a la prestigiosa Akademie für Alte Musik de Berlín i el RIAS Kämmerchor de la mateixa ciutat, sota la direcció de l’anglès Justin Doyle (Lancaster 1975) i un equip de cantats d’una solvència i categoria extraordinària. Amb aquests ingredients l’atzar ens ha estat a punt de jugar una mala passada per un problema tècnic en la instal·lació elèctrica del Palau, que ha quedat en un no res i ens ha permès assistir, amb un plus d’incertesa aliena al fet musical, en el que segurament serà el concert en majúscules, és a dir EL CONCERT del 2025.
No hi ha hagut ni una petita ombra d’artifici, de vulgaritat o de divisme de part de cap dels integrants encarregats d’erigir aquesta immensa construcció musical, ja que tot fluïa amb una intensitat profunda, amb la simplicitat de les obres més difícils i complexes, amb la humilitat dels més grans i amb l’entusiasme dels privilegiats sabedors que tot el seu coneixement musical i tot el seu talent interpretatiu es posava al servei de l’obra religiosa més gran mai escrita, sense que en cap moment tinguéssim la més petita impressió que les formacions estaven fent un bolo o una interpretació més d’una obra que durant aquesta època sembla i és, d’obligada programació. Doncs bé, talment han aconseguit que semblés una interpretació exclusiva per a nosaltres en un vespre d’especial i profunda inspiració i recolliment per part d’un públic molt més predisposat, atent i educat que el del liederabend d’abans-d’ahir.
Quan els visitants són formacions de tant prestigi com les berlineses, sembla innecessari fer-vos perdre el temps llegint adjectivacions superlatives, se sap i és profecia, però viure-ho més enllà del calfred, és un privilegi perquè en poques ocasions he aconseguit combregar tant amb l’obra i el succeïa a l’hemicicle, com ahir.
Un cor superlatiu, sempre dúctil, àgil, equilibrat, expressiu, on mai cap corda sobrepassa i anul·la a una altra, on no existeixen les tibantors i on totes les cordes són presents i es distingeixen en una homogeneïtat compacta i càlida. Un autèntic i fonamental protagonista i amb la intervenció d’alguns dels seus membres per interpretar les parts solistes menors en perfecta consonància amb l’excel·lència del conjunt.
Pel que fa a l’orquestra és un altre de les formacions cabdals del període historicista amb un llarg bagatge d’eminents directors al seu davant i un historial de concerts i gravacions fonamentals. La qualitat global és estratosfèrica i els seus solistes instrumentals, són fonamentals en l’excepcionalitat de totes les àries amb obligades intervencions de flautes travesseres, violins, oboè i oboè d’amor, viola de gamba o l’imprescindible baix continuo, són magnífics tècnicament i sensibles en el fraseig interpretatiu, donant molt caràcter dramàtic a una obra que no està gens lluny d’una òpera, de fet és l’òpera que Bach mai va escriure, amb els famosos texts que Picander reserva pel quartet solista d’una intenció pedagògica innegable en un context dramàtic contundent per fer arribar nítid el missatge evangelitzador. L’orquestra és essencial per dotar l’estructura d’una bastida ferma i sensible alhora, i la formació berlinesa és sensacional.
Justin Doyle guia i governa a la perfecció amb gest simple, efectiu i gens vistós, tota la llarga narració, amb varietat, intensitat i recollida austeritat luterana, no exempta de força en els moments més dramàtics, com les grans corals d’inici i final, i no cal dir-ho, moments cabdals del Colgota, amb el terratrèmol en impactant contrast amb els moments més lírics i reflexius de captivadora bellesa com el trasbalsador “Erbarme dich” de la contralt o el “Ich will bei meinem” del tenor en contrast amb la seva altra ària “Geduld”, per no parlar de la intensitat que atorga a l’ària del baix amb vertiginós diàleg amb el violí, Doyle està a l’altura dels seus il·lustres col·legues anglosaxons i ha estat, és clar, el gran sacerdot que ha oficiat de manera intensa i m’ha fet estremir.
En l’apartat fonamental dels solistes és obligat parlar del grandiós evangelista del tenor Patrick Grahl, d’una intensitat expressiva admirable i d’una fortalesa vocal sense discussió en una partitura llarguíssima i com és sabut “poc lluïda” i sense cap possibilitat de gaudir d’alguna de les meravelloses àries que Bach reserva pel quartet solista. El públic l’ha premiat amb més intensitat que als altres solistes.
També el Jesús del baix Matthew Brook és magnífic i sense possibilitat de lluir-se en cap ària, com l’Evangelista ha de fer, com fa, un gran èxit amb els seus recitatius i ell és clar ha estat especialment colpidor en l’escena final del Gòlgota. Excel·lent.
Dels quatre solistes qui més m’ha sorprès ha estat la mezzosoprano Anna Lucia Richter, que sense ser una contralt, ha mostrat una homogeneïtat de registre central i greu d’accents càlids i expressius, amb un legato imprescindible per fer de les seves intervencions en les bellíssimes àries a ella destinades, moments transcendents.
La soprano Elisabeth Breuer té una veu nítida, mai feridora ni estrident, amb una emissió dolça i segura i una tècnica que li permet fer front a les agilitats amb naturalitat sense fer mai la sensació de lluïment artificiós, tan contraproduent en aquesta obra.
Magnífic el baix Stephan Loges, amb una veu bonica i sonoritats greus d’innegable humanitat, que a banda de cantar el “Gebt mir meinem Jesum wieder” amb perfecta compenetració amb el violí solista, ha hagut de fer front durant la seva primera ària “Gerne will ich mich bequemen” a l’embogiment del sistema d’il·luminació de la sala, amb un seguit d’apagades parcials de l’hemicicle, amb una professionalitat admirable, com si allò fos fruit del caprici d’un dels directors d’escena que ens treuen de polleguera.
Magnífic també el tenor Thomas Hobbs fent front a les seves àries, amb una veu segura i una emissió gens estrident, perfectament diferenciada de l’Evangelista, superant amb escreix tots els paranys estilístics.
No recordo haver assistit mai a una interpretació de la Matthäus-Passion dolenta o discreta, però tampoc recordo haver assistit mai a una interpretació com la d’ahir, tan autènticament sincera, bella i intensa fins a provocar reaccions de reflexió profunda. Se’n diu transcendència d’això? No és poca cosa.
Trigaré a refer-me
IN FERNEM LAND 
Molt poques obres tenen la capacitat de deixar-me profundament conmogut, i una és, sens dubte, la Matthäus-Passion. Si hi afegim l’excelència de les dues formacions d’ahir, el resultat és un estat de inmensa pau interior.
Com va molt ben dir la meva cosina després del concert, ahir no només aplaudiem els interprets. Aplaudiem J.S. Bach.
M'agradaM'agrada
Exactament, l’obra té tanta transcendència que m’atreviria a dir que l’anàlisi de la interpretació, la crítica deixa de tenir gens d’importància, almenys aparentment, perquè l’excel·lència de la interpretació va ser clau per assumir els clímax d’interioritat, pau i espiritualitat que són inherents a aquesta obra cabdal de la humanitat.
M'agradaM'agrada
Me alegro mucho pues estas experiencias se nos quedan grabadas a fuego en el corazón y en el espíritu, inmortalizando el momento. No es poca cosa. Y encima, con esos problemas. Soberbios la formación, los solistas y el director.
Un saludo, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
Seguramente los solistas fuera del contexto no me parecerían tan excelentes, pero eso es lo de memos, porque ayer lograron lo que grandes divas y divos no logran. Supongo que se entiende.
Gracias por estar siempre al pie del cañón.
M'agradaLiked by 1 person
Efectivament, Joaquim, els que vam estar ahir a la interpretació de la Passió de Mateu vam viure una experiència immersiva en el clímax del drama que allà es narrava. El silenci atent del públic que en vam gaudir indicava que hi va haver sintonia. Només, finalment, recalcar la qualitat del cor. El cor/cors van aconseguir que inclús els corals, de vegades més anodins, lluïssin
Joan Manel Barceló
M'agradaM'agrada
Sí, Joan Manel, el cor va ser excepcional i és el protagonista absolut. Ahir van assolir cims d’una manera aparentment senzilla, és una formació imponent. Segurament al costat del Monteverdi i del Latvian Radio Choir, que si res ho impedeix escoltaré altra vegada, ara a Peralada en ocasió de l’estrena de l’obra els Responsoris de Setmana Santa, de Bernat Vivancos, són els cors que m’han impactat més. Bé, me’n deixava un altre que fa anys em va deixar clavat a la butaca del Palau, el Cor de la Capella de Sant Petersburg. Tots amb peculiaritats i repertoris ben diversos, tot i que RIAS i Monteverdi són coincidents. Són formacions corals que m’han fet oblidar que els escoltava des del món estant.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Ximo. Ens serveix de magnifica guía per a comprendre l’actuació d’aquesta vesprada dels mateixos interprets, avuí al nostre Palau de la Música.
M'agradaM'agrada
Ja m’ho sabreu dir, espero que ho visqueu, més que gaudir-ho, tant com jo.
M'agradaM'agrada
Per una vegada no comparteixo del tot l’entusiasme, ja que em va semblar més irregular del que narres.
El cor va ser excel·lent, contundent al cor inicial (no tant al «O Mensch» i en altres moments que crec que ho demanen), transparent quan tocava i mestrívol amb les repetitives corals luteranes (sobretot a la segona part).
L’orquestra, que en la gravació de Jacobs em sembla excelsa, no m’ho va semblar tant aquí. Magnífica en els cors, des de l’inicial passant per el «Sind Blitze» fins el sempre inquietant final, però més plana del que hauria en algunes àries com a la conflictiva «Geduld» i a les no tant «Können Tränen» o «Mache Dich», suposo que més per les decisions de Doyle que per les capacitats de l’orquestra.
Evangelista i Jesus perfectes, res a dir. Sobre els solistes, el baix molt solvent, signant un bon «Am Abend & Mache dich» (el meu moment preferit de la passió, sempre m’ha semblat, si m’ho permeteu, el Liebestod bachià). El tenor molt bé, un «Geduld» de llibre. La mezzo, doncs a mi no em va convèncer del tot, un «Ach, nun ist» i «Erbarmer dich» correctes, un millor «Können Tränen». La soprano, jo, estant al primer pis a prop de l’escenari, no la sentia amb claredat i em va donar la percepció que estava nerviosa, però va millorar a la segona part amb un solvent «Aus Liebe».
No crec que li faci mal una mica de personalitat/caràcter/»divisme» a aquesta obra amb les àries que té, és llarga i es pot modular l’actitud sense haver de quedar-nos tota l’estona en la discreció/servitud luterana, que em sembla que és una mica el que va passar ahir. El malheurat accident del focus no va ajudar, i que de mentres es posessin a afinar va ser una mica anticlimàtic.
Tampoc és difícil trobar-ne interpretacions discretes (afortunadament, tampoc d’excel·lents), és una obra exigent. Sense anar més lluny per Europa, la primera del Savall al Palau.
Salutacions i gràcies per aquest valuós racó d’internet.
M'agradaM'agrada
No passa res si no coincidim, les percepcions davant d’un mateix concert o una representació estan subjectes a molts condicionants, objectius i també subjectius. Jo ahir per exemple estava situat a segona fila de platea i els solistes cantaven “per a mi”, res a veure si ho hagués presenciat i escoltat des de la incòmoda graderia del segon pis, ho sé, però jo parlo del que em provoca a mi i entenc perfectament que a vegades hi hagi discrepàncies. No estem parlant de discrepàncies insalvables i quan hi ha emocions pel mig, encara menys.
Doyle no és Herreveghe, per descomptat, però la globalitat de la interpretació d’ahir em va provocar sacsejades, ves a saber el motiu real, que no recordo que la perfecta bellesa de la versió de Herreveghe em provoqués en el seu memorable dia. Tot això potser molts no voldrien que ho reflectís en les meves cròniques, però és que jo no soc un crític professional i tampoc pretenc ser-ho i no saps pas la tranquil·litat que em provoca aquesta llibertat.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim, no veig perquè hom voldria que no reflectissis la teva experiència a les teves cròniques, si més no quan és positiva. Jo només faig cròniques orals, si no comptem els comentaris a les teves, però tot i això m’adono que podria ser una critica injusta als intèrprets subratllar que alguns concerts no em van dir res, quan la culpa pot ser meva perquè aquell dia no sabia connectar-hi. Al contrari, però, quan al concert sí que hi vas connectar molt i bé, perquè no s’hauria de dir? No puc parlar per la majoria, però si més no per a mi ha estat un veritable plaer llegir que la Passió del dimecres et va agradar i moure tant.
Això dit, jo també hi era i la meva experiència va ser més a prop de la del Trittico.
Magnífics els instrumentistes: t’adones que els desperfectes que sovint assumim com conseqüències necessàries dels instruments barrocs no són necessàries de veritat. Però l’orquestra com a conjunt no em va seduir. Potser perquè com suggereixes el director no ho volia, sinó que insistia en el rigor historicista i la severitat luterana.
Els solistes em van semblar en la línia super-historicista de no ser molt destacats per comparació amb el cor. La soprano, des de les llotges del segon pis no em va agradar. La mezzo força més, però no entenc qui hagi decidit que fer cantar una alto és obsolet. Ara sovintegen els homes, i quan per fi toca una dona ella tampoc no té el registre més adient … Els homes, res a dir però en cap direcció: no els recordaré.
I quasi hauria pogut dir el mateix del concert, però no. Al final Bach, el meravellós cor, i reconeixem-li també els seus mèrits al mestre Doyle, van assolir per a mi també la transcendència que dius, en el meu cas només en els darrer corals, “Wenn ich einmal soll scheiden” i “Wir setzen uns mit Tränen nieder.” Fins i tot haurà ajudat la severitat historicista que els havia precedit. Juraria que “Wenn ich einmal soll scheiden” va ser més lent que les moltes aparicions prèvies del mateix coral, excepció que el va fer encara més impactant.
Tot plegat, a mi em va agradar i moure més Herreweghe, en tots els sentits incloent-hi el religiós. Però aquest dimecres també amb aquelles dues intervencions corals n’hi havia prou per ser més que satisfet.
Per acabar en una nota trista: no és cert que el públic de les passions sigui més respectuós dels aficionats de Jonas Kaufmann. Ahir divendres a la Passió segons Sant Joan, a les primeres files del segon pis central no paraven de parlar, i alguns ni a veu baixa. Tampoc no van faltar el mòbils no silenciats, primers els dels assistents no silenciats ells mateixos.
Més trist encara és que el Palau mateix doni l’exemple amb el projector dels sobretitulats, plantat al bell mig del segon pis amb la seva ventilació forçada que en cada pianissimo es sent des de la quarta fila. Diria que això en una sala de concerts hauria de ser inadmissible, per còmodes que puguin ser els sobretitulats. O si la decisió és que la sala de concerts s’acaba al primer pis, mentre al segon hom va per xiuxiuejar a l’abric del soroll d’un projector, doncs s’hauria d’avisar quan es venen les entrades.
M'agradaM'agrada
Si una mezzo o contralt resulta obsolet, també ho hauria de ser una soprano, no et sembla? No m’imagino una veu blanca, o potser perquè m’ho imagino ja m’està bé la transgressió. Per altra banda, continuo tenint el Erbarme dich de la Ludwig com un cim de bellíssima i difícil superació.
Per fi m’has desvelat el misteri del molest soroll del segon pis que no sabia d’on provenia i que el motivava. Si és com dius el projector del sobretitulat, o l’han de canviar fins a trobar-ne un silenciós o bé suprimir-lo malgrat que fa una magnífica utilitat, però la fressa és molt més que molesta.
M'agradaM'agrada
El felicito pel seu comentari, i no em puc estar d’anotar-li obres que, bo i respectant JS Bach (que és a la música el que Newton és a la física), a mi encara m’agraden més que les seves Passions. Missa Quarti Toni de TL Victoria, Vepro della Beata Vergine de Monteverdi, Ein Deutsches Requiem de Brahms, Missa D167 de Schubert, Missa i Stabat Mater de Poulenc i War Requiem de Britten. I encara hi afegeixo el Goigs de Nostra Dona de Brudieu i el Magnificat del pare Joan Cererols. Estic segur que a vostè, com a persona de gust exquisit, també li agraden. Enhorabona per tot el que escriu.
M'agradaM'agrada
No conec totes les obres que menciona, la majoria si, i efectivament, les que conec i segurament les que no, són meravelloses, però per a mi la Passió segons Sant Mateu les sobrepassa i no em faci dir el motiu, no és només una qüestió de bellesa. No sempre he pensat igual, però no em fa res reconèixer que canvio d’opinió amb els anys i que obres que eren imprescindibles ara ja no ho són, mentre que altres que malgrat que la seva fama no ho eren, potser perquè em faltava bagatge de tota mena, de vida, ara han esdevingut imprescindibles. De fet, tendeixo a prescindir de molt que ja no necessito més que anar afegint pes a la motxilla.
La Sant Mateu sempre hi ha estat, i dubto que algun dia deixi de ser-hi, ans al contrari.
M'agradaM'agrada
Només afegir que per al meu consum particular jo distingeixo entre música d’ús litúrgic, música religiosa (que com a creient m’inspira un sentiment de devoció) i música de tema religiós (una bona part de la qual considero veïna de l’òpera). Records. JMC.
M'agradaM'agrada
Tots són maneres d’organitzar “la base de dades mental” de cadascú, em sembla una manera ben clarificadora.
Òbviament, no és exactament el mateix escoltar l’Stabat Mater de Pergolesi que el de Rossini, malgrat que el text sigui el mateix l’experiència auditiva és tota una altra, això és innegable.
Però continuo pensant que la Passió segons Sant Mateu traspassa qualsevol classificació, en el meu cas, per esdevenir al més proper a una experiència mística, que altres peces del marteix caire i amb les mateixes intencuions només queden en obres belles.
M'agradaM'agrada
D’acord. El MEU Stabat Mater és el de Poulenc.
Records i bona Pasqua.
JMC.
M'agradaM'agrada
Una magnífica tria.
M'agradaM'agrada
Em sembla una qüestió òbvia que qualsevol cinema entén. Un projector sempre és un objecte sorollós que no es pot posar a l’auditori. Es posa en una cabina acústicament separada. Punt i fi.
Si a la sala modernista del Palau no hi cap una cabina de projecció, ni que sigui un armari, senzillament no s’ha de projectar-hi sobretítols.
Si es pot penjar-hi una mena de televisor que enseny els sobretítols sense projectar-los, fantàstic. Si no, hom pot llegir-se el text en el programa de mà, com ho feia Domènech i Montaner i encara ho fèiem nosaltres en un passat recent i més respectuós.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord.
Si aquesta molèstia arribés a localitats més dignificades, ja s’hauria resolt.
M'agradaM'agrada