Tannhäser, producció de Lydia Steier per a la Staatsoper de Viena. Acte 1r

El streaming del passat 25 de maig a la Staatsoper de Viena, ens ha permès conèixer la “nova” producció del Tannhäuser de Richard Wagner, sota la direcció del fins ara director titular de la casa, Philippe Jordan en la seva darrera nova producció abans de deixar el càrrec i l’escènica de Lydia Steier, amb un equip vocal encapçalat pel tenor nord-americà Clay Hilley, que la temporada vinent del Liceu, si no succeeix res del que pot succeir en el món de l’òpera, assumirà el rol de l’esperadíssima nova producció de Tristan und Isolde al costat del debut de Lise Davidsen en el rol de princesa irlandesa.

Per l’ocasió no s’ha optat ni per la versió de Dresden ni la de París, han triat agafar el carrer del mig i fer la versió vienesa de 1875 i ja que la representació va tenir loc a la capital austríaca, res a dir.

Que les relacions estables dels directors musicals i la Staatsoper vienesa són efímeres no és cap novetat. Philippe Jordan marxa de la capital austríaca amb aquesta nova producció obtenint, això sí, i a jutjar per la resposta del públic, un èxit clamorós, èxit que jo per allò que m’ha arribat del streaming i per tant subjecte a variacions si ho hagués vist i sentit al teatre, em sembla poc justificat, perquè a banda que l’orquestra vienesa sempre és luxosa, el resultat en alguns moments m’ha semblat desconcertant i de so excessiu, tant en el gran concertant del segon acte com en el final del tercer, mancat d’aquella transcendència wagneriana i sobrada de superficialitat exhibicionista. Potser només són percepcions meves, és clar, però Jordan mai acaba de ser aquell director que sembla que ha de ser i habitualment em decep i l’he vist dirigint òpera en força ocasions. Té moments lírics que sap acompanyar amb una cura del so veritablement bonica, com la pregària d’Elisabeth, però no m’ha semblat una direcció uniforme i coherent i en l’obertura m’ha semblat fins i tot que vorejava el desgavell.

El cor nombrosíssim compleix bé, però abocat a l’estridència deguda a la direcció que aposta per un so contundent i excessiu, crec que ha perjudicat una prestació que podria haver estat millorable. La corda de sopranos passa la prova només amb un aprovat.

Pel que fa al repartiment hi ha de tot i seria molt extens i segurament repetitiu si parlem genèricament de les vocalitats específiques pels rols wagnerians, sobretot en el cas dels heldentenors, que podríem simplificar que són tenors heroics de veu consistent i resistent en tot el registre, no només en els aguts que sempre han de ser incisius i segurs, si no també amb un ampli centre i una zona greu que doni consistència i caràcter. Però és que un heldentenor també ha de saber matisar i cantar els passatges eminentment lírics, controlant la veu, i sobretot dient text i notes d’acord amb allò que requereix la dramatúrgia. És en aquest aspecte on rau la dificultat de superar un duo del segon acte a Tristan und Isolde amb amples frases líriques i mitges veus, modulant i acaronant, per després poder fer de manera convincent i sobretot satisfactòria tota la llarga escena de l’agonia al tercer acte, per exemple. Què és possible ho sabem, perquè hem escoltat gravacions de grandíssims cantants que eren capaços d’omplir aquesta àmplia paleta. El mateix succeeix amb el personatge de Tannhäuser, un dels més complexos de la gal·leria wagneriana i que en l’escena del Venusberg ha de ser capaç de cantar amb passió i seducció, cosa que no vol dir disparar canonades a tort i a dret, per caure en la seducció de Venus com un babau i això requereix un fraseig, una calidesa i un erotisme difícil d’entendre si es canta com si s’estigués interpretant el llarg procés de la forja de Nothung. Després Tannhaüser i abans del concurs de cant, ha de seduir a Elisabeth, l’antítesi de Venus, amb un cant d’enamoradís lirisme i a partir d’aquí el personatge agafa una volada heroica i embogida que el portarà a desafiar a tothom i a ell mateix, gosant anar a Roma per a ser comprès i perdonat pel Papa. En el llarg relat del tercer acte, derrotat i no havent obtingut la clemència esperada, ens ha de commoure i trasbalsar i difícilment entendríem que després de retornar a peu, es mostrés fresc com una rosa, llençant proclames a pulmó plé.

No estem ben sortits de heldentenors, de fet mai ha estat una corda on poder triar. Deixant de banda a Klaus Florian Vogt que canta tots els rols heroics amb una veu inadequada, sense que aparentment aquest esforç li passi factura, dos dels tenors que omplien les carències d’aquest, com eren Johan Botha i Stephem Gould, han desaparegut de manera prematura. Jonas Kaufmann, aquest si amb un deteriorament vocal en repertoris que no li escauen, ha deixat de banda a Wagner de manera equivocada i el multi empleat Andreas Schager denota sovint les conseqüències de tanta activitat, per tant, qualsevol veu amb cara i ulls és elevada al Walhalla, tingui o no els mèrits per ser-ho i és contractada en tots els teatres i festivals, tot esperant el miracle d’un nou redemptor

Ekaterina Gubanova (venus) i Clay Hilley (Tannhäuser). Acte 1r producció de Lydia Steier per a la Staatsoper de Viena.

Clay Hilley, que tant ens va il·lusionar en aquell primer acte de Die Walküre d’ara aviat farà un any, al costat de Davidsen i una altra esperança, el baix Gábor Bretz, té una columna sonora important i en aquest Tannhäuser encara m’ha sorprès més que al Liceu, tot i que no tornaré a insistir com l’altre dia vaig fer en l’apunt del streaming de Die Walküre a la ROH, que el que escoltem a través del cinema, la ràdio, youtube o qualsevol altra plataforma, sempre s’ha d’agafar amb les degudes pinces i prevencions. Per tant, pel que fa a cos vocal, potència i fins i tot diria que amplitud del registre, el “heldentenorisme” de Hilley està fora de tot dubte, ara bé, estareu d’acord amb mi que a un cantant cal demanar-li o fins i tot exigir-li que amb les notes també seria bo expressar, modular, seduir i enamorar, oi? El motiu pel qual el públic de Viena, teatre de prestigi i coneixedor del repertori wagnerià com pocs i per on han passat i passen els millors dels millors, el bravegen amb entusiasme, és una incògnita i tenint en compte que això ja ha succeït anteriorment amb cantants tan efímers com Lance Ryan o Wolfgam Schmidt de penós record, ja no m’estranya res, però el problema deu ser meu.

El volum corporal a banda de preocupar-me tant com succeïa amb Botha, fins a fer-me patir, li impedeix de moure’s amb naturalitat i ser un actor creïble. És un hàndicap que ja hem après a superar amb altres cantants de dimensions elefantíaques que canten bé, però si el cant no acompanya, l’esgotament que em produeix una veu que va llençant notes a tort i a dret, a vegades amb encert i altres denotant mancances tècniques prou evidents, sense lligar-les i donant sentit al conjunt, m’acaba interessant poc i, per tant, totes aquelles esperances de trobar un tenor que sigui capaç d’emmirallar-se amb els referents, es va esvair fins i tot abans d’arribar a la segona escena del primer acte. És un tenor encara jove amb possibilitats de millora si es deixa aconsellar per bons mestres i pels directors d’orquestra que no haurien de permetre segons que, tot i que ja no sé si hi ha directors operístics que entenguin de veus i cant que facin aquesta tasca amb els cantants i tampoc sé si hi ha cantants que admetin lliçons de directors d’orquestra. Això he llegit que succeïa abans, però em costa imaginar aquesta complicitat i humilitat d’uns i altres en l’actualitat.

El Landgrave de Gunther Groissböch és modèlic i sembla haver superat els problemes que va mostrar en les recents representacions de Lohengrin al Liceu. No és un baix rotund, ja ho sabem, però la veu consistent i el cant expressiu, juntament amb els seus bons dots d’actor, van fer que la seva prestació em semblés magnífica.

Wolfram havia de ser Ludovic Tézier, en aquesta magnífica ampliació del repertori que porta a terme el baríton francès, amb els rols wagnerians i ben segur hagués estat meravellós, però aquelles sobtades malalties que no només succeeixen als cantants que venen a Barcelona, el va apartar del projecte i en el seu lloc va cantar el rol el baríton Martin Gantner. Res a dir a la seva prestació més que correcta, però només això, no memorable.

Malin Byström (Elisabeth) Produccio de Lydia Steier a la Staatsoper de Viena

En canvi, la Elisabeth de la soprano sueca Malin Byström sí que em va semblar molt més que interessant. La veu és densa, el color càlid i el fraseig és magnífic, interpreta amb molta convicció i, per tant, l’aproximació de la càmera només fa que enaltir una actuació esplèndida, tant en la seva sortida, com en el duo i l’important concertant que tanca el segon acte on convenç per la forta personalitat que desprèn. En el tercer fa una pregària continguda i cal dir, que ben acompanyada per Jordan, creant un moment de recolliment agraït abans de les canonades del relat de Roma a càrrec del nou heldentenor. Mai em decep aquesta soprano que encara no ha debutat al Liceu.

Venus és la mezzosoprano russa Ekaterina Gubanova, una habitual als teatres de mig món en tots els repertoris imaginables. Veu molt adequada i figura de vedet admirable, com li marca la producció, ara bé, i a no sé per exigències de la direcció de Jordan, li manca aquella seducció eròtica que va saber fer tan bé la Bumbry a Bayreuth. En algun moment Venus i Tannhäuser, i ja em perdonareu “l’exageració exagerada”, sembla que ens trobem més que a punt de copular, de fer bon negoci a la subhasta del peix d’Arenys.

En els rols importants però menors de Walther (Daniel Jenz), Biterolf (Simon Neal), Heinrich (Lukas Schmidt) i Reinmar (Marcus Pelz), tots ells membres habituals de la companyia vienesa, solventen amb plena adequació vocal, els seus reptes. Professionalitat sense màcula.

El rol del jove pastor va anar a càrrec de Ilia Staple, soprano coloratura amb veu d’escolaneta, molt aplaudida perquè bàsicament ho va fer bé.

El pastoret de Tannhäuser d’Ilia Staple segons la producció de Lydia Steier a la Staatsoper de Viena

Pel que fa a la producció de Lydia Steier és desconcertant, per tant, res fora de l’esperat i habitual.

El primer acte està situat als embogits anys 20 del segle passat, en un bordell cabaret d’impacte immediat i amb els habituals estereotips de dracs, senyors amb barba, cotilles i talons alts fent de les seves, senyores prominents i tota la societat benpensant deambulant per l’escena amb l’aparent “joie de vivre” que s’espera d’un venusberg desenfrenat. Aquest particular Venusberg no fa presagiar res del que veurem després, però suposo que inspirada en la celebrada producció (no pas per mi) de Tobias Kratzers a Bayreuth en el mateix títol, res és el que sembla i ja en el solo de corn anglès  en la mutació d’escena del primer acte, surt la solista instrumental vestida de pallasso sobre un cotxe infantil que per a més inri, sembla una autocaravana (més inspiració de la producció de Bayreuth, impossible), i ja vaig començar a arronsar el nas. En aquesta ocassió el pastoret queda suspès a l’aire en una mena de figura angelical idealitzada del Jugendstil vienés, molt decorativa, si, però no li busqueu possible explicació més enllà de la purament estètica. Buidor diria jo. L’entrada de Landgraf i els cavallers, en canvi, no ens aporta res excepcional que ens permeti neguitejar-nos i l’escena esdevé anodina, fosca i poc rellevant fins el darrer compàs abans d’abaixar el teló que hi ha una mutació on descobrim una estructura arquitectònica que ens portarà a la sala destinada a fer el concurs de cant, ja en el segon acte.

Tannhaäuser acte 2n Producció e Lydia Steier per a la Staatsoper de Viena

Aquesta sala torna a ser una mena de cabaret, ara amb taules, cadires i un petit escenari amb un decorat que recorda l’escenografia tradicional d’Otto Schenk pel MET, però ara ja ens trobem als anys trenta del segle XX, amb aires preocupants de la immediata pujada al poder del nazisme. Curiosa i interessant proposta la de la directora d’escena, associant Venus als embogits i llibertaris anys 20 i a la casta Elisabeth amb la societat que va entronitzar a Hitler, amb presència de nobles, burgesos, militars i membres de l’església entre els presents, que en l’acte anterior es “distreien” en el món del plaer i ara s’escandalitzaran davant el cant de Tannhäuser, al respecte.

Uns passos de ball a la manera de Ginger & Fred a càrrec de Byström i Hilley només pot que provocar hilaritat i una vegada iniciat el concurs de cant, veure els seus participants vestits de reis de joc de cartes de Fournier amb les seves corresponents perruques, atempta la meva paciència estètica portant-me fins al límit.

Si el plantejament dels dos primers actes el compro amb reticències, el del tercer situat ja en una època acabada la Segona Guerra Mundial i situats en un lloc indeterminat, fosc i amb uns personatges situats als laterals de l’escena, entre pantalles de televisió o ordinadors primerencs em desestabilitza i em treu definitivament de l’intent de comprendre el que se’m proposa, petons de Tannhäuser a Eschenbach inclosos. No ho he entès i potser necessito llegir prèviament el manual d’instruccions de la senyora Steier per donar la meva conformitat, cosa que ja us dic ara, que em nego a fer amb ella i tots els pretensiosos directors i directores que ens han  d’explicar les seves producció a base de prèvies, ja que no serà possible entendre’ls seient a la butaca verges de qualsevol explicació.

La meva conclusió: Tannhäuser no tria ni a Venus ni a Elisabeth, i per tant mort sense el plaer i sense el perdó, només és la santa, que un cop morta torna a aparèixer de manera rutilant vestida de blanc baixant de manera molt cinematogràfica les escales, sense cap vara florida dels peregrins que tornen de Roma i la que suposo que vol fer-nos entendre que ella i el món que representa són els triomfadors/redemptors. Una visió pessimista, certament. Jo ho he entès així i em preocupa.

Una producció més que no em satisfà, amb coses a tenir en compte i altres que no aporten res de nou, amb cantants que posen en evidència una vegada més la precarietat actual i un tenor que aquí al Liceu, espero que amb Tristan, un rol que ha cantat bastant, em tregui el regust amarg que m’ha provocat en aquest Tann vienès.

TANNHÄUSER
Richard Wagner

Landgrave Hermann: Günther Groissböck
Tannhäuser: Clay Hilley
Wolfram von Eschenbach: Martin Gantner
Walther von der Vogelweide: Daniel Jenz
Biterolf: Simon Neal
Heinrich der Schreiber: Lukas Schmidt
Reinmar von Zweter: Marcus Pelz
Elisabeth: Malin Byström
Venus: Ekaterina Gubanova
Young shepherd: Ilia Staple

Cor, orquestra i cos de ball de la Staatsoper de Viena

Direcció musical: Philippe Jordan
Direcció d’escena: Lydia Steier
Escenografia & Video: Momme Hinrichs
Disseny de vestuari: Alfred Mayerhofer
Coreografia: Tabatha McFadyen
Disseny de llums: Elana Siberski