Julia Lezneva, Giovanni ANtonini i Il Giardino Armonico al Palau de la Música Catalana, dimarts 10 de març de 2026. Foto IFL
Possiblement, el concert d’ahir al Palau de la Música Catalana sota el cicle de grans veus, protagonitzat per la soprano russa Julia Lezhneva i Il Giardino Armonico sota la direcció de Giovanni Antonini sigui el millor concert de la temporada o fins i tot del 2026 a Barcelona, i això que tot just no som ni a mitjan mes de març, però és que el que ens varen oferir ahir i sobretot, com ens ho varen oferir és d’aquells concerts que marquen una fita i per descomptat entren a formar part dels “jo hi era” quan el recordem com a referencial d’aquí a uns anys.
En principi un concert dedicat íntegrament a Antonio Vivaldi, amb la simfonia de L’olimpiade i tres concerts del “prete tosso” per deixar reposar a la soprano que va interpretar 10 àries de les seves òperes. Com que el triomf va ser dels que es recordaran durant molt de temps, la soprano i l’orquestra, cal remarcar això perquè en un concert a piano és habitual que la generositat del cantant sigui més gran, però que en un concert amb orquestra es regalin sis propines, que no bisos, perquè no va repetir res del que havia cantat, ja denota l’excepcionalitat, a banda de la generositat de la vetllada.
Una vetllada musical que es podria resumir amb una excepcional demostració del virtuosisme expressiu i això tant serveix per a ella com per a l’orquestra, ja que l’excel·lència ha estat repartida en una comunió poc habitual en un concert de gira.
Lezhneva té entre altres inqüestionables qualitats, un do que la fa excepcional i és aquesta capacitat d’utilitzar la tècnica per a expressar i comunicar el que canta, en lloc d’un recurs només per enlluernar. En el cant barroc la majoria dels cantants tenen la tècnica i el virtuosisme per a fer totes les exigents entremaliadures vocals que se’ls demana, molts i moltes, els bons, ho dominen i en fan ús amb espectacularitat circense, els més bons, i Lezhneva al capdavant, sobrepassen aquest parany utilitzant aquest virtuosisme tècnic com a vehicle per transmetre les emocions amb sentiment, no només en els largos melangiosos, sinó també en els endimoniats prestos on tant es poden posar en evidència els moments de furor o ira, per exemple, com els d’exultant alegria, i això que en tants i tantes queda com un exercici perfecte, però mecànic, en Lezhneva que no sempre s’ajusta a la perfecció volguda, esdevé pur sentiment que trasbalsa, emociona i dona sentit a què interpreta fent que el públic respiri i visqui amb ella i els músics, el que el compositor ens vol transmetre i això, amics i amigues que em llegiu, és per a mi, la perfecció.
Lezhneva té un instrument limitat, no tant en extensió, tot i que la zona sobreaguda s’endevina més precària que anys enrere, ja que l’apunta, hi arriba, però sovint de puntetes, sense aturar-se gaire, però ha guanyat amb centre i fins i tot en greu, així i tot, aquesta zona greu quan és persistent en àries que no s’adeqüen a la seva vocalitat, la posen innecessàriament al límit, com va succeïr sobretot en “Anderó, voleró, griderio” l’ària que canta Orguille a l'”Orlando finto pazzo”, una ària destinada a una contralt que ella mai hauria de cantar. Tret d’aquesta incomprensible tria el desplegament que va fer ja només en la part “oficial” del programa, és una cosa excepcional que recordava els millors anys de la Bartoli abans d’esdevenir una metralladora mecànica “parodia di se stessa”. El control de la respiració, l’agilitat d’una veu que recorre totes les octaves imaginables, amb trinats i rulades, algunes sense cap mena de xarxa protectora perquè les va fer a cappella i sense la sensació que allò fos un circ, perquè sense adonar-nos somrèiem i ploràvem amb ella, se’ns encongia el cor o exhalàvem entusiasme, prova fefaent que el que estàvem fruint no podia estar més allunyat del virtuosisme mecànic i prou.
Dos moments màgics abans de les propines: A la primera part l’ària d’Irene de Bajazet “Sposa son disprezzata”. Ja amb la veu plenament a lloc i degudament escalfada, va mostrar més projecció, amb un centre molt càlid que li va permetre utilitzar el poderós cant legato per commoure i envoltar-la a ella i a tot el Palau, d’aquell silenci que es respira en aquests rars moments de veritat musical. L’altra es va produir a la segona part en la delicadíssima “Zeffiretti che sussurrate”, l’ària que canta Ippolita a Ercole sul Termodonte, una delicadesa subtil, prodigiosament acompanyada per l’orquestra amb un xiuxiueig admirable que requeria un silenci de llargs segons abans de qualsevol reacció, però ella va decidir sense solució de continuïtat atacar l’ària esmentada per a contralt, que va fer malbé de cop, aquell moment sense gravetat on tots semblava que levitéssim.
Tot o pràcticament tot va ser un seguit de prodigis vocals i orquestrals, perquè Antonini i Il Giardino no ho poden fer millor, jo potser m’hauria estalviat el concert per a flautí que va tenir com a solista al mateix Antonini i que va iniciar la segona part. Potser perquè em va semblar que no calia una exhibició magnifica del director com a solista i que podia semblar a alguns, si més no, que “robava” una mica de protagonisme a la diva, però és un argument molt poc empíric, que no s’aguanta gaire per enlloc, però és el que em va semblar o és que potser el concert de flautí, no és el més inspirat dels que va escriure Vivaldi?
Després de l’ària indeguda de contralt, va acabar el concert oficial amb una altra demostració prodigiosa de l’art i el talent reunit sobre l’hemicicle del Palau, “Anche il mar par che sommerga” ària que canta el personatge de Idaspe a Bajazet.
I quan moltes haguessin acabat amb un bis, va començar la tercera part amb un altre Vivaldi emmetzinat, l’ària de l’òpera Griselda, “Agitata da due venti” que semblava que amb la Bartoli dels anys daurats, aquella manera de fer-hi front no podria mai més ser igualada i ves per on, la Lezhneva si més no, com a mínim l’iguala. I després d’aquesta primera propina, cinc Handels, cinc, començant per “Lascia la spina” de l’oratori “Il trionfo de tempo e del disinganno” del que també ha cantat “Tu del ciel ministro eletto” i “un pendiero nemico di pace”, el “So qual nave” de Broschi i “Amatae face et anquibus” de la Judita Triunfans” de Vivaldi. (Gràcies infinites Jordi Alsina per la correcció i aclariment).
Talment, semblava que com més cantava més a gust es trobava, sense cap signe de cansament i amb ganes de més, però la misericòrdia i consideració en vers Il Giardino, van prevaldre.
Un darrer detall, quan els músics es van fer l’habitual salutació entre ells per donar per finalitzat el concert, el públic els va regalar una eixordadora ovació i no n’hi havia per menys! Van estar majúsculs.
Ahir, malauradament, el públic barceloní no va estar a l’altura de l’esdeveniment i van haver de fer baixar al públic del segon pis per omplir les localitats de primer pis i platea que no s’havien venut. Incomprensible, perquè la nit va ser de Champions, sí, i la vàrem viure al Palau.
Julia Lezhneva al Palau de la Música Catalana, dimarts 10 de març de 2026. Foto IFL
I
Simfonia de L’Olimpiade, RV 725
“Destino avaro”, ària de La fida ninfa, RV 714
“Vedrò con mio diletto”, ària d’Il Giustino, RV 717
“Alma oppressa”, ària de La fida ninfa, RV 714
Concert en Mi menor, RV 134, per a cordes i baix
continu
“Sposa son disprezzata”, ària de Bajazet, RV 703
“Gelosia”, ària d’Ottone in Villa, RV 729
II
Concert en Re major “Il Gardellino”, RV 90, per a flauta, dos violins, violoncel i baix continu
“Gelido in ogni vena”, ària d’Il Farnace, RV 711
“Siam navi all’onde algenti”, ària de L’Olimpiade, RV 725
Concert en Sol menor, RV 157, per a cordes i baix continu
“Zeffiretti che sussurate”, ària d’Ercole sul Termodonte, RV 710
“Anderò, volerò griderò”, ària d’Orlando finto pazzo, RV 727
“Anche il mar”, ària de Bajazet, RV 703
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Només volia comentar que va ser un concertàs , totalment d’acord amb tú .
I una precisió : les propines no van ser 1 Vivaldi i 4 Haendel com tu escrius , van ser 2 Vivaldi , 1 Broschi , i 3 Haendel :
* Agitata da due venti ( Griselda ) , Vivaldi
* Lascia la spina ( Il Trionfo del tempo e del Disinganno ) , Haendel
* Son qual nave , Broschi
* Tu del ciel ministro elletto ( Il Trionfo del tempo e del Disinganno ) , Haendel
* Un pensiero nemico di pace ( Il Trionfo del tempo e del Disinganno ) , Haendel
* Armatae face et anquibus ( Juditha Triumphans ) , Vivaldi .
M'agradaM'agrada
Gràcies per la rectificació i l’aclariment. Jo et confessaré que en aquest repertori em perdo sovint amb l’autoria de les àries.
M'agradaM'agrada
Quina alegria i quina enveja!!! No podré dir “jo hi era”, però em satisfà molt i molt que ho hagueu gaudit els que si hi éreu. Tan de bo el Palau gravés aquestes funcions i els que no hem pogut anar les poguéssim assaborir encara que fos en diferit i “enllaunada”
Felicitacions!!!
M'agradaM'agrada
Gràcies, benvolgut Jaume.
Pels que sou barrocaires era una cita ineludible. Em sap greu que no hi poguéssiu anar.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias musicales de marzo de 2026 | Beckmesser
Afortunadament, puc dir “jo també hi era”. Va ser un concert extraordinari, ple d’emoció i subtilesa. Poques, molt poques, orquestres sonen com “Il Giardino” en aquest repertori. Respecte a la Lezhneva, crec que ja ho has dit tot.
Agraïr als Déus que ahir la tos, en els moments més subtils, no fes la seva aparició estelar. Potser és que tots vem deixar de respirar…
M'agradaM'agrada
Els estossecs no, però els mòbils, malauradament, si que van fer acte de presència.
Gràcies per comentar.
M'agradaM'agrada
En el meu cas, el que més em va copsar va ser l’extrema delicadesa que té en cantar, la subtilesa d’uns fiati que es van dissolent de mica en mica i continuen sentint-se gairebé imperceptibles i el sentit que li dona al fraseig d’aquells arcs melòdics en les àries lentes. Aquestes com “Zeffiretti…”, “Sposa son…” o “Anima oppresa” que, per al meu gust, és on és insuperable. En les coloratures de les àries de bravura i tot això, també: cert que és extraordinària, però és que en les altres…
Sí, realment, va ser un magnífic concert i amb un excel·lent conjunt orquestral i un programa coherent i ben triat. Valia la pena i… sí, sorprèn que no s’omplís el Palau. I no és el primer cop que passa amb aquesta soprano: recordo que l’últim cop, també extraordinari, passava si fa no fa. Vivaldi és un d’aquests autors que criden públic, segons qui ve per a barroc omple del tot (vull dir que hi ha prou públic de barroc) i ella, entenc, no és una desconeguda. Al contrari, aquest públic ja hauria de saber que és una aposta segura en aquest repertori. No ho sé pas… no ho entenc. I no crec que sigui perquè hi hagués Champions, la veritat.
M'agradaM'agrada
Gràcies, benvolgut.
Segur que no va ser per la Champions, que a més a més no es jugava a Barcelona, és el que hi ha. Si ahir enlloc de la Lezhneva hagués cantat Netrebko o Kaufmann, segur que no haguessin fet baixar tot el segon pis venut a a resta de les localitats lliures de primer pis i platea.
Ells i elles s’ho han perdurat.
Nosaltres els que hi vàrem anar, si que varen tenir una nit de Champions, malgrat el que pensi Chalamet.
M'agradaM'agrada
Em sap greu haver estat un dels que creia que seria un concert més.
M'agradaM'agrada
Amb la Leznheva això d’un concert més no s’escau. Ja ho saps per una altra vegada.
M'agradaM'agrada
Jo sí vaig estar seguint el Barça. No va ser una nit per dir jo hi era, però els preus al bar (que inclouen consumició) són infinitament més econòmics que al Palau on rara vegada es pot trobar res interessant per sota dels 25€ Si hi afegim que el públic melòman a Barcelona és el que és i que no dona l’abast a cobrir tota l’oferta (auditori-palau-liceu) em sembla comprensible l’aforament. Dit això, Lezhneva, no sent mediàtica és per a no perdre-se-la. La seva Zerlina al liceu em va entusiasmar i espero també amb ganes el seu Cherubino. Me n’alegro molt que la disfrutesiu ahir al palau i, després de llegir-vos, si hi hagués un segon concert, segur que molts faríem per ser-hi!
M'agradaM'agrada
Amb l’agreujant, benvolgut Joan, que si haguessis comprat una entrada sense visió del segon pis, t’haurien fet baixar a les “zones nobles” per gaudir-la millor i d’aquesta manera mostrar un recinte més compacte amb l’escàs públic congregat. Jo el dia abans em vaig comprar una entrada cara, a la primera fila de la circular de platea, que m’agrada molt perquè les meves cames ho agraeixen molt i no em sento tan encaixonat com en la majoria de les butaques de la “bonica” sala modernista.
Ahir i quan li has vist el cul saps si és gat o és gata, era per no perdre-s’ho, segur que haguessis xalat.
Gràcies per comentar.
M'agradaM'agrada
Gràcies com sempre per l’apunt, Joaquim. Totalment d’acord: un concert fantàstic, insuperable en aquest repertori. D’acord també, com a únic apunt, que hauria estat millor no programar “Anderò, volerò, griderò”.
Al contrari, no em va molestar gens Il Gardellino; ans més aviat em va agradar. Sense ser res de l’altre món, almenys és un concert una mica diferent dels altres. Hem d’admetre que Vivaldi va escriure una quantitat increïble de música bonica, però si no ets un especialista tendeix a confondre’s tot: el compositor que va escriure un concert 500 vegades … En aquest sentit, la exhibició de flautí ajuda, mentre que no crec que ahir pogués treure cap protagonisme a la magnífica Lezhneva, reina de la vetllada.
Llàstima que no assoleixi atreure el públic que es mereix. Esperem que nogensmenys tornin a convidar-la sovint! Els seients sense visió ni s’havien posat a la venda. Sóc dels promoguts que van baixar del segon pis, i llavors sé que érem tan pocs que estàvem tots apuntats en un mateix full. Sense cap dubte el seient més barat i més dolentot haurà sigut el meu, en primera fila de les llotges. Un seient que no és confortable, com no solen ser-ho els seients del Palau, però que si t’incomodes una mica té visió completa i una acústica que m’agrada. No vull recordar-me de quant l’hauré pagat per sentir-hi Kaufmann i Damrau. Em vaig estalviar l’Orfeo ed Euridice amb Bartoli, pel qual costava 90 €.
Com a millor concert del 2026 a Barcelona, pel meu enteniment el Palau ja té un altre candidat: András Schiff el passat 24 de febrer. Un concert de la mateixa generositat excepcional: dues hores anunciades i gairebé una tercera de propines. Un concert també d’una musicalitat profunda, diria que insuperable en el seu repertori. Confio que no seré exiliat de IFL per admetre que, si es tracta d’escollir entre les àries de Vivaldi, Handel i Broschi o les obres per teclat de Bach, Mozart, Beethoven, Schubert i Brahms, no tinc la mínima hesitació en triar les segones.
M'agradaM'agrada
Son disciplines diferents. Jo em referia al un concert vocal, no a un recital, ni molt menys un recital instrumental.
Gràcies, com sempre, per ser-hi
M'agradaM'agrada
Caram noi! Cel·lebro que anes tan be! D’aquests en necessitaria jo per a veure si em reconcilio amb el barroc. Cal destacar, tambe, la teva entrega en la redaccio del post, clarament contagiada dels interprets del concert. Aixi dona gust!
M'agradaM'agrada
Gràcies, benvolgut.
El barroc no és el que més em pirra, però els que el van fer possible, sí. Quan els intèrprets són excepcionals no hi ha res que se’m resisteixi i això que se’m fa impossible memoritzar les obres, les àries i els compositors. Bé, a Vivaldi és relativament fàcil identificar-lo, però hi ha un munt de compositors que m’és absolutament impossible identificar-los. No és el més important si quan s’interpreten commouen.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim, per compartir-ho. Entenc que sigui una vetllada fantàstica, ja m’hagués agradat gaudir-la. La veritat que disfruto molt amb el barroc, llàstima que al Liceu no es prodigui massa, al menys de forma escenificada. Salutacions!
M'agradaM'agrada
Si noi, no és l’escenari més adient per a òperes barroques, però si ens en fan any rere any alguna en versió de concert, alguna escenificada, també estaria bé, més enllà del Giulio Cesare, és clar, i si en el repartiment hi poden ser la Lezhneva amb en Fagioli, oli en un llum!
M'agradaM'agrada