Ahir es va presentar a la premsa; avui arriba puntualment el llibre (millor que el de l’Abramovich de la temporada passada), “degut” a Shirin Neshat (sí, parlem del disseny de la publicació), i demà dimecres es presenta als abonats en una sessió per invitació a la qual assistiré. No m’esperaré a fer l’apunt de la temporada 2026-2027 del Gran Teatre del Liceu, ja que demà m’ho intentaran vendre com si tot fos meravellós, i no és el cas.

L’apunt farà esment, bàsicament, de la temporada operística i simfònica, obviant la de ballet perquè no hi tinc ni coneixements ni interessos afins; ja em perdonareu, però em coneixeu prou per no insistir-hi.

Aquesta nova temporada toca (des)sacralitzar, en aquesta tossuderia genial del director artístic de la casa, Víctor Garcia de Gomar, per donar nom i cognoms a cada temporada, cosa que treu tant de polleguera a la parròquia que no vol discursos estètics, críptics i filosòfics, amb propostes artístiques paral·leles a l’activitat musical que acostumen a omplir, de manera incòmoda (diria jo), els pocs espais de descans de què disposa el teatre. Però, de mica en mica, la cosa va agafant unes senyes identitàries que a mi no em molesten tant com altres aspectes que ja anireu llegint en el llarg apunt que aquest any he dedicat a la nova programació.

Dues sobtades glopades em venen sense pensar-hi gaire: la primera, de luxe vocal (amb molts matisos), i l’altra, d’ocasió perduda, aquesta sense gaires matisos.

Així, a primer cop d’ull i comptant representacions operístiques, concerts i recitals, llegir que la temporada comptarà amb les sopranos Anna Netrebko, Anna Pirozzi, Lisette Oropesa, Lise Davidsen, Ermonela Jaho, Sondra Radvanovsky, Julia Lezhneva, Nadine Sierra, Asmik Grigorian i Nina Stemme, a banda dels filabarquins nacionals, fa més que goig; enveja de la sana. Llàstima que en la resta de cordes un luxe com aquest, no es repeteixi ni de bon tros, però anem a pams.

Repertori:

Impossible satisfer els somnis humits de cadascun dels abonats, aficionats, diletants, passavolants i addictes malaltissos a totes les representacions, assaigs i vistes a la sortida d’artistes; per tant, trobarem un intent d’equilibri entre la franja habitual de programació, és a dir, dels segles XVIII al XXI (sortosament), i tenint en compte que estem parlant de 13 títols, més una sarsuela, les microòperes i una Lucia.zip, que jo no incloc per raons òbvies. Dels tretze títols, tres són en versió de concert, com també ho és la sarsuela. Es podrien incloure un parell de títols més representats amb un total de vuit o deu funcions d’òpera més?

* sense saber quantes representacions es faran de la Lucia.zip

L’oferta és prou variada, si bé cal veure que el 42,59% de les representacions operístiques es concentren en tres títols (Aida, La Bohème i Die Zauberflöte).

Posats a fer percentatges, entre òperes i concerts tenim:

• Música del segle XVII: 1 concert
• Música del segle XVIII: 20 (19 representacions i 1 concert)
• Música del segle XIX: 46 (44 representacions i 2 concerts)
• Música del segle XX: 15 (12 representacions i 3 concerts)
• Música del segle XXI: 17 representacions

Repertori:

• Italià: 47 funcions
• Alemany: 26 funcions
• Català: 14 funcions
• Anglosaxó: 7 funcions
• Eslau: 7 funcions
• Francès: 1 funció

Per compositor:

• Giacomo Puccini: 21 funcions
• Wolfgang Amadeus Mozart: 19 funcions
• Giuseppe Verdi: 18 funcions
• Carme Rodríguez i Sílvia Lanao: 8 funcions
• Vincenzo Bellini: 7 funcions
• Richard Wagner: 6 funcions
• Leoš Janáček: 6 funcions
• Thomas Adès: 6 funcions
• Lucas i Tomàs Peire: 3 funcions
• Rafael Martínez Valls: 2 funcions
• Lluïsa Casagemas: 1 funció
• Georges Bizet: 1 funció
• Claudio Monteverdi: 1 funció
• Benjamin Britten: 1 funció
• Georg Friedrich Händel: 1 funció
• Nicolai Rimski-Kórsakov / Modest Mussorgski: 1 funció
• Gaetano Donizetti: ? funcions

Podríem dir que hi ha un cert equilibri, tenint en compte les preferències del públic liceista, i que la incorporació del segle XXI és una aposta ferma, valenta i necessària, també perquè aporta patrimoni propi (Lucas i Tomàs Peire, i Carme Rodríguez i Sílvia Lanao), no només de les patums internacionals (Adès).

Pel que fa a la sempre anhelada i reivindicada recuperació musical, aquesta temporada ens ofereix una agradabilíssima sorpresa amb la programació de Schiava e Regina, de la compositora barcelonina Lluïsa Casagemas i Coll (1873-1942), si bé lamento profundament que només sigui en una única funció en versió de concert. Crec que la recuperació musical necessita projectes més ambiciosos, però, en qualsevol cas, bravo! en minúscules.

Parlem de títols?

Aquí ja entrem en allò que deia al principi de les preferències personals, però voldria ser una mica més obert i espero que m’entengueu.

Aida. S’inaugura la temporada amb un gran títol, d’aquells que fan les delícies del públic convidat a la primera representació, exclusiva per a amants del postureig, les catifes vermelles, els còctels agraïts i aparèixer a les xarxes socials. Potser, després del patxum-patxum de la marxa triomfal, i quan per a mi comença el més interessant d’aquesta òpera, abandonaran el teatre per anar a sopar.

La darrera vegada que es va representar al teatre va ser el 2 de febrer del 2020. I dic jo: no seria més interessant, sense oblidar Giuseppe Verdi i la grand opéra, representar per primera vegada en francès Les Vêpres siciliennes o, com a mal menor, I vespri siciliani, absent de l’escenari del Liceu des del 5 de gener de 1975? Tornar a representar Don Carlos en la versió original francesa també garanteix espectacle i, sobretot, l’oportunitat de recuperar la versió cabdal d’aquesta òperassa, després de la darrera vegada el 14 de febrer de 2007. És clar que I masnadieri no consta que s’hagi representat mai, i Jérusalem, la versió francesa de I Lombardi alla prima crociata, tampoc. Són idees que cal recordar any rere any i que, penso, encara farien més interessant i internacionalment atractiva la inauguració.

Les 16 representacions donaran peu a múltiples repartiments i combinacions. Per a mi, les que apleguen Anna Pirozzi i Piotr Beczała són les més atractives, de lluny. Netrebko i Eyvazov em semblen poc interessants, potser la JUliana Canet i el seu equip faran bullir l’olla amb l’ex parella, però vocalment a mi no m’atrau gens, sobretot ell, tot i que ella, amb tantes possibilitats, fa temps que m’ha deixat d’interessar. És obvi que és un gran reclam, però lamento que a l’abonament no em toqui el repartiment que considero clarament millor. La resta del cast té noms plenament adients (Semenchuk, Dudnikova, Ruciński o Golovatenko). Ara bé, l’Amneris anunciada de Fiorenza Cedolins en sis representacions em sembla fora de tota lògica. Les imposicions eixelebrades dels agents artístics no haurien de ser acceptables, encara que siguin la torna d’una gran figura. La Cedolins, excel·lent en un altre temps, fa temps que va perdre l’oremus com a soprano; que ara ens vulgui fer creure que és una mezzosoprano dramàtica, com necessita el rol d’Amneris, és del tot surrealista.

La producció de Shirin Neshat (sí, la del programa de la temporada), estrenada l’any 2017 al Festival de Salzburg, no molestarà les tietes i dubto que provoqui protestes que alterin mecenes, patrocinadors, futbolistes, top models, influencers i VIPs inaugurals diversos. Pel que fa a la direcció musical, trobo incomprensible que no sigui el director musical del Liceu qui se’n faci càrrec.

I Capuleti e i Montecchi. La darrera vegada que es va representar al Liceu va ser l’1 de juny de 2016. No soc gaire addicte a Bellini, ho reconec, però potser tocaria veure Il pirata representat (la darrera vegada va ser en versió de concert la temporada 2012/2013, i escenificat quan el va cantar Montserrat Caballé la temporada 1970/1971, estrena al Liceu).

El repartiment d’aquest Capuleti l’encapçala la gran Lisette Oropesa, que després de cantar Rodelinda i la Violetta de La traviata, a banda de la participació a la gala lírica del 2024, torna al Liceu amb un rol que li escau com anell al dit. En el segon cast tindrem la magnífica Marina Monzó, clarament triomfadora de les Adina de L’elisir d’amore d’aquesta temporada. El rol de Romeo no està a la mateixa alçada, penso jo, i el Tebaldo d’Ayón Rivas, després del magnífic Rinuccio de Il trittico, ens dona una certa esperança, malgrat que a Les Arts hi va cantar un Faust que tothom va titllar de decebedor. La producció d’Adrian Noble prové de la Scala i això garanteix una certa tradicionalitat estètica, mentre que Riccardo Frizza garanteix belcantisme.

Després tindrem un fastuosa Messa da Requiem de Verdi, una obra d’aquelles que posen les masses estables de la casa sota la prova del cotó. Nicola Luisotti és tota una garantia d’espectacularitat verdiana i el quartet solista és de disc —de disc d’ara, però de disc. Amb Lise Davidsen, tan poc verdiana com imprescindible en la programació; Aigul Akhmetshina, que debuta finalment al Liceu; Freddie De Tommaso, que passa per ser un dels tenors del moment (és el que hi ha), i el baix Christian Van Horn, que també debuta a la casa. Només hi haurà dues ocasions per assaborir aquest banquet.

La clemenza di Tito torna al Liceu després de la cancel·lació de les funcions del 2020 per la COVID. La producció serà la de McVicar, estrenada a Aix-en-Provence, la mateixa de la temporada 2019/2020 (calia repetir?). En aquesta ocasió seran quatre úniques representacions amb les forces “savallianes”, és a dir, La Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations sota la direcció, és clar, del mestre Savall. El repartiment és excel·lent, amb Jack Swanson com a Tito i les grans Karine Deshayes com a Vitellia i Marianne Crebassa com a Sesto.

La Bohème monopolitzarà el període nadalenc juntament amb El trencanous de Txaikovski. Del ballet no en parlaré, però de les 15 representacions de l’òpera pucciniana, sí. Com que ja tenim La fanciulla del West i ja en parlaré quan toqui, jo m’hauria estimat molt més La Bohème de Leoncavallo, sobretot perquè el tema nadalenc persisteix i perquè l’òpera del compositor de Pagliacci no es representa al Liceu des de la seva estrena la temporada 1966/1967.

La de Puccini, o tens un repartiment de somni o jo m’estimo més passar. Sé que és un reclam de taquilla immillorable per fer calaix, però posats a fer de Víctor Garcia de Gomar (com fem tots des de casa) jo no l’hauria programat una altra vegada, sobretot perquè la darrera representació va ser el 2 de juliol del 2021i per fer calaix n’hi ha d’altres que potser fa més temps que no es fan, com: Faust (representada 1987/1988 i en versió de concert retallada indignament 2011/2012)), Hansel und Gretel (1975-1976) no és de gran repertori però és molt propicia per la canalla, Fidelio (per oblidar el desastre dirigit per Dudamel en versió de concert la temporada 2023-2024, ja que la darrera escenificada es remunta a la tenporada 2008/2009) o una Khovantxina que si més no, és absent del Liceu dedes del 2 de juny del 2007. Son ganes de tocar el voraviu, ja ho sé, però és el que em ve al cap quan veig una altra Bohème?

I és clar, veure que en el repartiment de l’estrena, el que em toca, Mimì serà Pretty Yende… perdo totes les poques ganes que em quedaven. Ja no me l’empasso en el belcanto, que era allò que en principi la va fer rellevant, però és que Mimì necessita tota una altra vocalitat. Puccini demana a les seves sopranos una carn que ella no té i una veu que en prou feicnes podria fer la Mussetta, si tingues gràcia, fer-li cantar Mimi em sembla un error monumental. Amb ella tornarà al Liceu el tenor Pene Pati després del seu èxit com a Des Grieux a la Manon de Massenet. Santes Renates i Mirella, entre altres beates, es remouran allà dalt no sabent si riure o plorar.

En els altres repartiments hi trobarem parelles més atractives, com Ermonela Jaho amb Freddie De Tommaso i Roberto Alagna, que no serà aquell Rodolfo apassionant del desembre de 1992, però segur que, amb trucs de tenor experimentat, encara ens farà posar la pell de gallina. També Carolina López Moreno tornarà després del seu debut com a Alice Ford. En la resta de rols hi ha grans noms, Rucinski (el baríton oficial de la casa), Pachón, Sara Blanch i Serena Sáenz com a Mussetta o Martín Royo com a Schaunard de luxe que bé podria ser Marcello al costat de Chaussonn com a Alcindoro i Benoit en totes les representacions. Dirigirà Sagripanti i l’escena prové del Regio di Torino, no cal que pateixin les tietes, hi haurà neu i cuffietta.

El concert d’Any Nou, aquesta bona iniciativa que esperem que es consolidi, el dirigirà el titular Jonathan Nott i comptarà amb De Tommaso i Jaho, que estran “bohemejant” a més del contratenor Jakub Józef Orliński, que debuta a la casa i els seus fans esperaran que faci cabrioles vocals i fisiques.

La visita anual de Marc Minkowski ens portarà, per un únic dia, l’única funció del repertori francès de la temporada. Cap Gounod, cap Massenet, cap Berlioz, (triguen aquest Troyens o el retorn de La Damnation de Faust), cap Saint-Saens, cap Meyerbeer, però un Bizet que, ves per on, varem veure la temporada 2018-2019. Minkowski i els seus Musiciens du Louvre disposaran de solistes de nivell: Pene Pati com a Nadir, Florian Sempey com a Zurga i Elsa Benoit com a Leïla, una soprano habitual a Munich cantant rols petits i que potser ens agradarà. Recordo que serà una única representació del repertori francès de la tenporada..

El mes de febrer s’iniciarà l’esperat Ring wagnerià amb el pròleg, Das Rheingold, dirigit per Jonathan Nott i amb la producció del sempre polèmic Tobias Kratzer que ja s’ha estrenat a la Bayreische Staatsoper. Ja vaig fer un apunt a IFL quan es va anunciar i no afegiré res més per ara.

Un recital de Sondra Radvanovsky sense determinar exactament el programa, donarà pas al retorn de La Fanciulla del West de Puccini després de les tres inoblidables representacions de la temporada ProMusica de 1984. En la temporada del Liceu, la darrera vegada que es va representar va ser la 1963/1964. La dirigirà Nicola Luisotti, és a dir, excel·lència, i la proposta escènica, provinent del Regio de Torino amb qui sembla que hem entrat en bones relacions escèniques, tot i ser correcta, està anys llums d’aquell somni escènic de Piero Faggioni. Vocalment, té l’atractiu de la soprano nord-americana en un rol que segur que li anirà molt bé al seu actual estat vocal. El verisme sempre l’ha fet bé. Per què no tenim un Dick Johnson més estimulant? Sí, ho sé, estem orfes de vocalitats heroiques de tenor, però Angelo Villari? De veritat que no hi havia cap altra opció? Roman Burdenko pot garantir, si més no, un xèrif vocalment suficient. La resta de la llarguíssima nòmina de miners està farcida de noms de la casa  que garantiran un bon equip. És sense cap mena de dubte un dels títols més desitjats.

El mes de març tindrem un concert vocal amb tres lluminàries. La Netrebko que tornarà després de l’Aida inaugural, acompanyada per Brian Jadge, segurament el Jonhson que esperàvem per a la Fanciulla i George Petean, un baríton que canta arreu i en els grans repartiments, cosa que no es cap garantia. No sabem exactament el que cantaran, però ho faran amb orquestra dirigida per Marco Armilato, que és garantia de professionalitat més que d’excel·lència, però per a un únic concert, funcionarà. Després tindrem un concert dirigit per Dudamel amb dues obres simfòniques de primer nivell, Una nit a la muntanya pelada de Mússorgsky orquestrada per Rimski i el Capriccio espanyol i la Sheherezade de Rimski-Korsakof, amb l’orquestra del Liceu, un muntatge visual d’aquells que ara ens distreuen per si ens avorrim, obra de l’artista resident la pròxima temporada, Shirin Neshat i la participació (no sé pas a on) del contratenor Cameron Shahbazi.

Seguirà un dels plats forts: l’estrena a l’Estat espanyol de The Exterminating Angel de Thomas Adès, basada en la pel·lícula de Luis Buñuel. Dirigirà com ja ho va fer en el MET, el mateix compositor i la direcció escènica serà de Calixto Bieito en una coproducció amb París. Si hi ha un director que pot fer saltar guspires amb un argument com aquest, no hi ha dubte que és Bieito. L’equip de cantants és potent i farcit de noms interessants, entre ells el contratenor Anthony Rolf Constanzo que tant ens va agradar a Akhnaten i que aquí interpretarà el rol de Francisco de Ávila, Hilary Summers (Leonorta Palma), Christine Rice (Blanca Delgado), Nicky Spence (Fernando de Npobile) o Rod Gilfry (Doctor Carlos Conde).

Una única representació de l’oratori de Händel, Il trionfo del tempo e del disinganno, farcit d’àries meravelloses, serà un necessari bàlsam a la crispació exterminadora de l’àngel, sota la direcció de Giovanni Antonini i Il Giardino Armonico, amb Anett Fritsch, Julia Lezhneva, Krystian Adam i Lucile Richardot. Un únic dia!

La temporada, que té perles amagades, llueix amb esplendor com ja he dit més amunt, amb Schiava e Regina, de la compositora Lluïsa Casagemas. Una òpera que mai s’ha estrenat perquè es va programar la temporada de la bomba (1893-1894) i va quedar en aquells calaixos farcits d’oblits injustos. Tan injustos com que només es faci un dia, en versió de concert, acompanyada a piano i al Foyer. No pot ser que confiem tan poc en el nostre patrimoni. Estic molt content que es programi i que es doni a conèixer, alhora que dona oportunitat a cantants emergents, però l’estrena mereixia més mitjans, més gosadia i més oportunitats per gaudir-la. Si no val res, quedarà en l’oblit definitiu; d’acord, però ja que s’estrena, fem-ho bé.

Aquesta propera temporada no la tenim en cap representació d’òpera, però sembla que no volen que manqui del tot i tornarem a poder gaudir de Nadine Sierra, que farà un únic recital amb piano amb un programa encara per concretar. Esperem veure la Sierra més implicada, i no aquella que ve a triomfar sense baixar de l’autocar, com deia aquell.

Un altre as, i aquest sense cap però: torna Jenůfa, la genial òpera de Leoš Janáček que sempre que es fa esdevé un esdeveniment. Dirigirà Jonathan Nott, com ha de ser en els grans moments de la temporada, i la producció serà d’Àlex Ollé (amb el Real i l’ABAO). El repartiment és de somni: Asmik Grigorian en un rol que sembla fet a mida, i la gran Nina Stemme, que va debutar al Liceu fent de Jenůfa i ara serà la Kostelnička. Amb elles, Pavel Černoch (Laca) i James Ley (Števa). Grigorian i Stemme també la cantaran al MET.

Al Liceu sembla que només hi hagi dues sarsueles possibles de l’amplíssim repertori existent: Doña Francisquita de Vives i Cançó d’amor i de guerra de Rafael Martínez Valls. La llista d’obres de Vives que es podrien programar és llarga, i el mateix passa amb altres compositors catalans. Abans, de Vives també es represnetava l’égloga lírica Maruxa (1914), però potser alguna d’aquestes altres hi podrien tenir cabuda: Don Lucas del Cigarral (1899), La balada de la luz (1900), Doloretes (1901), Bohemios (1903), El húsar de la guardia (1904), La gatita blanca (1905), El talismán prodigioso (1908), Juegos malabares (1910), La Generala (1912), Balada de Carnaval (1919) o La villana (1927), per no parlar de les seves òperes Artús (1897) y Euda d’Uriach (1900). Pel que fa a Martínez Valls, que és el que ens ocupa, també es podria fer La Legió d’Honor (1930) o L’aliga roja (1932). Ja no parlo d’altres compositors, com Pedrell, Manent, Urbà Fando Rais, Morera, Granados, Salvador Giner, Eduard López-Chávarri Marco, Pahissa, Juan B. Lambert, José Sancho Marraco, Morera o Josep Ruibas, no!, Martínez Valls i la canço d’amor i de guerra. Paciència! Si bé és veritat que al Liceu es va fer per primera i única vegada l’any 1983 per les festes de la Mercè; ara torna en versió concertant en dues úniques funcions. Fer cantar Francisca a Serena Sáenz és tan greu com la Mimì de Pretty Yende. El rol necessita un cos vocal que ara per ara Sáenz no té. El seu Aloi serà Josep Bros, potser no en el millor moment per ssumir el rol, mentre que l’avi Castellet serà Carlos Pachón, que segur que assolirà el gran èxit, la parella de comics, seràn Montserrat Seró com a Catrina (la Saénz seria també ideal) i el Baldiri de Marc Sala, potser un òptim Eloi. Dirigirà Manel Valdivieso.

Rinaldo Alessandrini i Il Concerto Italiano seguiran portant a terme el cicle de madrigals de Monteverdi; amb el de la propera temporada ja en seran vuit edicions diferents.

El mes de juny es representaran tres funcions de La rosa dels set pètals, òpera comunitària de nova creació de Tomàs i Lucas Peire, amb llibret de Blanca Bardagil. Direcció escènica d’Israel Solà i musical de Manel Valdivieso, amb un equip de cantants excel·lent. Un projecte necessari i engrescador que dona sentit d’equipament públic al Liceu.

Jonathan Nott tornarà a dirigir l’orquestra i el cor del Liceu amb el monumental i fascinant War Requiem de Benjamin Britten, que ja ens va meravellar no fa gaire. Aquesta vegada amb Irina Lungu, Allan Clayton i Christian Gerhaher com a solistes. Tot plegat, una garantia. Un únic concert.

Abans d’acabar la temporada amb un dels títols més populars de Mozart, tindrem la proposta anual de microòperes de nova creació, Òh!pera, amb obres de Carme Rodríguez i Sílvia Lanao, i també un recital d’Asmik Grigorian acompanyada per  Hyung-ki Joo al piano, amb un programa que inclourà, a més de Puccini i Bizet, repertori “poc habitual” amb obres de Sting i Lady Gaga. Toma del frasco, Carrasco!

La darrera òpera de la temporada serà Die Zauberflöte, és una altra garantia de taquilla i èxit. S’han programat 14 representacions amb dos repartiments esplèndids, dirigits per Josep Pons i amb una nova producció de Marcos Morau (La Veronal). Hi trobarem grans noms com John Relyea (Sarastro), Albert Dohmen (Orador), Sara Blanch (Pamina) i Serena Sáenz (aquí sí) com a Reina de la Nit. També Carles Pachón i Jan Antem, que es tornen a alternar com aquest any en el Belcore, ara com a Papageno i que ben segur que concluran una temporada que malgrat la mandra dels titols més previsibles, està carregaga de sorpreses i estímuls.

Continua l’aposta per cantants joves i de quilòmetre zero per interprretar rols més petits, però imprescindibles, noms com: Moisés Marin, Carmen Buendia, Núria Vilà, Pau Armengol i tants altres, en rols que no fa pas gaire eren assolits per cantants de fora.

Penso que manca una aposta més ferma per portar grans directors d’orquestra, però suposo que aquesta també és una tasca en la qual Jonathan Nott hi té coses a dir.

La temporada, a banda del programa de dansa, té els imprescindibles concerts de cambra amb els solistes de l’orquestra del Liceu, que en aquesta ocasió tindran lloc a l’Auditori del Conservatori del Liceu, més adient acústicament. Tres concerts de cambra en una proposta de millora del projecte de l’orquestra, iniciat pel mestre Pons i que el mestre Nott manté..

Hi ha coses que no m’agraden gens; me n’he deixat alguna, però he dit les que em treuen més de polleguera a nivell artístic, sobretot cantants poc adequats, més que no pas títols. Tot i això, també entenc que cal garantir la venda d’entrades, i que, per molt que a mi m’agradaria veure Die Soldaten, Guillaume Tell, Guerra i pau, Dialogues des Carmélites, Francesca da Rimini, Louise o Das Wunder der Heliane, hauran de continuar esperant.

Obvi que nio m’agradi gens l’increment de les tarifes, malfrat ser una cosa  és inevitable. Jo aquesta temporada, per 9 títols (un en versió de concert), un recital i un espectacle de dansa, he pagat un 15,66% menys del que em costarà el proper abonament amb 9 títols, dos programes de dansa i un concert.

El preu de les localitats per a segons quines propostes és escandalós. Les entrades del concert de Netrebko, Jagde i Petean són les més cares de totes, més que qualsevol òpera: de 289 € a 15 €. Les llotges centrals d’amfiteatre arriben als 370 € per localitat.

Tenint en compte els problemes de visibilitat i la incomoditat de moltes butaques, és inevitable tornar a denunciar la política de tarifes. El Liceu és massa car per ser el teatre que és. Les propostes són cada cop més interessants, sí, però els preus estan molt per sobre de teatres millors. Tenim un problema si volem omplir el teatre, sobretot en localitats de visió reduïda que superen els 100 €. I això és el que em sap més greu, fins i tot més que Yende canti Mimì o Cedolins Amneris.

I finalment, vist que Liceu+ ja no s’emetrà en directe i la fórmula de tot editat és que la preval, em penso que renunciaré a l’abonament i potser compraré, si m’interessa molt, alguna de les funcions, aïllades, si em deixen.

Tots els detalls a:

• https://www.liceubarcelona.cat/ca/novatemporada