Ahir es va presentar a la premsa; avui arriba puntualment el llibre (millor que el de l’Abramovich de la temporada passada), “degut” a Shirin Neshat (sí, parlem del disseny de la publicació), i demà dimecres es presenta als abonats en una sessió per invitació a la qual assistiré. No m’esperaré a fer l’apunt de la temporada 2026-2027 del Gran Teatre del Liceu, ja que demà m’ho intentaran vendre com si tot fos meravellós, i no és el cas.
L’apunt farà esment, bàsicament, de la temporada operística i simfònica, obviant la de ballet perquè no hi tinc ni coneixements ni interessos afins; ja em perdonareu, però em coneixeu prou per no insistir-hi.
Aquesta nova temporada toca (des)sacralitzar, en aquesta tossuderia genial del director artístic de la casa, Víctor Garcia de Gomar, per donar nom i cognoms a cada temporada, cosa que treu tant de polleguera a la parròquia que no vol discursos estètics, críptics i filosòfics, amb propostes artístiques paral·leles a l’activitat musical que acostumen a omplir, de manera incòmoda (diria jo), els pocs espais de descans de què disposa el teatre. Però, de mica en mica, la cosa va agafant unes senyes identitàries que a mi no em molesten tant com altres aspectes que ja anireu llegint en el llarg apunt que aquest any he dedicat a la nova programació.
Dues sobtades glopades em venen sense pensar-hi gaire: la primera, de luxe vocal (amb molts matisos), i l’altra, d’ocasió perduda, aquesta sense gaires matisos.
Així, a primer cop d’ull i comptant representacions operístiques, concerts i recitals, llegir que la temporada comptarà amb les sopranos Anna Netrebko, Anna Pirozzi, Lisette Oropesa, Lise Davidsen, Ermonela Jaho, Sondra Radvanovsky, Julia Lezhneva, Nadine Sierra, Asmik Grigorian i Nina Stemme, a banda dels filabarquins nacionals, fa més que goig; enveja de la sana. Llàstima que en la resta de cordes un luxe com aquest, no es repeteixi ni de bon tros, però anem a pams.
Repertori:
Impossible satisfer els somnis humits de cadascun dels abonats, aficionats, diletants, passavolants i addictes malaltissos a totes les representacions, assaigs i vistes a la sortida d’artistes; per tant, trobarem un intent d’equilibri entre la franja habitual de programació, és a dir, dels segles XVIII al XXI (sortosament), i tenint en compte que estem parlant de 13 títols, més una sarsuela, les microòperes i una Lucia.zip, que jo no incloc per raons òbvies. Dels tretze títols, tres són en versió de concert, com també ho és la sarsuela. Es podrien incloure un parell de títols més representats amb un total de vuit o deu funcions d’òpera més?
| Títol | compositor | segle | representacions | versió |
| Aida | Verdi | XIX | 16 | escena |
| I Capuleti e i Montescchi | Bellini | XIX | 7 | escena |
| La clemenza di Tito | Mozart | XVIII | 4 | escena |
| La Bohème | Puccini | XIX | 15 | escena |
| Les pêcheurs de perles | Bizet | XIX | 1 | concert |
| Das Rheingold | Wagner | XIX | 6 | escena |
| La fanciulla del West | Puccini | XX | 6 | escena |
| The exterminating Angel | Adès | XXI | 6 | escena |
| Schiava e Regina | Casagemas | XIX | 1 | concert |
| Jenufa | Janáek | XX | 6 | escena |
| La rosa dels set pètals | Peire | XXI | 3 | escena |
| Die Zauberflöte | Mozart | XVIII | 15 | escena |
| Òh!pera | Rodríguerz-Lanao | XXI | 8 | escena |
| Lucia di Lammermoor.zip | Donizetti | XIX | escena | |
| Cançó d’amor i de guerra | Martínez-Valls | XX | 2 | concert |
| Messa da Requiem | Verdi | XIX | 2 | concert |
| Concdert d’Any Nou | 1 | concert | ||
| Concert final Viñas | 1 | concert | ||
| Netrebko, Jadge i Petean | 1 | concert | ||
| Sheherazade | Rimski-Mussorgski | XIX | 1 | concert |
| Il triomfo del tempo e del disinganno | Händel | XVIII | 1 | concert |
| Madrigals | Monteverdi | XVII | 1 | concert |
| War Requiem | Britten | XX | 1 | concert |
| Sondra Radvanovsky | 1 | recital | ||
| Nadine Sierra | 1 | recital | ||
| Asmik Grigorian | 1 | recital | ||
| 108 * |
* sense saber quantes representacions es faran de la Lucia.zip
L’oferta és prou variada, si bé cal veure que el 42,59% de les representacions operístiques es concentren en tres títols (Aida, La Bohème i Die Zauberflöte).
Posats a fer percentatges, entre òperes i concerts tenim:
- Música del segle XVII: 1 concert
- Música del segle XVIII: 20 (19 representacions i 1 concert)
- Música del segle XIX: 46 (44 representacions i 2 concerts)
- Música del segle XX: 15 (12 representacions i 3 concerts)
- Música del segle XXI: 17 representacions
Repertori:
- Italià: 47 funcions
- Alemany: 26 funcions
- Català: 14 funcions
- Anglosaxó: 7 funcions
- Eslau: 7 funcions
- Francès: 1 funció
Per compositor:
- Giacomo Puccini: 21 funcions
- Wolfgang Amadeus Mozart: 19 funcions
- Giuseppe Verdi: 18 funcions
- Carme Rodríguez i Sílvia Lanao: 8 funcions
- Vincenzo Bellini: 7 funcions
- Richard Wagner: 6 funcions
- Leoš Janáček: 6 funcions
- Thomas Adès: 6 funcions
- Lucas i Tomàs Peire: 3 funcions
- Rafael Martínez Valls: 2 funcions
- Lluïsa Casagemas: 1 funció
- Georges Bizet: 1 funció
- Claudio Monteverdi: 1 funció
- Benjamin Britten: 1 funció
- Georg Friedrich Händel: 1 funció
- Nicolai Rimski-Kórsakov / Modest Mussorgski: 1 funció
- Gaetano Donizetti: ? funcions
Podríem dir que hi ha un cert equilibri, tenint en compte les preferències del públic liceista, i que la incorporació del segle XXI és una aposta ferma, valenta i necessària, també perquè aporta patrimoni propi (Lucas i Tomàs Peire, i Carme Rodríguez i Sílvia Lanao), no només de les patums internacionals (Adès).
Pel que fa a la sempre anhelada i reivindicada recuperació musical, aquesta temporada ens ofereix una agradabilíssima sorpresa amb la programació de Schiava e Regina, de la compositora barcelonina Lluïsa Casagemas i Coll (1873-1942), si bé lamento profundament que només sigui en una única funció en versió de concert. Crec que la recuperació musical necessita projectes més ambiciosos, però, en qualsevol cas, bravo! en minúscules.
Parlem de títols?
Aquí ja entrem en allò que deia al principi de les preferències personals, però voldria ser una mica més obert i espero que m’entengueu.
Aida. S’inaugura la temporada amb un gran títol, d’aquells que fan les delícies del públic convidat a la primera representació, exclusiva per a amants del postureig, les catifes vermelles, els còctels agraïts i aparèixer a les xarxes socials. Potser, després del patxum-patxum de la marxa triomfal, i quan per a mi comença el més interessant d’aquesta òpera, abandonaran el teatre per anar a sopar.
La darrera vegada que es va representar al teatre va ser el 2 de febrer del 2020. I dic jo: no seria més interessant, sense oblidar Giuseppe Verdi i la grand opéra, representar per primera vegada en francès Les Vêpres siciliennes o, com a mal menor, I vespri siciliani, absent de l’escenari del Liceu des del 5 de gener de 1975? Tornar a representar Don Carlos en la versió original francesa també garanteix espectacle i, sobretot, l’oportunitat de recuperar la versió cabdal d’aquesta òperassa, després de la darrera vegada el 14 de febrer de 2007. És clar que I masnadieri no consta que s’hagi representat mai, i Jérusalem, la versió francesa de I Lombardi alla prima crociata, tampoc. Són idees que cal recordar any rere any i que, penso, encara farien més interessant i internacionalment atractiva la inauguració.
Les 16 representacions donaran peu a múltiples repartiments i combinacions. Per a mi, les que apleguen Anna Pirozzi i Piotr Beczała són les més atractives, de lluny. Netrebko i Eyvazov em semblen poc interessants, potser la JUliana Canet i el seu equip faran bullir l’olla amb l’ex parella, però vocalment a mi no m’atrau gens, sobretot ell, tot i que ella, amb tantes possibilitats, fa temps que m’ha deixat d’interessar. És obvi que és un gran reclam, però lamento que a l’abonament no em toqui el repartiment que considero clarament millor. La resta del cast té noms plenament adients (Semenchuk, Dudnikova, Ruciński o Golovatenko). Ara bé, l’Amneris anunciada de Fiorenza Cedolins en sis representacions em sembla fora de tota lògica. Les imposicions eixelebrades dels agents artístics no haurien de ser acceptables, encara que siguin la torna d’una gran figura. La Cedolins, excel·lent en un altre temps, fa temps que va perdre l’oremus com a soprano; que ara ens vulgui fer creure que és una mezzosoprano dramàtica, com necessita el rol d’Amneris, és del tot surrealista.
La producció de Shirin Neshat (sí, la del programa de la temporada), estrenada l’any 2017 al Festival de Salzburg, no molestarà les tietes i dubto que provoqui protestes que alterin mecenes, patrocinadors, futbolistes, top models, influencers i VIPs inaugurals diversos. Pel que fa a la direcció musical, trobo incomprensible que no sigui el director musical del Liceu qui se’n faci càrrec.
I Capuleti e i Montecchi. La darrera vegada que es va representar al Liceu va ser l’1 de juny de 2016. No soc gaire addicte a Bellini, ho reconec, però potser tocaria veure Il pirata representat (la darrera vegada va ser en versió de concert la temporada 2012/2013, i escenificat quan el va cantar Montserrat Caballé la temporada 1970/1971, estrena al Liceu).
El repartiment d’aquest Capuleti l’encapçala la gran Lisette Oropesa, que després de cantar Rodelinda i la Violetta de La traviata, a banda de la participació a la gala lírica del 2024, torna al Liceu amb un rol que li escau com anell al dit. En el segon cast tindrem la magnífica Marina Monzó, clarament triomfadora de les Adina de L’elisir d’amore d’aquesta temporada. El rol de Romeo no està a la mateixa alçada, penso jo, i el Tebaldo d’Ayón Rivas, després del magnífic Rinuccio de Il trittico, ens dona una certa esperança, malgrat que a Les Arts hi va cantar un Faust que tothom va titllar de decebedor. La producció d’Adrian Noble prové de la Scala i això garanteix una certa tradicionalitat estètica, mentre que Riccardo Frizza garanteix belcantisme.
Després tindrem un fastuosa Messa da Requiem de Verdi, una obra d’aquelles que posen les masses estables de la casa sota la prova del cotó. Nicola Luisotti és tota una garantia d’espectacularitat verdiana i el quartet solista és de disc —de disc d’ara, però de disc. Amb Lise Davidsen, tan poc verdiana com imprescindible en la programació; Aigul Akhmetshina, que debuta finalment al Liceu; Freddie De Tommaso, que passa per ser un dels tenors del moment (és el que hi ha), i el baix Christian Van Horn, que també debuta a la casa. Només hi haurà dues ocasions per assaborir aquest banquet.
La clemenza di Tito torna al Liceu després de la cancel·lació de les funcions del 2020 per la COVID. La producció serà la de McVicar, estrenada a Aix-en-Provence, la mateixa de la temporada 2019/2020 (calia repetir?). En aquesta ocasió seran quatre úniques representacions amb les forces “savallianes”, és a dir, La Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations sota la direcció, és clar, del mestre Savall. El repartiment és excel·lent, amb Jack Swanson com a Tito i les grans Karine Deshayes com a Vitellia i Marianne Crebassa com a Sesto.
La Bohème monopolitzarà el període nadalenc juntament amb El trencanous de Txaikovski. Del ballet no en parlaré, però de les 15 representacions de l’òpera pucciniana, sí. Com que ja tenim La fanciulla del West i ja en parlaré quan toqui, jo m’hauria estimat molt més La Bohème de Leoncavallo, sobretot perquè el tema nadalenc persisteix i perquè l’òpera del compositor de Pagliacci no es representa al Liceu des de la seva estrena la temporada 1966/1967.
La de Puccini, o tens un repartiment de somni o jo m’estimo més passar. Sé que és un reclam de taquilla immillorable per fer calaix, però posats a fer de Víctor Garcia de Gomar (com fem tots des de casa) jo no l’hauria programat una altra vegada, sobretot perquè la darrera representació va ser el 2 de juliol del 2021i per fer calaix n’hi ha d’altres que potser fa més temps que no es fan, com: Faust (representada 1987/1988 i en versió de concert retallada indignament 2011/2012)), Hansel und Gretel (1975-1976) no és de gran repertori però és molt propicia per la canalla, Fidelio (per oblidar el desastre dirigit per Dudamel en versió de concert la temporada 2023-2024, ja que la darrera escenificada es remunta a la tenporada 2008/2009) o una Khovantxina que si més no, és absent del Liceu dedes del 2 de juny del 2007. Son ganes de tocar el voraviu, ja ho sé, però és el que em ve al cap quan veig una altra Bohème?
I és clar, veure que en el repartiment de l’estrena, el que em toca, Mimì serà Pretty Yende… perdo totes les poques ganes que em quedaven. Ja no me l’empasso en el belcanto, que era allò que en principi la va fer rellevant, però és que Mimì necessita tota una altra vocalitat. Puccini demana a les seves sopranos una carn que ella no té i una veu que en prou feicnes podria fer la Mussetta, si tingues gràcia, fer-li cantar Mimi em sembla un error monumental. Amb ella tornarà al Liceu el tenor Pene Pati després del seu èxit com a Des Grieux a la Manon de Massenet. Santes Renates i Mirella, entre altres beates, es remouran allà dalt no sabent si riure o plorar.
En els altres repartiments hi trobarem parelles més atractives, com Ermonela Jaho amb Freddie De Tommaso i Roberto Alagna, que no serà aquell Rodolfo apassionant del desembre de 1992, però segur que, amb trucs de tenor experimentat, encara ens farà posar la pell de gallina. També Carolina López Moreno tornarà després del seu debut com a Alice Ford. En la resta de rols hi ha grans noms, Rucinski (el baríton oficial de la casa), Pachón, Sara Blanch i Serena Sáenz com a Mussetta o Martín Royo com a Schaunard de luxe que bé podria ser Marcello al costat de Chaussonn com a Alcindoro i Benoit en totes les representacions. Dirigirà Sagripanti i l’escena prové del Regio di Torino, no cal que pateixin les tietes, hi haurà neu i cuffietta.
El concert d’Any Nou, aquesta bona iniciativa que esperem que es consolidi, el dirigirà el titular Jonathan Nott i comptarà amb De Tommaso i Jaho, que estran “bohemejant” a més del contratenor Jakub Józef Orliński, que debuta a la casa i els seus fans esperaran que faci cabrioles vocals i fisiques.
La visita anual de Marc Minkowski ens portarà, per un únic dia, l’única funció del repertori francès de la temporada. Cap Gounod, cap Massenet, cap Berlioz, (triguen aquest Troyens o el retorn de La Damnation de Faust), cap Saint-Saens, cap Meyerbeer, però un Bizet que, ves per on, varem veure la temporada 2018-2019. Minkowski i els seus Musiciens du Louvre disposaran de solistes de nivell: Pene Pati com a Nadir, Florian Sempey com a Zurga i Elsa Benoit com a Leïla, una soprano habitual a Munich cantant rols petits i que potser ens agradarà. Recordo que serà una única representació del repertori francès de la tenporada..
El mes de febrer s’iniciarà l’esperat Ring wagnerià amb el pròleg, Das Rheingold, dirigit per Jonathan Nott i amb la producció del sempre polèmic Tobias Kratzer que ja s’ha estrenat a la Bayreische Staatsoper. Ja vaig fer un apunt a IFL quan es va anunciar i no afegiré res més per ara.
Un recital de Sondra Radvanovsky sense determinar exactament el programa, donarà pas al retorn de La Fanciulla del West de Puccini després de les tres inoblidables representacions de la temporada ProMusica de 1984. En la temporada del Liceu, la darrera vegada que es va representar va ser la 1963/1964. La dirigirà Nicola Luisotti, és a dir, excel·lència, i la proposta escènica, provinent del Regio de Torino amb qui sembla que hem entrat en bones relacions escèniques, tot i ser correcta, està anys llums d’aquell somni escènic de Piero Faggioni. Vocalment, té l’atractiu de la soprano nord-americana en un rol que segur que li anirà molt bé al seu actual estat vocal. El verisme sempre l’ha fet bé. Per què no tenim un Dick Johnson més estimulant? Sí, ho sé, estem orfes de vocalitats heroiques de tenor, però Angelo Villari? De veritat que no hi havia cap altra opció? Roman Burdenko pot garantir, si més no, un xèrif vocalment suficient. La resta de la llarguíssima nòmina de miners està farcida de noms de la casa que garantiran un bon equip. És sense cap mena de dubte un dels títols més desitjats.
El mes de març tindrem un concert vocal amb tres lluminàries. La Netrebko que tornarà després de l’Aida inaugural, acompanyada per Brian Jadge, segurament el Jonhson que esperàvem per a la Fanciulla i George Petean, un baríton que canta arreu i en els grans repartiments, cosa que no es cap garantia. No sabem exactament el que cantaran, però ho faran amb orquestra dirigida per Marco Armilato, que és garantia de professionalitat més que d’excel·lència, però per a un únic concert, funcionarà. Després tindrem un concert dirigit per Dudamel amb dues obres simfòniques de primer nivell, Una nit a la muntanya pelada de Mússorgsky orquestrada per Rimski i el Capriccio espanyol i la Sheherezade de Rimski-Korsakof, amb l’orquestra del Liceu, un muntatge visual d’aquells que ara ens distreuen per si ens avorrim, obra de l’artista resident la pròxima temporada, Shirin Neshat i la participació (no sé pas a on) del contratenor Cameron Shahbazi.
Seguirà un dels plats forts: l’estrena a l’Estat espanyol de The Exterminating Angel de Thomas Adès, basada en la pel·lícula de Luis Buñuel. Dirigirà com ja ho va fer en el MET, el mateix compositor i la direcció escènica serà de Calixto Bieito en una coproducció amb París. Si hi ha un director que pot fer saltar guspires amb un argument com aquest, no hi ha dubte que és Bieito. L’equip de cantants és potent i farcit de noms interessants, entre ells el contratenor Anthony Rolf Constanzo que tant ens va agradar a Akhnaten i que aquí interpretarà el rol de Francisco de Ávila, Hilary Summers (Leonorta Palma), Christine Rice (Blanca Delgado), Nicky Spence (Fernando de Npobile) o Rod Gilfry (Doctor Carlos Conde).
Una única representació de l’oratori de Händel, Il trionfo del tempo e del disinganno, farcit d’àries meravelloses, serà un necessari bàlsam a la crispació exterminadora de l’àngel, sota la direcció de Giovanni Antonini i Il Giardino Armonico, amb Anett Fritsch, Julia Lezhneva, Krystian Adam i Lucile Richardot. Un únic dia!
La temporada, que té perles amagades, llueix amb esplendor com ja he dit més amunt, amb Schiava e Regina, de la compositora Lluïsa Casagemas. Una òpera que mai s’ha estrenat perquè es va programar la temporada de la bomba (1893-1894) i va quedar en aquells calaixos farcits d’oblits injustos. Tan injustos com que només es faci un dia, en versió de concert, acompanyada a piano i al Foyer. No pot ser que confiem tan poc en el nostre patrimoni. Estic molt content que es programi i que es doni a conèixer, alhora que dona oportunitat a cantants emergents, però l’estrena mereixia més mitjans, més gosadia i més oportunitats per gaudir-la. Si no val res, quedarà en l’oblit definitiu; d’acord, però ja que s’estrena, fem-ho bé.
Aquesta propera temporada no la tenim en cap representació d’òpera, però sembla que no volen que manqui del tot i tornarem a poder gaudir de Nadine Sierra, que farà un únic recital amb piano amb un programa encara per concretar. Esperem veure la Sierra més implicada, i no aquella que ve a triomfar sense baixar de l’autocar, com deia aquell.
Un altre as, i aquest sense cap però: torna Jenůfa, la genial òpera de Leoš Janáček que sempre que es fa esdevé un esdeveniment. Dirigirà Jonathan Nott, com ha de ser en els grans moments de la temporada, i la producció serà d’Àlex Ollé (amb el Real i l’ABAO). El repartiment és de somni: Asmik Grigorian en un rol que sembla fet a mida, i la gran Nina Stemme, que va debutar al Liceu fent de Jenůfa i ara serà la Kostelnička. Amb elles, Pavel Černoch (Laca) i James Ley (Števa). Grigorian i Stemme també la cantaran al MET.
Al Liceu sembla que només hi hagi dues sarsueles possibles de l’amplíssim repertori existent: Doña Francisquita de Vives i Cançó d’amor i de guerra de Rafael Martínez Valls. La llista d’obres de Vives que es podrien programar és llarga, i el mateix passa amb altres compositors catalans. Abans, de Vives també es represnetava l’égloga lírica Maruxa (1914), però potser alguna d’aquestes altres hi podrien tenir cabuda: Don Lucas del Cigarral (1899), La balada de la luz (1900), Doloretes (1901), Bohemios (1903), El húsar de la guardia (1904), La gatita blanca (1905), El talismán prodigioso (1908), Juegos malabares (1910), La Generala (1912), Balada de Carnaval (1919) o La villana (1927), per no parlar de les seves òperes Artús (1897) y Euda d’Uriach (1900). Pel que fa a Martínez Valls, que és el que ens ocupa, també es podria fer La Legió d’Honor (1930) o L’aliga roja (1932). Ja no parlo d’altres compositors, com Pedrell, Manent, Urbà Fando Rais, Morera, Granados, Salvador Giner, Eduard López-Chávarri Marco, Pahissa, Juan B. Lambert, José Sancho Marraco, Morera o Josep Ruibas, no!, Martínez Valls i la canço d’amor i de guerra. Paciència! Si bé és veritat que al Liceu es va fer per primera i única vegada l’any 1983 per les festes de la Mercè; ara torna en versió concertant en dues úniques funcions. Fer cantar Francisca a Serena Sáenz és tan greu com la Mimì de Pretty Yende. El rol necessita un cos vocal que ara per ara Sáenz no té. El seu Aloi serà Josep Bros, potser no en el millor moment per ssumir el rol, mentre que l’avi Castellet serà Carlos Pachón, que segur que assolirà el gran èxit, la parella de comics, seràn Montserrat Seró com a Catrina (la Saénz seria també ideal) i el Baldiri de Marc Sala, potser un òptim Eloi. Dirigirà Manel Valdivieso.
Rinaldo Alessandrini i Il Concerto Italiano seguiran portant a terme el cicle de madrigals de Monteverdi; amb el de la propera temporada ja en seran vuit edicions diferents.
El mes de juny es representaran tres funcions de La rosa dels set pètals, òpera comunitària de nova creació de Tomàs i Lucas Peire, amb llibret de Blanca Bardagil. Direcció escènica d’Israel Solà i musical de Manel Valdivieso, amb un equip de cantants excel·lent. Un projecte necessari i engrescador que dona sentit d’equipament públic al Liceu.
Jonathan Nott tornarà a dirigir l’orquestra i el cor del Liceu amb el monumental i fascinant War Requiem de Benjamin Britten, que ja ens va meravellar no fa gaire. Aquesta vegada amb Irina Lungu, Allan Clayton i Christian Gerhaher com a solistes. Tot plegat, una garantia. Un únic concert.
Abans d’acabar la temporada amb un dels títols més populars de Mozart, tindrem la proposta anual de microòperes de nova creació, Òh!pera, amb obres de Carme Rodríguez i Sílvia Lanao, i també un recital d’Asmik Grigorian acompanyada per Hyung-ki Joo al piano, amb un programa que inclourà, a més de Puccini i Bizet, repertori “poc habitual” amb obres de Sting i Lady Gaga. Toma del frasco, Carrasco!
La darrera òpera de la temporada serà Die Zauberflöte, és una altra garantia de taquilla i èxit. S’han programat 14 representacions amb dos repartiments esplèndids, dirigits per Josep Pons i amb una nova producció de Marcos Morau (La Veronal). Hi trobarem grans noms com John Relyea (Sarastro), Albert Dohmen (Orador), Sara Blanch (Pamina) i Serena Sáenz (aquí sí) com a Reina de la Nit. També Carles Pachón i Jan Antem, que es tornen a alternar com aquest any en el Belcore, ara com a Papageno i que ben segur que concluran una temporada que malgrat la mandra dels titols més previsibles, està carregaga de sorpreses i estímuls.
Continua l’aposta per cantants joves i de quilòmetre zero per interprretar rols més petits, però imprescindibles, noms com: Moisés Marin, Carmen Buendia, Núria Vilà, Pau Armengol i tants altres, en rols que no fa pas gaire eren assolits per cantants de fora.
Penso que manca una aposta més ferma per portar grans directors d’orquestra, però suposo que aquesta també és una tasca en la qual Jonathan Nott hi té coses a dir.
La temporada, a banda del programa de dansa, té els imprescindibles concerts de cambra amb els solistes de l’orquestra del Liceu, que en aquesta ocasió tindran lloc a l’Auditori del Conservatori del Liceu, més adient acústicament. Tres concerts de cambra en una proposta de millora del projecte de l’orquestra, iniciat pel mestre Pons i que el mestre Nott manté..
Hi ha coses que no m’agraden gens; me n’he deixat alguna, però he dit les que em treuen més de polleguera a nivell artístic, sobretot cantants poc adequats, més que no pas títols. Tot i això, també entenc que cal garantir la venda d’entrades, i que, per molt que a mi m’agradaria veure Die Soldaten, Guillaume Tell, Guerra i pau, Dialogues des Carmélites, Francesca da Rimini, Louise o Das Wunder der Heliane, hauran de continuar esperant.
Obvi que nio m’agradi gens l’increment de les tarifes, malfrat ser una cosa és inevitable. Jo aquesta temporada, per 9 títols (un en versió de concert), un recital i un espectacle de dansa, he pagat un 15,66% menys del que em costarà el proper abonament amb 9 títols, dos programes de dansa i un concert.
El preu de les localitats per a segons quines propostes és escandalós. Les entrades del concert de Netrebko, Jagde i Petean són les més cares de totes, més que qualsevol òpera: de 289 € a 15 €. Les llotges centrals d’amfiteatre arriben als 370 € per localitat.
Tenint en compte els problemes de visibilitat i la incomoditat de moltes butaques, és inevitable tornar a denunciar la política de tarifes. El Liceu és massa car per ser el teatre que és. Les propostes són cada cop més interessants, sí, però els preus estan molt per sobre de teatres millors. Tenim un problema si volem omplir el teatre, sobretot en localitats de visió reduïda que superen els 100 €. I això és el que em sap més greu, fins i tot més que Yende canti Mimì o Cedolins Amneris.
I finalment, vist que Liceu+ ja no s’emetrà en directe i la fórmula de tot editat és que la preval, em penso que renunciaré a l’abonament i potser compraré, si m’interessa molt, alguna de les funcions, aïllades, si em deixen.
Tots els detalls a:
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Ni una nota de novetat ni de innovació ( tret del títol de Buñuel ) en un programa ja previsible i molt de fer calaix durant tota la temporada. Ja fa mandra tenir any rere any els mateixos títols i ja començo a pensar que la era Shepelman va ser la millor a la que he assistit ( i això que ens va fer grans barrabassades ) precissament per programar títols ben diferents del repertori clàssic. Faré acte de presència en tan sols tres òperes realment interessants i veure a la gran Karine Deshayes que no és gran coneguda al Liceu però molt cotitzada a Europa i gran estrella del segell Bru Zane ( del que el nostre teatre podia pendre nota de com gestionar títols i veus ).
M'agradaM'agrada
La Fanciulla del West, Jenůfa, La rosa del set pètals, Schiava e Regina, Il triomfo del tempo e del disinganno, Das Rheingold, Les pêchers de perles i Capuleti ed i Montecchi no les fan cada temporada.
Aida, Bohème i Zauberflote, molt, massa sovint. Certament, aquests tres títols s’emporten el número més gran de funcions per a fer calaix i poder fer totes les altres. Per tal d’engrescar al públic, per a fer aquestes tres obres hi ha els noms més coneguts, a banda dels concerts o recitals.
Una vegada més no estem gaire d’acord.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim!
Aquest és un dels apunts que cada any, en aquesta època, espero amb més interès.
L’analisi que fas ens ho deixa tot ben mastegat per poder-ho veure amb la perspectiva que requereix.
Jo crec que ens hi veurem de tant en tant… 😉
M'agradaM'agrada
Gràcies, Rai.
M'agradaM'agrada
Crec que diu molt “l’oblit” a la hora d’opinar sobre Fanciulla…
Veurem el resultat de les funcions.
M'agradaM'agrada
L’oblit va ser un problema de copiar i enganxar del full original d’escriptura a l’entrada de WordPress, no té cap altra lectura. Es va resoldre abans de mitjanit, tan aviat me’n vaig adonar.
M'agradaM'agrada
de la temporada que yo ya conocía oficiosamente ( supongo que tú Joaquim , tambien ), un par de acotaciones o rectificaciones :
1/ Carolina LopezMoreno ( buena Liu estos días en el Palau), no debuta en el Liceo como Alice Ford en julio. Ya cantó una Butterfly en diciembre del 2024, como sustituta de última hora de la habitual canceladora ( y jeta ) Sonya Yoncheva que prefirió un concierto barroco en Versailles.
2/ Aunque el programa anuncia a Chausson como Alcindoro / Benoit en las Bohème, no sera el que los acometa ( creo que ya retirado definitivamente ), sino un viejo guerrero de la casa como Stefano Palatchi. Que te lo confirmen mañana ( yo no podré ir a la presenatcion, estaré camino de Valencia para la Salomé )
de los titulos programados y sus cantantes, seguiremos hablando. De tus comentarios interesantes siempre, hay opiniones o las habrá para todos los gustos,.
solo decir que anunciar a Cedolins y como Amneris, me ha dejado tambien helado. No porque vaya a cantar un rol de mezzo, sino porque pensaba que estaba totalmente retirada.
M'agradaLiked by 1 person
Gràcies Álex, no tenia idea d’aquesta única funció de Butterfly cantada per Carolina López Moreno.
Me extrañó ver a Carlos Chausson porqué aunque ha anunciado su jubilación muchas veces, como tantas otras no ha sido cierto, ya creía que esta última era la cierta.
Lo de Cedolins me parece absolutamente sorprendente, no tanto que ella quiera mantener su actuividad, ahora como mezzosoprano, como han hecho tantas y casi siempre con resultados negativos, como si cambiar de vocalidad fuera por no llegare a la notas agudas, sino lo que más me ha sorprendido es que el teatro la contrate para un rol tan importante.. Una cosa es venir para la Madelon o la Coigny de Chénier y otra es una Amneris. En fin, iremos comentando.
M'agradaM'agrada
Magnífic repàs a una temporada interessant, potser més que l’actual.
El llistat de sopranos és espectacular, però certament, en la resta de solistes, sobretot tenors, el nivell és més discret.
M'agradaM'agrada
Gràcies per comentar, Carles.
Potser no hi ha tants tenors del nivell de les sopranos anunciades, però si que en fanten alguns que podrien donar més prestància a La Fanciulla i a La Aida.
M'agradaM'agrada
el problema Joaquim, es que no hay buenos tenores spinto ,para roles de tanto compromiso vocal como Radamés y Dick Johnson.
Angelo Villari, es un tenor lirico spinto discreto pero si es voz adecuada .para el Dick ( ya cantò en el Liceu, 1 o 2 Alvaro de Forza)
Pienso que el bueno de Beczala por mucha nobleza que tenga su linea de canto, tampoco es un spinto para el Radamés. ( aunque por supuesto lo prefiero , antes que a berreadores )
M'agradaM'agrada
Prefiero para Radames, un lirico de calidad contrastada, antes que un spinto ordinario como son los que acopstumbran a hacer este rol. mejores que Villari, para el Dick Johson, creo que hay, el previsto en la pasada Lescaut e incluso su sustituto me parecen mejores, también Jadge. Todo sobre el papel, claro.
M'agradaM'agrada
Esperava aquest comentari i has estat generós perquè aquest any és molt extens.
És una llàstima que no coincideixin cap dia Netrebko i Beczala, penso que era la parella perfecta per aquesta òpera. Pirozzi m’agrada, però Netrebko fa aquest rol amb unes facultats i mitjans que la napolitana no té.
Hi ha una certa decepció, per la meva part, amb la Fanciulla ja que els cantants masculins estan lluny d’ella.
En el meu torn de Bohème em toca Jaho i Alagna, estic content, com també ho estic, del Rèquiem de Verdi i de la Jenůfa, de grandíssims records passats.
Però La Fanciulla serà molt difícil igualar la que menciones,, perquè allò va ser extraordinari.
No he vist mai Capuleti, la darrera vegada que es va fer jo estava fora de Catalunya i no hi vaig poder assistir.
Res a dir dels Mozart,totess dues són obres mestres absolutes i el repartiment de La clemenza em sembla fabulós.
La música d’Adès se’m fa difícil, però hi aniré ambles oïdess ben obertes i espero amb ganes l’Or del Rin.
Trobo que és una bona temporada que tots millorarñiem perque falten alguns dels pocs tenors decents que hi ha en l’actualitat. No seria més idoni De Tommaso com a Dick Johson que com a Rodolfo? Per què no venen Berheim o Tetelman?
M'agradaM'agrada
Gràcies, Jordi.
Hi ha moltes coses a comentar. Em penso que De Tommaso encara no ha cantat mai el Dick Johson i potser sí que per la manera que té de cantar-ho tot, lluiria més que com a Rodolfo.
Berheim es va enfadar amb el públic per aquell Rigoletto, que tampoc va estar tan malament i no se’l va protestar, però ell creia potser que el teatre s’ensorraria i no va ser així. És una llàstima no tenir-lo com a Werther. El mes que ve el tenim al Palau cantant el Requiem de Verdi. Pel que fa a Tetelman, no em sembla gaire desitjable, el màrqueting hi fa molt.
M'agradaM'agrada
Netrebko amb el seu exmarit! no hi aniré, després de veure-la cantar Tosca i la Gioconda tant sobreactuada i desafinada, una paròdia de si mateixa, lluny queden els temps quan va venir amb Iolanta, és una llàstima que Beczala canti Radamés ja que és un rol que no li escau, m’ hagués agradat veure’ l amb Faust o en alguna òpera eslava com Halka, Que la Radvanosky canti la Fanciulla del West ja ho va dir en una entrevista a França i també que no cantarà mai Gioconda ni Wagner i aviat només farà concerts, respecte a La Boheme de Leoncavallo que has esmentat cap nostàlgia, es pesada i totalment oblidable, molt millor seria I Zingari que està al mateix nivell de Pagliaci, grans cantants per la Clemenza de Tito , ens avorrirem amb la direcció de Savall?
M'agradaM'agrada
Beczala va fer aquell Faust fragmentat i en versió de concert al Liceu, em penso que ja no el canta. Estem d’acord que Radames no és gaire per a ell, però possiblement és el tenor que actualment el defensa millor.
Una òpera pot ser avorrida o no, depenent de les direccions, els cantants i la producció, La Bohème de Leoncavallo escoltada, no m’ho sembla, si bé no és la de Puccini i les comparacions són inevitables. L’he esmentat com a exemple de raresa interessant a recuperar, però bé podria ser I Zingari, com bé dius, o il Piccolo Marat, Le cene delle beffe, Francesca da Rimini o Giulietta e Romeo, però, hi ha cantants disposats a assumir el repte? Tenors, sobretot, em penso que no.
Savall ens va avorrir molt en aquell Cosí desgraciat, tant per culpa seva com per la de Flotats. En aquesta Clemenza estarà millor, li va més l’obra.
Gràcies per dir-hi la teva.
M'agradaM'agrada
Si, ben mirat, de títols repetidíssims hi ha tres, que no són tants; la resta no són tan habituals. Reconec que el que m’ha fet més il·lusió és Schiava e regina: quan van trobar la partitura i es va començar a estudiar, van fer, en un dels concerts que es feien quan hi havia la temporada d’òpera del Teatre de Sarrià, algunes àries, amb piano, i no estaven gens malament. Potser no sonaven innovadores (la va escriure cap als 1880 i pocs), però sonaven bé. Entenc que, en no conservar-se més que la reducció per a piano, es faci així, però que només es faci un dia i al Foyer… no sé, sap greu. Però també és cert que potser ni s’omple, vist l’interès de la majoria del públic liceístic.
Interessant també l’òpera comunitària de Sant Andreu, la d’Adès, tornar a vells coneguts que fa temps que no vèiem (Jenufa o La fanciulla), començar un Anell que promet… Potser si es programa Cançó d’amor i de guerra pel centenari. l’any vinent s’anima el Liceu i ens fa La villana, que fa cent anys el 27 i és un Vives d’allò més operístic (i al 28, El giravolt de maig i el 29, ja ho veurem).
Hi ha repartiments interessants, com ja heu dit. Curiós que després d’un Anduaga tan present últimament, no estigui cap dia la temporada vinent. I repartiments amb enigmes com un Chausson que semblava retirat, una Cedolins que si fa no fa o un contratenor en un concert amb peces purament simfòniques.
Si és que hi ha de tot… .
M'agradaM'agrada
Sobre la Schiava e Regina hi ha molt a dir. Un treball musicològic de recuperació podria fins i tot fer una orquestració, ni que fos per a orquestra de cambra, que dignifiques aquesta estrena al Liceu, i per descomptat, el Foyer no és el lloc.
El projecte de l’òpera comunitària és una de les propostes més interessants, positives i engrescadores de la temporada. Després de la gata perduda, una experiència catàrtica, ara toca la del meu “poble”, si escric barri i em llegeixen, em posen una denúncia 🙂 Això crea vincles amb el teatre, que em semblen molt més fructífers que els Under 35, que em sembla que a preu de ganga ofereix, amb regals addicionals, un producte per a un públic que, per anar a veure a Rosalia, Lady Gaga, ‘ ultimo de la fila o qualsevol altre dels “seus”, paga un preu que quadruplica el del Liceu. És lògic?
Tant de bo cada any se celebri un aniversari del patrimoni, però no serà i ho sabem.
Pel que fa a Anduaga, quasi et diria que millor, perquè hi ha una mena de prevenció i fins i tot “animadversió” per una part del públic contra el tenor basc, que potser demana una mica de repòs per trobar-lo a faltar. M’explico? Crec que la seva agenda, cada vegada més farcida, impossibilita que el tinguem en el cartellone.
Els dubtes de Chausson (ja diuen que Palatchi serà qui cantarà els rols que s’anuncien amb ell o el contratenor en un concert d’obres sense solista, no es van desvelar ahir en la presentació de la temporada als abonats.
M'agradaM'agrada
Em sap greu haver perdut la il.lusió que tenia per saber no ja les temporades, sino els rumors. Em faig gran! Ara la veritat és que m’és una mica igual saber si es programarà Bohème o Butterfly, Flauta o Noces o Lucia i/o Norma. Resignat a acceptar Jenufa o Clemenza com exòtics, la propera temporada escenificats a mi m’aporta Capuleti e Montecchi, fanciulla i un inesperat Adès, que seguirà la tradició dels composers in person.Que duri! Vista però la temporada del Real prou content amb el que veurem a les Rambles i escoltarem en concert. Tampoc dubto que, com deia la Trinca, hagin portat a Barcelona les millors cuixes del món però els dobles ( i triples) repartiments com sempre son a la cistella de les que són SCR, amb l’excepció de Marina Monzó al Bellini a qui no coneixia i de qui, de no ser per l’apunt de l’Elisir, m’hauria perdut la seva Adina. Gràcies! El teu anàlisi de la temporada és com sempre molt interesant. En faré una 3a lectura abans de decidir-me a complementar el meu abonament. Tant de bo Madrid tingués un blog així!
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joan, a la vida, a banda de l’òpera, hi ha més coses que ens han d’il·lusionar, i si això és fer-se gran, no t’amoïnis, passa amb els anys 😉
Jo penso que la comparació permanent amb el Real, no convé, i potser pots incorporar visites a Les Arts, que no sembla que et motiví gaire i ho tens més a prop, i ofereixen programes molt interessants.
Segurament a Madrid hi ha algú que fa un blog o potser un pòdcast, que ara és el que es porta, similar al que faig jo. La teva madriditis em comença a preocupar 🙂
Gràcies per comentar i aportar.
M'agradaM'agrada
Espléndido y exhaustivo repaso a la programación 2026-2027.
Es imposible satisfacer a todo el mundo, pero me parece que en el Liceu se ha e un esfuerzo por intentar equilibrar y todos tengamos nuestro momento. Hay calidad y nivel vocal.
No iré a todo porqué me pilla a una cierta distancia, pero seguiré tus publicaciones con interés.
Los blogs ya no están de moda, pero este es un punto obligado para detenerse.
M'agradaM'agrada
Gracias por seguir el blog, Wolf.
Es imposible satisfacer al 100% a todos los aficionados que asistimos al Liceu, y lo mismo debe suceder en todos los teatros. El esfuerzo por satisfacer a todos es marca de la casa, en eso Matabosch dejó el listin bien alto y marcó el camino a seguir.
Tres títulos del repertorio más trillado que concentran casi el 50% de las representaciones de toda la temporada, si se logra un alto porcentaje de la venta, permite que en aquellos títulos “poco” comerciales también se puedan programar y yo desearía que esos fueran los míos, como tu desearas los tuyos y ahí los sueños, sueños son. Si cada año cae alguna de las íntimamente deseadas, ya me doy por satisfecho.
Por lo que se refiere al blog, se que ya no están de moda y la gente no quiere leer y si los posts son largos, aun peor. Ahora vende el podcast, menos esfuerzo, todo a ser posible más visual o auditivo, pero a pesar de haber recibido alguna oferta más o menos seria de hacer un podcast, yo de momento sigo prefiriendo el blog.
Un placer contar con tus visitas y comentarios.
M'agradaM'agrada
Jajajaja no, jo crec que enguany seran els de Madrid qui tindran barcelonitis, diria que per primer cop des del liceu post-Matabosch! Madrid és que té moltes i bones exposicions que procuro no perdre’m i combinar-les amb òpera i Zarzuela. No soc un crack amb internet, cert, però una disecció de la Temporada del Real com la que has fet tu del liceu no l’he llegida enlloc. Articles i refregits sí, a dojo! A veure què programa Les Arts enguany, perquè Oviedo tampoc suma ( bé, sí una Stuarda però la del real era coproduïda amb el liceu i suposo que l’acabaran portant aquí )
M'agradaM'agrada
Madrid ofereix una oferta cultural important, a banda del Real hi ha molt per escollir, musicalment, teatralment i d’exposicions i esbarjo, cert, però això segurament ho afegeixes al reclam “Realístic”, i si aquest no és prou atractiu queda la resta, però ja deixa de ser tan atractiu. És així?
A Les Arts ara hi ha una Salome que es veu que és imperdible….ahí lo dejo.
M'agradaM'agrada
de la Salomé referida y recién llegado de la funcion de anoche día 29, vengo levitando y recomiendo a los operófilos y straussianos especialmente, escapadita ya quedan varias funciones.
Lo de la Orquesta de les Arts ( la mejor sin duda de los teatros españoles ), con un excelente Gaffigan concertando, es propio de los mejores teatros centro europeos musicalmente hablando. Intensidad, coordinación de todas las secciones, brillantez, suavidad cuando es precisa. Que emocionante funcion la de anoche con la Salomé ! ( con además, una Mickneviciute estelar, vocal e interpretativamente ,intensa en todo momento , bien acompañada por el Jochanaan de N. Brownlee, notable y expresivo barítono que esperemos ver en los próximos Wotan liceisticos ).
La producción de Michieletto, no molesta aunque compleja y cargada de simbolismos no siempre fáciles de entender .
Por cierto y volviendo al Liceu, habemus lio en prespectivas con las Bohème de enero 2027 y que Víctor Garcia de Gomar debería clarificar : no es possible que en casi las mismas fechas de enero, el tenor Pene Pati cante el Rodolfo en el Liceo y en la Semper Òper de Dresde.
Ese “ don de la ubicuidad con viajes de ida y vuelta Dresde/ Barcelona”, no me los creo. O el Liceo o bien la SemperOper, no anuncian o no dicen la verdad. Yo ya empiezo a escamarme antes de tiempo, con los programas anunciados
M'agradaM'agrada
Gracias por la mini crónica valenciana.
Ayer hablava con una amiga valenciana y no es la primera persona que me dice lo mismo, que para ella la orquesta que es fenomenal, como sabemos todos, no está bien dirigida y que el volumen es excesivo y que no hay matices, todo es forte o ensordecedor.
Si en alguna cosa se ha caracterizado Victor Garcia de Gomar en las últimas temporadas es por conseguir que haya los mínimos cambios posibles en los repartos anunciados y que cuando eso sucede por los motivos que sean, los cambios siempre han sido de calidad o incluso mejores, por lo tanto espero que sea así y no empezar a especular en teor´çias conspirativas.
Los cantantes muchas veces se aseguran, ante la falta de un contrato firmado y eso no depende del director artístico a no ser que sea también director general, de anunciarse en dos sitios y asi se aseguran el tiro. Yo a esos no los contrataba más, cómo a los que a última hora deciden cambiar por otra opción mas bien pagada y sin ensayos de por medio, como fue el lamentable caso de Kaufmann.
M'agradaM'agrada
Como el sistema no me deja responder a tus comentarios vía tus conocidos valencianos de que la orquesta de les Arts de que la orquesta “ suena todo en forte o con exceso de volumen”, interpreto que deben referirse a otras óperas concertadas en Les Arts, no en esta Salomé concretamente.
No hace falta decir que Salomé es una ópera de orquestación intensa , pero lo que yo escuché la semana pasada, niexcesivo volumen ni todo en forte, todo lo contrario bajo esta notable batuta de Gaffigan que si matizó y mucho. La orquestación es la que es y de hecho, Mickneviciute especialmente y Brownlee, casi siempre sobrepasaron el volumen orquestal empleado; es decir, sus voces no fueron tapadas en ningún momento por la gran orquestación straussiana.
M'agradaM'agrada
Se referían precisamente a esta Salome i a ka dirección poco matizada de Gaffigan en comparación con aquella inolvidable de Mehta.
M'agradaM'agrada
Ja ja ja justa la fusta! Però el teu és un blog d’òpera… A veure la programació del teatro de la Zarzuela, perquè la propera temporada el que és el real en cap de setmana, si m’agafa a Madrid per alguna altra cosa, vale però anar-hi expresamente, no pas.De moment vaig fent el cal.lendari a estones perdudes entre el llibret del liceu i aquest extens apunt amb tot el que va comentant la gent. Gràcies!
M'agradaLiked by 1 person
Com sempre, una gran feina.
Aquesta serà la meva segona temporada com a abonat i la quarta d’ençà que vaig iniciar al món de l’Òpera.
Per una banda, entenc molt bé a tots el que es cansen de veure «els mateixos títols», com per exemple una altra Bohème. Però, en el meu cas; en tinc vint anys, poder veure-la per primer cop, és tota una experiència i s’ha d’agrair. Trobo molt bé la tasca de reprogramar clàssics més sovint, perquè donen oportunitat a aquelles noves persones a poder presenciar-la al teatre.
També, s’agraeix el fet de programar títols menys casuals com la Fanciulla que tinc entès que fa uns quaranta anys que no es representava, o, per exemple, un Exterminating Angel que mai s’ha sentit.
En general, penso que la temporada és molt variada i hi ha una mica de tot per acontentar. Coses noves pels de tota la vida, i coses més clàssiques, pels de tota la vida nostàlgics, o, pels joves que s’inicien en aquest món meravellós i fantàstic de l’òpera.
Potser quan tingui seixanta anys i porti 5 Exterminating Angel i 15 Bohèmes ja reclamaré un Mahagonny fins a la sacietat. (Que amb la nova era de Nott, el podrien portar; tinc entès que la va dirigir).
En conclusió, jo estic molt agraït a en Víctor per la seva tasca i a vostè, Joaquim, per crear aquest espai.
I no perdi l’esperança, que els joves també mirem blogs i no només sentim pòdcasts; pocs, això sí.
M'agradaM'agrada
En primer lloc, gràcies per comentar. En segon lloc, no em parlis de vostè, si us plau, som a casa meva i desitjaria, tot i agrair la mostra de bona educació, que em tractis de tu, d’acord?
Entenc perfectament que per a un jove, jo també ho vaig ser, la necessitat imperiosa de conèixer tot el repertori, passi pels títols més populars davant de tot, que no és pas que no ens agradin, és que els hem vist moltes vegades i moltes amb cantants potser més extraordinaris que els que se’ns proposa ara. Per a un jove, com que tot és nou, tant li hauria de fer Il Barbiere di Siviglia (una obra mestra en absolut) com Ermione (una altra obra mestra en absolut del genial Rossini) i aquest exemple val per Rossini, però també per a Verdi, Donizetti, Massenet, Strauss o Txaikovsli i estic segur, que el jovent té moltes més oportunitats de veure Carmen, Tosca, Traviata, Salome, Manon o Lucia, que I Masnadieri, Die Frau ohne schatten, Roberto Devereux o Esclarmonde, per posar uns de mil i un exemples possibles.
No pateixis, que veuràs moltes més vegades les imprescindibles, al Liceu i arreu, que no pas aquelles que per raons diverses no es programen. Els teatres volen, sobretot, fer calaix i amb La Traviata, encara que la cantin cantants de segona, ompliran, i amb I Masnadieri, Jérusalem o Les vêpres siciliennes (que sempre demano) hauran de fer descomptes de darrera hora, això és així de trist.
Jo en el blog sempre demano allò que m’interessa a mi i que penso que també és d’interès per a la majoria d’amants o aficionats a l’òpera, mai penso en tothom ni en el compte de resultats o en el full d’Excel que em va ensenyar una vegada el pitjor director general que ha tingut la casa, com a principal objectiu del seu mandat.
Les temporades del Liceu intenten acontentar a tothom amb nou títols representats entre 10 o 11 mesos, i això sempre és complicat. Que La clemenza di Tito sembli una raresa és preocupant, com també ho és que faci quasi cinquanta anys que no es fa La Fanciulla del West, mentre que en aquest període d’absència ens hem arribat a avorrir amb Bohèmes, Butterflys o Toscas de pa sucat amb oli. Rara de veritat i perquè és nova de trinca és l’òpera d’Adès la resta són obres de repertori. El que no pot ser és que de Verdi, que mai decep, sempre es representin els mateixos títols, i el mateix podria dir de Donizetti, amb un catàleg llarguíssim d’òperes bones, no totes, però moltes més que la mitja dotzena que veiem sempre, sí.
Els directors musicals no sé si tenen gaire veu i vot en la programació, potser el director artístic, que està geràrquicament per sobre, els té en compte si hi ha una bona relació i esperem que sigui així entre el mestre Nott i el nostre director, però en la programació hi ha sempre la suma de molts interessos, també sovint el director general hi vol posar cullerada i al final qui decideix si un títol es fa o no, lamentablement tot i que comprensiblement també, és el compte de resultats del pressupost d’una temporada que mai ha de ser negatiu.
Gràcies pel teu entusiasme, Nil i per transmetre’l en el blog.
M'agradaM'agrada
Gràcies per l’apunt Joaquim.
Jo m’he quedat bastant sorprés amb la temporada, cap a bé. He de reconeixer que hi han coses que no m’entusiasmen i son els Mozart. Li tinc encara poc entusiasme cap a ell tot i que aniré al menys a una funció de cada obra ja que és important conèixer, com bé has dit en altres ocasions, una persona culturalment inquieta ha d’anar tant a la Aida o Bohème, però també a Jenufa, Schiava e Reggina etc.
Li tinc especial interés en el camp sinfónic, sobretot el Requiem de Verdi. No perque sigui un grandíssim admirador Verdià, que també, si no perque és una de les obres més espectaculars i impactants que he sentit mai (potser la vuitena de Mahler la supera, ja veurem al juliol). També li tinc ganes de veure ja en serio a en Jonathan Nott i veure com dirigirà tant Das Rheingold, Jenufa, Concert d’any nou com també la Consagració de la primavera i el War Requiem de Britten.
He de reconeixer, que pensava que la temporada t’agradaria més. Però al llegir l’apunt entenc els motius perfectament i suposo que amb els anys em cansaré de l’Aida i Bohème tal com expliques i tindré més ganes en que facin òperes menys “comunes”. Tot i que jo ja firmaría si fesin I Vespri Siciliani, perque m’encanta.
Ara a per el Werther, vaig demà al Under35 pero obviament al Anduaga un no el pot deixar passar, sembla que va agradar molt en l’assaig pel que he vist.
Gràcies per compartir la teva opinió Joaquim!
Salutacions.
Marc.
M'agradaM'agrada
Ja hi arribaràs a Mozart, Marc, necessita el seu temps de cocció, però una vegada t’atrapa no et deixa i aleshores trobaràs altres coses que ara t’entusiasmen, supèrflues. Acostuma a passar. Cap problema.
La temporada no em desagrada, no té res que em sembli infumable, però tampoc té una cosa en particular que em sembli l’encert total, quan no té un all, té una ceba, però això em passaria arreu, no només el Liceu.
Ho anirem paint i comentant.
Ara el pròxim objectiu és el Werther, una òpera que adoro, malgrat algunes coses que sempre em fan nosa.
M'agradaM'agrada
Vaig anar ahir a la sessió Under35 del Werther i em va agradar bastant. Va ser amb el segon repartiment i poca broma amb en Matthew Polenzani. No te la veu del Anduaga però a nivell d’interpretació molt i molt bé.
Volia aprofitar per preguntar-te, en un altre comentari d’aquest apunt has comentat que l’orquesta ha millorat molt, i estic totalment d’acord, però no està al nivell de teatres de primera. Quins son aquestes coses que encara no te l’orquesta del Liceu que si que son presents en orquestes com la de la Scala. Ho pregunto des del desconeixement. Recentment vaig anar a Amsterdam i vaig anar al Concertgebouw i vaig veure la simfonia 4 de Prokofiev i Alexander Nevsky. Amb l’orquesta del Concertgebouw, el Netherlands Radio Choir dirigit tot per en Riccardo Chailly. Obviament la sonoritat era espectacular i mai havia sentit quelcom similar, suposo que la gran acústica del lloc va permetre que la sorpresa fos ben gran, ja que de referencia tinc la sonoritat del Liceu, Palau, Auditori i la Scala de Milà.
Gràcies!
M'agradaM'agrada
Si has anat a teatres alemanys (no cal els de Berlín o Munich) o si has anat a Les Arts, sabràs el que vol dir una orquestra de primera.
M'agradaM'agrada
Gràcies com sempre per l’apunt, Joaquim. Observacions molt interessants, com de costum.
Llàstima no veure’ns a la presentació de la temporada. Entenc que el brindis final no t’interessa gens, malgrat que hi sol comparèixer uns minuts el cantant. Així ha estat aquest any també, tot i que sense cap anunci de la seva arribada ni de la seva sortida.
Els melòmans som tots uns insaciables, i també és correcte estimular el Liceu a fer-ho encara millor. Sempre hi ha marge, és clar. Però, aquest any com el darrer, la meva valuació global és més positiva que la teva, encara que essencialment coincidim en tots els detalls.
Primer, no veig perquè hauríem de comptar les representacions. Sí: Aida, Bohème i Flauta representen una majoria absoluta de les funcions escenificades al Liceu (46/86). Per a mi, però, l’únic problema és comprovar si de debò en resultaran els ingressos que la direcció espera. Creuem els dits!
Per interès musical en lloc de pressupostari, prefereixo comptar els títols. No seran els que cadascú de nosaltres trobava més a faltar, però si no m’equivoco les temporades que ens separen de la darrera representació liceista de cada títol són les següents.
Tindrem 11 títols escenificats al Liceu (la Lucia comprimida ja s’envia al Port Vell): 3 són estrenes i uns altres 4 no s’han fet en la darrera dècada. Hi col·leccionaré uns cromos que encara em falten, però crec que fins i tot els que ja els tenen (els teniu?) tots 9 incloent-hi l’Adés haurien de reconèixer que objectivament és fer-ho bé. El més misteriós i menys engrescador em sembla tornar a programar ja La Clemenza di Tito. Suposo que serà un compromís amb en Jordi Savall.
L’altra qüestió on tindrem una discrepància, crec que més seriosa, és la dels preus.
Sempre es pot tornar a discutir la mapa de localitats. N’hi ha de massa cares: sobre tot als laterals del tercer pis. N’hi ha de massa barates: si més no a la segona fila central del cinquè pis, on acabo de fer-me un abonament simfònic escandalosament bonic, bo i barat.
Però el preu mitjà és normal per al que tenim, incloent-hi la pluja de sopranos de luxe. Si no m’equivoco (el càlcul no és fàcil ni ràpid pels que no estem dins de cada teatre), el preu mitjà d’un abonament al Torn A del Liceu serà de 1.520 € per a 10 òperes (una de les quals en versió concert), 2 ballets i l’Opera+.
Quins són els teatres al voltant nostre que tinguin un nivell semblant o millor? El Teatro Real de Madrid, que al torn Ópera A té un preu mitjà de 1.491 € per a 9 òperes (una de les quals en versió concert) i 1 Messiah. El Teatro alla Scala de Milà, que té un preu mitjà de 1.142 € per a 8 òperes i a més fa molt difícil abonar-s’hi: senzillament impossible per a les localitats barates. Els dos són tan cars com el Liceu, si no encara més cars. Serà que ens rodeja un parell de teatres extraordinàriament cars? No em sembla.
És igual de car el Teatro Regio de Torí quan vol pujar el llistó: el Macbeth dirigit per Muti hi tenia un preu mitjà de €156. Sembla igual de cara l’Arena de Verona: a platea, de 180 a 300 € per a una Aida amb els mateixos Netrebko i Eyvazov. No sé si acaba sent menys cara La Fenice de Venècia, amb localitats de platea entre 165 i 230 €; i diria que els seus repartiments queden sovint per sota dels del Liceu. Em sembla encara més cara la Opernhaus de Zúric: un abonament a platea són 2.139 Fr. o sigui 2.331 € per a 10 òperes, contra els 1.654 – 2.203 € del Liceu per a 10 òperes i 2 ballets.
D’acord: sempre ens quedarà París. Segurament l’Opéra National de Paris és més barata que tots els teatres citats, i alhora és molt possiblement millor també. És natural envejar el preu mitjà d’un abonament pels 5 títols que es fan al Palais Garnier, que és de només 470 €. Però no són tots els altres grans teatres de l’Europa sud-occidental que són extraordinàriament cars: és la ONP que és extraordinàriament barata. De fet és massa barata, així que ja no queda cap entrada disponible per a cap funció al Palais Garnier, excepte un concert de cambra del 28 de juny. Cal recordar també que l’ONP té un pressupost de quasi cinc vegades el del Liceu, i més que sis vegades el del qualsevol teatre d’òpera “provincià” francès, com els de Lió i Tolosa. S’enveja, és clar, però un cop més diria que París és una aberració.
M'agradaM'agrada
Gràcies, com sempre, per l’extens comentari i anàlisi.
Amb el tema tarifes mai estarem d’acord, mai.
En primer lloc, no ens podem comparar amb la Scala o París, en tot cas amb La Monnaie, però la ONP, la Scala, la ROH, Berlín o Munich, no. Els directors musicals de la Scala no s’apropen a Barcelona i un director musical és tan imprescindible com la Sierra o la Davidsen.
El Liceu té un problema insalvable i altres que va millorant, cor i orquestra no estan al nivell dels primers teatres, però hem millorat molt i espero que continuem en aquest ascens. Pel que fa a repartiments tenim bons cantants i a vegades els millors, no sempre amb un cast homogèniament del mateix nivell, però sortosament venen (bona política del director artístic). El preu que s’ha de pagar per veure’ls és el que em sembla abusiu.
Un mateix solista, parlo d’un recital o concert, a Barcelona o València, Sevilla o Bilbao, no té res a veure. Una localitat de platea a Les Arts per veure la Salome amb un cast de primeríssim teatre, costa 183 € i la visió de la immensa majoria de localitats del teatre és de 100% de visió sobre l’escenari. Una localitat de platea per a una òpera representada al Liceu no baixa de 208 (ni considero les localitats de llotges centrals del primer pis a un preu desorbitat i són loclaitats que moltes vegades les ocupen les mateixes administracuions públiques, un desgavell!). A Les Arts les entrades sense visibilitat 10 €, i al Liceu les entrades sense visibilitat van de 15 a 181 (localitats de zona 3 que no tenen cap visió costen això, per exemple les localitats de llotges de platea. I si et parlo de visió reduïda, aleshores pràcticament tots els laterals des de l’amfiteatre fins al cinquè o són de visió reduïda o nul·la, i els preus són incomprensibles, de tarifes altes. A l’assaig de Manon Lescaut estava situat en una localitat de segona fila d’amfiteatre lateral i no veia un 30% de l’escena. Pagues per seure a zones “nobles”, no per veure l’escenari. A tu això et sembla normal? El teatre és el que és, d’acord, però els preus són injustificables es miri com es miri. No quadren els números? No és el públic que ha d’assumir un preu de luxe per una localitat indigne, això és una estafa. El Liceu ja és més privat que públic, tal com va dir, com aquell que no diu res, en Valentí Oviedo a la presentació de la temporada, i això potser obliga a aquestes tarifes? Com a teatre amb participació pública molt important (49% aprox), no pot posar a la venda al preu que ho fa, localitats de mala visió, si cal, que puguin les del 100% de visió i ja veurem qui s’acaba abonant. Si les entrades laterals de segon i tercer pis les abaixen amb tarifes més assequibles potser s’ompliran o seran aquelles que ocupem nosaltres quan comprem entrades de tarifa 8 i ja ni puguem a ocupar-les, anem directament a seure allà. Creus que és millor que no es venguin que es venguin amb més possibilitat d’adquisició a preus més econòmics d’acord amb el que ofereixen? Hauríem de pagar per alló que ens ofereixenn, no pel lloc on està ubicada la localitat. I no oblidis que la immensa majoria de vegades les entrades de quart i cinquè pis ens perdem part de l’escena, i això per a mi no es prioritari, però és. Tu dius que hi ha entrades del cinquè pis massa econòmiques són una minoria comparades amb totes les altres que costen un dineral per no veure res, i el pitjor, escoltar-ho fatal.
I una altra cosa final, però important sobretot si me la diu un economista. A Paris, Milà o Zurich el nivell de renta per capita deu ser millor que a Barcelona. És així?
M'agradaM'agrada
Gràcies un cop més, Joaquim, per la teva resposta tan detallada al meu comentari.
És clar que no podem comparar-nos amb París i Milà. La darrera vegada que ho vaig mirar, fa un parell d’anys, l’ONP tenia un pressupost de 239 milions i La Scala de 123. El Liceu, amb 50, quedava molt darrere del Real (74) i fins i tot de La Monnaie (65). Em sembla extraordinari que tenim el què tenim amb aquest pressupost.
Evidentment, part de la raó és que no tenim una companya de dansa com la tenen París i Milà. Una altra part és que, com notes, Barcelona és una ciutat més pobre que París i Brussel·les, potser també que Milà o fins i tot Madrid. Doncs tota la plantilla del Liceu cobrarà uns sous menors: en parlàvem per explicar la crisi del Met. Tanmateix, crec que també és un èxit que li hem d’agrair a la direcció del Gran Teatre.
Això dit, és clar també que no tenim l’orquestra ni el cor de La Scala, tot i els grans avanços fets pels del Liceu. Però, pel que fa els directors, ja veurem. Amb tot els agraïments que es mereix el mestre Pons per la gran feina feta, no és Riccardo Chailly. Però La Scala passa a Myung-Whun Chung, que no sé si em motiva més que Jonathan Nott. Quant als convidats, tampoc no veig perquè ens haurien de causar enveja els cinc que passen per Milà fins al novembre: Maxime Pascal, Speranza Scappucci, Marco Alibrando, Michele Gamba i Daniele Rustioni.
Però tornem a la qüestió intractable de les tarifes. Entenc les teves raons, faltaria més. Nogensmenys insisteixo que la primera consideració ha de ser que no podem tenir el que tenim amb menys ingressos de taquilles. No crec que sigui cert que no es pot demanar al públic de pagar-los, però reconec sense dificultat que en això puc equivocar-me. El que considero indiscutible és que si el públic no pot seguir pagant el que paga, no podrem tenir la temporada que tenim. Absolutament no es pot exigir al contribuent que ens la subvencioni encara més que el 49%.
Absolutament, com ja deia, es pot discutir si el mapa de zones és el més adequat. Veig que tu tens conviccions molt firmes. Jo no, però et proposaré un parell de consideracions generals.
Primera: no comparteixo gens ni mica el teu rebuig del fet que a l’òpera es paga per seure a zones nobles. És així pertot arreu i a mi em sembla fantàstic. Hi ha molt públic que de debò vol la zona noble, incloent-hi uns quants amics meus. Encantat de deixar-los pagar per a aquesta noblesa i així subvencionar-nos les localitats de quart i cinquè pis!
Segona: compte que el que hom està disposat a pagar per a una localitat depèn del que costen totes les altres. Amb els preus d’ara, es venen sorprenentment bé les zones més cares. No és fàcil fer-se un nou abonament a la Zona 1, i menys encara a la Zona A. Al contrari, com ho dius i com tots sabem, si no hi ha miracle de Davidsen o Sierra (no n’hi ha mai hagut prou amb la meravellosa Grigorian) queden molt buits els laterals de segon i ni tan laterals de tercer pis.
Llavor s’hauria de fer pagar encara més pels seients millors, i reduir els preus dels dolentots? És possible, però en absolut no és obvi. Clar, pujaria la ocupació llegítima del tercer pis. Però d’on vindria? Si és nou públic, fantàstic. Si és vell públic que paga una miqueta més per millorar la seva localitat, molt bé. Però pot ser també vell públic que abandona localitats millors però més cares. Això seria una pèrdua que les taquilles del Gran Teatre no es poden permetre.
Un altre cop: no vull dir ni de lluny que el mapa de localitats actual sigui el millor. Espero que des de la direcció s’estiguin estudiant la qüestió en detall amb totes les dades que ells tenen i nosaltres no. Però sí que vull dir que no és tan senzill com mirar la ocupació i deduir que el que es ven hauria de ser més car i el que no es ven més barat.
Menys encara es pot deduir que els que no ens agrada a nosaltres hauria de ser més barat. De fet, les localitats que més s’exhaureixen amb abonaments són exactament les que menys interès tenen per a mi i crec que per a tu també. Primer, la última fila de les llotges laterals, que es econòmica però em sembla sobrevalorada en 20 €. Segon, les nobilíssimes i caríssimes llotges centrals d’amfiteatre.
M'agradaM'agrada
I amb tota aquesta anàlisi i el pressupost actual, benvolgut Giovanni, com farem possible el Liceu Mar? Amb quin pressupost? Esperem que allà el 100% de les localitats tinguin el 100% de visió de l’escenari.
M'agradaM'agrada
Personalment, estic força content amb la temporada i, si la comparo amb la de Madrid, encara més. Acabo col·leccionant un Adès, un Bellini i un Puccini, i també estic satisfet amb els títols repetits que m’han sortit al “sobre”: Jenůfa, La clemenza di Tito i L’or del Rin. El nombre de representacions de cada títol em sembla important, però sobretot el nombre de repartiments, perquè en un teatre de veus com el nostre fa que de les òperes de sempre (SCR) acabem veient alguns títols més d’una vegada per temporada. Per exemple, L’elisir d’amore només la temporada passada el vaig veure tres cops. Cançó d’amor i de guerra, en versió de concert i sense escenificar, l’hem poguda escoltar força vegades, potser no al Liceu, però sí en altres equipaments barcelonins com el Palau de la Música. Uns Capuleti e i Montecchi escenificats, en canvi, jo no els recordo.
M'agradaM'agrada
Jo tampoc no m’ho recordo, però I Capuleti e i Montecchi es va representar 10 vegades el maig-juny de 2016, amb direcció d’escena de Vincent Boussard. Al primer repartiment els protagonistes haurien hagut de ser Patrizia Ciofi i Elīna Garanča, però al final la mezzosoprano va ser Joyce DiDonato.
M'agradaM'agrada
No recordes el Capuleti de Ciofi i DiDonato de l’any 2016?
M'agradaM'agrada
Respecte a les tarifes, per la meva experiència, puc dir que molts teatres d’Europa costen menys que el Liceu, inclosos els dos teatres d’òpera de Berlín, on les platees no arriben a 150€. Altres teatres alemanys també costen menys (amb excepcions, com Dresden i potser Múnic). Viena també és mes barat i els teatres italians, tret de La Scala, Verona i La Fenice (tot i que s’hi pot trobar una entrada decent per 80/100€), també costen menys. Inclós el de Torí, quan no dirigeix en Muti, i els de Bolonya, Florència, Gènova, Roma o Nàpols. I per cert, si a Torí la mitjana pel Macbeth de Muti va ser de 156 €, estic segur que si vingués al Liceu la mitjana seria el doble. A part que, com diu en Joaquim, el Liceu té un problema insalvable i és que la meitat, o més, de butaques tenen mala visió, o gens, inclòs, per exemple, amfiteatre lateral, que si t’hi asseus mirant al front, veus el públic de l’altra banda, no l’escenari, per la qual cosa, si vols veure l’escenari has de girar el cap i acabar amb tortícolis. Per no dir dels preus que pugen i baixen segons la demanda, com si en lloc d’un teatre públic fos la llotja de peix. Però en fi, m’alegro que hi hagi gent que trobi abonaments al Liceu escandalosament bonics, bons i barats.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Daniel. Tens raó: tot el que dius és cert. Tanmateix …
A Berlín hi he estat un parell de vegades. És impressionant quanta òpera s’hi fa (els teatres són tres: Staatsoper, Deutsche Oper i Komische Oper també) i com de barates són les entrades. No és cap secret: ho paga tot el contribuent. Sol queixar-se’n regularment Bild, i ho torna a fer aquest abril (per ex. aquí). A la Staatsoper, el preu mitjà pagat per cada espectador va ser de 59 € i el subsidi estatal per cada espectador de 260 €. A la Deutsche Oper, 42 i 219 €. A la Komische Oper, 43 i 260 €. És clar que Bild és un diari sensacionalista, podem dir-ne populista també; però les xifres semblen les correctes.
És natural envejar les subvencions extraordinàries que tenen París i Berlín: dues ciutats amb tres teatres d’òpera cada una (a París, Palais Garnier, Opéra Bastille i Opéra Comique), i cada una amb un pressupost operístics que supera els 200 milions. Les envejo jo també, i tant! El que envegem, però, no ho podem també demanar com a just i necessari. Ja estic agraït al contribuent català i espanyol per proporcionar el 49% recursos del Liceu. No tinc la gosadia de demanar cap subvenció més.
Nogensmenys, puc entendre si els més agosarats en demaneu per potenciar la recuperació del patrimoni musical català, o la promoció de joves talents, o la creació d’òpera contemporània, o la introducció d’una temporada de sarsuela … Són coses que possiblement tenen més valor cultural per al país que no pas interès per al públic del Gran Teatre. Al contrari, em sembla inassumible demanar més subvencions perquè els melòmans puguem baixar als pisos nobles del Liceu a preus berlinesos.
El San Carlo de Nàpols s’assembla molt més al Liceu, però els comptes anuals no perdonen. Els de 2023 i 2024, que són els darrers disponibles, revelen les xifres següents (en milions d’euros).
És cert que els preus del San Carlo són envejables. Fins i tot no és difícil pagar menys per anar al San Carlo que al Liceu tot i anar-hi des de Barcelona. Ho he fet. Però hem de ser conscients que als preus del San Carlo no ens podríem permetre la temporada del San Carlo. A Nàpols tenen uns 5 milions més de subvencions, i un 10 milions menys de costs laborals. Amb les nostres subvencions i els seus ingressos de taquilles, el Liceu paga el personal i prou. Per muntar la temporada ens quedaria només els que ve del mecenatge i de ingressos menors com els lloguers de produccions o d’espais.
M'agradaM'agrada
Lissner està enfonsant el San Carlo, a banda de operacions molt sospitoses que fins i tot tenen en el punt de mira els contractes amb les grans figures contractades. No és un bon exemple de teatre, molt per sota del Liceu en tirs els sentits malgrat alguns repartiments que no té ni el MET, però aquí rau el desgavell.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord que el San Carlo està per sota del Liceu, encara que en el vessant econòmic és molt més a prop de nosaltres que no pas La Scala, sense mirar als galàctics de París i Berlín. També sé que va tenir uns dèficits horrorosos que el govern nacional s’està carregant amb subvencions extraordinàries. No sé si aquests desastres els va presidir Lissner, i no sé res de les seves operacions. De totes maneres, hi coincidim: el Liceu no hauria d’imitar el San Carlo.
Però qui és que ho fa bonic, bo i barat amb 25 milions de subvencions públiques?
Nàpols en té 29 i Roma 41. Amb aquestes subvencions que a Barcelona no tenim, aconsegueixen ser teatres barats, d’acord; però bons i bonics? Roma no té els repartiments estel·lars que passen pel San Carlo, i diria que prefereix fer més (amb Caracalla i tot) en lloc de fer-ho millor. Però no he anat mai a l’òpera a Roma, i potser m’equivoco.
Els mateix 25 milions de subvencions que té el Liceu els té La Fenice. Sí que és més barata, Daniel té raó: seients bons entre 80 i 150 € gairebé sempre. El ridícul és que després costa 50 € o més el desastre arquitectònic que és el nou loggione; però no fa res. Els ingressos de taquilles són un 9,2 milions, poc més que la meitat que al Liceu.
Reconec el meu biaix: com a loggionista que sóc, prefereixo la temporada, els preus i fins i tot l’edifici del Liceu als de La Fenice. Però si els habitants dels pisos de baix preferiríeu fer canvi amb Venècia, això sí que és una proposta raonable. La temporada em sembla menys bona i bonica, però és possible que tingui millor relació qualitat-preu. Ho entens tu, Joaquim, millor que jo.
Compte però que per convertir el Liceu en La Fenice caldria una quantitat bestial d’acomiadaments. Les despeses de personal de La Fenice són 18,3 milions, menys que el 60% de les del Liceu. I no és perquè els salaris a Venècia siguin més baixos, que no ho són.
M'agradaM'agrada
Només cal dir, respecte a Berlín (Staatsoper), que quan llencen la casa per la finestra és en el festival de Pasqua, les entrades es tripliquen.
M'agradaM'agrada
Gràcies, per comentar, Daniel.
Caldria dir, que la majoria dels teatres que menciones, tret de Viena o la Scala, no tenen la concentració de figures que el Liceu presenta i això es paga, però el problema no és aquest, per a mi. La quantitat de butaques amb els preus desorbitats, és poc assumible.
M'agradaM'agrada
Ja que he mirat els comptes anuals del Liceu per discutir de tarifes, afegeixo un altre comentari per aconsellar a tothom de llegir-se els de 2023-24, que són excepcionalment detallats (molt més que en anys passats, molt més que a Itàlia) i revelen informacions que és útil recordar-nos.
La més adient per a la discussió de la propera temporada em sembla el marge de cada producció de 2023-24, que és el següent (en milers d’euros).
La correlació entre el que el públic està disposat a comprar i el que ens interessa aquí in fernem Land em sembla quasi perfecta. Llàstima que sigui negativa!
M'agradaM'agrada
Visca les deficitàries !!!! 😉 i tarjeta vermella a l’afició.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim, gràcies per l’anàlisi curosa i reflxiva de la propera temporada, un apunt que ja és un clàssic que hom espera frisós cada any en aquesta casa. Jo davant de cada nova temporada tinc sempre un sentiment agredolç que comparteix moltes de les idees que ens tramets. Per una banda trobo a faltar o bé títiols que no s’ha tornat a programar o bé títols que no s’han programat mai (inclús compositors pràcticament absents). I en quant a lo que es presenta sempre celebro descobrir o reviure obres poc habituals (Fanciulla, Capuletti o Jenufa) mentre que tornar a reviure Aida, Boheme o Zauberflötte per a mi solament té sentit si el cast és singular…Me n’alegro, i molt de que es faci obra del XXI (Adés) i, com no, estic delelós que tornin a programar un altre Ring!!!!
Dit això sempre tinc dubtes quant a mantenir l’abonament o canviar-lo per un més curt i afegir-hi obres o fer un flexible..Penso i penso i al final em quedo on soc…ja està vist que som de costums.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
I el teatre, benvolgut, confia molt, potser massa, en els nostres costums, potser per això els abonaments s’han fet tan flexibles, i en això cal felicitar a la direcció.
M'agradaM'agrada
De lo escuchado parcialmente anoche por Catalunya Música ( solo el tercer acto ), muy deficiente la Charlotte que trató de cantar C.Stanek, sobre todo su dúo final de acto : voz relativamente brillante, pero rompiendo la linea de canto siempre en forte , con grito tras grito. Muy fuera de estilo
En cuanto a Anduaga , su canto poco expresivo y nada elegante como requiere el estilo de òpera francesa , parecía verismo y del malo, con incluso algunensanchamiento del registro grave, nada elegante en la voz de un lirico ligero como él ( la antítesis , del Werther que canta habitualmente Bernheim ).
en favor de ambos, Anduaga y Stanek, son debutantes en sus roles.
no entiendo los braveos a Anduaga, despues del,,,pourquoi me reveiller….
Esperemos que en teatro y presencialmente, pueda mejorar la cosa en los próximos días. Tampoco la concertación de Nánási, me gustò, combinando tempi lentos con arreones en forte de vez en cuando.
Que nostalgia de Werthers pasados!!
M'agradaM'agrada
AUnque ayer Stanek nio estuvo tan acertada como en el ensayo general, me parece muy uinjusta tu valoración, aunque quizás la retransmisión no la favoreciera, a opesar de ello, quizás sea la mejor Charlotte que he visto en el Liceu, ya que siempre ha descuidado el personaje, y cuando lo actuó (estupendamente) más que cantó, la Scotto, aquello si que era verismo fuera de lugar.
De Anduaga ya no quiero ni intentar convencerte de nada. Está clara tu postura “avant la letre”.
M'agradaM'agrada
mi opinión es parcial y solo se basa en lo escuchado por radio del tercer acto.
A ti Joaquim, realmente te convenció Anduaga?
Por supuesto que me reservo la opinión más directa cuando esté en el teatro, hoy por ejemplo con el 2o cast.
M'agradaM'agrada
Ya he respondido, creo que sobradamente, a lo que me pareció Anduaga. Para empezar de lírico ligero, nada, que tenga una capacidad para el sobreagudo, todavía, envidiable, no quiere decir que sea un ligero, no tendría ni que decirte eso a ti, por eso me extraña que lo digas. Anduaga es un lírico en toda regla, con un cuerpo vocal muy homogéneo y un registro seguro. Claro que le falta expresión, pero también le pasaba a Pavarotti (para mi). Tu análisis de lo escuchado por radio, prefiero ni entrar. El “Purquoi me réveiller” conectó con el público porqué ahí se soltó y lo hizo bien, no es Berheim? pues no, pero ya le gustaría al francés tener el color y el timbre de voz del vasco. Ya se verá como evoluciona, es su debut en el rol. Cualquier intento de comparación con Kraus me parece incluso insano. Dejemos que fluya.
M'agradaM'agrada
La memòria és feble, Joaquim; quan et facis gran te n’adonaràs! El cap sovint barreja DVDs, produccions vistes en altres teatres, etc., i tampoc soc mitòman ni d’acumular programes de mà. Sí que hi vaig ser, però no la recordava escenificada. És la veritat.Em va passar una cosa semblant amb l’Arabella de Loy a Madrid: vaig pensar “Ui… aquesta producció… jo l’he vista…”. És per això també que ara procuro deixar sempre el meu comentari a IFL de les funcions a què assisteixo. A més del teu blog amb els apunts preparatoris, etc. a la pèrdua de la meva memòria també hi ha contribuït el sobretitulat de les òperes, que quan vaig començar a veure’n a Viena no existia i m’obligava a preparar-les jo mateix amb visites a mediateques; avui amb el text projectat al teatre i amb eines com IFL, ho tinc tot tan peixadet que quan em toca veure per exenple el retablo de maese Pedro a l’Auditorio Nacional a pèl ( bueno i amb una introducció i amb les titelles de Per Poc) no me’n sé avenir. De fet, en la teva detallada resposta a un altre comentari que vaig fer a correcuita durant un pont, vaig recordar que, efectivament, el Written on Skin que havia vist escenificat era en DVD. Al Liceu va ser en versió semiescenificada, i Lessons of Love and Violence, com bé deies, sí que ho era. Podria fer-me el llest i buscar-ho per internet, però me’n refio encara menys que de la memòria, i acabaria escrivint que vaig veure uns Capulets a la Garanča ( gràcies Giacomo!) Des de petit recordo molt allò que repetia molt José María García: la crítica enforteix i l’elogi debilita.però o bé ho diu el mestre Tribó, o tiro de memòria, o busco l’entrada a IFL, em rellegeixo la teva crítica i em repasso els comentaris. Lamentablement, els annals del Liceu no em semblen un criteri d’autoritat, i no voldria que em passés com a un crític a qui li va semblar excels un concert que la Caballé no va arribar a cantar. Llàstima del buit que va tenir el blog. Potser un dia t’animes a penjar una selecció del que, de ben segur, vas publicar durant aquell temps a les xarxes; els que no en tenim ho llegiríem de bon grat, i els que sí que en tenen probablement també ho rellegirien.
M'agradaM'agrada
Recuperar el que s’escriu a les xarxes és molt farragós, però a banda, parlar ara de representacions de fa anys és una feina inútil per a mi, o si més no, molt poc motivadora i crec que per a la immensa majoria de persones que em segueixen, poc interessant.
Gràcies pel teu suport.
M'agradaM'agrada
Una pregunta, Joaquim. En el teu comentari dius: “Finalment, vist que Liceu+ ja no s’emetrà en directe i la fórmula de tot editat és que la preval, em penso que renunciaré a l’abonament i potser compraré, si m’interessa molt, alguna de les funcions, aïllades, si em deixen.”
Finalment, ho has fet? T’ho han deixat fer?
Ho pregunto perquè la meva germana té un abonament de temporada més l’abonament Liceu+ i no li han deixat donar de baixar aquest abonament, dient-li que estaven vinculats. Ha escrit al Valentí Oviedo i li han respost que l’any passat ja van avisar en una carta que, si no deien res en sentit contrari, quedarien abonats al Liceu+ i que un abonament es vincularia a l’altre. Òbviament la meva germana, que com tu volia provar si li agradava, va pensar que en qualsevol moment el podria anul·lar i ara s’ha assabenta que no, que com l’any passat el va acceptar, ara li toca tenir-lo per sempre. Em sembla al·lucinant!
M'agradaM'agrada
Em deixes glaçat!
Gràcies per compartir aquesta bomba. Jo encara no he validat el meu abonament i, per tant, no ho havia comprovat.
El Liceu no pot dir el que diu, perquè a banda que em sembla il·legal quan fins i tot podem prescindir d’una funció i canviar-la per una altra, que ens obliguin al Liceu + és desconcertant, però a més a més, el més indignant és que quan vàrem comprar el Liceu + la temporada passada, el producte era precisament un altre i l’han adulterat sense demanar opinió, i ara no el poden obligar a mantenir de per vida.
En faré immediatament un apunt.
M'agradaM'agrada
T’adjunto el que li han respost davant la seva reclamació:
“L’informem que les noves temporades del Gran Teatre del Liceu estan dissenyades com un global dels abonaments presencials amb l’abonament digital. Creiem fermament en la plataforma digital, i des d’aquest convenciment, la temporada actual (2025-26) es va decidir vincular-la a tots els abonaments de butaca fixa, com a complement perfecte pels abonaments de butaca fixa. Aquesta informació va ser traslladada fa un any, quan van rebre el programa de la temporada actual amb una carta, on hi venia detallada tota aquesta informació, amb un termini de renúncia per si no hi estaven interessats, entenent que si no feien cap gestió revocant la subscripció, era que estaven interessats en continuar gaudint de la mateixa.”
Al·lucino encara més!
M'agradaM'agrada
Gràcies de nou.
M’hi poso.
M'agradaM'agrada
Gràcies per respondre i per la teva atenció. De fet, m’ha semblat tant increïble, que he fet la prova de comprar un abonament nou i, un cop triat, m’han aparegut els dos abonaments, el que havia elegit més l’abonament a Liceu+, que no havia triat, aquest sense el símbol de la paperera per poder-lo eliminar. A mi també em sembla il·legal.
M'agradaM'agrada
A banda de l’apunt corresponen al blog, ja publicat, he escrit un correu electrònic al teatre demanant que reconsiderin la seva decisió unilateral, incomprensible, injusta i de manaca de sensibilitat cap a l’abonat.
Us mantindré informats i en el cas que decideixin canviar, òbviament faré l’apunt corresponent, per fer-vos-ho saber.
M'agradaM'agrada
Hola, Joaquim,
He llegit la teva magnífica entrada sobre la nova temporada del Liceu. La veritat és que hi ha moltíssim material per comentar, però avui m’agradaria centrar-me en un detall que em fa una il·lusió enorme: tornar a veure la Fiorenza Cedolins sobre l’escenari del Liceu.
És veritat que estem molt acostumats a veus de mezzo pures o de tall eslau amb uns greus cavernosos per al paper d’Amneris, però crec que la seva incorporació pot oferir matisos molt interessants si mirem més enllà del múscul vocal. El fet que la Cedolins hagi estat una de les grans sopranos lírico-spinto de la seva generació i hagi cantat tant el rol d’Aida em fa pensar que pot aportar una saviesa escènica magnífica.
Trobo que és un autèntic luxe per a la soprano titular (com ho serà per a l’Olga Maslova, que té uns mitjans vocals per si mateixos excel·lents) tenir al davant una Amneris que s’ha posat en la seva pell i que coneix l’engranatge de Verdi des de l’altre costat . L’ajuda i la complicitat en els duets de l’Acte II poden ser de primer ordre.
Aquest camí és molt similar al de Rosalind Plowright, una veu de naturalesa també lírico-spinto que compartia exactament el mateix repertori de soprano, des de l’Amelia de Un ballo in maschera fins a la Leonora de La forza del destino. Uns sis anys després d’haver-la escoltat en viu en una funció de Un ballo in mascher amb Jaume Aragall ( una funció inoblidable a Hong Kong ) va debutar com a Amneris a Londres amb un èxit enorme.
No és un cas únic a la història. La mateixa Ghena Dimitrova comentava en el seu moment que cantar Amneris li resultava molt més fàcil i natural precisament per haver interpretat abans el rol d’Aida, ja que la franja aguda d’aquest personatge és temible per a les mezzos pures.
La veu de la Cedolins ha baixat de forma orgànica cap a la corda de mezzo. Estic segur que no tindrà els greus de la Semenchuk, d’acord, però ens pot donar una gran lliçó de fraseig verdià i d’intel·ligència actoral…La veu de la Cedolins ha baixat de forma orgànica cap a la corda de mezzo. Estic segur que no tindrà els greus de la Semenchuk, d’acord, però ens pot donar una gran lliçó de fraseig verdià i d’intel·ligència actoral. Crec que aquest laboratori vocal que ens planteja el Liceu serà apassionant de viure.
Moltes gràcies per la teva feina i per mantenir aquest blog com un espai tan actiu, rigorós i acollidor per a tots els qui estimem l’òpera i el ballet.
Una abraçada 🙂
M'agradaM'agrada
Hola, Santi.
Proposes una qüestió interessant.
No em ve al cap, cap cas de soprano que després d’esgotar les seves capacitats vocals en la seva corda, hagi continuat la carrera de manera significativa i sobretot amb èxit, com a mezzosoprano.
A un rol pur de mezzosoprano penso que hi pot fer front una soprano dramàtica de veritat, però Cedolins era una lírica ampla, jo diria que no era ni spinto. Els anys poden fer que la veu es centri més o guanyi amb registre central i greu, però tant?
Vaig descobrir a Cedolins els anys 90 en una gravació de vídeo d’una Aida, crec que del San Carlo de Nàpols, que em va deixar clavat a la cadira. Ja quan va fer Norma, em va semblar que estava al límit.
Com a Ammeris per molt que ella comencés la carrera com a mezzosoprano (també ho van fer Sutherland o fins i tot la Sills) no la veig.
La gran Dimitrova, potser la darrera gran dramàtica verdiana va cantar el rol a la inauguració de la Scala, amb la Chiara i en Pavarotti. Bé, tot i ser una dramàtica quedava curta en la zona greu de la gran escena del judici del quart acte.
Em sembla un experiment i no tinc gens clar els resultats i si m’aproparé al teatre per comprovar-ne els resultats, t’ho dic amb la mà al cor.
Gràcies per obrir aquest meló.
M'agradaLiked by 1 person
Hola, Joaquim.
Entenc perfectament els teus dubtes tècnics respecte al pes vocal que exigeix Amneris, especialment en el quart acte, on el fons de la qüestió no són els greus aïllats, sinó el fet de mantenir un registre mitjà hiperdesenvolupat per superar l’orquestra i una autoritat dramàtica implacable . No debades, està plenament documentat a les cartes que el mateix Verdi va enviar a Ricordi i a Franco Faccio durant els assajos de la Scala el 1872, on insistia que per a Amneris no volia una veu de força bruta, sinó una ‘actriu-cantant’ que dominés el fraseig en la zona central, el matís i la intenció de la paraula. Serà, sens dubte, el gran interrogant de la funció, i veurem com resol aquest repte la Cedolins.
Però, sincerament, crec que ella ho té tot per oferir una lectura antològica. Posseeix una intuïció dramàtica, una clarividència escènica i un fraseig aristocràtic que són patrimoni de les grans. A més, havent encarnat el rol titular d’Aida tantes vegades a la seva carrera, la Cedolins es coneix el paper d’Amneris de memòria per pura vivència; l’ha tingut al davant, l’ha respirat i l’ha patit des de l’altre costat de l’escenari . Aquesta experiència integral li donarà una autoritat expressiva única a l’hora de modelar la psicologia del personatge. Sigui quin sigui el resultat final d’aquest debut, per a mi ja valdrà absolutament la pena només per tornar a veure una artista del seu magnetisme escènic damunt l’escenari. La seva sola presència té alguna cosa d’electritzant; serà un autèntic luxe! Com ben dius, és un meló apassionant!
A més, sempre he pensat que Amneris és, dramàticament, un personatge molt més fascinant i complex que la mateixa Aida. De fet, a vegades tinc la sensació que l’òpera gairebé s’hauria pogut titular Amneris, perquè al capdavall és ella qui inicia i tanca emocionalment el drama. No debades, la gran Shirley Verrett, que va triomfar absolutament encarnant ambdós rols, deia obertament que de les dues preferia molt més interpretar Amneris, ja que per a ella era la gran protagonista de la vetllada. És el personatge que travessa l’obra amb més densitat humana: orgullosa, vulnerable, apassionada, cruel i devastada alhora. Un autèntic miracle teatral i musical.
I, dit això, com que sé que el teu blog està més enfocat a l’òpera, amb el teu permís m’agradaria aprofitar aquest espai per dedicar unes línies a la temporada de dansa . Al cap i a la fi, també forma part essencial de la vida artística del Liceu, i penso sincerament que la proposta d’enguany és tan extraordinària que mereix ser destacada . Els balletòmans estem realment d’enhorabona!
Més enllà de la coreografia, com a melòman em fa una il·lusió enorme retrobar l’Orquestra del Liceu amb Tchaikovsky, un compositor en el qual els nostres músics ja han assolit l’excel·lència. Així ho van certificar en aquell memorable llac dels cignes concertat per Koen Kessels i en la passada gala sota la feliç batuta d’Andrea Quinn . De fet, cada vegada que El llac dels cignes ha pujat a l’escenari de la Rambla —ja fos amb l’English National Ballet, el Ballet Nacional Txec o el Ballet de Roma—, l’orquestra ha ofert una lectura d’un lirisme i d’un pes simfònic tan sublims que traslladen l’oient, de manera gairebé calidoscòpica, a l’essència sonora del Mariinski o del Bolshói.
Estic convençut que el mateix passarà ara amb El trencanous. L’Orquestra del Liceu ja va demostrar l’any 2021 que domina aquesta partitura genial, una autèntica obra mestra escrita en unes circumstàncies personals profundament doloroses per al compositor, marcades per la mort de la seva germana. Aquesta ferida emocional sembla planar especialment sobre el celebèrrim pas de deux, escrit amb una bellesa gairebé commovedora mentre Txaikovski viatjava cap a Nova York per inaugurar el Carnegie Hall. Tot aquest univers sentimental, tan delicat i profund, l’orquestra el va saber transmetre amb una sensibilitat admirable, i estic segur que ara tornarà a emocionar-nos.
Poder gaudir d’aquest títol tan bonic amb el Badisches Staatsballett Karlsruhe i sota la direcció musical de Georg Fritzsch al fossat serà un autèntic luxe . La proposta és d’altíssim nivell: la coreògrafa i creadora Bridget Breiner —guanyadora dues vegades del prestigiós premi alemany ‘Der FAUST’— ofereix una proposta genial, ja l’he vist i m’encanta. Ja tinc ganes de veure’l de nou amb l’orquestra del Liceu.
Però la gran joia de la corona de la dansa serà, sens dubte, Serenade de Balanchine —també amb música de Tchaikovsky— de la mà de la Compañía Nacional de Danza . L’actual directora de la CND, Muriel Romero, ha comptat amb la gran Colleen Neary com a repetidora de luxe, que ha viatjat a Espanya per treballar amb els ballarins . Neary, que va ser solista del New York City Ballet i va treballar directament amb George Balanchine, és una garantia absoluta per recuperar l’essència i la puresa originals d’aquesta coreografia, una fita que ja ha collit un gran èxit recentment a Les Arts de València el passat mes de març . Un privilegi immens de veure ara al Liceu aquest ballet. De fet, el segon moviment, el cèlebre ‘Walzer’, és probablement un dels moments més esperats tant pel públic com per la mateixa orquestra: una autèntica meravella. Encara que no t’agradi el ballet, Joaquim et recomano que no t’ho perdis¡¡¡
A més, és una fortuna que el teatre repeteixi la fórmula de la Gran Gala de Dansa sota la batuta d’Andrea Quinn, després del seu èxit aclaparador de la passada edició . Encara estic en un núvol recordant aquella vetllada històrica: un autèntic firmament on vam poder gaudir en viu de les millors estrelles internacionals de l’actualitat ballant a pocs metres de nosaltres! Un nivell suprem que va fer història. Aquest cop, amb la producció a càrrec del Ballet de Catalunya de Leo Sorribes i Carmen Tanaka, es presenta una ocasió immillorable per exhibir el talent local al costat de les futures estrelles convidades . Vist el triomf que la companyia catalana va collir fa unes setmanes al Teatre Principal de Terrassa amb el Grand Pas Classique de Paquita, seria una troballa meravellosa aprofitar aquest bagatge; la partitura de Minkus i les seves exigents variacions orquestrals serien el regal ideal perquè la batuta de Quinn i el cos de ball fessin aixecar la platea. Seria una oportunitat d’or perquè els espectadors internacionals que vinguin al Liceu descobrissin l’excel·lent nivell de la companyia de casa ballant el Grand Pas Classique.
I si parlem de la temporada simfònica, com a gran amant de la cultura russa que soc —no debades Txaikovski és el meu compositor predilecte—, estic d’enhorabona absoluta. Trobo que és una felicitat immensa veure programats tants mestres d’aquesta gran tradició musical en una mateixa temporada. Tenir el mestre Gustavo Dudamel al podi per concertar pàgines tan formidables com Una nit a la muntanya pelada de Modest Mússorgski (en la cèlebre orquestració de Rimski-Kórsakov), en feliç harmonia amb la monumental Scheherazade, op. 35, i el brillantíssim Capriccio espagnol, op. 34, de Nikolai Rimski-Kórsakov, promet ser una autèntica catarsi musical. Serà un privilegi majúscul calibrar el virtuosisme, el refinament tímbric i la immensa paleta de colors de l’Orquestra del Liceu en unes partitures que exigeixen el màxim nivell tècnic i expressiu; no debades, el mateix Txaikovski va definir el Capriccio espagnol com una ‘obra mestra colossal de la instrumentació’.
En definitiva, ens trobem davant d’una temporada extraordinàriament rica i estimulant, capaç d’unir grans veus, dansa de primer nivell i repertori simfònic majestuós sota una mateixa idea d’excel·lència artística . Amb aquesta programació tan intel·ligent, que equilibra el gran repertori clàssic amb propostes contemporànies de referència, el Liceu està situant Barcelona al mateix nivell intel·lectual i artístic que les grans capitals culturals del món. Però la ciutat, a més, juga amb un avantatge imbatible: disposa d’un teatre únic d’una bellesa corprenedora i d’un entorn senzillament diví. És per això que el turisme operístic i de dansa no para de créixer arreu i també a Barcelona; aquesta temporada converteix un viatge a Barcelona en una experiència fascinant on es pot gaudir de les millors estrelles del planeta en un marc incomparable que cap altra ciutat del món pot oferir, perquè Barcelona és única. El nostre teatre està vivint un moment especialment brillant, d’aquells on cada vetllada esdevé una vivència cultural memorable.
Bé, ho deixo aquí, perquè podria estar escrivint pàgines i pàgines…, i tampoc vull fer-me pesat. Espero haver-te convençut, Joaquim, perquè t’animis a anar al ballet o a la funció de la Cedolins! 😉 😊
M'agradaM'agrada
Gràcies, Santi.
Sembles de tot convençut de les capacitats de Cedolins per cantar aquest rol. Jo no i això que li desitjo el millor perquè va ser una soprano que em va agradar molt i no m’agradaria gens que fes el paper d’altres col·legues que varen voler fer una segona carrera com a mezzos. Insisteixo que no conec cap cas exitós. Diferent eren Bumbry o Verrett que sempre alternaven rols de mezzo i de soprano assumint una mica l’herència de les sopranos Falcon. Però de soprano que acabada la carrera com a tal i que després destaqués com a mezzo, no en recordo cap. Ara per ara no em motiva i només en el cas que després de la primera Amneris que canti fos tan sensacional, intentaria anar a la segona.
Gràcies per l’extensa anàlisi de la temporada de dansa que no controlo en absolut. Tinc per la temporada vinent en l’abonament dos programes de dansa i això sempre ho he trobat un inconvenient, però ara que ens donen tanta facilitat per canviar, buscaré alternatives de concerts o recitals que no em toquen. El trencanous i la Compañia Nacional de Danza són massa. 🙏🙏🙏
M'agradaLiked by 1 person
Salut, Joaquim!
Entro aquí (no sabia on fer-ho, i crec que aquesta és la més apropiada secció) per comentar que de moment, la Sondra Radvanovsky ha cancel·lat la seva participació com a Minnie a la “Fanciulla” del Met per motius personals.
En aquest cas, el seu debut com a Minnie seria exclusiu per al Liceu. D’altra banda, igual podria ser que també cancel·lés la seva Minnie al Liceu i finalment no debuti el paper…
Ja veurem si el Liceu anuncia alguna cosa al respecte (una possible retirada) i estan buscant encara substituta… O simplement és al Met la cancel·lació i podrem ser testimonis del seu ´debut role´.
La font és OperaWire: https://operawire.com/cast-change-metropolitan-opera-announces-new-minnie-for-la-fanciulla-del-west/
M'agradaM'agrada
Gràcies, Nil.
La substituta és millor, actualment no en tinc cap dubte.
Els motius personals poden ser de tota mena, i tot i que en el Liceu hi continua figurant, podria ser que també acabés no cantant. Tant de bo el teatre tingui l’encert de trobar, si arriba el moment, una MInie que no ensorri el cast a un nivell provincià. Caldrà saber que passarà amb el recital previst una mica abans durant els assaigs de l’òpera pucciniana.
M'agradaM'agrada
muy buen cambio ese de la Sondra por Vida M.
Ojalá tuviéramos a la lituana por el Liceo
M'agradaLiked by 1 person