Sara Blanch (susanna), Jualia Luzhneva (Cherubino), Adriana González (Comtessa) a Le Nozze di Figaro. Liceu 2026 segons la producció de Marta Pazos. Fotografia de ©David Ruano, gentilesa del Departament de Premsa
Des de 1975 que assisteixo al Liceu (no vaig veure les de novembre d’aquell any amb un repartiment exquisit) he vist les set produccions anteriors a la d’aquesta temporada de Le nozze di Figaro i sigui per una qüestió o una altra, penso que musicalment i vocalment parlant, aquesta edició de la temporada 2025-2026 en el primer repartiment, són les millors, és clar que això pot ser enganyós.
M’ha agradat la direcció de Giovanni Antonini, és clara en l’exposició, nítida en el so i extrau dels solistes de la fusta sobretot (oboè, clarinet, fagot) sonoritats magnífiques en els obligats dels acompanyaments de les àries. He trobat a faltar una mica més de gruix a la corda, però l’orquestra ha sonat ben conjuntada, amb un tempo no excessivament ràpid, però dramàticament convincent, amb un bon treball en els recitatius i en la prova de foc del genial final del segon acte, el mestre Antonini ha mantingut el crescendo sense defallir, amb calidesa i fugint de versions de caràcter més historicista, seques i àgils. La direcció expressiva, però més continguda que la part teatral d’aquesta producció pot haver estat un problema per signar un treball conjuntat que com l’aigua i l’oli, no han acabat, per a mi, de lligar mai.
L’orquestra ha respost bé i el cor, amb les poques intervencions que Mozart li dona, ha estat esplèndid amb la bona intervenció en el tercer acte de Natàlia Perelló i Elisabeth Gillming com a solistes al tercer acte.
Els solistes vocals en les òperes de Mozart canten sense xarxa i qualsevol mancança, congènita o puntual, afloren devant qualsevol parany per petit que sigui. Calen cinc solistes vocals de primera i el Liceu els ha tingut.
Luca Pisarone és un Figaro expert, que sap el rol i coneix l’estil i com ha de dir els recitatius. Sé italià en un elenc on la majoria no ho són té els seus avantatges. La seva categoria com a cantant mozartià és ben contrastada i coneguda també al Liceu amb un Leporello la temporada 2020-2021. No és un cantant que a priori m’acabi d’agradar, però he de reconèixer que domina l’escena, els recitatius i la interpretació, si bé la veu a hores d’ara, ja denota un cert desgast, sobretot en el registre agut, on queda escanyada i poc brillant. L’expertesa ajuda molt a superar els obstacles i els ha driblat quasi sempre amb encert.
Sara Blanch debutava com a Susanna. No li podem demanar més, el que falta arribarà, però a hores d’ara ja és deliciosa en el fraseig, en l’emissió i en els atacs a les notes més compromeses, el registre greu encara és feble, però l’evolució vocal és magnífica i queda ja absolutament enrere aquell registre de lleugera. El més important de la soprano de Darmós és que té un magnetisme innat i un talent que la fa créixer en cadascun dels rols que interpreta. S’aferra a l’escenari i el fa el seu territori natural d’expressió. Tècnicament, no hi ha dubtes de cap mena, pel que fa a l’expressió, el fraseig, el legato i la col·locació i projecció de la veu. La desimboltura és total i queda allò que en Mozart fa tan de goig de deixar que les notes quedin un instant suspeses en l’aire, sobretot en la deliciosa “Deh vieni, non tardar” que ha cantat de manera encisadora, però que estic segur que no trigarà gaire a entrar en una entesa amb els directors i el mateix públic que acabarà de posar als seus peus, perquè quan ella canta el públic ja s’atura, però el temps encara no, però no trigarem gaire a experimentar-ho. Brava!
També debutava, però com a Compte i al Liceu, el gran liederista tirolès Andrè Schuen (habitual en les schubertíades de Vilabertran). La veu és magnífica, sap dir i potser de tota la companyia és el que més incòmode s’apreciava amb la proposta escènica. Això que és una percepció, com també ho és que no s’ha fet amb el rol totalment, són els dos hàndicaps que puc trobar a una interpretació de les àries magnífiques, però que ha d’acabar de perfeccionar en els recitatius que interpreta sense la mateixa intensitat. És un dels grans barítons del moment, encara jove i posseïdor d’una veu bellíssima. Esperem que torni aviat.
Ha tornat al Liceu la magnífica soprano guatemalteca, Adriana González, per interpretar el bellíssim rol de la comtesa d’Almaviva (Rosina a Il Barbieri). Si bé en el “Porgi amor” que enceta el segon acte ha fet coses bellíssimes, no ha acabat d’arrodonir-la amb la deguda homogeneitat estilística, en l’aria del tercer acte “Dove sono” i el posterior duet amb Susanna “Canzonetta sull’aria”, ara sí, ha estat magnífica. La veu és càlida, plena, d’ampli registre i centre generós. Sap controlar la veu amb reguladors de gran efecte i deixa les notes supeses assolint efectes de fascinació vocal admirables. El seu cant és distingit i senyorivol i l’ha arrodonit amb una bona tècnica per a superar els paranys en les coloratures mozartianes. Brava!
El quintet protagonista el tanca el fascinant Cherubino de la soprano russa Julia Lezhneva, que amb complicitat absoluta amb el mestre Antonini, ha fet unes variacions barroquitzants de la seva collita en les seves dues àries, que m’han agradat moltíssim. Cal ser tècnicament molt bona cantant per aportar més notes de les que ja va escriure Mozart, sense malbaratar la partitura. Lezhneva fa del rol de Cherubino tota una creació. Amb una tècnica enlluernadora al servei del personatge. El personatge s’ho pot permetre perquè és eixelebrat, tot passió i sexe, i aquesta desbordant i simpàtica energia es pot traduir perfectament amb aquestes delicioses variacions, que molts i moltes potser ho criticaran, però jo no, perquè a banda de fer-ho bé, interpreta el rol amb una credibilitat admirable i adorable. Es guanya el públic i al final rep més ovacions que els altres. Bravíssima!
En els rols menors on ningú ha desequilibrat el conjunt, cal destacar el Basilio de Roger Padullés el sonor Don Curzio de Moisés Marín, el notable Antonio de Luis López Navarro i sobretot la deliciosa Barbarina de Lucía García. Mireia Pintó que substituïa a la inicialment luxosa Jennifer Larmore com a Marellina, ha complert en les seves intervencions, però la veu ha quedat en massa moments opaca. La versió oferta ha tallat la seva ària del quart acte, com també s’ha quedat sense, el pobre Basilio. Tallar aquestes àries aparentment intranscendents per a la trama, escurça el quart acte, però si els cantants si poden lluir i la direcció d’escena és ocurrent, poden ser dos moments brillants. El que si ha cantat la seva ària és el veterà Roberto Scandiuzzi que ha interpretat el rol de Bartolo, amb una veu gastada. A ell també se’l veia incòmode amb el disseny de vestuari que li han encolomat.
Le Nozze di Figaro, segons la proposta de Marta Pazos al Gran Teatre del Liceu. Fotografia de ©David Ruano, gentilesa del Departament de Premsa
Si jo fos un nen de la generació del Petit Liceu, un soci del Super3 o un tifosi del Titó del SX3, segurament amb aquesta producció de Marta Pazos per a Le nozze di Figaro, amb vestuari hilarant d’Agustín Petronio i escenografia de Max Glaenzel a partir d’una idea de la mateixa directora, m’ho hauria passat d’allò més bé, sobretot al principi de la primera part, fins a quedar empatxat de tanta merenga i a la segona part m’hauria avorrit com una ostra. Ara bé, soc adult i aquesta obra amb profunda càrrega política i social, basada en l’obra de Beaumarchais que inspirà a Da Ponte i Mozart, és potser la que més m’agrada del geni de Salzburg i espero de qualsevol de les seves possibles produccions, alguna cosa més que distracció o un divertiment colorista i esbojarrat, que certament, Pazos ens l’ofereix sense interpretacions estranyes i dramatúrgies obscures i críptiques, però sense anar més enllà de l’epidermis dels personatges i les situacions. Convertir a tots els personatges, els nobles i els lacais, en productes de prestatgeria de supermercat per a fer un pastís de noces gegantí que ocuparà durant les tres hores i escaig de música, l’escenari inalterable, és una poca-soltada simpàtica, que avorreix una vegada ja no hi ha res més a mostrar.
La proposta és arriscada i valenta, i això sempre ho agraeixo. Vol ser original i a estones ho és, vol ser colorista i desimbolta i també ho assoleix, però només amb això és difícil erigir una trama com aquesta, sense que l’originalitat d’aquesta aparent òpera bufa acabi generant per excés, un tedi generalitzat, que només en certes composicions escèniques durant la segona part i en especial durant el quart acte, el més feble dramatúrgicament parlant, la proposta esdevingui en les àries, com vistosos videoclips per a TikTok. Le nozze di Figaro és molt més, i en cap cas la crítica social que posava el punt de mira en l’arrogància de la classe dominant: l’aristocràcia just abans de la Revolució Francesa, segons ens diu el director artístic de la casa en el programa de mà, quedi reflectida, ni tan sols suggerida. Pazos passa de tot això i jo com a públic adult no li compro la proposta, perquè en Mozart i Da Ponte, més que no pas Rossini i Sterbini en el seu Barbieri també basat en la trilogia de Beaumarchais i previ a “Le nozze”, sí que mostra tota la càrrega social, lluita de classes i masclisme en una comèdia lleugera, sí, i penso que no se’n pot prescindir, fent que tot sigui un embolic de productes, d’originalitat reconeguda, però que només es queden en això, en gags visuals que aviat esgoten el seu efecte i que penso que acaben dificultant el vessant dramàtic de la narració als mateixos cantants.
Un moment tan catàrtic com el deliciós duet entre la Comtessa i Susanna “Canzonetta sull’aria…” magníficament cantat per González i Blanch, no es pot despatxar com un recepta pim-pam d’Arnau París a TV3. I com aquest, molts altres moments i solucions.
La proposta escènica va acompanyada per uns moviments coreogràfics a vegades bellíssims, com si fossin a càmera lenta que atorguen originalitat estètica, però en altres molesten molt, vulgaritzen el que hauria de ser una filigrana i desvien l’atenció dels veritables protagonistes, cosa que em sembla francament lamentable. En qualsevol cas són dramàticament prescindibles. Aleshores?
Hi ha alguns cantants que semblen sentir-se còmodes amb el personatge/producte com Lezhneva i Blanch, però altres com Schuen o Scandiuzzi, evidencien la poca connexió amb l’escena, cosa que possiblement perjudica el resultat global de la seva actuació.
No li negaré originalitat i simpatia, però jo a un àpat amb Mozart, Da Ponte i Beaumarchais, li demano molt més que un núvol de sucre de la fira, que t’empastifa la cara i et deixa embafat de res i amb gana de tot.
El públic, majoritàriament ha sortit encantat amb la proposta de Pazos.
Potser reposar per quarta vegada la producció de Lluís Pasqual hauria resultat excessiu, però un cop li has vist el cul i quan ja saps si és gat o gata, millor aquella.
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Suposo que perquè els personatges son ingredients per a fer o decorar un pastís (que segons el programa de mà representaria la piràmide feudal amb els seus diferents estaments) i no pastissos en sí, però he trobat a faltar que la Comtesa en algun moment anés vestida de Vienetta o Comtessa d’hacendado. He disfrutat molt la proposta que té cops amagats com l’entrada de la comtesa al tercer acte. Aquest cop crec que sí podem parlar clarament de primer i segon tepartiment, ( que seria primer a mols teatres ) Molt disfrutable, com.en el seu dia ho va ser la flauta màgica de Joan Font. Personalment agraeixp molt la imaginativa proposta en una obra tan sovintejada al liceu. A veure si després de l’èxit els encarrega un Hänsel und Gretel o el Teatro Real un Königskinder!
M'agradaM'agrada
Millor que la contractin pel Petit Liceu.
M'agradaM'agrada
Hi vaig anar diumenge amb l’altre cast i no em va agradar gens, res.
Com que parles tan bé d’aquest primer repartiment, potser faré una escapada per insistir-hi, això sí, des d’un lloc sense visió.
M'agradaM'agrada
Doncs ja ens diràs que t’ha semblat.
Gràcies, Jordi.
M'agradaM'agrada
Bastante en sintonía con la impresión que me llevé el viernes pasado.
Es posible que como ocurre a menudo todo acabe más engrasado en lo que refiere a la parte musical, orquesta y voces.
Me gustaron esoecualmente el trío de damas, Condesa, Cherubino y Susana.
Schuen me decepcionó un poco y a Pisaroni lo he visto en mucha mejor forma.
Del resto prefiero no opinar y de la infantiloide puesta en escena, tampoco.
M'agradaM'agrada
especialmente, quería decir.
Perdón
M'agradaM'agrada
excedencia mozartiana este año. Regresaremos al Liceu en julio para el Falstaff.
tengo ya a las Nozze aburridas en cuanto a su reiteración en el teatro, como si no existieran otros Mozart ( Rapto, Idomemeo, etc.). Además , parece esta producción divertida si, pero casi para el Petit Liceu infantil.
M'agradaM'agrada
Creo que hay puntos suficientes de interés como para no saltarse una representación del primer cast, pero cada cual…
M'agradaM'agrada
Gracias Wolf.
Efectivamente, las tres damas son de alto nivel.
M'agradaM'agrada
Gràcies com sempre per l’apunt, Joaquim! Globalment coincidim, amb petites discrepàncies.
Musicalment, una funció molt rodona. Ningú no em va enlluernar, però tots em van semblar molt bons i van permetre que m’enlluernés Mozart. La grandesa del compositor és òbvia i coneguda, però no brilla així amb un repartiment qualsevol.
Per primera i qui sap si última vegada vaig fixar-me en el comte i la comtessa més que en Figaro i Susanna. Ha de ser perquè em van agradar Schuen i González més que Pisaroni i Blanch. Com ho dius, els dos primers no són perfectes i els dos darrers ho fan bé també; però diria que no igual de bé. O serà només que m’agraden més les veus de la parella aristocràtica? Clar que la de Schuen és més bonica que la de Pisaroni. Em sorprèn dir el mateix de González comparant-la amb Blanch, que sempre m’ha agradat (incloent-hi aquesta vegada), però … Entre el registre greu encara feble i una pronuncia italiana menys que natural, a vegades vaig trobar la seva Susanna una mica inelegant.
El Cherubino de Lezhenva destaca, sí, però pel meu gust destaca massa i per ser massa barroc. D’acord que ella és una fora de sèrie i s’ho pot permetre. Però que s’ho pugui permetre no significa que hauria de permetre’s-ho. M’hauria agradat encara més si ella també, com els altres i particularment com González, li hagués deixat el protagonisme a Mozart.
De la producció no m’importa que sigui superficial. Ho és, malgrat que intenti recuperar la crítica social de Beaumarchais escrivint als costums-envasos dues ratlles il·legibles des del cinquè pis. Però, com a Tieta de l’Eixample honorària que sóc, estic fart de directors que han de buscar pertot arreu missatges politicosocials profunds. No em molesta que en canvi n’arribi una que no subratlla el missatge politicosocial gens amagat ni per Beaumarchais ni per Da Ponte ni per Mozart.
El meu problema és que la idea es queda curta per omplir quatre actes i tres hores: al principi és divertida, però acaba avorrint. Millor que una interpretació en forma de concert, diria que sí. No molt més, malauradament.
Cal afegir, per acabar: fa goig un Liceu tan ple. Com sempre, seran les catorze funcions (catorze!) d’aquest títol potser massa sovintejat les que salven els comptes del teatre. Agraeixo al Liceu que sigui també amb aquest nivell musical.
M'agradaM'agrada
Tinc pànic només de pensar que les properes temporades programin regularment aquesta òpera i amb aquesta producció, però pànic, eh?
Grazie, Giacomo
M'agradaM'agrada
T’entenc, Joaquim, t’entenc. Però ahir dissabte el teatre estava ple un altre cop; el públic va riure sorollosament unes quantes vegades, i també va aplaudir l’entrada de la comtessa com a Ferrero Rocher, abans que ningú no cantés res. Qui sap si aquesta producció que a mi m’avorreix prou i a tu et molesta pot apropar algú a l’òpera?
Qüestió diferent és la de no repetir massa sovint les quinze òperes que salven els comptes. Solíem tenir-ne dues cada temporada: Turandot i Carmen, Madama Butterly i Traviata, L’Elisir d’amore i Le Nozze di Figaro. L’any vinent en tenim tres (Aida, La Bohème, Die Zauberflöte), però esperem que no sigui una nova normalitat. Si Le Nozze di Figaro retorna després de set anys, no ens podrem queixar.
M'agradaM'agrada
Per això mateix, benvolgut, aquesta producció té tots els números per “eternitzar-se” les temporades vinents, a la manera de la Flauta dels Comediants, d’infaust record per a mi.
M'agradaM'agrada
Sensacionals Lezhneva i González, Blanch molt bé, com Schuen, Pisaroni per sota i la resta, en especial Scandiuzzi i Pintó, millorables.
Gràcies, Joaquim, esperava la teva ressenya, que com sempre és magnífica.
M'agradaM'agrada
Energia e colore: l’eterna giovinezza di un capolavoro!L’armonia del mondo di ieri riconciliata, attraverso un sottile umorismo, con il consumismo globale del mondo di oggi. Bravi tutti!
👏👏👏❤️❤️❤️
M'agradaM'agrada
Grazie per comentare, Alina-Nina Petrescu
M'agradaM'agrada
Gràcies a tu, Carles, coincim en allò important, diria.
M'agradaM'agrada
Doncs a mi, deixant de banda la producció del pre-escolar, em va molestar especialment l’avorridíssima direcció d’Antonini. La partitura no aixecava el vol en cap moment i tot em va sonar pla. Semblava com si estigués abstret en la bellesa sonora, oblidant totalment el ritme i l’evolució del discurs.
És una òpera que adoro i he de dir que a Sabadell, aquesta mateixa temporada, la vaig gaudir molt més. Al Liceu se’m va fer llarga com un Parsifal…
M'agradaM'agrada
Percepcions diferents, per a mi Antonini va dirigir de manera magnífica i jo vaig gaudir moltíssim amb el treball fet amb els solistes de l’orquestra que varen lluïr com mai. El final del segon acte era pur teatre musical.
M'agradaM'agrada
Magnifica resenya. Comparteixo la major part. La producció al final embafa. Recomenable
M'agradaM'agrada
Gràcies, Francesc.
A la sortida haurien de fer-nos una prova del sucre…
M'agradaM'agrada
Excel.lent, des del meu punt de vista, la part orquestral i la direcció d’Antonini, del que em declaro fan. Un graó per sobre les veus femenines respecte a les masculines, en general. Tot i que m’hagués agradat sentir el Cherubino com el va escriure Mozart…
La producció, visualment molt atractiva, però no aporta res al substrat. I al final, que voleu que us digui, tant de sucre embafa.
M'agradaM'agrada
El Cherubino com el va escriure Mozart l’hem sentit sempre, Lezhneva bé mereix la mateixa deferència que Spyres a la Furtiva, coses de div@s, dels bons, és clar.
M'agradaM'agrada
Me alegro mucho por quienes lo disfrutasteis: yo me aburrí ante la dirección musical, sin diferenciación ni brío y me gustaron (y mucho) Sara Blanch y la Condesa, que estuvieron soberbias
Un saludo, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
Lo lamento, querida.
M'agradaM'agrada
Com de costum, crec que aquesta és la crítica que millor reflecteix el que es va escoltar Dimecres passat, subscric cada frase en quant a la música. El descontent d’algunes crítiques amb la direcció només m’ho explico o per el nombre reduït de músics, la inèrcia de la posada en escena i/o per tempos molt fixos, sense ritardandos marcats als “clímaxs” (en el “Sull’aria”, per exemple).
La posada en escena amb algun canvi conceptual i una mica més d’esforç per buscar-li sentit a les coses no hagués estat malament, però l’argument ja és confús de per sí i al quart acte amb aquesta producció costa entendre res si no t’ho saps. Només surto satisfet amb algunes coreografies.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Noé per comentar.
Possiblement la immensa majoria dels crítics amb la direcció d’Antonini haguessin volgut escoltar una versió per a gran orquestra i amb més concessions a la galeria, però es va imposar una austeritat diàfana i això no ha entusiasmat, ans al contrari. Dit això, la direcció em va semblar, ho reitero, deliciosa.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim , per circumstàncies felices de la vida he pogut veure els dos repartiments. Fins ahir no vaig poder veure aquest que comentes i ho subscric pràcticament tot. El que més em va agradar és Adriana González, de qui solament la recordava com la Micäela de l’any passat, i la seva veu m’ha captivat (Brava!) Blanch, Pisaroni i Schuen molt bé. Aquest últim debutava en el rol i curiosament ja havia cantat l’altre rol, Figaro, en altres teatres abans, crec que és un fenòmen habitual. Magistral, com sempre, Julia Lezhneva, la soprano russa sempre m’ha agradat molt. També vaig gaudir de valent amb la direcció orquestral. Tot en conjunt molt rodó en una òpera que m’entusiasma fins a no dir. Quan a la producció sí que és cert que sembla que estem davant d’un Petit Liceu però cal dir que funciona molt bé i estèticament és impecable. La meravellosa il·luminació de Nuno Meira és molt responsable també.
Com sempre gràcies per la crònica!
M'agradaM'agrada
És ben curiós que Schuen un baríton pur, cantés abans el Figaro, que és un rol més aviat per baix baríton, que el Comte, que aquest sí que és per un baríton clàssic sense tanta incidència a la zona greu, però sí, molts cantants han fet els dos rols.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Hoy escribo por primera vez en su blog, blog que sigo desde hace tiempo y que lamenté tanto que se cerrará cómo luego celebré su regreso.
Se puede estar o no de acuerdo con sus análisis, pero nadie habla con tanta franqueza y expone sus juicios como Usted. Se lo agradezco de veras.
Asistí a este primer reparto con muchas dudas pues me hablaron mal de la dirección de orquesta y de algunos cantantes. Después de asistir a la función de ayer, solamente puedo aplaudir su crítica.
Disfruté muchísimo de la orquesta mozartiana bajo la batuta de Antonini, por la sencillez y claridad de la exposición y por la cuidadísima atención a los cantantes.
En cuanto a las voces me pareció un equipo magnífico, con Lezhneva que me habían criticado tanto, a la cabeza. Una auténtica maravilla. También Blanch y González estuvieron deliciosas en estilo.
Es cierto que las voces masculinas quedan un poco por debajo, pero aun así me hicieron disfrutar en las arias, conjuntos y recitativos, dichos con primor.
En cuanto a la escena es cierto que llega a cansar, pero también lo es que propone una visión de la obra muy rompedora sin traicionar.
Una grandísima velada.
Gracias Sr. Joaquim.
M'agradaM'agrada
Muchas gracias Inés por sus amables palabras.
Me alegro que disfrutara y que compartamos las mismas opiniones, aunque discrepemos con la escena, ya que para mi aquello que es realmente relevante es la parte musical y vocal.
Espero que siga comentando ahora que se ha animado después de tanto tiempo.
M'agradaM'agrada
Hola. Doncs… vaig ser-hi dissabte i… bé. Vocalment, molt bonic: realment, hi ha bones veus. Em va agradar molt l’Adriana González. Lezhneva canta meravellosament, però entenc que algú pugui qüestionar que gosi variar l’original mozartià. Potser Schuen ja s’ha acostumat a la producció: no el vaig trobar incòmode i canta bé, amb una veu molt maca, a més. L’orquestra, molt delicada: visualment, ja es veien pocs instruments, poc més de trenta, però ja deu ser una orquestra com eren llavors i, la veritat, va sonar bé. L’únic que vaig trobar que, en alguns moments, hi faltava, per al meu gust o comparant amb altres ocasions, una mica més de ritme, de gràcia en algunes escenes que demanen agilitat, com més… empenta. No era el cas del final del segon acte, que va sortir molt bé i on això és evident, però potser sí en altres moments que van ser una mica massa “tranquils”.
La qüestió pastissera… no sé. Al final, és el palauet dels comtes, amb la seva terrassa i la torratxa del colomar; funciona, però sí que és monòton, que estigui tota la funció allí i de la mateixa manera… A l’acte final, el dels jardins i el “boschetto”, no el veig. El vestuari és enginyós i, cert, va arrencar rialles i aplaudiments en la comtessa Ferrero, però els de la Susanna, per exemple, els trobava molt forçats. Potser hagués sortit a compte no canviar els noms ni les marques dels productes i que les empreses (Ferrero, La Asturiana, etc.) paguessin una part de la producció per la publicitat que se’n fa: sortiria barata, al final.
Però tot plegat… és una òpera tan bella, tan rodona, que amb un repartiment així, fins i tot amb un excés de sucres, afegits o no, es pot gaudir enormement.
M'agradaM'agrada
Em sembla, benvolgut amic, que en la qüestió musical i vocal, pràcticament hi ha unanimitat, si bé he llegit coses sobre la direcció d’Antonini en les que no hi estic d’acord i també sobre les veus del primer cast, de les úniques que puc parlar, amb les que hi ha retrets, sobretot en les variacions de Lezhneva, però l’èxit de públic i l’opinió generalitzada, em temo que ens faran tenir Nozze pastisseres durant unes quantes temporades que venen.
M'agradaM'agrada
Sembla difícil no treure-li suc a una obra tan rodona, ben feta i amb carga social gens soterrada com la de Mozart-Da Ponte. Difícil però no impossible, com es va demostrar ahir en la funció que vaig veure. Una capa espessa i exagerada de (pretesa) comicitat (per no dir de vulgaritat) adulterava sense pietat l’essència de l’obra original. Era tan decebedor el que veia que, fins i tot, no podia concentrar-me en les molt bones prestacions vocals i musicals. Vaig marxar al tercer acte. No valia la pena arribar tan tard a casa per coses com aquesta.
M'agradaM'agrada
Em sap greu. Jo sé la part musical i vocal funciona, no marxo, no miro i prou. Una escena no em pot marxar d’un teatre d’òpera, una direcció musical i uns cantants indignes, sí.
M'agradaM'agrada
Hola! Jo hi vaig anar ahir. I hagi de dir que vaig sortir amb les paus fetes amb una obra que sempre m’havia avorrit mortalment. Crec que l’he vist dos cops abans d’aquest. En canvi, aquest cop vaig gaudir. Be, al començament del primer acte se’m feia mortalment pesada, fins que la trama agafa volada, la musica tambe i suposo que els cantants s’hi fiquen. En general coincideixo amb la teva opinio respecte al cast, Joaquim. Haig de remarcar que la intervencio en solitari de la comtessa a l’acte tercer va ser meravellosa. Tota una exhibició de tecnica i interpretacio. La produccio crec que es pot qualificar de simpatica i amb alguns cops d’enginy, pero vaig quedar-me amb la sensacio que la trama te alguna cosa mes, dramaticament parlant, del que s’acaba mostrant; i, pel que comentes, es efectivament aixi.
En fi, va ser una molt bona nit d’opera, i aixo es el que compta, no?
Salut!
M'agradaM'agrada
Doncs benvolgut, això és el més important perquè si aquesta versió t’ha fet entrar en aquesta òpera, què més es pot desitjar d’una producció?
Me n’alegro molt.
M'agradaM'agrada
Fantásticas bodas, vocal y orquestal. Será difícil volver a escucharlas con este nivel en el Liceu. Adriana González, Sara Blanch y Julia Lezhneva fantásticas, al igual que André Schuen. Muy bien el resto de cantantes aunque en este primer cast me hubiera gustado ver y escuchar a Alejandro Baliñas de Figaro (el único fantástico del segundo cast).
La producción puede dar el pego en foto o video, pero no en teatro. Lo huevos y merengues molestan más que otra cosa.
Fantástico que el teatro esté lleno todos los días.
M'agradaM'agrada
Vam tenir el repartiment que volies, Romeo, ahir diumenge. Tot plegat, Baliñas no em va semblar millor que Pisaroni, però ho va fer bé i potser el perjudicava ser introduït en el primer repartiment per només una funció. Em va agradar sobre tot la seva ària del quart acte (“Aprite un po’ quegli occhi”) tot i que li caldria practicar més com dir già i no pas ya.
Ja que torno a comentar, afegiré que la Susanna de Blanch em va convèncer molt més aquesta darrera funció que la primera. Es confirma que no es fan mai prou assaigs abans de començar les funcions.
González, sempre fantàstica, ens va regalar una repetició de “Dove sono i bei momenti.” Potser sense esperar que l’hi demanéssim massa, però sí que diria que va ser la més aplaudida de tots.
M'agradaM'agrada
T’oblides que en el bis, la González va fer unes variacions de collita pròpia que sembla ser que van causar malestar a la càtedra, que tampoc perdonen que ho faci la Lezhneva.
https://youtu.be/9l5um9XP5vI?si=ZuQ9MAB52ZOGpRxT
M'agradaM'agrada
Tens raó, Joaquim, és clar; però no em vaig adonar de que ningú manifestés el seu malestar. Tampoc amb Lezhneva, d’altra banda.
A mi em va semblar, primer, que les variacions de González eren menys agressives i, segon i més important, que és molt diferent fer-les en un bis que no pas la primera i única vegada. Doncs romanc partidari seu, tot i reconèixer que tots els protagonistes posaven el llistó molt alt (potser els Figaros una mica menys alt, o així em va semblar).
De debò m’hauria agradat moltíssim escoltar Lezhneva dues vegades, primer cantant el que va escriure Mozart i després el que tenia ganes de cantar ella. Potser aleshores hauria sigut la que més m’hauria agradat. Malauradament per a mi, no tocava. Què hi farem!
M'agradaM'agrada
I tu creus que les variacions haurien estat possibles sense la complicitat d’Antonini?
M'agradaM'agrada
No entenc la teva pregunta sobre la complicitat d’Antonini, benvolgut Joaquim.
Si em demanessis si les variacions de González i fins i tot de Lezhneva es van fer sobre el mateix acompanyament orquestral de l’ària original sense variacions, la resposta seria senzillament que no ho sé. No sóc prou entès com per haver-me’n adonat. Tu que ets més entès vas adonar-te que no? O que sí?
Crec que la teoria de l’ornamentació barroca implicaria que sí, que les floritures no necessiten cap canvi en l’acompanyament i fins i tot es poden improvisar. Però entre la teoria i la pràctica sempre hi ha alguna distància; i Mozart tampoc no és un compositor barroc.
Si em demanessis si crec que Antonini havia planificat les variacions amb les dues cantants, et contestaria que em sembla obvi. Qui en podria dubtar? En el cas de Lezhneva és inimaginable que no ho haguessin decidit i assajat junts.
En el cas de González, em sembla més probable que sigui Antonini qui va suggerir-li de fer un bis amb variacions. Ell i Lezhneva són una grans especialistes del barroc; González no em consta. Afegir ornamentació a una repetició és normal a les àries amb da capo del barroc, però inusual en el repertori del segle XIX i XX. Doncs trobaria força lògic que es tractés d’una idea barroca d’Antonini i Lezhneva que va contagiar González.
Tot plegat, però, em sembla que més aviat em fas una pregunta retòrica. No sé si la entenc. Segur que no n’entenc el perquè.
M'agradaM'agrada
Ho dic perquè si fos tan contra natura, un director tan aferrat al l’historicisme els hi hagués dit que no,no et sembla?
Les variacions de González al bis, segur que no estaven gaire assajades, però les de Lezhneva seguríssim que si, per tant lluny de semblar-nos una traïció, hauria de ser una aportació, sobretot molt ben feta, a un personatge rellevant d’una obra mestra.
M'agradaM'agrada
No, no em sembla que un director molt historicista s’oposaria a una interpretació que no és ben bé històrica. Els músics molt historicistes nogensmenys són músics i no pas historiadors. Per tant acaben fent el que els convenç i els agrada com a músics, que és inspirat per la història però no necessàriament li obeeix.
Per exemple, als historicistes els agraden els contratenors. Potser perquè és una veu que no es va fer servir en el llarg segle XIX? De totes maneres, fan cantar sovint els contratenors, gairebé sempre en rols que històricament no cantaven uns contratenors sinó uns castrats, uns nens, o fins i tot unes dones. Vés per on, ara sembla que posar-hi un contratenor on històricament cantava un contralt és més historicista.
Tampoc no sé si Antonini aporta més garanties que Lezhenva. Ambdós són uns grans músics, i especialment una grans interpretes barrocs. Ambdós no han agradat a tothom (sí que a mi, oi?) en aquestes Nozze di Figaro.
Admeto que jo també tinc el prejudici de pensar que els grans directors han de ser més profunds dels grans solistes perquè no tenen l’alternativa del virtuosisme. Però és un prejudici injust amb alguns cantants com en Ian Bostridge. Qui sap quina profunditat musicològica té Julia Lezhneva? Potser no massa, potser moltíssima: no ho sé i no m’ho havia preguntat.
De totes maneres, els dos venen del barroc i per tant tindran inclinacions barroques. Segur que els agrada més ornamentació que als wagnerians. Fins i tot és probable que els sembli històricament correcta més ornamentació que als wagnerians. Juli Cèsar ho va explicar per a la eternitat: “quod fere libenter homines id quod volunt credunt”, perquè les persones sovint creuen de bon grat el que volen que sigui cert.
El debat sobre la ornamentació en Mozart queda obert. És clar que els cantants de la seva època ornamentaven. També consta que ell es queixava de llur ornamentació excessiva. Llavors, què és excessiu?
Un clàssic de la moderació és Neumann (1986), Ornamentation and Improvisation in Mozart. Fins i tot les cadenzas en les fermatas les permet a la comtessa però no pas a Cherubino (p. 223-24).
That some singers of the time may have sung such long cadenzas is likely, but irrelevant, since we have no reason to assume that Mozart wanted such extensive fantasies, and good reason to assume that he preferred moderation. The one-breath type is generally sufficient to fill in where he left a musical cue. The longer the non-Mozartian implants, the more they are likely to contrast unfavorably with the genuine material. In fact one of the more difficult tasks in inventing embellishments is to find the proper mean between too much and too little.
Finscher in Figaro has a few very fine cadenzas of just the right length and character, among them two brief ones for Figaro’s “Non più andrai.” Wisely, he has no cadenzas for Cherubino’s “Non so più cosa son.” In the final section of that aria, shown in Ex. 14.10, the many fermatas, sudden starts and stops, tempo changes, and sharp dynamic contrasts picture with uncanny psychological acuity the emotional turmoil of awakening sexuality. The fermatas ought therefore to be left alone lest their dramatic effect be impaired. They are, incidentally, all of the small type, with the possible exception of the very last one (the second in m. 98), which might, no doubt by inadvertence, cover the quarter-note along with the rest. For the unison violins, Mozart wrote the (small) fermata above the rest only, which is more logical. A cadenza here would disturb the musical line from B♭-B♯-C-D-E♭-F and obliterate the dramatic effect of the sudden forte in the last measure after the sudden piano in the preceding one.
If Finscher had excellent reasons for his abstinence from cadenzas in this aria, there are one or two cases where a similar reserve seems less justified. In the Countess’s aria “Dove sono” (Ex. 14.11a) there ought to be a transitional embellishment on traspassò in m. 61. Alternative suggestions are given in Ex. b.
La seva oposició a la ornamentació en el cos de les àries de la maturitat de Mozart és contundent (p. 238-39).
Franz Niemetschek, who was on friendly terms with Mozart and witnessed the Prague performances of Entführung and Figaro, writes: “He dared to defy the Italian singers and to banish all those unnecessary and pointless garglings, squiggles, and passaggi; hence his vocal writing is always simple, natural, forceful, the pure expression of the feeling and the individuality of a person and his situation. The sense of the text is always so justly and precisely captured that one is led to exclaim: ‘truly, the music speaks.’ ” Niemetschek points out that Mozart had to make concessions to the singers: “Wasn’t he forced to be obliging to singers if he wished them not to spoil his pieces?”
Ignaz Mosel writes: “One could not offend the sublime [verklärten] Mozart more deeply than by adding ornaments to his compositions. Incensed, he always said, ‘Had I wanted it, I would have written it.’ ” This quote is a footnote to a lengthy disquisition on the excessive embellishment of arias which deserves to be cited at least in part:
“Considering that arias that are the most masterfully composed, where in other words, the composer observes the most correct declamation and brings the feelings expressed therein to the highest degree of truthfulness, suffer the most from such disfigurement …; that furthermore most of the embroidery-mad singers, for lack of sufficient knowledge of harmony, introduce pitches in their coloraturas that are at odds with both the original melody line and the orchestral accompaniment …, we see this habit … in its full incongruousness and its full noxiousness. There is a small number of singers who combine knowledge with taste, elegance with nature, to a degree that permits them to judge with fine discernment and complete assurance where a small ornament (which, however, has to remain within the character of the melody) could enhance the expression, and who are modest enough to rein in their imagination. This small number of singers should be permitted to add here and there, with clever reserve a few notes more than the composer has put down. But since for one such singer there are at least 10 who only repeat a hundred times tasteless routines which ruin all that they believe to embellish, it is always dangerous to stipulate such freedom.”
Many singers, he says, indulge in tasteless antics to please the crowd. One should not insult a talented nation, he continues, by referring to these extravagances as “Italian” vocal method since they are rejected by enlightened Italians, as they are by educated Germans and Frenchmen.
It is from such a perspective that we must view certain documents that offer embellishments to arias of Le Nozze di Figaro, Don Giovanni, and Die Zauberflöte, some, as Eva Badura-Skoda writes, tasteless, some acceptable or even good, but none necessary. That none is necessary is the heart of the matter, and in fact they should be strongly discouraged for all operas starting with Idomeneo, and all arias after approximately 1780.
[…]
It is hoped that such abuses have died out. But ironically the present concern with historically correct performance carries new dangers. Some scholars and historically conscious performers are inclined to confuse what was being done in Mozart’s time (and shortly thereafter) with what Mozart wished to see done, and it is only the latter that we ought to be concerned about. Since some singers did superimpose coloraturas on the written text in Mozart’s late operas, such practice might be resurrected under the aegis of “historical authenticity.” Therefore it bears repeating emphatically that other than the above-discussed appoggiaturas and (one-breath) fermata embellishments, arbitrary ornamentation should not be added to arias of Mozart’s maturity.
Clar que Neumann escrivia fa quaranta anys. No dubto que des d’aleshores molts l’hauran criticat com massa conservador. No vull dir que la seva opinió sigui més important de la d’Antonini i Lezhneva. Però tampoc em sembla menys important. Del catàleg de qualitat fet per Mosel, segur que ella té coneixement, bon gust, elegància, i bellesa natural; tinc els meus dubtes sobre la modèstia suficient per frenar la seva imaginació.
De totes maneres, sobre tot no sóc gens historicista. No m’agrada el clavecí i no puc pair el fortepiano. La música per teclat de Mozart la vull escoltar tocada amb un pianoforte que ell no coneixia perquè la metal·lúrgia del segle XVIII no en permetia la construcció. Li hauria agradat a ell també? No ho sabrem mai, i tot plegat m’importa poc.
De la mateixa manera, no sé si a Mozart mateix li haurien encantat les variacions de Lezhneva. Em pots convèncer que sí, i que per no estar-ne encantat sóc jo que no comprenc el veritable esperit mozartià, com l’emperador que es queixava que hi ha massa notes en Die Entführung. Però encara que ho assoleixis, encanat no n’estaré: llàstima!
M'agradaM'agrada
No tinc intenció de convèncer a ningú, tot són suposicions i estem parlant d’interpretar, amb variacions i cadències o sense .
Poden agradar o no, ho entenc, però la visió mai depèn del compositor i molt menys del públic, acostumat a alteracions de les partitures des de que el món és món, per part dels músics que les interpreten.
Parlem del Bach de Gould?
M'agradaM'agrada
Estem d’acord, com ja consta a dalt, que Lezhneva té tot el dret i tota la capacitat d’afegir la seva ornamentació. Pel meu gust, ho fa bé i m’agrada, però m’agrada malgrat que faci tantes variacions. Em quedo amb ganes d’escoltar el que hauria fet amb més moderació interpretativa. Entenc que a tu, al contrari, t’agrada més que les faci totes. Et queda la impressió que més moderació t’hauria enlluernat menys, o fins i tot t’hauria avorrit una mica pels tants Cherubinos que ja has escoltat. Són gusts, ens entenem, no hi ha qüestió de convèncer ningú de res.
Precisament per això em sorprenia que volgués introduir qüestions historicistes. L’historicisme, entre els interprets, els crítics i potser sobre tot el públic, té una desagradable tendència a argumentar que hi ha gusts correctes i gusts incorrectes, i que el que els separa és la autenticitat històrica (que en diuen correctesa).
Per exemple, no tots els historicistes reconeixen que Klemperer i els seus cantants d’òpera van fer unes grans interpretacions de les obres corals de Bach. Molt pocs reflexionen que aquestes interpretacions encarnaven més que un segle de tradició bachiana, que de totes maneres és la tradició que tenim: intentar de recrear la música de Bach com si Mendelssohn i Mahler no haguessin existit és l’exercici borgesià de Pierre Menard que va escriure ell mateix el Quixote oblidant Cervantes.
Ningú no considera que, de la mitja dotzena de misses i passions bachianes que escoltem cada any, estaria bé si almenys una s’interpretés a la manera de Klemeperer en lloc de la de Harnoncourt. No en fan una qüestió de gusts, sinó del que és històricament correcte, original, contemporani i cal fer; contra el que és incorrecte, antiquat, obsolet i no s’ha de fer.
Neumann també, que era un historicista, dona judicis d’aquesta mena, com les citacions a dalt ho demostren. En alguns casos dona consells i presenta exemples d’allò que li sembla més agradable, apropiat i de bon gust. Sovint però dona ordres: això per Mozart era implícit i cal fer-ho; allò a Mozart li desagradava o desagradaria i no s’ha de fer.
Parlem quan vulguis i quant vulguis del Bach de Gould! Em va ajudar a sobreviure als programes de piano del conservatori italià, tot i que al final em van engendrar una desafecció per l’obra per clave de Bach que encara no he superat plenament.
És un exemple interessant, perquè si la memòria no em falla té poques llibertats textuals. Clar que el text és molt reticent, però crec que qualsevol clavicembalista històricament informat afegiria moltes més variacions que Gould. Alhora, és clar que la de Gould és una interpretació molt personal. La seva presència és sempre molt evident, ell esdevé una mena de coautor. Això sempre ha sigut molt polaritzant, sempre ha tingut aficionats i detractors.
En aquest cas, entenc molt bé la teva comparació. Lezhneva ha volgut fer el mateix, estem d’acord. Vam escoltar Susanna cantada per Blanch i la comtessa cantada per González, però vam escoltar Lezhneva cantant Cherubino. Ho pot fer, s’ho mereix; però em sembla massa barroc. Vivaldi ho necessita: sense una gran cantant barroca com ella, les seves àries no tenen sentit. Qui vol escoltar Caio Silio o Trasimene? Volem escoltar Lezhneva!
Al contrari, Mozart no ho necessita: és massa clàssic. Antonini i Lezhneva poden interpretar-lo mirant enrere als seus Handel i Vivaldi: no és cap delicte, no és contra natura, potser fins i tot és històricament correcte. Nogensmenys, aquest protagonisme del cantant és una intrusió que em trenca la màgia. Seré anti-històric jo, però amb Mozart ja vull el mateix que amb els romàntics, o sigui que el cantant desaparegui i quedin el personatge i el compositor.
M’adono que la teva comparació és tan encertada que penso exactament el mateix de Gould. El seu Bach m’agrada. El seu Mozart m’interessa, reconec que es pot permetre tot el que hi fa i que demostra intel·ligència i habilitat, però m’agrada menys del Cherubino ornamentat de Lezhneva. No parlem del seu Beethoven, que sovint em sembla un intent de combatre contra Ludwig van Beethoven.
M'agradaM'agrada
No vull en entrar si ens agrada més O menys, només era per il·lustrar la polèmica de sempre.
Jo estaria encantat de sentir algu que cantes les àries de Cherubino com la Berganza, sense ni un silenci afegit, però com que les que ho canten ara no van sobrades de personalitat, que Lezhneva em proposi una altra cosa, com que ella és sobradament talentosa, li agraeixo les variacions.
Mozart és tan bo que no li calen, però sí els cantants que tenim a l’abast no en saben més, fem-ho bonic, i bonic ho vaig trobar, molt bonic.
M'agradaM'agrada
Mira que al final estem molt d’acord, però jo li feia més confiança a Lezhneva que tu. N’estic sorprès!
Estem d’acord que el que va cantar, amb variacions i tot, va ser molt bonic. Crec que estem d’acord també que hauria pogut ser millor encara, i gosarem dir més Mozartià, cantar-ho igual de bé però amb menys variacions o sense.
Llavors, la diferència és que jo crec que Lezhneva hauria pogut fer-ho i no ha volgut. Tu ets sorprenentment pessimista i opines que no, que per fer ho així de bé sense ornamentació no n’hi ha prou amb ser Lezhneva i s’ha de ser Berganza.
Potser tens raó, és clar. Però esperem que no, ja que Lezhneva retorna molt aviat (per cantar-nos Handel al Palau al novembre i al Liceu a l’abril) i jo l’espero amb goig, mentre Berganza és un luxe que no he tingut en viu.
M'agradaM'agrada
O sigui, acabem amb taules, la Lezhneva ho va cantar preciós, però que no hi torni mai més 🙂
M'agradaM'agrada
Mira quines conclusions més oposades: la meva és que ho podia cantar millor, però tot i així que torni sovint 🙂
M'agradaM'agrada
Si aquesta és la interpretació que en fas, amb quedo amb el final, sense cap mena de dubte.
M'agradaM'agrada
Gracias, Romeo.
Este éxito me parece que nos va a condenar a una reposición de esta producción en varias temporadas y eso ya no sé si me va a gustar tanto, porqué ciertamente, para superar el nivel musical y vocal de esta, que han puesto el listón muy alto, será complicado.
M'agradaM'agrada