Atenció al peu de foto, marcat en color groc!!!
Feia dies que tenia previst escriure un apunt per parlar-vos de la degradació del nivell dels nostres programadors musicals reflectits en les temporades que ens proposen i avui no parlo del Liceu, tot i que també el podríem afegir a la llista.
No fa gaires dies que un vell amic del blog em va preguntar si no m’havia fixat en la programació de la temporada vinent de l’OBC, en el concert del dia 3 d’abril del 2027, en el qual l’OBC sota la direcció del director titular, el francès Ludovic Morlot interpretaran la “Piccola musica notturna” de Dallapiccola, el “Divertimento concertante per a contrabaix i orquestra” de Nino Rota i la simfonia núm. 4, op. 90 “italiana” de Felix Mendelssohn amb Luis Cabrera com a solista per a l’obra de Rota.
La veritat és que el programa surt, a banda de la simfonia “italiana”, de l’habitual i només per això calia apuntar-lo a l’agenda, sobretot sí a més a més, tenim en compte que aquest programa només s’interpretarà un únic dia. Ara bé, la peculiaritat del concert rau en una nota a peu de pàgina on se’ns informa que:
El concert serà una sessió relaxada, una funció amb una major tolerància al moviment i al soroll del públic que permet una experiència més accessible i inclusiva.
Ho he hagut de llegir diverses vegades i a cada lectura la indignació anava creixent.
De què coi estem parlant quan se’ns permetrà relaxar-nos, aixecar-nos quan ens doni la gana, i fer els sorolls que siguin necessaris per a la nostra relaxació i gaudi personal?
Anys i panys lluitant contra caramels, estossecs, mòbils, xerrameques, polseres sonores amb ventalls impertinents contra les exuberants pitreres i ara les mínimes normes de l’educació necessàries per gaudir de la música on cal gaudir-la, a la sala de concerts i en directe, salten pels aires, per poder fer del concert una experiència accessible i inclusiva. Què carai vol dir accessible i inclusiva? A qui coi hem d’incloure entre el públic, que no sigui capaç d’estar atent, en silenci i concentrat i fruint del gaudi que proporciona la música. Accessible? Com hem de fer accessible els andante de la italiana de Mendelssohn si el del seient de l’extrem de la filera vol sortir per anar a canviar l’aigua de les olives o escoltar la transmissió del partit de futbol, o el senyor del costat li diu a la seva senyora en veu baixeta, això sí, però audible per tots els que seuen al seu voltant “nena, que és bonic això”!, o “què tenim per sopar?” I ja no vull imaginar la permissivitat per consultar el mòbil o fer-se selfies en mig d’una obra fent carotes amb els músics de fons o fins i tot, si ets molt coneixedor de l’obra, deixar-te endur per l’entusiasme i cantar la melodia del “saltarello” del quart moviment de la simfonia de Mendelssohn.
De veritat que hem caigut tan avall?
I jo que em volia queixar dels concerts programats com a Tast d’orquestra, amb la intervenció dels Homes Clàssics venent el producte programat entremig dels seus propis acudits i la informació de l’obra a nivell Viquipèdia i ves per on això és glòria, tot i que en dos dels quatre tasts d’orquestra programats per la temporada vinent, el del 12 de desembre (el Trencanous de Txaikovski) i el 15 de maig (Així parlà Zaratustra de Strauss), a banda dels presentadors, també seran concerts accessibles i inclusius, és clar que per 10 € preu únic, però NI REGALATS hi aniré i no cal que expliqui els motius. Puc entrar tard per no escoltar la informació preliminar, però no accepto de cap de les maneres el que s’intenta imposar.
Estem a un pas de les crispetes, que venudes al vestíbul permetran que amb els ingressos addicionals el director titular de l’orquestra sigui un “fuori classe” o els solistes siguin els top de l’oferta actual? Estic fent broma, no dono idees, que quedi clar.
Em costa imaginar que el nou director general de l’Auditori, Víctor Medem, que tenia en gran estima i n’esperava moltes coses bones, ni que el director Ludovic Morlot, que no m’entusiasma, però el considero un músic respectable, acceptin això, puc imaginar que es tracta d’una idea dels sempre perillosos equips de màrqueting, mai que ells ho puguin acceptar. Aquesta tolerància per veure si d’aquesta manera fem més accessible la música, el que pot aconseguir és que el poc públic fidel que queda a l’OBC marxi.
Jo creia que amb l’experiment Maria Abramovic del Balkan Erotic Epic al Liceu, on se’ns permetia entrar i sortir a plaer, ja ho havia vist tot, però ca!, ara l’Auditori es posa “superguailis” i vol experimentar amb el públic, amb la intenció, suposo, d’atraure un nou públic que òbviament començarà amb mal peu.
I jo que us volia parlar de la davallada de la qualitat de les propostes musicals, amb programes de les obres de sempre coincidents en una mateixa temporada en diversos cicles, o de l’ínfima qualitat de la informació dels programes de sala, o de les errades a les pàgines web, o… tantes coses! i em trobo amb això que voldria que algú m’expliqués exactament de què es tracta, no fos cas que la meva comprensió lectora i fantasia, m’hagin jugat una mala passada.
Què he entès malament? Hi són a temps de rectificar?
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Cuesta creer y entender tanta imbecilidad.
M'agradaM'agrada
Pues si, cuesta creer la forma y el método para querer hacer que colectivos normalmente ausentes de los conciertos, puedan asistir. Yo lo llamaría populismo.
M'agradaM'agrada
Alucinante… Pero para mal.
Sí que lo siento.
Saludos, infernems.
Leonor.
M'agradaM'agrada
Confío en que sabrán rectificar.
M'agradaM'agrada
Completament d’acord amb tu, Joaquim. Si ja costa que tothom es comporti amb educació i apagui els mòbils, el tema de les crispetes (encara que ho plantegis de broma) el tenim a tocar. Jo ja ho he vist (i patit) en algunes representacions teatrals.
M'agradaM'agrada
el principi del fi…
M'agradaM'agrada
M’agradaria ser optimista, necessito ser optimista.
M'agradaM'agrada
Volen, benvolgut Eduard, que els concerts també estiguin oberts a persones amb trastorns, cosa que em sembla lloable, però el mètode utilitzat és erroni. Les persones amb trastorns necessiten concerts amb programacions especials (no sé Dallapicola, Rota o el Zaratustra siguin les millors obres per experimentar, però en qualsevol cas, em sembla erroni que no es facin concerts específics per a ells i no compartits amb públic que necessita pel gaudi, concentració i silenci. Ho han pensat amb els peus.
M'agradaM'agrada
La realitat supera tots els malsons. Intolerable.
Esperem que acabi en anècdota.
salut
M'agradaM'agrada
A l’administració i als seus responsables, els costa acceptar que erren, sobretot en mesures que pretenen ser solidàries.
M'agradaM'agrada
Quan ho vaig llegir per primera vegada vaig quedar perplex. No entenia res. Es una nota que em procura una rara sensació de incredulitat, i que llegeixo i rellegeixo sabent que em fa mal. Puc arribar a entendre qui pot haver parit aquest despropòsit, però el que no entenc és que director i músics hi participin o col.laborin.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Josep.
Començant perquè la nota s’explica malament i acabant perquè malgrat ser una idea que vol incloure persones amb discapacitats, incapaces segurament de seguir un concert amb l’atenció i concentració que sempre demanem, la fórmula emprada em sembla clarament dolenta, populista i desgraciada.
M'agradaM'agrada
Reduir-ho tot a marketing pur i dur , en tots els camps de l’art i la cultura, inclús l’esport (!), em sembla una absurda bajanada, que no obtindrà altres cosa que enfonsar en l’avorriment aquests espectacles, i foragitar els verdaders afeccionats a l’art, la cultura, i fins i tot l’esport! El tot per l’audiència, de fet obté el contrari del que pretén; potser no a curt termini , però sí a termini mitjà i llarg. Als verdaders amants de la bona música aviat només ens quedarà el recurs del youtube, i les gravacions antigues… ës això el que es pretén? De debó?? Tan difícil és trovar uns gestors artístics de qualitat i raonables??!!
M'agradaM'agrada
Les persones amb transtorns també tenen dret a gaudir de la música. El Liceu també fa funcions familiars «relaxades». No obliguen a ningú a anar-hi i per això avisen. Una mica d’empatia. No és el mateix ser un maleducat que una persona amb un transtorn
M'agradaM'agrada
Gràcies per comentar, Concepción.
Temia que algú trauria el tema de l’empatia cap a les persones amb trastorns.
No obliguen a ningú a anar, cert, l’autoexclouen, perquè l’esmentat concert és únic i si hi has d’anar amb aquestes condicionants ho deixes de fer, no hi ha altres dies alternatius. Estaria molt millor dedicar un dia a aquest públic i els seus acompanyants per tal que gaudeixin de la música, és clar que si, i un altre o uns altres dies per al públic que sap que per gaudir de la música, es necessiten unes condicions que amb el públic amb trastorns no es donarà. No és tan difícil d’entendre.
Però el populisme sovint, ja les té aquestes coses, ho veiem cada dia.
Espero que sàpiguen corregir-ho, però també tinc dubtes perquè a la classe política que hi ha al darrere d’aquestes mesures tan inclusives, els costa reconèixer que s’equivoquen.
Pel que fa a les òperes familiars que es representen al Liceu, no van dirigides a persones amb dificultats, van dirigides a infants que acompanyats dels pares es volen iniciar a l’òpera, amb títols més o menys apropiats i en cap cas es demana al públic paciència i consideració, que és el que definitiva ens demana la nota maldestra inclosa en els concerts de l’Auditori.
Primer que ho expliquin bé i després que ho apliquin, millor.
M'agradaM'agrada
La lluita per obrir la música “culta”a nou públic té el risc de, en lloc de renovar-lo, foragitar-ne el vell i aquest llavors és difícil de recuperar. I la crítica de l’Aci, Polifemo e Galatea? 😦
M'agradaM'agrada
No t’agradarà la resposta.
Vaig optar per saltar-me a Jacobs, que darrerament em treu de polleguera amb uns cantants que no són dignes del prestigi del director, habitualment veuetes que en el marc de la sala gran del Liceu es perden.
Ningú em paga per assistir als concerts i òperes, no estic obligat a veure totes les funcions, tots els repartiments alternatius i tot ha de sortir de la butxaca i d’acord que pel que em costa una birra a una terrassa podia anar a escoltar més que veure, una òpera de Händel, em vaig estimar quedar-me a casa i prendrem la birra al balcó. Estalvi absolut,
M'agradaM'agrada
Jajajaja No et confonguis… Sí que m’agrada la teva resposta, el que no m’agrada és no poder llegir la teva crítica, que sempre aprecio molt i el reguitzell de comentaris enriquidors que suscita. No sé, entenc el que dius però escoltar dirigir Jacobs al costar de casa en un teatre que és de veus més que de directors sempre és garantia i com que en el seu moment se’m va passar la que amb millors veus ( Vivica Génaux per exemple ) es va programar a l’auditori i a més el liceu incentiva amb generosos descomptes als abonats a anar-hi, doncs una altra òpera pal saco. A tu et semblarà que no, que tota la informació la tenim a l’abast a la xarxa. Però si mai et dona per fer un apunt crític de la temporada de la resta d’equipaments de l ciutat de ben segur que alguns ampliaríem horitzons o com.a mínim ens replantejaríem algunes propostes i potser la versió dels Vespres d’Arnadí no m’hauria passat per alt. Evidentment cap obligació i content de llegir el que ens regales. No volia que sonés a retet sino a decepció, com quan esperes una nova tapa amb la segona cervesa i aquesta arriba sense. Tot i entendre que l’hostaler no hi té cap obligació i ja ha fet molt oferint una primera penses que grrr , que ja es podia haver estirat una mica. Recordo que al Baltasar Porcel articulista li van preguntar un dia per les seves columnes i ell va venir a respondre que no pas sempre tenia formada opinió sobre tot, però que com que els seus lectors esperaven llegir-lo de vegades escrivia sobre coses que interessar-li, més aviat poc. És clar que ell els també els articles els cobrava. :-p
M'agradaM'agrada
Una de les coses que em vaig imposar quan vaig decidir reprendre l’activitat del blog va ser no deixar-me pressionar per les exigències benintencionades dels habituals de voler saber la meva opinió del que ells van a veure. La cosa a IFL no funciona així, parlo del que m’interessa i puc assistir. Hi ha coses que m’interessen molt, però no dono l’abast, ja sigui per temps, ja sigui per coincidències amb altres activitats, ja sigui per qüestions econòmiques. A tot no arribo ni hi vull arribar. René Jacobs, com Minkovski i altres d’aquesta colla que van de gira amb productes econòmics, que nosaltres paguem a preu de luxe, m’han acabat els “quartos” que deia ma mare. O venen a dirigir produccions del Liceu o si venen amb les seves formacions, que portin cantants mereixedors d’excel·lir amb les dificultats del repertori barroc, no veuetes de pissarrí.
M'agradaM'agrada
No, no ho redueixen al màrqueting tot i que els seus responsables alguna cosa deuen tenir a veure amb el comunicat. Volen que persones amb disfuncionalitats incapaces de seguir un concerft amb l’atenció que demanem, hi puguin anar, fins aquí, tot bé. Però per què no fan concerts exclusivament per a ells i els seus acompanyants en lloc d’obrir la venda d’entrades per a tots els públics? No els hem d’aïllar, però potser el primer que caldria és en lloc de sotmetre’l’s a un concert amb obres de Dallapicola, Rota i Mendelssohn, començar per programes més curts i amb obres que d’entrada els puguin ser més assimilables a les seves disfuncions. Voler fer content a tothom amb una mesura universal, sabent que per gaudir de la música, cal una predisposició a la concentració i al silenci, em sembla voler fer un pa com unes hòsties.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Primer, a la pregunta primera: sí, es pot caure més baix, Joaquim. Sempre es podrà: no és un consol, però després d’això poden venir coses molt pitjors.
Ja, sabent el pa que s’hi dona, s’entén millor la qüestió i el problema és que la nota és un desastre de redacció. Si la idea és que (i, si no, no té sentit allò de la inclusió) s’obri a persones amb algun tipus de trastorn, com pot ser qui tingui síndrome de Tourette (que al Palau, n’hi ha hagut en més d’una ocasió), s’ha de dir clarament perquè s’entengui que no és que ara farem concerts on fer soroll i menjar patates fregides sorolloses (com els de la platja) sinó uns concerts adreçats a un públic que, involuntàriament, tindrà una actitud i un comportament diferents.
Però és que, llavors, a més de ser més clars i explicar-ho bé, també caldria fer-ho bé: amb una programes específics. Encara que no és el mateix i ja ha sortit, si jo vaig a una sessió familiar ja sé que és així i que, sabent com és el destinatari, em trobaré un públic que es comportarà d’una manera determinada, però aquesta programació familiar està a banda i, clarament, té uns objectius i ningú no es pot equivocar. El problema és de comunicació, com si no es volgués esmentar que el destinatari és un altre públic, suposo que per no “marginar” ni estigmatitzar. Ho fem, però no ho diem i el resultat és que qui podria estar interessat no ho veu clar i no s’hi sent interpel·lat i qui no hauria d’estar interessat no ho veu, hi anirà i en sortirà, potser, decebut o molest.
No es tracta d’empatia ni de drets. Com deia, al Palau, en alguns concerts d’aquests que es fan només un dia, amb intèrprets reconeguts (o no, és igual), he trobat que, en tres ocasions (per atzar) hi ha hagut interrupcions per part d’assistents (no era el mateix, com a mínim en una de les vegades) amb síndrome de Tourette bastant accentuada. És obvi que aquesta persona és com nosaltres i pot gaudir de la música i… sí, té dret a anar-hi a un concert. Però també la resta en té i té dret a gaudir del concert i, dissortadament, un dret entra en col·lisió amb l’altre: inevitablement, la persona en qüestió cridava, feia esgarips i no podia controlar quan els feia i, durant mitja hora, eren molt seguits. La resta del públic, per molt empàtics que vulguin ser, estava patint i no podia seguir el concert. El mateix pianista (no recordo ara si una de les vegades era Trifonov o algú per l’estil) ha de sentir-lo i, potser, també el molesta o el desconcentra. Són actes on un requeriment indispensable com és el silenci no pot ser complert per l’assistent, involuntàriament, però no pot i el benefici individual provoca un perjudici a tot un grup.
També fa de mal dir als acomodadors, que entenc que ja veuen el que passa però que tampoc no poden fer res o, si ho fan, prendran mal per una part o per una altra. Al final, en els tres casos que m’hi he trobat, les persones en qüestió han acabat marxant a la pausa o abans que acabés el concert. En una altra, el van canviar de lloc a una zona més buida, però se sentia igual, és clar.
Que, com a solució, de la mateixa manera que hi ha actes per a col·lectius concrets i diversos pensats perquè se’n pugui gaudir en altres condicions, es plantegin aquests concerts “relaxats” pot estar bé, però caldria explicar per què són així i qui n’és el destinatari preferent. D’altra banda, aquell assistent al Palau, ¿s’assabentarà que hi ha aquest tipus de concert que s’ha pensat per a gent com ell només amb una nota tan poc clara al programa d’un concert? Igual que publicites cicles familiars, escolars i de no sé quants tipus, fes una categoria de concerts inclusius o el que sigui i que se n’assabenti tothom i ja se sap què serà. I, a més, se’n podrà veure millor si hi ha resposta o no per part del públic.
Pot ser una iniciativa interessant, però s’ha de fer bé i no ho sembla, de moment. Això sempre i quan la justificació de la “relaxació” sigui aquesta. Perquè si és que podem xerrar, deixar el telèfon que soni o fer un rot mentre bevem cervesa al mig del concert… ja seria una altra cosa.
M'agradaM'agrada
Saps quin crec que és el problema?
L’Auditori ho ha comunicat fatal i encara que el projecte pot ser interessant (APROPA) penso que voler fer experiments amb un programa llarg, amb tres obres o en un altre cas amb el poema simfònic de Strauss, és una temeritat.
L’Auditori s’ha posat en contacte amb mi per explicar-me el què, però penso que no he de ser jo qui els faci la feina, ells han de comunicar la naturalesa d’aquests concerts i el públic habitual ja dirà la seva. Tot i les explicacions que agraeixo molt, continuo pensant que han errat.
M'agradaM'agrada
El bocachete és el positivisme amb potes. I me l’alegro molt. La crua realitat és bé bé una altra. De comunicar bé ja en saben; tenen diners per pagar amics i parents que comuniquin i més; ells, l’Ajuntament i Gencat. Això és més un intent del wokisme d’entrar a tots els camps amb la seves dèries de la cancel·lació; les lloables paraules i accions d’accessibilitat, inclusió, vulnerabilitat s’estan emprant a cada racó de tot, per donar el tomb as les coses com un mitjó, perquè senzillament a aquests que governen, aquestes que a ells no els convencen, burgeses, “d’uns quants”, ells les volen fer per a tots, popularitzar-ho tot i acaben vulgaritzant-ho tot i destrossant-ho. Ells ho defensen i n’estan contents. I els hi encanta. I veure un Liceu, Palau, i el que sigui, farcit de gent que ningú voldria tenir per veïns, a ells els encantaria, encara que fos a cop de pagar-los abonaments. Hi ha voluntat i decisió. I amics com el bocachete lamentablement no deuen conèixer i treballar a diari amb aquest tipus que ens estan governant. Realment el seu socialisme ideològic i pràctic, juntament amb la seva ignorància són tant escandalosos i aterradors que es mostren encantats de verbalitzar la seva alegria si aquest país arribés a ser com Cuba o la Venezuela Chavista.
M'agradaM'agrada
Ho lamento Pep, però no entraré a contestar-te perquè temes polítics els obvio. Una auto imposició estricta.
M'agradaM'agrada
Empatia. Sovint tinc la sensació de que aquest substantiu s’utilitza de manera unidireccional.
Si la nota està pensada per a persones amb trastorns aleshores ja no sols està pèssimament redactada amb paraules ja molt gastades de l’àmbit de la política, sinó que és, amb perdó, una presa de pèl. I ho és perquè se’m fa incomprensible que s’amagui o no s’esmenti la seva veritable intencionalitat.
Les persones amb trastorns tenen tot el dret a gaudir de la bona música, però tenint cura de la seva especificitat mental. Procurar sessions musicals adequades, ben programades, ben estudiades per bons especialistes segur que faran molt més bé que mal.
Lo gravíssim seria que l’auditori es tragués de la màniga l’excusa d’aquestes persones per dissimular la seva monumental ficada de pota. Això ja seria imperdonable.
M'agradaLiked by 1 person
Cal, benvolgut Josep, que l’Auditori faci una nota d’aclariment ben clara de quin és l’objectiu i a qui va dirigit, i aleshores entrarem a valorar si és una idea correcta o també errònia, com jo crec, una vegada l’Auditori m’ha donat les explicacions a mi.
Jo no faré de transmissor, si l’Auditori vol explicar-ho aquí que ho facin públicament, crec que és el que haurien de fer, però més enllà d’aquest blog que ha tret el tema, gràcies a la teva perspicàcia, el que ha de fer tant sí com no, és publicar en el programa o en un comunicat a banda, que aquests concerts estan integrats en aquest programa social APROPA que fa tants anys que es treballa i que ara, han tingut la brillant idea de fer un pas endavant, crec que de manera temerària.
Veurem com reaccionen.
M'agradaM'agrada
Aquí, en aquest espai, ja s’ha fet la feina que s’havia de fer. Ara toca als gestors de l’Auditori d’arreglar l’estropici. Només llegint atentament el post i la majoria de comentaris ja haurien de saber com fer-ho. Havia pensat en escriure una carta a algun dels diaris de més abast, però sé que cap l’hagués publicat i, ben segur, hagués passat per ser un melòman elitista o intolerant. Sabia que mitjançant aquest portal obtindria el ressò i la reacció que el tema reclamava.
M'agradaLiked by 1 person
Gràcies Josep, t’ho agraeixo.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim, moltes gràcies per avisar.
No m’havia fixat en aquesta nota i precisament aquest concert està inclós en un dels meus abonaments de l’OBC, així que procediré a canviar-lo per un altre.
Per cert, diumenge passat també vaig experimentar una «sessió relaxada» a Le Nozze di Figaro al Liceu: dues persones grans parlant a crits, un atac de tos durant el ‘Dove sono…’, un mòbil que va estar sonant durant més de 30 segons perquè la propietària no aconseguia trobar-lo dins el seu bolso… i per si fos poc, la meva veïna de butaca es dedicava canturrejar algunes de les àries més conegudes.
Crec que no tornaré a trepitjar el Liceu en molt de temps.
M'agradaM'agrada
Gràcies per comentar, Jordi.
El problema és que la del Liceu no era relaxada, era habitual. La mala educació és un flagell que la trobem als parlaments, a la televisió, pel carrer i és clar, al cinema, al teatre o a les sales de concert.
Les sessions relaxades de l’Auditori són una altra cosa, molt mal explicada i difícil de digerir, el que vas patir al Liceu és una autèntica manca de dignitat. Ho lamento moltíssim.
M'agradaM'agrada
Es una mostra mes d’una tendencia que s’esta instaurant a tots els nivells de la societat, començant per llars d’infants, escoles, empreses….
En fi, un drama. El mes fotut de tot sera quan el pendol arribi a dalt i torni cap a l’altre extrem. Una quanta de gent les passara canutes. I no se si ho arribarem a veure.
J.
M'agradaM'agrada
La manera de voler introduir un públic fins ara aliè als concerts, no és la millor, per a mi, però sobretot i com ja he dit, la manera de vendre la proposta, és nefasta, estem en mans o de becaris o d’una IA mal assessorada.
Patètic!
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim, temo que no has entès malament, no. El Projecte social de l’Auditori va començar, sí, amb les persones amb trastorns, però està en expansió.
La OBC ja feia el que és natural i que proposes tu: en diuen Un matí d’orquestra i la següent n’és la descripció oficial.
«Un matí d’orquestra és un taller musical participatiu adreçat a entitats que treballen amb persones amb Alzheimer o altres demències, amb discapacitat intel·lectual o persones que conviuen amb un trastorn de salut mental. És una activitat dissenyada específicament per a aquests col·lectius, conduïda per un musicoterapeuta i que conté tres parts: un taller participatiu, assistència a una estona d’assaig de l’OBC i un petit concert en exclusiva que músics de l’OBC ofereixen especialment a aquests grups al foyer de L’Auditori. Un autèntic luxe que ofereix una experiència única a les persones que venen a gaudir-la i viure-la en primera persona.»
Ara han decidit que no n’hi havia prou i que volen seguir l’exemple de la Banda Municipal, que fa anys que té Sessions relaxades d’aquestes. Se’n diu La Banda ens Apropa i heus aquí la descripció oficial.
«Des del 2018, L’Auditori organitza amb la Banda Municipal de Barcelona i Apropa Cultura, el cicle de concerts en format sessió relaxada, La Banda ens Apropa, concerts especialment pensats per a públic adult en un horari de matí entre setmana que sovint no poden gaudir-los en l’horari habitual de L’Auditori. Per tal d’afavorir el benestar emocional de les persones assistents, les normes relacionades amb el soroll i el moviment a la sala són més relaxades i també pot haver-hi petits ajustaments de llum, so, etc. Aquestes sessions redueixen els nivells d’ansietat i converteixen el concert en una millor experiència (persones amb Alzheimer, persones amb autisme, persones amb dificultats cognitives, etc.). A més, L’Auditori disposa d’una àrea de relax habilitada per a les persones que necessitin sortir de la sala en un moment determinat per tenir una estona de calma i descans.»
Doncs les Sessions relaxades són una trobada de Apropa Cultura, que no considera que siguin només per a persones amb trastorns. Ans al contrari, ni les anomena: sospito que dirien que per no estigmatitzar els seus trastorns, oi? Per als pobres melòmans, la descripció oficial és horrorosa.
«Les sessions relaxades es van introduir en espais culturals a l’estranger en pensar en les necessitats de les persones amb dificultats d’interacció social, extrema sensibilitat als estímuls sensorials i aversió a factors imprevisibles que trenquen les rutines.
Parlem per exemple de les persones amb dificultats d’interacció social, d’extrema sensibilitat als estímuls sensorials i d’aversió a factors imprevisibles que trenquen les rutines.
Per a ells i elles, les seves famílies i amistats, qualsevol sortida pot ser causa d’angoixa i ansietat. A més existeix la por a que el comportament de la persona pugui ser jutjat severament per la resta de persones del públic.
Què són les sessions relaxades?
Són sessions de teatre, música dansa, cinema entre d’altres on es crea un ambient més relaxat i acollidor, amb regles més tolerants pel que fa al moviment i al soroll del públic.
També poden comportar ajustaments menors a l’espectacle (il·luminació, so…) i en l’acollida del públic, per tal adaptar-se millor a les seves necessitats.
Per a qui són?
Per a totes les persones i famílies que prefereixin beneficiar-se d’un ambient més relaxat en un espai cultural, reduint el nivell d’ansietat i fent que l’experiència sigui més agradable.
Quin tipus d’espectacles poden tenir sessions relaxades?
Obres de teatre.
Espectacles de dansa o circ.
Concerts de música.
Projeccions de cinema o planetari.
Principals característiques
Les característiques poden ser diverses, depenen del tipus d’espectacle i del públic a qui van dirigides. Com a regla general, totes les sessions proporcionen:
Actitud relaxada davant el soroll i el moviment durant la conducció de l’espectacle.
Un equip acollidor i servicial, format per tractar les necessitats del públic.
Ajustos a la il·luminació i efectes especials. Com a regla general, les llums de la sala enceses almenys a un 35%. Eliminació de flaixos i llums estroboscòpiques.
Ajustos del so per reduir-ne l’impacte (per exemple, suavitzant les transicions entre cançons).
Àrees relax per a les persones que han de marxar de l’espectacle quan encara no hagi acabat. Aquests espais poden contenir joguines, trencaclosques, reptes o informació sobre l’espectacle. En alguns casos, l’espectacle s’emet en directe en aquesta zona perquè el públic el pugui veure i seguir.»
La BMB fa anys que adopta aquest principi de soroll i moviment per a qui vulgui. Heus aquí la seva advertència per a la darrera sessió del 16 d’abril de 2026.
«LES SESSIONS D’AQUEST CONCERT SERAN SESSIONS RELAXADES. LES NORMES RELACIONADES AMB EL SOROLL I EL MOVIMENT EN LA SALA SÓN MÉS RELAXADES I TAMBÉ POT HAVER-HI PETITS AJUSTAMENTS EN LA LLUM, EL SO, ETC. PER ADAPTAR-SE MILLOR AL BENESTAR DE QUALSEVOL TIPUS DE PÚBLIC. AQUEST TIPUS DE SESSIONS ESTAN ADREÇADES A TOTES LES PERSONES I FAMÍLIES QUE PREFEREIXEN O GAUDEIXEN D’UNA ATMOSFERA MÉS RELAXADA, REDUINT AIXÍ ELS NIVELLS D’ANSIETAT I CONVERTINT-HO EN UNA MILLOR EXPERIÈNCIA (FAMÍLIES AMB NENS, PERSONES AMB ALZHEIMER, PERSONES AMB AUTISME, ETC.).«
Però la BMB encara ho fa millor que la OBC. A la temporada 2026-27 tindrà tres sessions de La Banda ens Apropa (3/12, 11/02, 27/05), que no inclou en la seva temporada.
Al contrari, les noves Sessions relaxades de la OBC sí que fan part de la temporada de l’orquestra, i s’hi introdueixen sense cap explicació. No me n’hauria adonat sense el teu apunt. No surten a l’apartat Social de la propera temporada. A la web de l’Auditori no trobo cap manera de obtenir un llistat de totes i només les Sessions relaxades. Hom s’ha de mirar tots els concerts per veure quins permeten el soroll i el moviment del públic i quins encara no. Ara mateix, crec que els permeten els tres concerts que has comentat: Tast d’orquestra del 12/12, el Tast d’orquestra del 15/05, i el concert amb sessió única del 3/04.
Que hagin escollit aquest darrer em sembla absurd com a tu. Que permetin moviment i soroll als tasts d’orquestra no em sembla tan absurd, però precisament per aquesta raó em sembla encara més preocupant. A l’Auditori deu haver-hi uns quants savis que han decidit que els melòmans que apreciem el silenci i la concentració som uns antiquats elitistes i segur que burgesos; i que la inclusivitat, la modernitat, la joventut, el progrès i tot el que en la seva profunda saviesa els agrada passen per permetre al públic soroll, moviment i crispetes.
Esperem que si més no en Victor Medem i en Ludovic Morlot no siguin entre aquests savis i que ens en puguin defendre. Malauradament crec que no hauríem de ser massa optimistes. Sí que podrem caure molt més avall, però molt.
M'agradaM'agrada
Un problema enorme de comunicar malament i un altre problema de voler imposar un programa social enmig d’una programació amb molt bones intencions, però per a mi han errat.
L’Auditori m’ha contestat en privat, però penso que ha de contestar públicament, aquí estan convidats a fer-ho i sobretot han de publicar alguna cosa per a tots, que són la majoria, els assistents a l’Auditori que no llegeixen (ells s’ho perden 🙂 ) aquest blog.
M'agradaM'agrada
No és qüestió de comunicar malament, sinó de no comunicar gens.
Si de debò això és part del Projecte social, seria fàcil, just i necessari fer-ho exactament com ho fa la Banda. Que ajuntin un projecte L’Orquestra ens Apropa, que el posin a la pàgina del Projecte social i que el posin a la xarxa a l’apartat Social; que no en diguin Tast d’orquestra, ni menys 17è concert de la temporada de l’OBC; que no hi incloguin Dallapiccola ni Rota. Així de senzill!
No em queda clar que calgui, quan ja hi havia Un matí d’orquestra; però tampoc no em queda clar que no calgui: reconec que ho sabran millor ells que jo.
Que ho amaguin tot com ho estan fent, però, no està gens bé. Serà només incompetència? És possible, però els italians hem après tots de Giulio Andreotti que “a pensar male si fa peccato, ma spesso ci si azzecca.” Fins que l’Auditori no ho expliqui, hi veig gat amagat i segueixo sospitant que vulguin promoure soroll i moviment per a tothom amb l’excusa dels necessitats.
M'agradaM'agrada
No ho crec, jo. Hi ha uns “professionals” del màrqueting que haurien de ser acomiadats, clarrisim, com els del Liceu. Fins i tot penso que la maleïda IA és la culpable de molts d’aquests errors.
El projecte APROPA com a tal em sembla collonut, el que ja no m’ho sembla tant és aquesta aparent culminació del projecte en els concerts tradicionals i aquí hi ha molta responsabilitat dels polítics i sobretot dels directors, de l’Auditori i musical de l’OBC.
S’ha explicat malament, però tampoc em sembla ben plantejat, pòster m’equivoco, però en cap cas veig gat amagat. Incopetència, molta, gat amagat, no ho sé veure.
M'agradaM'agrada