La Traviata segons NovAria al Palau de la Música Catalana Fotografia d’Elisenda Canals extreta de la pàgina web de l’empresa.

Tard o d’hora havia de passar, trobo que ha trigat molt i també com era previsible que passés, ha estat algú de dins de l’organització que ha dit prou! Es podia preveure que fos algun membre de l’orquestra o el cor, mai hagués imaginat que seria algú amb una participació en l’empresa qui esbombés a la xarxa el que molts sabíem a mitges o intuíem per allò del “diuen, diuen, diuen”. En el meu cas més d’una vegada algun membre o exmembre de l’orquestra de NovAria que volia mantenir l’anonimat s’havien posat en contacte amb mi per tal que jo parlés al blog de la precarietat laboral en la que viuen i les irrelgularitas de l’empresa. Ganes no me’n faltaven, però estava segur que a banda de buscar-me problemes, podia perjudicar a persones que malauradament tenen o tenien aquesta organització com a precària forma de subsistència laboral. Amb el “m’han dit” no n’hi havia prou.

No cal dir que mitjans periodístics especialitzats de la ciutat han callat sabent tant o més del que podia saber jo mateix.

El cas és que per a tots i totes que no teniu xarxes socials, ahir a Instagram Adolf Gassol va penjar aquest comunicat:

El mestre Adolf Gassol, es presenta i estira finalment del fil, curiosament i sense conèixer exactament el perquè fa aquesta denúncia encoberta ara, ell tenia, si no ho tinc mal entès, un percentatge de NovAria i l’altre era l’ínclit Sergi Giménez Carreras, nebot del tenor i factòtum de l’empresa i no m’atreveixo a dir tenor, perquè el que fa ell quan s’atreveix a pujar a dalt d’un escenari i fer pagar al públic per veure’l i sobretot sentir-lo, és l’antítesi, no ja del que ha de ser un tenor, sinó un cantant.

NovAria podia haver estat una empresa magnífica i necessària per donar l’oportunitat a tots els cantants joves i no tan joves, a guanyar-se la vida cantant allà on la precària infraestructura lírica del país no arriba. Més enllà d’un Liceu que juga a una lliga i també de la FOC, hauria de ser la pedrera per aquests teatres, però quan prima per sobre de qualsevol altre aspecte artístic de qualitat i fins i tot diria de dignitat, el lucre personal, el projecte fa aigües es miri com es miri.

NovAria té la gran sort de disposar d’un espai no apte per a les representacions operístiques, com és el Palau de la Música Catalana, per oferir els seus espectacles, tenint d’aquesta manera un públic absolutament desorientat que per un preu raonable pot fer una visita al Palau de la Música i alhora creure que en un marc incomparable com aquell, assistirà a una representació digna d’una pòpera popular. La gran part d’aquest públic que estan de visita a la ciutat, no hi tornarà mai més, tot i que jo diria que si son d’aquí, tampoc. Què el Palau llogui l’espai a un producte tan galdós també hauria de fer-nos pensar. No cal recordar que llogar espais emblemàtics a empreses galdoses, pot fer trontollar l’honorabilitat artística de la casa que els acull i del país (quan són turistes els enganyats), i suposo que no cal recordar l’afer del concert de les bandes sonores al Gran Teatre del Liceu pel Nadal de fa un parell d’anys, que va acabar amb un escàndol que va arribar a ser mediàtic i que va obligar la direcció del teatre a dignificar el desgavell amb un concert propi, de festa major, però digne.

Tenint en compte el nivell de les representacions dels títols operístics programats,  sempre els mateixos (La Traviata, Carmen, Madama Butterfly, Tosca i para de comptar), es podria esperar un rodatge dels seus espectacles que configuressin una mínima dignitat artística, però la realitat és que els espectacles es presenten sense a penes assaigs i amb unes posades en escena que s’han d’encabir en escenaris poc apropiats, sobretot tenint en compte que fins i tot a L’Aliança del Poble Nou, on també es fan algunes representacions, l’orquestra toca a dalt de l’escenari, tenint un fossat per fer-ho, però és clar, el model és el del Palau i allà l’orquestra toca al darrere de l’hemicicle, deixant prou espai per tal que el mínim cor i els solistes actuin amb un mobiliari o atrezzo, que no va més enllà d’alguna taula i cadires, això sí, degudament disfressats amb vestuari a la manera de les companyies d’aficionats que els centres parroquials més avençats, poden oferir. Ni produccions teatralment treballades, i el que és pitjor, ni musicalment assajades. Assajar significa pagar a músics i cantants i això l’empresari que pel bé de la seva butxaca busca la reducció de costos, s’estalvia, amb el resultat que tots els que alguna vegada o altra hi heu assistit, heu pogut constatar i patir.

Les propostes tenen èxit i omplen, curiosament és així, el grau d’exigència del públic és inexistent, ja sigui per l’efecte visita turística al Palau, ja sigui pel preu (85€ una platea, que tampoc és cap regal) o per invitacions a familiars, amics, coneguts, saludats i enganyats (una vegada i mai més com em va dir un familiar que hi va assistir) a L’Aliança o altres escenaris, la majoria de representacions tenen assistència garantida i èxit. El negoci per algú deu ser rodó, però la precarietat laboral amb la qual han de treballar els músics de l’orquestra, cor i els cantants, si és que ho fan per guanyar-se les garrofes i no per amor a “l’art” o la droga que suposa pujar a dalt d’un escenari, és lamentable, com ho és “l’omertà” existent al voltant d’aquesta empresa.

El mestre Gassol es queixa perquè li deuen molts diners, fa bé en fer-ho, però no parla de la resta i alguna responsabilitat hi tenia. Lleig!

Tots hem conegut propostes líriques molt més dignes, malgrat la modèstia i els mitjans disponibles per fer-les, que han obtingut resultats molt més notoris i brillants que els que obté NovAria. Parlo malauradament de projectes quasi tots desapareguts, com els que va proposar Roger Alier al Teatre Principal en un intent de recuperar l’històric teatre per a la lírica, però també les meravelloses propostes dels Amics de l’Òpera de Sarrià que ens van oferir quasi totes les farses de Rossini, entre altres títols o programes belcantistes o rareses de Balducci, per no parlar de les poques, però sucoses propostes de l’Òpera Còmica de Barcelona liderades per la parella Arranz-Salisi, i altres com Apropera o Òpera Express que de tant en tant treuen el cap i sorprenen, donant també oportunitat a joves cantants i músics, honestament, sense enganyar, estafar i explotar.

És totalment lícit un projecte personal a la recerca del benefici econòmic al voltant de l’òpera, però el que no ho és, és oferir un producte mediocre i sovint molt dolent, aprofitant la precarietat laboral i a sobre no pagar o pagar malament a qui posa tota la seva il·lusió per sortir com més aviat millor d’aquest esclavatge.

Segurament, la majoria dels cantants que pugen a l’escenari en les propostes d’aquesta empresa són millors del que poden demostrar en les condicions que es veuen obligats a cantar, ells han de dinar i sopar cada dia i s’aferren al que calgui. S’aprofita d’això l’empresa i si no t’agrada, ja saps, n’hi ha un altre que espera ocupar el teu lloc, aquest procedir és més vell que l’anar a peu. I ells i elles tal vegada massa il·lusos, pensen que a la sala hi haurà aquell o aquella factòtum que els traurà de la misèria. Tots hem vist The Great Caruso (Richard Thorpe 1951), però cap d’aquests dubto que assisteixin a espectacles d’aquesta empresa..

M’agradaria que aquest comunicat del mestre Gassol servís per remoure coses i que la situació millorés per a músics i cantants, que no s’haguessin de veure abocats a aquesta explotació i a callar per por a no cobrar o no cantar mai més (què trist!). Els temps no són propicis per a gaires alegries, però si tots fem el possible i posem el nostre granet de sorra per a denunciar als causants d’aquestes pràctiques, haurem aconseguit alguna cosa. No trobeu?