El 5 de desembre de 2010 i en ocasió de les representacions de l’òpera Falstaff que es van representar al Liceu, vaig fer un apunt, que una vegada llegit i rellegit i actualitzat en aquells arxius que ja no eren disponibles, em sembla totalment vigent i no canviaré res, però sí que hi afegiré “algunes coses” que em semblen interessants i em venen de gust explicar.
Us recomano la lectura, l’audició i el visionament dels fragments que vaig triar aleshores per il·lustrar l’apunt, FALSTAFF LA RÚBRICA D’UN GENI.
La temporada 2025-2026 del Liceu portava tres regals, que semblaven dedicats a mi, la programació de l’òpera que més estimo de Wagner i de totes, com sabeu els fidels lectors, Tristan und Isolde de Richard Wagner, però també es va programar l’òpera que més estimo de Mozart, Le Nozze di Figaro i encara em reserva per a la cloenda operística, l’òpera que més estimo de Verdi, Falstaff.
Com les altres dues, aquesta tot i agradar-me des d’un bon inici no havia estat la que més estimava del seu compositor, han estat els anys els que fan que com més l’escolti o la vegi, més m’agradi, sobretot perquè a diferència de les altres obres mestres que va escriure, en aquesta no trauria ni una semicorxera, no li sobra res. M’entusiasma la seva ruptura, la seva modernitat, la seva ironia més que comicitat, la seva inspiradíssima vena melòdica i també, perquè no dir-ho, destinés el protagonisme a un baríton i el tenor, tot i tenir una part bellíssima, no té espai per a fer aguts fora de lloc, estentoris i grollers, ni caballettes enardides. Com més gran em faig més comparteixo l'”odi” que Richard Strauss tenia cap a aquesta corda.
L’excepcionalitat del Falstaff rau en diversos fets, per a una banda representa una revolució en el seu llenguatge musical quan Verdi no en tenia cap necessitat. Va ser un gir apuntat a l’Otello, però culminat en aquesta darrera aportació amb una comèdia nostàlgica, però que traspua una jovialitat compositiva que ningú diria que era l’obra d’un octogenari, amb una llibertat formal que la converteix en la gran obra mestra d’un compositor que n’ha deixat més de mitja dotzena en el lloc més excels del teatre musical del segle XIX.
Verdi abocat a un llibret genial de Boito es desfà de la cotilla del recitatiu i ària (ja amb el Ballo es va desfer de la cabaletta), per escriure un recitatiu fluid sense interrupcions, en el que entremig hi trobem monòlegs més que àries canòniques, difícils d’interrompre amb aplaudiments, ja que tampoc en els finals va escriure aguts que ho propiciïn, com encara succeeix en l’Otello amb el final del Credo de Iago. A Falstaff tot està subordinat a l’acció dramàtica.
Verdi no abandona mai un dels seus senyals identitaris, la melodia i aquesta es presenta en frases breus, flexibles i canviants, com per a Falstaff són el “Va, vecchio John” o “Quand’ero paggio del Duca di Norfolk” a banda que en la seva presentació del primer monòleg “l’onore”, no hi ha una melodia destacable i si un declamat que defineix a la perfecció al personatge. Una altra melodia encomanadissa que anirà apareixent i desenvolupada de manera mestrívola és el “Labbra di foco” de Nanetta que tindrà la justa i etèria correspondència amb una altra frase bellíssima el “Bocca baciata non perde ventura” de Fenton, el meravellós rol de tenor amb una arieta “Dal labro il canto estasïato vola” que enamora, però que encara es veurà superada amb bellessa, originalitat, modernitat d’escriptura i inspiració pel “Su fil d’un soffio etesio” de Nanetta, el moment més màgic, eteri i sobrenatural de tot el que va escriure Verdi a la seva llarga carrera. Per a Ford, Verdi reserva els moments més dramàtics de la partitura. La seva gelosia en el seu gran monòleg “È sogno? o realtà?” carregat de dubtes abruptes, amb harmonies tensionades, li reserva com ja vaig dir fa setze anys una frase melòdica antològica “E poi diranno che un marito geloso è un insensato” d’una volada captivadora. Com ho és “E il viso tuo su me resplenderà. Come una stella sull’immensita” reservada per a Alice, un personatge que intervé molt i té pocs moments en solitari, tot i que l’escena segona del segon acte, amb Falstaff ha de demostrar ser una gran cantant actriu. En canvi, amb menys intervencions però sempre cabdals, el “Reverenza!” de Mrs. Quickly és el senyal identitari del personatge, el seu recorrent “leitmotiv”. L’altra gran frase associada irreversiblement a la darrera òpera és precisament el darrer número, el concertat fugat “Tutto nel mondo è burla”.
Si el tractament melòdic en les veus és original, inspirat i breu, l’orquestra en el Falstaff més que acompanyar, comenta, com un personatge més. L’orquestra riurà, descriurà la golafreria, la picardia, la sensualitat o la vanitat, de manera paral·lela i independent del text. Els fagots, trombons i violoncels greus sovint dibuixen l’obesitat i la fatxenderia de Falstaff, i els violins i les fustes descriuen amb brillantor i lleugeresa les entremaliadures de les alegres comares de Windsor quasi de manera mozartiana i també la nocturnitat poblada d’insectes i animalons en la nit màgica del bosc de Windsor.
L’evolució musical al llarg de la carrera de Giuseppe Verdi és evident i a Falstaff exhibeix un domini del contrapunt extraordinari, amb cànons, imitacions, superposicions de línies i concertants complexíssims per atorgar vitalitat a escenes on el diàleg sobreposa el text de diversos personatges alhora, amb un domini de l’ordre i l’estructura teatral i musical, aclaparador.
L’òpera comença sense preludi o obertura, tan aviat s’alça el teló comença l’acció escènica que esclatarà després del vertiginós diàleg entre el Dr. Cajus, Bardolfo, Pistola i Falstaff amb “L’onore! Ladri!” el primer gran monòleg de Falstaff, un personatge complex i genialment descrit per a Verdi i Boito. La dificultat del personatge rau en el fet que ha d’ostentar una personalitat complexa, no és només un personatge grotesc, un bufó del rei, en absolut. És un personatge ridícul, sí, però també és intel·ligent, provoca vergonya i també animadversió pel seu egoisme, però és un personatge vital que mostra tendresa en la seva decadència i sempre acaba sortint airós, malgrat la dura lliçó a la que el sotmeten les comares. Verdi ni el vulgaritza ni el caricaturitza, el respecte amb grandesa, mostrant-lo noble. És un home amb els “seus” principis que ja desenvolupa en aquest esclat al final de la primera escena del primer acte: “L’onore! Ladri!” el monòleg de les reflexions sobre l’honor, un quasi parlando on l’orquestra segueix cada gir del personatge de manera moderníssima, que anticipa l’òpera del segle XX.
Us proposo la versió del gran Michael Volle un dels millor Falstaff dels darrers anys en una representació al MET dirigida per Daniele Rustioni i Robert Carsen de l’abril del 2023.
Però també us vull portar el Falstaff enfonsat de la primera escena de l’acte tercer amb el monòleg “Mondo ladro” on podreu escoltar una de les frases esmentades fa una estona “Va’ vecchio John, va’ va’ per la tua via, cammina” tota una declaració abans de la revifalla que el portarà a la mascarada del Parc de Windsor. Podrem apreciar com ho cantava el genial Giuseppe Taddei a Salzburg l’any 1980 sota les direccions de Karajan, també en una posada en escena ultraconservadora i estèticament impecable. Taddei i per això el porto malgrat que el seu estat vocal era ja en el declivi i no gaire ajudat per Karajan, diu com ningú el text.
I encara m’agradaria que sentíssiu com n’és de precís Dietrich Fischer-Dieskau en la meravellosa gravació d’estudi dirigida magistralment per Leonard Bernstein del deliciós fragment “Quand’ero paggio del Duca di Norfolk” on també apareix breument l’Alice d’Ilva Ligabue.
En la segona escena del primer acte entren en accio les comares de Windsor, Alice Ford, Meg Page, Mrs Quickly i la jove Nannetta, elles són les que mouen l’acció i fan anar de corcoll a tots els homes, ja sigui, per una banda, Falstaff, ja sigui per l’altre Ford, Dr, Cajus, Bardolfo, Pistola. Fenton queda atrapat per Nannetta i serveix de lligam entre els mons clarament confrontats.
Verdi tracta les comares com una unitat, quasi sempre canten en conjunts magníficament ordenats i els seus concertants esdevenen una mostra de precisió musical enlluernadora. La presentació amb un tema recurrent com el “Gaie comare di Windsor” és un prodigi d’articulació rítmica i teatralitat abassegadora.
Us proposo, en primer lloc, l’inici de la segona escena del primer acte amb la presentació de les comares fins a l’arribada dels homes de Ford, en una versió esplèndida entregistrada al MET l’any 2013 amb Angela Meade (Alice), Stephanie Blythe (Mrs Quickly), Jennifer Johnson Cano (Mrs Meg Page) i Lisette Oropesa (Nanetta), dirigits per James Levine i en la brillantíssima producció de Robert Carsen.
I ara serà Mirella Freni cantant el “Gaie Comari di Windsor!”, aquest himne d’empoderament joiós, i acompanyada de Susan Graham (Meg Page), Marilyn Horne (Quickly) i Barbara Bonney (Nannetta) també al MET però de l’any 1992, també amb James Levine al podi i amb l’esplendorosa producció de Franco Zeffirelli, qui ben segur us farà fruir.
La contrapartida masculina, més enllà del protagonista, l’encapçala Ford, el marit d’Alice i un altre baríton, que no difereix massa de la vocalitat intrínsecament baritonal, però que configura la figura més verdiana, si tenim en compte el passat compositiu de Verdi, de tots els protagonistes d’aquesta brillant comèdia. Ford canta un monòleg, “È sogno? o realtà? que és el fragment més proper a una ària tradicional i en ella es mostra la tensió del personatge, produïda per la gelosia i la ira que li provoca una situació que no controla, fet que ha de remarcar amb una intensitat dramàtica forta que fa d’aquest meravellós monòleg una illa d’intensitats fortes, en mig d’aquest gran scherzo. Hi ha moments orquestrals molt propers a l’Otello, sigui del monòleg de Iago o de la gelosia del protagonista.
La superba interpretació del baríton francès Ludovic Tézier, a Viena l’any 2016 sota l’exuberant direcció de Zubin Mehta em sembla difícilment millorable.
La màgia flotant, els moments d’un lirisme inflamat, d’una orquestració refinada, etèria i de delicadíssimes melodies que es diferencien molt de tota la resta de la partitura són per a la parella d’enamorats; Nannetta i Fenton.
Amb el tema recurrent del “Bocca baciata non perde ventura” com a leitmotiv dels seus apassionats i imprudents encontres queda reflectida la joventut apassionada de la parella, que necessita dues veus líriques, pures i sobretot de timbre lluminós i jovenívol. Us proposo una parella deliciosa, Francesco Demuro i Nadine Sierra a Berlín l’any 2018, dirigits per Barenboim i Martone. Refrescant també ho és molt la versió. També intervenen, Barbara Frittoli (Alice), Daniela Barcellona (Mrs. Quickly) i Katharina Kammerloher (Mrs. Meg Page).
En el primer apunt preparatori de fa setze anys (que us recomano repassar) us proposava la versió preciosa de Juan Diego Flórez dirigit per Muti a Bussetto de “Dal labbro il canto estasiato vola” i ara us proposo la versió que va cantar l’any 1982 a la ROH i dirigit per Carlo Maria Giulini, el tenor català Dalmau González. Intervenen al final Barbara Hendricks (Nannetta) i Katia Ricciarelli (Alice)
El moment més màgic, de colors que anticipen l’impressionisme francès i d’una melodia encisadora el trobem en l’arieta de Nannetta “Sul fil d’un soffio etesio”, molt exposada per a la soprano que hi ha de fer front, amb una posició sempre en zona de risc per dir amb extrema delicadesa, transparència, puresa tímbrica i un control i domini del cant legato en les frases extenses, plegades de planíssims i que descriuen la brisa que es mou amb extrema suavitat i deixant que el so quedi suspès en el temps que es difumina en una irrealitat gràcies a les cadències de la innovadora escriptura verdiana.
Tot aquest univers sonor es fa possible gràcies a la fascinació que provoca la riquíssima i sorprenent orquestració emprada per Verdi, d’una lleugeresa i transparència desenvolupada com en cap altra de les òperes escrites anteriors a Falstaff, emprant les fustes per descriure espurnes nocturnes, reflexos i fins i tot el vol dels insectes nocturns en el parc de Windsor en el tercer acte. Pel que fa a la corda li atorga una diafanitat per a il·luminar la partitura i descriure efectes visuals com la boira, els moviments subtils de la natura nocturna amb les tonalitats que atorga la lluna i que farà possible la mascarada que deixa embadalit al protagonista amb l’aparició de Nannetta, la posrterior crida a les fades amb la resposta coral i l’atmosfera d’encanteri que acompanya aquesta extraordinària filigrana que provoca màgia al seu entorn, en un ambient de misteri, serenor i plaent lleugeresa.
Verdi i Arrigo Boito capten perfectament l’esperit de les escenes feèriques de Shakespeare. És una llàstima que el compositor no tingués més oportunitats, de desenvolupar la fascinació que li provocava l’obra shakesperiana, després del gran encert primerenc de Macbeth i el descomunal Otello. Ens vàrem quedar sense un Lear que segurament hauria estat imponent, però una vegada fascinats per aquest tractament del tercer acte de Falstaff, segur que ens hagués meravellat amb un A Midsummer Night’s Dream.
Amb aquest tresor per a Nannetta, llibretista i compositor troben la perfecta simbiosi entre poesia, cant, tractament orquestral, melòdic i teatre. No hi ha grans sentiments, ni exaltacions dramàtiques, tot es produeix amb la seducció que Verdi provoca amb el trasbals atmosfèric d’un moment sublim.
Després de la melangia del “Mondo ladro” en la primera escena d’aquest tercer acte on la comèdia esdevé intensament humana i és l’essència d’aquesta darrera òpera, ens trobem abans de la grandiosa fuga que conclou la genialitat, amb aquest joiell.
Us proposo la versió de Lisette Oropesa al MET l’any 2013, acompanyada per Maestri i Meade. Dirigeix Rustioni la producció és la de Robert Carsen.
Encara em queda el moment estel·lar de Mrs Quickly, el personatge fonamental tot i les seves breus intervencions. Quickly és una vídua madura, una dona amb experiència del món i dotada d’un gran sentit de l’humor. A diferència de les altres dues comares Alice Ford i Meg Page, exponents de la burguesia ella és la representant de la saviesa popular que amb un tarannà aparentment còmic desenvolupa el seu art amb una sofisticada personalitat musical i teatral, que aparenta submissió amb el diàleg amb Falstaff amb exagerades mostres de cortesia i adulació cap a Falstaff utilitzades amb astúcia que enganyen a Sir John, però no pas al públic que és completament conscient de la jugada teatral.
El seu tret identitari a l’òpera és el famós “Reverenza”, un leitmotiv que suggereix respecte, però en realitat ella l’usa com un dard irònic que aparenta humilitat quan en realitat esdevé una arma d’ironia i que ridiculitza amb una submissió musical en escala descendent apta només per a contralts o mezzosopranos greus. Aquesta línia descrita musicalment de manera perfecta, visualitza una caiguda progressiva que sembla una inclinació física del cos, imitant una reverència que es culmina amb un greu que transforma aquesta submissió aparentment aristocràtica amb un gest grotesc, una presa de pèl en tota regla. Falstaff creu que domina la situació i és Mrs Quickly qui la té absolutament sota control. El públic entenem que a cada “Reverenza” hi ha una victòria de les comares i la ridiculització del personatge esdevé sagnant.
Quan s’inicia el diàleg aparentment submís Falstaff es deixa endur per la vanitat, per l’ego de l’antic seductor amb frases melòdicament ampul·loses, mentre que ella utilitza frases curtes per fer veure una submissió recurrent amb reverències. La contralt o mezzo que l’interpreti no ha deixat mai de ser elegant, irònica, intensament teatral en el fraseig i contundent en el registre. Un gran greu no fa una Quickly, com tampoc ho serà si esdevé un personatge caricaturesc i propens a la pallassada. Cal combinar elegància i comicitat, intel·ligència i ironia. La intel·ligència de les comares representada per Quickly guanya sempre a la vanitat dels homes, la de Falstaff però també la de Ford, Pistola i el Dr. Cajus. El “Reverenza” de Mrs. Quickly esdevé un dels moments més memorables i subtils de tota la història de l’òpera còmica.
Quickly referencials han estat Fedora Barbieri, Marilyn Horne, Giulietta Simionato i més recentment la canadenca Marie-Nicole Lemieux o Stephanie Blythe.
Jo us proposaré dues maneres molt diferents d’interpretar el rol, també per a poder veure les genials rèpliques dels respectiu Falstaff.
En primer lloc, la sofisticada elegància de la interpretació de Yvonne Naef, no especialment rellevant vocalment, però magníficament interpretada i xiuxiuejada a cau d’rella seduint amb la genial rèplica de l’immens Bryn Terfel el Festival de Verbier el 2016 sota la direcció musical de Jesús López Cobos i posteriorment la versió molt més histriònica i caricaturesca, més del broc gros en la hil·larant brillantor de la producció de Robert Carsen pel MET, en aquest cas la de l’any 2023 amb la contralt canadenca Marie-Nicole Lemieux, molt més sexual que sofisticada i Michael Volle. En ambdós casos he deixat l’exultant “Va vecchio John!” per establir la personalitat de Falstaff en el seu màxim moment de l’exaltació del seu ego.
*
Presentats tots els personatges principals quedaria Mrs Meg Page, un personatge fonamental per a l’equilibri vocal dels conjunts, però amb poca entitat individual, mentre que els rols de Dr. Cajus (tenor), Pistola (baix) i Bardolfo (tenor) són essencials pel fluir dramàtic i musical dels conjunts encara que no tinguin cap monòleg o frase distingida.
Tot i que penso que he parlat dels moments més emblemàtics d’una partitura que no té ni mig compàs de rebuig, cal parlar del segon acte com a conjunt i del seu gloriós final en particular.
Durant aquest segon acte, dividit, com els altres dos, en dues escenes, pràcticament, la música és un fluir constant, un scherzo amb moments de reflexió, com el monòleg ja esmentat de Ford, però en el que els personatges entren i surten en un seguit mestrívol de canvi de situacions amb tensions diverses.
L’acte s’inicia amb els encontres de Falstaff i Quickly que acabo de comentar per continuar amb la magnífica trobada/topada dels dos barítons (Falstaff i Ford), dues personalitats ben diferenciades.
Ambdós rols poden ser cantats pel mateix cantant a condició que en la interpretació de Falstaff la veu ha de ser capaç sense trucs i manipulacions antinaturals de sonar més fosca i més ample, amb un so rotund recolzat en la zona central i greu de la veu, però alhora ha de saber reflectir el caràcter teatral del personatge, amb personalitat, domini de l’escenari, una vis còmica que no ha d’obviar mai la noblesa del personatge. La dicció és fonamental per no perdre detall del text, ja que els seus monòlegs han de dominar la declamació continua i els canvis de dinàmiques. La dificultat no rau en les notes, rau a saber ajustar text i música durant tota la representació on quasi sempre ell és el protagonista.
Pel que fa al baríton que cal per interpretar a Ford, és més el paradigma del baríton verdià, amb metall i ell sí, seguretat en la zona alta de la tessitura baritonal. El seu monòleg, ja escoltat, ens apropa més a Renato, Miller, Germon, Rodrigo o el conte de Luna, amb el “squillo” del cant verfià, és a dir, la capacitat que té la veu, amb brillantor de travessar l’orquestra i arribar al públic amb facilitat, sense necessitat de cantar sempre en forte.
La diferència entre ambdós rols, a banda de l’estil canor, és molt psicològica i ha de definir perfectament ambdues personalitats. Mentre que la de Falstaff és expansiva, vital, egòlatra, hedonista i també filosòfica, Ford és obsessiu, gelós, aïrat i irat, amb unes neurosis exacerbades. El seu atac sobtat en quedar-se sol mentre Falstaff va a “farsi bello”, és un atac de pànic musical i teatral extraordinari.
Verdi per oposar ambdós personatges utilitza la mateixa veu, cosa que determina que el contrast entre ambdós no és vocal, és interpretatiu i psicològic. Un canta amb amplitud i comicitat, la joia de viure, l’altre és l’angoixa del dubte i la pèrdua d’estima i control. Els barítons que han interpretat els dos rols en escena diuen que Ford demana més exigència vocal i Falstaff és un tour de force escènic.
Us proposaré dues versions, la primera amb Bryn Terfel (Falstaff) i Luca Salsi (Ford) l’any 2016 al Festival de Verbier, sota la direcció de Jesús López Cobos i moviment escènic de Claudio Desderi.
L’altra versió de visió més precària, reuneix a Sesto Bruscantini (Falstaff) i Leo Nucci (Ford), l’any 1986 al Teatro San Carlo de Nàpols, dirigia Daniel Oren. En ambdós casos és important fixar-se en la manera de dir el text, sempre important i en aquesta obra, imprescindible
I per acabar aquesta anàlisi musical, crec que és important parlar de la segona escena del segon acte, ja que esdevé l’essència teatral de l’òpera. Mentre que en el primer acte, seguint el tradicional esquema teatral tenim la presentació dels personatges i trama, en el segon ens trobem en la primera escena amb el desenvolupament de l’estratagema dissenyada per solucionar el conflicte, que òbviament trobarà en el tercer acte, el corresponent desenllaç. La segona escena té una escriptura musical molt innovadora, tot i que tot el seu desenvolupament podria recordar el final del segon acte de Le Nozze di Figaro. L’escena transcorre a la casa del matrimoni Ford, on Alice esperarà l’arribada de Falstaff, mentre les comares ja ho tenen tot enllestit per enredar al decrèpit Sir, que en arribar està absolutament convençut que Alice caurà als seus braços. Alhora el contrapoder masculí encapçalat per Ford, apareixerà per enxampar als amants entre les dues i les tres, tal com li ha dit el mateix Falstaff quan creia parlar amb Fontana. Aprofitant l’enrenou les dones amaguen a Falstaff en el cistell de la roba bruta, davant la desesperació i temença del noble, de ser descobert pel marit gelós. Tan aviat tenen l’ocasió, les dones llencen el cistell de la roba bruta per la finestra anant a parar tot plegat, Falstaff inclòs, al Tàmesi. Tota aquesta esbojarrada escena pràcticament de vodevil, posa en evidència el ridícul de Falstaff intentant seduir a Alice, la gelosia malaltissa de Ford, l’amor apassionat de Nannetta i Fenton, que aprofitant el desgavell regnant a la casa, s’estimen pels racons fins que finalment són descoberts pel pare, pensant que trobarà a Falstaff darrere el biombo on s’amaguen. Tot amanit amb la ironia entremaliada de les comares i treballat musicalment en plans dramàtics autònoms que conflueixen de manera polifònica sense que un anul·li l’altre. És un trencaclosques que encaixa a la perfecció.
L’estructura musical després del diàleg agitat de les dones per preparar l’estança, amb la reaparició del “Reverenza” encara més greu imitant a Falstaff, que en l’escena precedent i la desesperació de Nannetta per les intencions del pare, s’inicia amb l’entrada de Falstaff, enamoradís, emetent un so situat en l’extrem agut de la seva part, quasi com si es tractés de l’habitual tenor en l’escena d’amor amb la soprano, sobretot en la frase “Quand’ero paggio…” que ens situa en la tradició de l’opera buffa rossiniana, mentre que l’orquestra evidencia la part grotesca de la situació, deixa clar que és una caricatura, però Verdi en el que tradicionalment seria un duo buffo entre Falstaff i Alice, desenvolupa un diàleg en el qual Alce fa anar per on vol al Sir. L’escriptura vocal d’Alice és elegant, flexible, plena de petites inflexions i petites frases melòdiques encisadores, mentre que l’escriptura vocal per a Falstaff és molt més densa i feixuga.
El que hauria de ser per a Falstaff un duet sincer d’amor, es produeix enmig de la farsa amb els personatges de Nannetta i Fenton, el que fa que simultaniegin de manera sorprenent dues situacions oposades, entre l’amor esperpèntic i l’amor real que queda perfectament exposat per un canvi radical en el tractament orquestral del recurrent tema del “Bocca baciata…”
Quan entra Ford en escena desapareix el clima líric amb un canvi radical per incorporar ritmes tallants, ràpids i alternant amb accents violents provocats per la gelosia i les ganes de venjança, amb figures repetides i modulacions rapidíssimes.
El concertant que clourà aquesta inspiradíssima escena convoca un darrere l’altre a Alice, Falstaff, Quickly, Meg, Ford, Fenton, Nannetta i el cor de criats expressant coses diferents. Allò que va meravellar en el quartet del Rigoletto, aquí se supera amb escreix, amb una catedral polifònica contrapuntística admirable.
Quan Falstaff entra al cistell, tota la tensió es transforma en moviment. L’orquestra desenvolupa amb vertigen escales ascendents, sincopes, canvis constants de compàs per descriure una situació escènica hilarant. Mai a companya, té una entitat pròpia per a descriure cadascun dels personatges, que es mouen al voltant del teixit orquestral dissenyat per Verdi:
Falstaff descrit per fagots, trompes i les cordes greus; Alice per les fustes i els primers violins; Ford pels metalls i els ritmes sincopats; Nannetta per les flautes, clarinets i els primers violins.
Els cantants lluny d’estar preocupats per les notes compromeses, ho hauran d’estar per la dicció perfecta, seguir el ritme amb una flexibilitat extraordinària, sense oblidar mai l’aspecte de l’actuació teatral en una escena on no es permet palplantar-se com un estaquirot, una feina que òbviament recau en la direcció escènica que ha de saber atorgar sentit a l’extenuant vitalitat que sorgeix des del fossat.
La comicitat de l’escena no debades evidencia que ningú domina realment la situació: Falstaff creu que triomfa i acabarà al Tàmesi, Ford creu que descobrirà la infidelitat i es troba amb la filla embolicada amb Fenton, Alice controla el joc, però també improvisa davant de situacions no previstes per les comares i la parella d’enamorats aprofita el rebombori per estimar-se.
Des d’un punt de vista estrictament musical i teatral, molts musicòlegs consideren aquesta segona escena del segon acte com el moment més rellevant de tota l’òpera i una de les pàgines escrites per Verdi, més perfectes i originals on el contrapunt, la caracterització psicològica, la comicitat i el ritme escènic formen una unitat imbatible.
Jo us proposo veure-la sencera en la versió històrica de l’ONO (Palais Garnier) del 28 d’abril de 1970 amb: Tito Gobbi (Falstaff), Andrea Guiot (Alice Ford), Christiane Eda-Pierre (Nanetta), Fedora Barbieri (Mrs. Quickly), Marie-Luce Bellary (Meg Page), Gérard Dunan (Fenton), Matteo Manuguerra (Ford), Jacques Pottier (Doctor Caius), Roberto Andreozzi (Bardolfo), Gérard Chapuis (Pistola). Cor i orquesta de l’Òpera Garnier sota la direcció musical de Carlo Felice Cillario i escènica de Franco Zeffirelli
I el regal final de la fuga, esdevé el testament perfecte per a tots aquells que haguessin volgut agafar el testimoni. Un final alegre que desplega una demostració tècnica del gran saber del mestre, però també una profunda reflexió de vida.
L’harmonia de Falstaff és molt més atrevida que en les òperes anteriors, més que a l’Otello que semblava el cim final d’una carrera. Verdi va reblar el clau amb una partitura que exigeix modulacions rapidíssimes, cromatismes subtils, acords inesperats, canvis continus de color, utilitzant un exuberant contrapunt i una volada melòdica de gran bellesa. I tot això ens ho va deixar en una comèdia, lluny de les tragèdies que va farcir tot el seu opus. Una lliçó magistral, en aquest cas amb Gabriel Bacquier (Flastaff), Richard Stiwell (Ford), Karan Armstrong (Alice), Jutta-Renate Ihloff (Nannetta), Max-René Cosotti (Fenton), Márta Szirmay (Quickly), Sylvia Lindenstrand (Meg Page), John Lanigan (Cajus), Peter Maus (Bardolfo) i Ulrik Cold (pistola), dirigits per Georg Solti en la producció de Götz Friedrich. (1978).
El Falstaff de l’edició 2025-2026
Josep Pons s’acomiada operísticament de la seva titularitat amb aquesta obra, no sent Verdi el compositor amb el qual ha aconseguit els grans èxits a la casa, és, per tant, un risc valent que espero que signifiqui una rúbrica excel·lent a tants anys dedicació per fer realitat l’orquestra que llueix esplèndida.
Els dos repartiments són prou sòlids per preveure un bon final de temporada.
Us deixo l’enllaç a la pàgina web del Liceu
https://www.liceubarcelona.cat/ca/falstaff
Com que el meu abonament co semblat el primer repartiment.incideix amb la primera, ben aviat us diré que m’ha
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
¿Qué añadir, tras esta exposición excelente y, a la vez, apasionada? Salvo agradecerte todo lo que nos ofreces, de esta ópera genial entre las genialidades líricas. Y me atrevo a decir incluso de la música completa.
“Falstaff” es una obra genial, italiana hasta la médula, clásica y moderna a la vez, dramática y cómica, con una gama cromática en vocalidad y en el sonido orquestal al mostrar determinados conceptos (los orondos pasos de Falstaff, el sonido de las monedas en la bolsa de Ford, la continua risa de las comadres …) que ofrecen el inigualable punto final operístico de Verdi. Mi primera versión fue la de Karajan con Gobbi y un elenco magnífico: me enamoré de ella.
A disfrutar con esa polifonía vocal que lleva al unísono esa “risata final” con gran autenticidad.
Un saludo, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
Preciós apunt preparatori, com és habitual.
L’aniré degustant com es mereix.
Em toca el segon repartiment. Esperaré a llegir-te que dius del primer, per treure una entrada sense visió.
Vaig veure aquesta producció al Real i no em va agradar.
M'agradaM'agrada