LA TERCERA VISITA DE BAYREUTH o WAGNER A BARCELONA


El Festival de Bayreuth o quasi, ha visitat fins ara en dues ocasions la ciutat de Barcelona i el Liceu. La temporada 1954-1955 representant tres òperes entre els mesos d’abril i maig a raó de tres representacions per funció, és a dir nou representacions, tres de Parsifal 16, 17 i 19 d’abril de 1955), tres de Tristan und Isolde 22, 23 i 24 d’abril de 1955) i tres de Die Walküre (27 i 29 d’abril i 1 de maig de 1955). En aquella ocasió gloriosa va venir tothom des de Wieland Wagner i les seves posades en escena rupturistes i minimalistes als directors musicals, Eugen Jochum (Tristan und Isolde) i Joseph Keilberth (Parsifal i Die Walküre), passant per a tota la gloriosa nòmina de cantants que en aquell moment lluïa el festival (Windgassenm, Vinay, Weber, Hotter, Goltz, Mödl, Neidlinger, Uhde, Ilosvay, Stolze, Traxel per a Tristan und Isolde; Windgassen, Vinay, Greindl, Hotter, Brouwenstijn, Mödl, Milinkovic per a Die Walküre i Hotter, Uhde, Weber, Windgassen, Neidlinger, Mödl per a Parsifal. La felicitat no va ser complerta i en aquella memorable  ocasió va “fallar” l’orquestra, però no el cor que va venir una formació dirigida pel mític Wilhem Pitz, en canvi, l’orquestra, que com bé sabem està formada per músics, bàsicament de les millors formacions alemanyes i que en els mesos d’abril i maig estarien totes en les seves programacions habituals, no va poder ser la formació orquestral i en el seu lloc va ocupar el fossat del Liceu la Bamberger Symphoniker que dit sigui amb tots els respectes, no jugava a la mateixa lliga que l’orquestra oficial del festival.

La repercussió musical i social, com també històrica, ja que era la primera vegada que el Festival sortia del Turó Verd, va ser enorme. Per poc, però quasi, vàrem aconseguir totalment, Bayreuth a Barcelona.

Cinquanta-vuit anys més tard, el festival Bayreuth tornà a Barcelona, ara si amb l’orquestra i el cor oficials, però malauradament o no, sense les posades en escena del moment, per oferir-nos 5 representacions en forma de concert a rao de: Der Fliegende Holländer (1 i 4 de setembre de 2012), Lohengrin (2 i 5 de setembre de 2012) i Tristan und Isolde (6 de setembre). Sebastian Weigle (Holländer i Lohengrin) i Peter Schneider van ser els directors musicals i respecte a la primera visita i amb el mateix respecte d’abans, no vàrem tenir el mateix nivell que les direccions de 1955. En el Festival de l’estiu del 2012 aquestes òperes les varen dirigir: Christian Thieleman (Der Fliegende Holländer) i Andris Nelson (Lohengrin), mentre que si vàrem tenir pel Tristan und Isolde el mateix director que se’n va fer càrrec en el festival. Els cantants varen ser gairebé tots els mateixos que ho varen cantar aquell estiu a Bayreuth, és a dir, res a veure amb aquell equip jove, entusiasta, imbatible i encara a hores d’ara referencial del Neue Bayreuth de 1955, la comparació és sagnant: Pel Der Fliegende Holländer; Selig, König, Mayer i Youn, “només” amb el canvi de Merberth en lloc de Pieczonka, per a Lohengrin: Wilhelm Schwinghammer, Klaus Florian Vogt, Annette Dasch, Thomas J. Mayer, Susan Maclean i Samuel Youn en lloc de i per sort, de Ralf Lukas. Per a Tristan und Isolde: Robert-Dean Smith, Iréne Theorin (debut al Liceu), Jukka Rasilainen, Ralf Lukas, Michelle Breedt i Franz Joseph Selig substituint (per sort) a Kwangchul Youn com a König Marke.

Vam passar de nou a cinc representacions, però vam tenir l’orquestra, sense cap mena de dubte i juntament amb el cor, les grans joies de la corona wagneriana a Bayreuth, i ens vàrem estalviar els nyaps escènics de Christoph Marthaler en un gèlid i psiquiàtric Tristan und Isolde, els execrables ratolins de Hans Neuenfels a Lohengrin i el “chapapote” de Jan Philipp Gloger a Der Fliegende Holländer. El miracle Wieland quedava com una cosa d’enginy artístic i econòmic, un talent inabastable els nostres dies.

Les repercussions d’aquella segona visita van suposar a banda de la importància artística, també tot i que molt menys vocal i musical que la primera, de gran vàlua i impacte, a l’hora que un fracàs de gestió imperdonable per part de la direcció general del Liceu, que va fer una pèssima promoció d’un esdeveniment envejat arreu i que per la Barcelona wagneriana no va ser prou estímul per esgotar les localitats (caríssimes, és clar) com es preveia i creia el Sr. Marco, que seria un bufar i fer ampolles, doncs no!.

I el pròxim dissabte, 29 d’agost de 2026, catorze anys (com passa el temps!) més tard d’aquella segona i exclusiva visita, torna a Barcelona, una part del festival de Bayreuth, però deixeu-me dir que en comparació amb les experiències anteriors, és una visita decebedora, amb una única actuació, en un concert només amb l’orquestra del Festival sota la direcció del granadí Pablo Heras-Casado (director previst pel pròxim anell a Bayreuth) i tres únics cantants, per oferir allò que sempre he detestat, una selecció de l’Anell, és a dir, fragments de 16 hores de música reduïdes a una durada aproximada d’encara no dues hores, per oferir-nos de Das Rheingold: l’entrada dels déus al Valhalla; de Die Walküre “Ein Schwert verhieß mir der Vater” i el Comiat de Wotan, “Leb wohl du kühnes herrliches Kind!”; mentre que de Siegfried s’interpretaran: el murmuri del bosc (Waldweben. “Ewig war ich…” i de Götterdämmerung, s’oferirà l’Albada i viatge de Siegfried pel Rin, la mort de Siegfried ,“Brünnhilde, heilige Braut!”, la impactant marxa fúnebre i l’escena final, “Starke Scheite schichtet mir dort…” , amb tres únics solistes: l’ínclit Klaus Florian Vogt com a heldentenor oficial de la casa (vergonya sense precedents), la soprano, ja en declivi, Catherine Foster com a Brünnhilde i una de les poques esperances dels anys entrants, el baríton-baix nord-americà Nicholas Brownlee per fer front a Wotan, que sortosament podrem gaudir en la seva plenitud i a partir de la temporada al Liceu, del Ring des Nibelungen programat fins al 2030.

Per a fer més “decebedora” la tercera visita, el concert se celebrarà al Palau de la Música Catalana, amb les seves estretors acústiques i físiques. El motiu pel qual aquest concert, programat aquí pel Festival de Peralada en ocasió del seu quaranta aniversari, cosa que haurem d’agrair a Oriol Aguilar, conjuntament amb el Festival Internacional de Santander, el Teatro de la Maestranza, el Teatro Real i el Palau de la Música de València, obvia la relació històrica del Festival amb Barcelona i Catalunya, és a dir el Gran Teatre del Liceu, i es farà al Palau, amb una presència històrica wagneriana notable, certament, ja sigui a la façana amb un bust magnífic al bell mig (fotografia de capçalera), com a la banda dreta de l’hemicicle de la sala i del segon pis amb les Valquíries cavalcant o en el medalló de les rajoles amb el nom del compositor al sostre del segon pis, i sobretot amb memorables sessions wagnerianes per a la història, però no és motiu per no fer-ho al Liceu, si més no per a mi, un desencís afegit.

Mentre escric aquest apunt, encara hi ha localitats disponibles, unes cent nou si no m’he descomptat, la majoria de 210,00 € encara que sigui a les primeres files de segon pis, (un preu vergonyant allà dalt) i el Palau d’aforament sensiblement inferior al Liceu, possiblement no acabarà de penjar el cartell d’esgotades les localitats, amb el qual el wagnerisme barceloní queda una altra vegada en dubte i deu formar part d’aquells tòpics històrics, meravellosament documentats en realitats que han canviat molt amb els anys, però continuen si més no, en la memòria col·lectiva. Bayreuth triga massa a esgotar les localitats a Barcelona. Ben curiós tenint en compte el passat wagnerià de la ciutat.

És clar que a l’hora de buscar excuses prodíem dir que un 29 d’agost la colònia wagneriana encara ha de tornar de la Costa Brava, l’Empordà o les grans cites internacionals, o també podríem dir que la wagnerietat no es motiva prou amb la proposta, minvant a cada visita i certament, poc estimulant en aquesta tercera visita. També podríem dir que els preus excessius de les localitats poden haver fet fer un pensament a les butxaques més castigades a finals de vacances o que el “bolo luxós” per a cinc ciutats de l’Estat, no és prou atractiu per a haver comprat una entrada i el fet és que la Barcelona wagneriana no està del tot a l’altura. Ah! I sense oblidar que altres wagnerians espanyols en les altres dues ocasions segur que van fer el viatge a Barcelona per no perdre’s l’esdeveniment, ara com que també ho faran a casa seva o molt més a prop, no ens visitaran.

Barcelona ha deixat de ser wagneriana?

Ençà el concert sota la direcció de Josep Anselm Clavé de la Coral Euterpe (Cors Clavé) el 16 de juliol de 1862 als “Campos Eliseos” on es va programar “La gran marcha triunfal” de Tannhäuser que va rebre una entusiasta acollida, i per tant primer fragment documentat d’una obra wagneriana a la ciutat, fins a la creació de l’Associació wagneriana, amb Marsillach i Letamendi al capdavant de la publicació “La España Musical” l’any 1866, que seria la publicació, portaveu del wagnerisme, Barcelona vivia en una efervescència cultural i, com a resultat, també musical, com segurament no s’ha tornat a repetir. La història ens parla de la importància de Barcelona i Alexandre Cirici i Pellicer ja va deixar escrit que “el wagnerisme fou un dels grans ingredients de la cultura finisecular, el desenvolupament peculiar del qual va constituir la curiosa síntesi coneguda amb el nom de modernisme” i “El fascinant poder que tingué Wagner, es va mantenir, sens dubte, en l’efecte psicològic de les formes musicals i de la temàtica de les seves obres, però aquesta atracció no hauria tingut el gran efecte col·lectiu que va assolir si no hagués arribat a ser una espècie de litúrgia que feia representable, sensible, allò que sense ella no hauria estat més que un ideal abstracte”.

Que Wagner sacsegés la burgesia barcelonina i catalana, tan conservadora i esdevingués malgrat l’oposició acèrrima dels defensors de l’òpera italiana, un fonament del desenvolupament social i artístic d’una Catalunya emergent, és l’aval més potent que sustenta el wagnerisme barceloní. El moviment sobrepassava el fet purament musical quan el Dr. Letamentdi deixava la lapidària sentència “el wagnerisme era l’alternativa superadora de la incultura col·lectiva”.

El wagnerisme suposava aleshores, una obertura d’una societat arcaica, traumatitzada per la pèrdua de les colònies que quedaven d’un imperi ruïnós i la música de Wagner era un pretext ideològic de canvi, de novetat, de revolució davant d’una societat envellida. Que aquesta revolució que suposava l’obra de Wagner, abracés el moviment obrer representat per Clavé i la burgesia a l’altre extrem social, és del tot paradigmàtic. Per entendre aquest fenomen artístic i social és d’imprescindible lectura el llibre “L’obra de Richard Wagner a Barcelona” d’Alfonsina Janes i Nadal, publicat per la Fundació Vives Casajuana i l’Ajuntament de Barcelona l’any 1983.

De tot el que ens explica la senyora Janés en aquesta obra fonamental que en queda? Doncs jo diria que el sediment que deixa la història, però que amb els anys es va diluint, perquè com és obvi, l’obra de Wagner, encara que molt talibans de la seva obra ens vulguin fer creure que si, ja no és revolucionària i el món ha canviat radicalment.

Tot el debat wagnerià va anar deixant pas a una consolidació de les seves obres i la cura que sobretot el Gran Teatre del Liceu en èpoques privades i després en la creació del Consorci, ha estat el gèrmen d’aquesta consideració com a capital wagneriana de l’Estat, ja fos pels grans cantants que han passat per la casa, com pels grans directors que van dirigir l’orquestra. Les condicions sovint precàries de les posades en escena es veien altament recompensades pels noms congregats per representar els drames wagnerians. El bo i millor.

Tampoc caldrà obviar les qüestions polítiques que va fent possible que molts cantants rellevants de l’Alemanya del Tercer Reich, tinguessin cabuda a les temporades acaba la Guerra Civil espanyola i amb l’Espanya franquista i l’Alemanya nazi, en molt bones relacions, oferint la possibilitat impensable en un país ruïnós després d’una Guerra Civil, de fer dos Rings complerts, pràcticament seguits..

Quan Wagner va fer furor a Barcelona i no només, ja que primer la curiositat i després l’interès, l’estudi i la divulgació de l’obra wagneriana es va estendre per tot Catalunya gràcies a les publicacions a “La España Musical”, sinó també a figures cabdals com Pedrell, la creació de “La Sociedad Wagner” i la introducció en compta gotes de l’obra musical, amb fragments orquestrals de les obres primerenques del compositor, amb arranjaments per a Banda o orquestres de cambra. S’oferia Wagner en petites dosis i adulterades, però l’interès creixent va fer possible que d’aquella primera audició gràcies a Josep-Anselm Clavé fins a l’estrena de Lohengrin al Teatre Principal, el 17 de maig de 1882, passessin “només” deu anys.

Aquella estrena va commocionar la societat, amb articles als diaris, preparacions prèvies amb l’argument i comentaris sobre les característiques fonamentals de l’obra. Pel programa del dia de l’estrena la direcció del Principal va incloure un article de Joaquim Marsillach prèviament publicat el 23 d’abril a “La ilustración artística”, com també una traducció d’un escrit de Liszt sobre la reforma wagneriana. La direcció musical va anar a càrrec de Joan Goula i Soley (Sant Feliu de Guíxols, 30 de març de 1843 – Buenos Aires, 16 de juliol de 1917), un director català que ja havia dirigit Wagner a Hamburg (Lohengrin i Die Meistersinger von Nürnberg anys enrere).

El repartiment de l’estrena, òbviament cantada en traducció italiana, com va ser costum fins als anys vint del segle XX, va anar a càrrec de:
Lohengrin: Enrico Barbacini
Elsa de Brabant: Giuseppina Vitali
Ortrud: Giuseppina Pasqua
Friedrich von Telramund: Jean Roudil
Heinrich der Vogler: Agostino Rovere
L’Herald: Francisco Puiggener

El mestre Goula també es va fer càrrec d’unes representacions al Liceu de Der Fliegende Holländer (1885 i 1886), Tanhaüser (1885 i 1887) i també Lohengrin (1889).

La posada en escena es veu que va ser bastant ridícula i va originar burles a la premsa escrita (L’Esquella de la Torratxa), però les representacions varen suposar un èxit de públic indiscutible.

La febre wagneriana acaba de néixer a Barcelona amb l’estrena del Lohengrin, que va coincidir amb l’any de l’estrena de Parsifal a Bayreuth, motiu pel qual alguns prohoms del wagnerisme català varen assistir a les primeres funcions i varen fer la corresponen divulgació en les publicacions de l’època. La mort del compositor l’any següent només va fer que incrementar l’interès i el debat creatiu tan arrelat a la societat catalana. Ser wagnerià significava la modernor, la transgressió, apostar per a una nova estètica musical i artística destinada a capgirar-ho tot. La societat civil, és a dir la burgesia d’aleshores, capdavantera de la cultura que en cap cas era subvencionada per les institucions públiques, va trobar en Wagner un revulsiu social i artístic del tot estimulant.

El Liceu va agafar ràpid el relleu al Principal, i totes les altres òperes de Wagner es van  estrenar al seu escenari, de fet el Lohengrin, en aquella envejable competència entre liceistes i creuats, va arribar al Liceu deu mesos després i ja no deixaria de ser el focus del wagnerisme barceloní. Lamentablement, no tenim a l’abast una documentació tan detallada com la feta pel mestre Tribó, en els altres centres musicals de la ciutat on s’han fet grans vetllades wagnerianes, però només observant la relació de les representacions fetes al Liceu des de 1883 fins ara, entendrem perfectament l’etiqueta que ens ha penjat la història.

La història de Wagner al Liceu “es resumeix” gràcies al mestre Jaume Tribó Segalés, així: premeu sobre de cada títol per accedir al detall de la representacions o concerts dels annals del Liceu.

Impressiona!, és una llista envejable i aquesta intensitat fonamenta amb escreix l’etiqueta que se’ns ha penjat de ciutat wagneriana. Costos econòmics a banda, que no és poca cosa, vosaltres creieu que la Barcelona/Catalunya actual podria fer possible un Ring sencer en una mateixa temporada com va succeir els anys 1910 i el 1911, el 1921, 1925, 1929, 1936, 1941,1943 (dues edicions en la postguerra més severa) i 1952 (darrera vegada que s’ha representat el Ring sencer al Liceu)?

Fet a propòsit o no, el públic operístic ha canviat, la societat ha canviat, l’òpera ha canviat. Wagner ja no és un modern com ho va ser quan hi va haver l’esclat a Barcelona. Han passat molts anys i la modernitat musical va per un altre camí i els debats creatius artístics passen més per Rosalia que pel Liceu, on la modernitat operística és pràcticament inexistent, llevat que parlem de posades en escena i alguna residual estrena local.

El públic operístic generalista, no només al Liceu, ha canviat, fa temps que en parlem. Generalitzar no està bé, però l’evidència ens parla i ens diu quines òperes esgoten taquillatge i quines no (sense comptar descomptes de darrera hora que alteren els resultats). El públic operístic vol distracció i Wagner demana alguna cosa més, sempre ho ha demanat, però una vegada has creat el caldo de cultiu amb un públic entregat a un repertori, és més fàcil mantenir-lo fidel i entendre aquelles programacions dels anys daurats del wagnerisme barceloní, Ara, i les causes són múltiples, ja no funciona així. Ni un títol wagnerià per temporada tenim garantit i tret dels incondicionals a la causa, pocs, els abonats no es mobilitzen a la protesta si ens passem dos o tres temporades sense Wagner a la programació, de fet els abonats no es mobilitzen per a res. La direcció artística, curant-se en salut, intenta “acontentar” a tothom i després d’un Ring amb un títol per temporada, potser ens tindran a règim i la Barcelona wagneriana, no s’esberlarà.

Bayreuth ens visita per tercera vegada, aquesta en una gira per altres ciutats de l’Estat i amb l’únic “privilegi” barceloní de ser els primers a rebre els visitants.

Tret de les visites a Bayreuth, com aquell musulmà que ha d’anar a la Meca, els wagnerians poden escollir on veure les òperes en les millors condicions i amb els millors cantants, cosa que no passa habitualment per Bayreuth, per tant aquesta visita de l’orquestra del festival, més enllà de la raresa d’escoltar-la fora del fossat miraculós del Fiestpielhaus, és un signe més del canvi que us he comentat una mica més amunt. Petites dosis d’un producte que mai s’hauria de dosificar i amb intervencions vocals de poc calat, però això malauradament, poc importa, les veus han deixat de ser importants, fins i tot ja no cal que cantin bé, trist, però és així, a Bayreuth, on cal dir que cada vegada se sembla més a un parc temàtic de discutibles emocions, s’aplaudeix tot i fins i tot es braveja amb la mateixa intensitat que els primers anys del Neue Bayreuth i si s’aplaudeix allà que és el Vaticà de la santa wagnerietat a la terra, com ho hem de posar en dubte a una parroquia suburbial, anys ha, privilegiada? I així anem.

Tercera visita de Bayreuth a Barcelona, descafeinada, com la propia ciutat que va  perdent els seus origens i la seva identitat, la pitjor de les visites fetes i a la que malgrat tot no faltaré, tot i que segurament durant la temporada de concerts, ja sigui al mateix Palau o a l’Auditori tindrem orquestres tan bones com la del festival i directors, tant o millors que els mestre granadí, amb programes més interessants. No en tinc cap dubte que estem davant d’un bon producte de marqueting, un bolo luxós que calia aprofitar i el Festival de Peralada, orfe d’esdeviments de gran calat fins que no torni a tenir un auditori que ho permeti, ens l’ofereix al Palau (ai las!) i a partir de diumenge ja formarà part de la llista honorable de la llista de Richard Wagner a Barcelona, però no em direu que com tot, anem a menys, eh?.

Diumenge, puntual, l’apunt del concert.

Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND

Subscribe to get the latest posts sent to your email.

Un comentari

    • Joaquim's avatar Joaquim

      Aquesta bona nova a què es refereix?, a Bayreuth, a Barcelona? Els punts suspensius no deixen de preocupar-me, si no t’expliques millor, Josep, i tu ho saps fer bé, au! Esplaiat una mica més si és que ens estàs parlant de Wagner i Bayreuth.

      Gràcies

      M'agrada

      Respon
  2. parzifal84's avatar parzifal84

    Moltes gràcies per l’article, un cop més.

    Roger Scruton s’hauria remogut a la tomba en llegir que Wagner ja no és revolucionari. Potser no en el sentit que ho era al segle XIX, però estic convençut que ens diria que continua dient coses fonamentals sobre nosaltres mateixos que molt poca gent és capaç de dir avui.

    La veritat és que desconeixia bona part de la història del wagnerisme català. I comparar aquella realitat amb la situació actual és realment decebedor.

    Hi afegiria una cosa que crec que és significativa. He anat seguint l’evolució de les localitats disponibles i, fins fa pocs dies, no en quedaven 109; n’hi havia potser el triple. Això em fa preguntar quin públic tindrem avui. Els wagnerians de sempre? Els que han comprat l’entrada després de rebre l’últim correu promocional del Palau? O una orda de guiris atrets per la paraula “Bayreuth”?

    Del públic no es pot generalitzar, és cert. Però també és cert que alguna cosa ha canviat.

    Podríem situar la pandèmia com a punt d’inflexió, tot i que probablement el fenomen venia d’abans. Fa anys, si gaudia o no d’un concert, depenia principalment dels artistes i de com em trobava jo aquell dia. El que no sabia és que també depenia del públic.

    I no em refereixo als aplaudiments, sinó al comportament. Recordo Alfred Brendel aturant un concert al Palau per demanar silenci. Suplicant-lo, pràcticament. No ho he tornat a veure. Potser els artistes d’ara s’hi han resignat. O potser simplement els importa menys.

    I no estem parlant només de la tos. Podríem fer una llista no exhaustiva: les botelletes d’aigua que s’obren i es tanquen, els caramelets, les cremalleres manipulades a càmera lenta per amplificar la desesperació col·lectiva, els que s’aixequen i marxen enmig de l’obra, els que tornen quan els sembla i, encara pitjor, els acomodadors que els deixen tornar a entrar.

    Després hi ha els que fan fotos i vídeos. Aviat entraran amb drons. Necessiten capturar un moment que probablement els importa ben poc, però penjar-lo a Instagram sí que importa. Això mola. Sobretot si serveix per provocar una mica d’enveja al veí.

    I cada temporada s’afegeixen noves variants a aquest opus de la mala educació contemporània.

    Fa un parell d’anys em vaig comprar un tocadiscos i, sincerament, cada vegada m’emociono més escoltant música a casa que no pas en una sala de concerts. Ho dic amb tristesa, perquè hauria de ser exactament al revés. Massa sovint surto de la sala indignat, irritat o directament cabrejat. No pas per culpa dels músics, sinó del públic.

    Si no recordo malament, el 2012 la sala tampoc presentava un aspecte especialment brillant. Mig buida o mig plena, segons l’optimisme de cadascú. A més, una de les funcions va coincidir amb un partit del Barça.

    D’Adorno, si en alguna cosa coincideixo amb ell, és en la crítica a l’ús que es fa avui de l’art i de la música. Si abans Wagner despertava passions, provocava debat i, d’alguna manera, sacsejava consciències, avui una bona part de la cultura s’ha convertit en un producte de consum ràpid. No sé si Adorno ho anomenaria adoctrinament, però estic segur que hi veuria conformisme, mercantilització i una progressiva neutralització del pensament crític.

    A mi, personalment, Wagner continua provocant-me exactament el mateix que sempre. Però entenc que, com a fenomen col·lectiu, la situació sigui molt diferent.

    Segurament diumenge, encara amb la ressaca d’una visita única, a part de llegir el teu apunt, amb sort diran alguna cosa per la ràdio mentre sentim de fons la Cavalcada de les Valquíries. I això contrasta diametralment amb el que representa Bayreuth a Alemanya: tota la premsa se’n fa ressò, hi assisteixen les màximes autoritats de l’Estat, inclòs habitualment el president federal, i l’esdeveniment és tractat com un fenomen cultural de primer nivell. Aquí, amb una mica de sort, apareixerà una peça de deu segons al final d’un telenotícies o una breu menció a la ràdio. I gràcies.

    Liked by 1 person

    Respon
    • Joaquim's avatar Joaquim

      Gràcies, Daniel.

      Toques moltes tecles i totes interessants.

      Dir coses fonamentals, Wagner les diu, però que les maneres avui en dia ja no són revolucionàries Roger Scruton no m’ho podria tirar per terra, sense en cap cas voler posar-me a l’altura del filòsof anglès, és clar.

      Un bon amic m’ha informat arran d’aquest apunt, que una localitat a la mateixa zona que ell va comprar per 35 € el mes de desembre passat, avui a la web costa 140,00 €. El problema no és Wagner. El públic avui ja no es deixa enlluernar per visites com aquesta i vista l’oferta i el cost, ho deixa estar. El Palau com bé dius, estarà ple de turistes, alguns respectuosos i altres que tenen fama de ser molt educats i cerimoniosos, no pararan de fer la guitza, com passa tantes vegades en els concerts d’aquesta santa casa, ja en poden estar segurs.

      La música gravada per a mi continua sent essencial, perquè no sent l’experiència intensa del directe, et permet un grau de coneixement sobre les obres i llur interpretació, que en el directe no tens, perquè el que acabes de sentir ja no tornarà a passar mai més. Soc un gran defensor de les gravacions, comercials i pirates, que m’han ensenyat tant a prendre consciència musical de molts repertoris i intèrprets, alguns que mai podré veure en directe. Això no impedeix que quan l’experiència al teatre o a la sala de concerts és extraordinària, no tingui, precisament per l’exclusivitat que parlava, comparació possible amb cap gravació, també perquè hi ha cantants sobretot, que les gravacions no els han fet mai justícia, i que quan els sents en directe, tot pren una altra dimensió.

      Com haurien conegut les veus dels grans cantants dels primers anys del segle XX o fins i tot de la meitat del segle passat a no ser per les magnífiques gravacions de la millor època de la discografia?

      El públic alemany possiblement no és comparable al nostre, però si per públic alemany entenen també el públic internacional de Bayreuth, la seva resposta davant de la Tetralogia d’aquest darrer festival, et puc dir que no em mereix el més petit respecte, sé que Thielemann amb aquella orquestra i cor són la perfecció wagneriana, però permetre un cast com el que ha tingut i premiar-lo com l’han premiat, em sembla que denota una davallada de criteris musicals, vocals i de wagnerianisme, molt preocupant.

      Reitero l’agraïment per la teva aportació.

      M'agrada

      Respon
      • Giacomo's avatar Giacomo

        És cert que els preus del Palau són sempre dinàmics: no ho amaguen. També és una mica dinàmica la disponibilitat, i això no ho expliquen. Però, podrà ser cert que algun seient ha passat de la Zona E (35 €) a la Zona B (140 €)?

        Jo també vaig agafar tan aviat com vaig poder una entrada de Zona E. Encara tinc al WhatsApp una imatge de la disponibilitat el 4 de desembre. La Zona E era la de sempre: segon pis, files 2-5, seients 26-48. La sorpresa era que, des del primer dia, els seients 1-25, que solen ser de Zona C, eren de Zona B.

        No he vist cap seient disponible avui a les files 2-5 del segon pis, però és clar que pot haver aparegut i desaparegut. El teu bon amic m’excusarà si dubto seriosament que hagi sigut un dels de la Zona E. Segur que els vam exhaurir al desembre!

        M'agrada

        Respon
        • Joaquim's avatar Joaquim

          Potser s’ha confós, però m’ha escrit un WhatsApp indignat, per fer-m’ho saber.

          Els preus dinàmics quan a manca de 24 hores encara hi ha més de 100 localitats per vendre haurien de ser desaccelerats, per poder penjar un cartell amb “esgotades les localitats” amb orgull de ciutat wagneriana. A aquests preus i on queden, se’m fa difícil creure que fins i tot un guiri despistat acabi picant l’ham. 

          M'agrada

  3. reallygoateef19b11f770's avatar Leonor

    Impresionantes elencos.

    Con todo, ya dirás; es carísimo en el Maestranza y ya me toca otra vez comenzar mi tarea.

    Disfruta, disfrutad lo que podáis (mínimo, orquesta).

    Un saludo, infernems.

    Leonor

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim's avatar Joaquim

      Siendo carísimas las entradas en La Maestranza, en Barcelona como es habitual, el atraco es aún mayor. La indignidad de algunos con su propio público es una deshonra que merece el más profundo desprecio a su gestión. Un atraco!

      M'agrada

      Respon
  4. jordifosal's avatar jordifosal

    Apunt magnífic, Joaquim.
    La història wagneriana en general ha perdut pistonada i el Liceu, en conseqüència també ho pateix, ara bé, el passat de la casa és esplendorós i el present intenta quasi sempre, encara que en petites dosis, oferir el millor i el debut de la Isolde de Davidsen n’és un bon exemple.
    Aquesta visita desperta poc interès i no té res a veure amb les dues anteriors, però el canvi del públic és abismal, fins i tot amb els que malauradament només es declaren wagnerians i com bé dius, aplaudeixen a Bayreuth com en els temps de màxima excel·lència davant la mediocritat actual.
    Barcelona no deixarà mai de ser una capital wagneriana, en canvi, el seu públic cada vegada ho és menys.
    Gràcies per la feinada de reunir els annals wagnerians del Liceu en una sola pàgina.
    Guardaré aquesta entrada com a referent de consulta.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim's avatar Joaquim

      Gràcies, Jordi per les interessants reflexions.

      El Liceu actual, amb una quantitat d’abonats que els empresaris del segle XX quan la gestió era privada, mai haurien mai pensat, ofereix molts menys títols que aleshores, i no sempre més ben defensats, però el model de teatre és el que és i els abonats per mantenir-se volen poques aventures que necessiten més esforç que la distracció. No tot el públic és així, però entre la gran part dels abonats actuals, segur que és així, i amb Wagner, continuen arrufant el nas.

      Quan el Liceu programa Wagner, sempre s’hi mira i això és d’agrair. Recordo poques representacions sota mínims quan parlem de les obres que jo he vist al Liceu des de 1975. El Liceu com a Institució històrica amb una llista tan impressionat de representacions wagnerianes memorables, té present aquest passat i els seus directors artístics saben que quan es programa Wagner, a banda de fer menys funcions que en una òpera de Verdi o Donizetti (aquest any sis només de Tristan, les que mateixes que Das Rheingold la que ve, davant de 18 Aides i 13 Bohèmes, ha de ser amb els millors. Potser per això es programa menys, tot i que el consell d’administració tindrà en compte altres aspectes que no l’estrictament musical a l’hora de donar vist i plau a una programació. Wagner no ven tant com un Elixir d’amore, el que no vol dir que cada any no hi hagi un títol del seu opus, però és clar, amb deu òperes representades com a molt, això es fa molt difícil.

      Ja fa temps que penso que hi hauria d’haver menys funcions per títol i més títols, però això no sembla motivar a la direcció.

      M'agrada

      Respon
      • Giacomo's avatar Giacomo

        Entenc la crítica al públic més que a la direcció. Ja que sóc molt de comptes anuals, hauré de tornar a subratllar que la direcció li deu al contribuent un balanç positiu. Podria produir-ho de manera millor? Clar, en aquest món sempre es pot fer-ho tot millor. Tot i així, no veig ben bé com es podria mantenir el resultat reduint les funcions dels títols que generen ingressos, tot i no motivar-nos aquí in fernem Land, i afegint en canvi títols aventurats amb tendència a la pèrdua.

        Ara que han sortit els comptes de 2024-25, heus aquí els superàvits i dèficits (en milions d’euros).

        • + 1,86 La Traviata
        • + 1,80 Madama Butterfly
        • + 0,63 La Sonnambula
        • + 0,30 Requiem
        • + 0,17 West Side Story v.c.
        • + 0,04 Lohengrin
        • – 0,00 Giulio Cesare
        • – 0,02 La Forza del destino
        • – 0,03 Die Fledermaus v.c.
        • – 0,03 Idomeneo v.c.
        • – 0,09 La Merope v.c.
        • – 0,25 Rusalka
        • – 0,27 Benjamin a Portbou
        • – 0,69 Lady Macbeth de Mtsensk

        Aquest dèficit per la meravellosa Rusalka … Quina vergonya pel públic barceloní!

        Petit honor wagnerià per tornar al tema d’avui: el Lohengrin no va generar cap dèficit, malgrat que amb el seu superàvit petitíssim no n’hi ha prou.

        El teatre necessita sí o sí els superàvits de Traviata i Butterfly, i esperem que la temporada vinent de Aida i Bohème, per poder resistir sense acomiadaments significatius. El contribuent no paga ni les despeses de personal: € 27,54 milions contra 26,23 de aportacions públiques. Disculpa si em repeteixo any rere any, però la temporada canvia, la realitat no.

        M'agrada

        Respon
        • Joaquim's avatar Joaquim

          A la 2026/2027 el doble de Bohèmes que Rheingolds i el triple d’Aides.

          I a més comptem segur amb els descomptes indignants habituals en els fracassos de taquilla.

          El Liceu no pot ser un centre d’entreteniment. El dia que torni a ser una institució privada, que no manca gaire, que facin el que el consell d’administració cregui més beneficiós, ara encara no. Cada any et diré el mateix malgrat que sàpiga que els teus criteris econòmics són els que manen.

          Ara bé, calia el Fledermaus en versió concert per acontentar a Minkovsky? No és prou significatiu econòmicament, ja ho sé, i injustificat artísticament, i això em sembla molt més greu perquè el negoci el va fer l’empresa del director francès.

          Que la Forza fos negativa potser justificaria la meva teoria de massa funcions per títol i el WSS a preus d’escàndol i esgotades les localitats em sembla poc benefici, és clar que el catxet dels cantants i director, segur que també eren d’escàndol.

          Recordem també que pel Lohengrin hi va haver descomptes ultratjants.
          Amb tarifes més ajustades potser es vendrien més entrades i tot plegat, euro amunt o avall, amb els mateixos resultats finals i sense la sensació de teatre poc assequible o greuges comparatius amb els soferts abonats.

          M'agrada

        • Giacomo's avatar Giacomo

          Distingim tres consideracions diferents.

          Primera consideració. Tancar els pressuposts sense dèficit no és ni de lluny una necessitat característica de les empreses privades. Tot el contrari: una institució pública té encara més la responsabilitat de respectar el pressupost que les administracions, i en definitiva els contribuents, li han assignat.

          Per al Liceu, les subvencions concedides són uns 26 milions, que personalment ja em sembla molt d’agrair al contribuent. Amb aquest pressupost, el teatre té una despesa anual de 28 milions per al personal propi (artístic, tècnic i administratiu). Sense cap dubte aquest no és ni tan sols el seu únic cost fixe.

          Per tant, cap crida a la seva missió pública, musical, intel·lectual, filosòfica, educativa, cultural, artística, etc. no pot obviar la dicotomia última. O bé les funcions segueixen generant un superàvit annual d’uns 4 milions, o bé el Liceu necessita uns acomiadaments brutals. Tertium non datur. Sense cap superàvit, la nòmina ha de baixar un 15%.

          Segona consideració. Es pot generar el superàvit necessari d’una manera que t’agradi més de l’actual? La veritat és que no ho sabem.

          D’una banda, reconec que la direcció, per necessitat professional, i jo, per temperament, coincidim en ser tímids i conservadors. La manera actual, de Traviata i Butterfly, sabem que funciona i tot plegat no ens molesta massa. Si el públic s’entreté també amb Verdi i Puccini, i no tan sols amb Lamine i Rosalia, ja s’ha assolit quelcom, o fins i tot molt. “Entreteniment” no em sembla un insult.

          D’altra banda, compte amb el meu advertiment favorit de Julius César: fere libenter homines id quod volunt credunt. És massa fàcil creure en el que ens agradaria que fóra cert. No necessitem esperar els comptes 2025-26 per saber quin fracàs total va ser l’intent de programar La guineueta amb tarifes ajustades per a tothom i des del principi.

          Potser hauria funcionat millor amb Rusalka o amb Lohengrin? Sense dubte mereix seguir fent algun experiment. Perquè no? Mentre Aida i Bohème segueixin salvant els pressuposts, tant fa si les pèrdues es fan per programar Xostakóvitx o per posar-li preus experimentals a Wagner. Però a dies d’ara no veig raons per ser optimista.

          Un altre cop, mirem bé els comptes. Les economies d’escala són brutals. Torno a copiar aquí massa dades, aquesta vegada en milers d’euros.

          • La Traviata
            • funcions: 12
            • ingressos per funció: 256
              • n. equivalent de butaques de Z3 al preu originari: 1.378
            • despeses per funció: 101
            • superàvit per funció: +155
          • Madama Butterfly
            • funcions: 15
            • ingressos per funció: 218
              • n. equivalent de butaques de Z3 al preu originari: 1.173
            • despeses per funció: 99
            • superàvit per funció: +119
          • La Sonnambula
            • funcions: 9
            • ingressos per funció: 158
              • n. equivalent de butaques de Z3 al preu originari: 1.034
            • despeses per funció: 88
            • superàvit per funció: +70
          • Requiem
            • funcions: 8
            • ingressos per funció: 151
              • n. equivalent de butaques de Z3 al preu originari: 1.088
            • despeses per funció: 114
            • superàvit per funció: +37
          • Lohengrin
            • funcions: 6
            • ingressos per funció: 212
              • n. equivalent de butaques de Z3 al preu original: 1.386
            • despeses per funció: 205
            • superàvit per funció: + 7
          • Giulio Cesare
            • funcions: 6
            • ingressos per funció: 152
              • n. equivalent de butaques de Z3 al preu originari: 1.249
            • despeses per funció: 153
            • dèficit per funció: – 1
          • La Forza del destino
            • funcions: 8
            • ingressos per funció: 177
              • n. equivalent de butaques de Z3 al preu originari: 1.160
            • despeses per funció: 180
            • dèficit per funció: – 3
          • Rusalka
            • funcions: 7
            • ingressos per funció: 143
              • n. equivalent de butaques de Z3 al preu originari: 937
            • despeses per funció: 180
            • dèficit per funció: – 37
          • Lady Macbeth de Mtsensk
            • funcions: 8
            • ingressos per funció: 99
              • n. equivalent de butaques de Z3 al preu originari: 690
            • despeses per funció: 186
            • dèficit per funció: – 87

          T’asseguro que des la direcció no em parla ningú, i si em parlessin el més probable és que es queixarien per tots els seients barats que els ocupo. Però no veig en aquestes xifres els signes d’uns despitats que no san decidir quantitats i preus. Més aviat el contrari. Miro sobre tot la ràtio entre el preu originari de la Z3 i els ingressos finals per cada representació, que em sembla el millor signal de la seva capacitat de previsió.

          Possiblement van subestimar el rebuig a l’òpera eslava. Crec que ve d’aquí l’experiment, fracassat també, de rebaixar les entrades de La guineueta. Déu ajudi la Jenufa estel·lar de Grigorian i Stemme!

          Potser van subestimar el wagnerisme: els descomptes del Lohengrin al final van ser el mínims, encara que tu t’adonés més que d’altres. Potser s’haurà venut menys als joves amb descomptes rutinaris?

          Tot plegat el problema és que no són els ingressos per funció que manen, sinó el número de funcions i la despesa. Cada funció de Traviata i Butterfly va ingressar poc més que una de Lohengrin. Però n’hi va haver moltíssimes més sense exhaurir el públic, i (per tant?) el cost de cada una va ser absurdament menor: 12 funcions de Traviata van costar menys que 6 de Lohengrin. Menys!

          Tercera consideració. Els catxets dels convidats il·lustres són d’escàndol? Al final, és un judici personal, però no ho veig.

          Molt sorprenentment (no l’he vist mai en altres teatres i no sé si aquí durarà) els comptes del Liceu revelen com es reparteixen les despeses de tota la temporada. Els orquestrals i coristes (plantilla i reforços alhora) costen 12,5 milions; els solistes 6; els directors (propis i convidats) 1,5. Clar que cada solista o director costa molt més que cada orquestral o corista, però no em sembla una ràtio escandalosa.

          Els comptes fins i tot revelen que dues funcions del bolo de luxe de West Side Story van costar 377.623 €. No és molt més del doble que una funció del Fledermaus (158.465 €), i és més barat que dues funcions de Benjamin in Portbou (399.379 €). Com a molt, diria que el problema va ser que de West Side Story calia una tercera funció.

          M'agrada

        • Joaquim's avatar Joaquim

          Has reobert un debat molt interessant, però no crec que Wagner, Barcelona i Bayreuth hi hagin d’estar involucrats.

          Econòmicament tu sempre tindràs la raó, però mai podré compartir-la.

          Quan el Liceu sigui privat la meva crítica serà una altra, com a institució encara pública, mai pot ser un centre d’entreteniment. S’han de programar òperes que generen benefici per equilibrar les que generen pèrdues, és clar i és així, però les que generen pèrdua s’han d’enfocar més a un projecte cultural més enllà de l’actual. Si vuit funcions de La Forza del destino van generar pèrdua amb dos repartiments, potser caldrà fer-ne cinc amb un únic repartiment.

          El que no pot ser és que no hi hagi projecte de recuperació històrica de la música escènica catalana. Aquest per a mi és un fer diferencial respecte a totes les altres cases d’òpera, d’acord, però és un deure que el Liceu, primera institució cultural de Catalunya, té amb el país i és deficitari si el fan més enllà de La Cançó d’amor i de guerra que farà benefici, de llarg.

          M'agrada

        • Giacomo's avatar Giacomo

          Tens tota la raó, vaig for de tema. Disculpa’m! M’aturaré.

          Cap crítica al teu desig de recuperació de la música catalana. El teatre sempre té uns projectes que li importen prou com per sacrificar-hi el pressupost. Podria tenir els teus en lloc dels de la direcció. Només hem d’entendre correctament quina és la competència.

          Per programar un altre títol com La Merope (1 funció v.c., dèficit de 86.520 €), no diguem Benjamin a Portbou (2 funcions, dèficit de 270.521 €), no n’hi ha prou amb estalviar-nos Die Fledermaus (1 funció, dèficit de 29.761 €) i el segon repartiment de La Forza del destino (que qui sap si va acabar augmentar o fins i tot reduir el petit dèficit de 18.035 €). En absolut no m’hauria molestat estalviar-nos-els, però no n’haurien sortit recursos ni per a una altra Merope.

          Per programar més catalans, em sap greu però la única possibilitat és treure eslaus. La meva estimadíssima Rusalka va costar quasi com Benjamin a Portbou (dèficit de 254.430 €). Millor, ens hauríem pogut estalviar Xostakóvitx, on el Liceu s’ho va gastar tot: dèficit de 690.894 € per Lady Macbeth i d’uns altres 51.976 € per Oh to Believe in Another World.

          Discutim quan vulguis, potser sense ocupar la pàgina de l’apunt de Wagner i Bayreuth a Barcelona, si cal fer menys eslaus per fer més catalans. Però hem de saber que l’alternativa és aquesta, i en absolut no pas més obres de compositors catalans i menys funcions de Traviata i Bohème.

          M'agrada

        • Joaquim's avatar Joaquim

          A vegades penso que vas amb la teva idea fixe i no em llegeixes. En lloc he dir que s’hagin d efer menys Traviates i Bohèmes, perquè això és el que ens haurua de permetre veure alhun dia escenificades, Els Pirineus o Canigó, ara que estem tan wagnerians.

          M'agrada

  5. Giacomo's avatar Giacomo

    Gràcies per l’apunt enciclopèdic, Joaquim.

    Pel tema de números, cal dir que el nostre Palau, encara que tingui un 10% de localitats menys que el Liceu, roman la sala més gran d’aquesta gira. Encara no ha assignat tantes butaques com el Real, però ja ho veurem, i a Madrid és una funció d’abonament.

    • Palau de la Música Catalana
      • Aforament: 2.049
      • Disponibilitat actual: 112
      • Preus actuals: 75 / 140 / 210 €
    • Teatro Real
      • Aforament: 1.958
      • Disponibilitat actual: exhaurida
    • Teatro de la Maestranza
      • Aforament: 1.800
      • Disponibilitat actual: 936
      • Preus actuals: 110 / 120 / 136 / 140 / 150 / 160 / 170 / 180 / 195 €
    • Palau de la Música de València:
      • Aforament: 1.781
      • Disponibilitat actual: 197
      • Preus actuals: 33 / 46 / 66 €
    • Palacio de Festivales de Cantabria
      • Aforament: 1.500
      • Disponibilitat actual: 150 entrades reservades per la venda el mateix dia
      • Preus anunciats: 65 / 85 / 120 / 130 / 140 / 150 / 160

    Diria que les excepcions són València per increïblement barata i Sevilla per mig buida.

    Fins demà! 😉

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim's avatar Joaquim

      Gràcies per l’aportació i el seu vessant diferencial, Giacomo.

      Els aforaments van en funció de cada ciutat i això és un imponderable. El problema a Barcelona de fer-ho al Liceu i potser per això el teatre barceloní no s’ha volgut tornar a picar els dits i “ha cedit” l’honorable visita al Palau, és que un concert d’aquestes característiques fora de temporada a finals d’agost no mobilitza l’interès del públic. Va passar l’any 2012 amb una proposta infinitament més estimulant i passa ara amb un programa i uns cantants que no estan al nivell de l’orquestra que ens visita. Potser al desembre, data impossible perquè l’orquestra no existeix, el resultat seria un altre.

      Ara bé, el tema dels preus sí que és rellevant, perquè el cost del paquet que ofereix frau Katherina deu ser igual a cadascuna de les sales i, en canvi, el preu de les localitats és clarament diferent, en un cas, escandalosament dispar. Si València pot posar a la venda les entrades amb unes tarifes tan assequibles, el del Palau de la Música Catalana, La Maestranza i suposo que el Real, és un atracament sense excuses, perquè no penso que a València perdin bous i esquelles, oi?

      El 29 d’agost a Sevilla hi ha coses més refresca nts a fer que anar a sentir l’escolanet fent d’aprenent de heldentenor, no et sembla? 😉

      Ah!, i la cosa és que Barcelona és la que ostenta la titularitat wagneriana de l’Estat, per tant, i en teoria, el mes de gener de 2026 s’hauria d’haver penjat el cartell d’esgotades les localitats, si no és així, que cadascú tregui les conseqüències:

      O no som tant wagnwerians com els nostres pares, avis i besavis, o l’oferta no interessa o el preu de les localitats no estan en concordança amb què s’ofereix. Poques variants hi ha més, perquè el 29 d’agost amb la Rosalia, el Palau hauria esgotat les localitats o potser amb Jonas Kaufmann i la Davidsen acompanyant a Bronwlee, també.

      M'agrada

      Respon
      • Giacomo's avatar Giacomo

        Tu que tens molts més contactes que jo, si més no dins del Liceu, els ho pots demanar a ells. Pel que puc veure des dels portals de transparència, però, el que em sembla de lluny més probable és que efectivament a València hi perdin bous i esquelles.

        El secret és que el contribuent ens subvenciona tota la música clàssica, però no pas tota igualment. Heus aquí les xifres que em semblen més rellevants, totes en milions d’euros.

        • Organisme Autònom Municipal Palau de la Música (de València)
          • Taquillatge: 2,7
          • Mecenatge: 0,2
          • Subvencions: 17,5
          • Altres ingressos: 0,5
        • Consorci de l’Auditori i l’Orquestra (de Barcelona)
          • Taquillatge: 3,5
          • Mecenatge: 0,6
          • Subvencions: 25,8
          • Altres ingressos: 3,7
        • Fundació del Gran Teatre del Liceu
          • Taquilles: 19,7
          • Mecenatge: 7,2
          • Subvencions: 26,2
          • Altres ingressos: 1,3
        • Fundació Orfeó Català – Palau de la Música Catalana
          • Taquilles: 6,5
          • Mecenatge: 2,3
          • Subvencions: 2,4
          • Altres ingressos: 12,7

        Els altres ingressos de l’Auditori són una qüestió una mica rara, sobre tot de comptabilitat de l’IVA, que no tinc ganes d’estudiar. Nogensmenys, la situació general és clara. A l’Auditori de Barcelona i al Palau de València, les taquilles han de pagar menys que el 15% de les despeses. Al Liceu, més que el 35%.

        Els comptes del Palau són molt menys transparents. Primer, perquè és una fundació privada encara força opaca. Segon, perquè l’edifici modernista genera € 9,9 milions bruts entre visites i lloguer d’espais, però qui sap quanta part de la despesa de personal (6,7) i de “funcionament” (3,5) també. Hi haurà algun superàvit, però potser no tant. Suposo que les taquilles poden pagar gairebé el 50% de l’activitat musical.

        Llavors, no em sorprèn gens que el mateix concert costi el triple al Palau de Barcelona que al de València. Tot plegat, la pregunta és perquè l’Ajuntament de València vol carregar-se aquesta despesa wagneriana. S’haurà de demanar al Partit Popular de la Comunitat Valenciana, que desconec totalment.

        M'agrada

        Respon
        • Joaquim's avatar Joaquim

          A València els agrada molt la música i el PP tira de beta, ara, perdre bous i esquelles no ho crec perquè la dreta és molt bona gestora dels diners públics i invertir en cultura sempre dona rèdits i si son vots millor. A banda de la ironia, els preus del Palau català són d’escàndol i com que sé que als personatges de la casa sovintegen el blog, potser ens ho explicaran, malgrat que com bé dius, a can Palau tot és massa obscur, malgrat tot el que va passar, continua sent fosc.

          M'agrada

  6. Jordi's avatar Jordi

    Gràcies Joaquim, molt interessant la visió històrica. Per fi algú m¡ha explicat què vol dir això de que “Barcelona és una ciutat Wagneriana” del que sempre n’he sentit parlar però no entenia a què feia referència.

    Salut

    J.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim's avatar Joaquim

      Et recomano molt i molt, el llobre de Alfonsina Janés, és interesantíssim i també està bé el que va editar el Liceu l’any 2004, Wagner al Liceu, de molt menys calat però amb interessants artícles de Joaquim Matabosch, la mateixa Alfonsina Janés i Xavier Pujol.

      M'agrada

      Respon
  8. Joan's avatar Joan

    Una passada d’apunt, que em rellegiré amb més calma a la tornada. Moltes gràcies!!! El concert del Palau m’agafa fora, hauria pogut anar a València el 6 però no em motiva suficientment per fer-ho. Espero equivocar-me i que gaudiu molt els que sí hi aneu!!!! A la darrera visita al liceu sí vaig anar a l.Holandès, Lohengrin i Tristany i amb altres preus, hauria repetit

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari