
Ekaterina Semenchuk (Amneris) i Anna Netrebko (Aida). Producció de Shirin Neshat. Fotografia de Sergi Panizo gentilesa de la sala de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Ahir el Liceu oferia un aspecte esplèndid, un ple d’aquells que fan goig i que darrerament no es produeixen amb l’assiduïtat que tots desitjaríem. Vull pensar que la presència de Netrebko hi té molt a veure, com també hi tenien a veure els manifestants ucraïnesos a l’entrada (quatre gats si he de ser franc) protestant per la presència de la diva putinesca a l’escenari.
L’Aida del primer repartiment, que és la que vaig veure ahir i la del tercer repartiment patida fa dos dies, no tenen res a veure, parlem d’un altre nivell, començant per la direcció d’orquestra. L’assistent del mestre Manacorda, és això, l’assistent i el mestre titular, sense ser el director que jo voldria per la inauguració de la temporada del Liceu, és qui ha donat encertadament o no, la personalitat musical a les representacions i això s’aprecia en la concertació general i en detalls en particular. El mestre Antonello Manacorda m’ha agradat més en els passatges només orquestrals, com els preludis i la música dels ballets, sobretot en la gran escena del triomf, que no pas acompanyant als cantants, on potser pel canvi diari de repartiments, hi ha com una mena d’incertesa d’entesa entre ell i l’escenari. Així i tot, hi ha hagut moments de sonoritats molt ben cuidades, sobretot el so aconseguit amb els cors interns i les atmosferes nocturnes i misterioses que embolcallen moltes de les escenes d’aquesta obra mestra. Magnífica concertació en la segona escena del primer acte al temple, com també a tot l’acte del Nil, però el mestre italià té altres moments que no és capaç de mantenir la tensió, per culpa d’uns temps lents, unes pauses i silencies excessivament llarg i amb uns contrasts d’intensitats que no seguien una aparent coherència, si més no, sonora, amb desequilibris orquestrals que ja vaig notar amb el mestre assistent. Fa una direcció efectista, això sí, més de cara a agradar al públic que no a fer una direcció i concertació amb personalitat dramàtica constant, però gràcies a una orquestra en òptima forma, cal dir que el resultat global és satisfactori, malgrat que jo desitjaria al fossat o al director musical del teatre perquè a la inauguració hi ha de ser ell, o de no poder ser, una batuta tan prestigiosa com molts dels noms convocats per aquestes divuit funcions.
El Cor, com ja vaig dir en la funció del tercer repartiment, està esplèndid en totes les seves intervencions, les internes i en els grans moments corals, per la bellesa i cohesió del so, per l’equilibri, l’expressivitat i el grau de matisos des del cant piano als forts, en cap cas estridents. Ahir si va ser bravejat, tant el cor com el mestre Pablo Asante quan va sortir a saludar al final de la representació.
Anna Netrebko és un dels fenòmens vocals dels darrers anys, potser la veu de soprano lírica més lluminosa i radiant per assolir el gran repertori, però també és la soprano que podent ser la indiscutible, ha esdevingut per la seva mandra artística, la més poc curosa per l’afany de cantar-ho tot a força de falsejar el seu registre líric, amb sons falsos, trucs d’enfosquir artificialment el color, capricis de tota mena a l’hora de fer front al legato o les respiracions arbitràries o el fraseig poc curós, però que gràcies al prodigi natural de la seva veu d’una fortalesa a prova de bomba ha estat capaç de fer front a un repertori de lírica lleugera als seus inicis fins a soprano dramàtica, malgrat no ser-ho, sense que l’instrument a cinquanta-cinc anys, mostri grans deterioraments.
La veu actual de Netrebko ja no és aquell prodigi de quan ens va cantar la Iolanta amb els Mariinskis en versió de concert, però la lluminositat de la zona aguda encara és la que era, si bé hi ha petites oscil·lacions en l’emissió, alguns aguts més oberts o algunes notes es trenquen, el problema rau en quan ella falseja la zona que va del centre al greu, sense tenir-ne necessitat, en voler-nos enganyar i fer-nos creure que és una dramàtica d’agilitat o la soprano absoluta. En una mateixa frase pot passar del meravellós so natural més eteri i apianat de la seva veu lírica pura, a un seguit de notes guturals de so fals i lleig que treuen tot l’encant creat pocs compassos abans. Ahir va començar una mica insegura en el tercet i després va fer un mes que correcte “ritorna vincitor” amb detalls de gran cantant, sons flotants i fraseig acurat, barrejat amb altres moments no tan treballats, tot i que em va semblar que en tota la representació estava molt implicada, a la seva manera, però implicada, i això es contagia a la resta de l’equip i és bo. En el duo amb Amneris va estar intensa, sense tenir gaire cura amb el canvi constant de so i acabant una mica desafinada en els “Numi pietà” finals, ben apianats però no del tot encertats. Després de cantar amb intensitat tot el concertant arriba el tercer acte, el seu acte i va desplegar moments gloriosos a “O patria mia” on quasi no va abusar dels sons falsejats i es va mantenir pràcticament en el seu registre natural, amb pujades arriscadíssimes als aguts en piano i deixant que el so flotés amb un efecte bellíssim, tenint cura del fraseig i una utilització de les mitges veus magnífica. Les ovacions en acabar l’ària van ser d’aquelles que motiven la unanimitat absoluta. Després en els duos amb Amonasro i Radamés , es va mantenir intensa, però no tan homogènia amb les sonoritats, si bé cal dir, que la intensitat i implicació interpretativa va ser excel·lent. Finalment, en el duo de la tomba va tornar a exhibir delicadesa i sons flotants i no calia que forces algunes frases per intentar donar un dramatisme de cartó pedra al seu fraseig. Va fer una magnífica Aida, dir una altra cosa no seria just.
Ivan Gyngazov ha tornat al Liceu per substituir al Radamés inicialment previst, de la mateixa manera que ho va fer la temporada passada a la Manon Lescaut on també va venir a correcuita per indisposició de l’anunciat Des Grieux. És jove, té un bon material malgrat que el so no sigui gaire seductor, però la veu és ferma per assolir rols de tenor spinto i això és tot un reclam per a una corda que sempre va coixa en aquest repertori. És clar que li manca experiència (és bastant limitat com a actor), però jo també diria que manca estudi per fer front, si més no, al repertori italià, en primer lloc per dominar un idioma que xampurreja de manera massa genèrica i per cantar Puccini (la temporada passada) i ara Verdi, cal una distinció en el fraseig que ell no posseeix, per això malgrat les bones intencions, el seu “Celeste Aida” és anodí, segurament per manca de seguretat en si mateix, perquè intenta apianar el “vicino al sol” però de manera poc convincent, de la mateixa manera que vol ser expressiu sense dominar l’idioma, i això és letal. Passa la resta del primer i del segon acte sense fer patir i sense lluir, però a partir del tercer acte es troba més còmode i es creix amb seguretat, convicció i determinació vocal i expressiva, signant un duo amb Aida molt resolutiu i sobretot fent una escena amb Amneris de veritable ressonància dramàtica. En el duo de la tomba redueix la veu i va acabar amb Netrebko fent un deliciós “o terra addio” final. M’agradaria molt que s’apliqués, però és tenor i Déu quan dona veu als tenors, aquests acostumen a adormir-se sobre els llorers.
Sortosament, ahir comptàvem amb una autèntica Amneris sobre l’escenari. A mi és el personatge que m’agrada més de l’òpera, l’única veritablement bona i noble que lluita per un amor impossible sense enganyar i trair a ningú. Verdi per a ella va escriure una partitura gloriosa i la millor escena per a mezzosoprano de tot el repertori dramàtic italià. Ahir cantava Ekaterina Semenchuk, un autèntic volcà vocal que darrerament ha alternat els rols de mezzosoprano amb els de soprano dramàtica com la Lady de Macbeth o la Turandot (ambdues cantades al Liceu). Això potser li ha passat factura perquè la veu no sona tan homogènia i segura com abans, sobretot en la zona aguda, però la seva Amneris té les ressonàncies verdianes de les més grans. Ahir em va recordar, potser perquè va abusar en excés del registre greu excessivament obert, a la gran Fedora Barbieri. Em va fer gaudir molt de la representació des de la seva sortida amb el diàleg amb Radamés i el posterior tercet amb Aida. Abans del duo amb l’esclava, va estar encertadíssima en la sempre complicada intervenció a mitja veu amb el cor “Vieni amor mio, m’inebria” i en el duo amb Netrebko va estar intensa vocal i dramàticament, imposant personatge sense defallir davant de la força de la soprano, però va ser en el quart acte on em va agradar especialment, per la gran capacitat de transformació en el duo amb Radamés, en l’angoixa posterior abans de l’entrada dels sacerdots i finalment en la confrontació amb Ramfis. En alguns moments es tan gran la intensitat que es queda curta de so i pot desaparèixer momentàniament, per tornat a remuntar autoritat vocal immediatament. En l’extenuant frase final de confrontació amb el poder religiós li van mancar uns segons més de fiato per signar una interpretació de manual. Les frases lapidàries davant la tomba van sonar massa presents, però això no tot és culpa seva. N’esperava menys i vaig sortir eufòric. Cal dir, que Semenchuk no compleix aquella màxima que jo imposo a les cantants que interpreten Amneris o Eboli, no és elegant en el seu fraseig, ahir si més no va abusar dels sons greus i això sempre vulgaritza la interpretació, però, per contra, li va donar una intensitat dramàtica molt estimulant.
Potser Amonasro no és el rol que s’adeqüi més a les característiques vocals del baríton Artur Ruciński. És un baríton líric de noble línia verdiana pels personatges més lírics, pel seu acurat fraseig, com va demostrar al Liceu cantant el Germont o el Renato, això sempre s’agraeix, però aquest rol dramàtic necessita d’una rotunditat vocal que ell no posseeix. És un cantant de gran línia, sí, però la presència autoritària queda una mica soterrada, tot i que en els moments més cantabiles com “Ma tu, Re, tu signore possenrte” com a “Rivedrai le foreste imbalsamate” llueix la seva excel·lent i musical elegància.
Alexander Köpeczi té una bona veu de baix baríton, ben projectada, fraseja bé i projecta millor, però li manca més registre greu per assolir la totalitat del personatge, mentre que George Andguladze només compleix com a Rei.
Moises Marín repeteix el seu excessivament histriònic missatger i ahir sí que la sacerdotessa cantada per Carmen Buendía es va lluir en la seva hipnòtica intervenció amb una veu ben projectada i ajustada en l’afinació.
Un èxit rotund i sense protestes en les llarguíssimes pauses entre escenes amb les varietés dissenyades per la senyora Neshat.
(text publicat en l’apunt del dia 30 de setembre)
La proposta escènica de l’artista plàstica, més que no pas directora d’escena iraniana Shirin Neshat, estrenada al festival de Salzburg del 2017 (la primera Aida de Netrebko) ha canviat substancialment respecte a la que es va presentar a l’ONP i ara ho fa a Barcelona, que són els dos teatres que han coproduït la revisió del muntatge original. Aquesta revisió ha comportat una radicalització del missatge polític que jo agraeixo, perquè la proposta inicial, és clar que no volia ofendre a ningú i volia mantenir la grandiloqüència de l’Aida de tota la vida amb algunes píndoles d’innovació. També és cert que en aquests nou anys transcorreguts, el món ha empitjorat molt i cal ser més valent si es tracta d’aprofitar l’Aida, per llençar proclames antibel·licistes i contra els fonamentalismes religiosos com s’evidencien molt més clarament en aquesta revisió. Ara bé, en el canvi hi ha coses que s’expliquen millor, altres que queden confoses, altres que són clarament una provocació colpidora (final del segon acte amb la mort dels presoners), altres molt estèticament convincents /escena del judici) i altres absolutament innecessàries, fet que motiva un resultat tot i que millorant la nul·litat salzburguesa, poc satisfactori o si més no, millorable per a una tercera revisió que més valdria que la compressin altres teatres..
S’han canviat moltes coses. El vestuari i caracterització d’Aida, deixant enrere una túnica i sobretot un espectacular tocat i seguint la normativa vigent, s’ha eliminat qualsevol evidència racial fictícia, ara Aida és tan blanca com Amneris si és que aquest rol l’interpreta una cantant de raça blanca. Aida no porta l’espectacular túnica que lluïa a Salzburg i va vestida amb un vestit negre i anodí, igual que totes les presoneres que veurem dalt de l’escenari i en els vídeos que es projectaran en l’espectacular escenografia giratòria. Radamés tampoc canviarà de vestit durant els diferents actes com si succeïa amb Francesco Meli a Salzburg i sempre portarà el mateix uniforme militar no gaire distingit i en el darrer acte deslliurat de graduació. Conserven els dissenys de vestuari els personatges d’Amneris, amb unes magnífiques túniques d’un únic color cadascuna, però que atorguen elegància i distinció a la princesa egípcia, també conserven el vestuari original Ramfis i els sacerdots, com també el Rei i els militars. Les esclaves porten unes túniques més discretes i adients que la lletjor original dels dissenys.
A la nova proposta l’acció s’inicia amb el preludi del primer acte, on veiem els grups que identificaran els personatges i l’acció. S’han eliminat les danses d’uns ballarins amb caps de cabrit que apareixien en el ballet de l’escena triomfal. Aquesta escena ha estat totalment canviada i esdevé la més radicalitzada. Ara és més tètrica i mentre sona la marxa i la música del ballet, es veuen projeccions del maltractament de les tropes egípcies als etíops, mentre el cub on es projecten va girant, com ho feia a Salzburg, però amb un efecte absolutament diferent. Veure el maltractament dels presoners en un vídeo en blanc i negre amb l’escenari en penombra i aquella música tan brillant és un contrast atrevit contra l’statu quo, però no acaba d’encaixar la part visual i auditiva i aquells que creient les proclames publicitàries per portar públic al Liceu es creguin allò de l’espectacularitat que anuncien, sortiran amb la cua entre cames, perquè aquesta producció pot ser moltes coses, però espectacular a lo Cecil B de Mille, no.
Shirin Neshat centra tota la tensió dramàtica en les dues figures femenines, les seves lluites i les seves contradiccions d’amor i fidelitat, ambdues víctimes i ambdues còmplices, això a l’obra original ja hi és, però ara ella ho potencia amb encert, sent tots els personatges masculins, representants del poder, sigui religiós, polític o militar, sent Radamés el més transfigurat en convertint-lo amb un membre completament integrat en la barbàrie, aquí representada amb un ritual discutible sobre el cos d’una cabra a qui dessagna en l’escena del temple del primer acte i després matant a una dona dels presoners quan s’inicia l’escena del triomf. La massacre a trets de metralladora mentre sonen els darrers compassos del concertant final, no pot deixar indiferent a ningú i sabent a quin bàndol juga Radamés, que només es deixarà enredar per l’estratègia d’Aida pressionada per Amonasro en el tercer acte, evidencia aquesta dominació absoluta dels homes davant les dones. Això també s’evidencia en la música del ballet dels esclaus en la cambra d’Amneris, quan en aquesta producció entren uns militars que obliguen a Amneris a vestir-se amb una túnica vermella per a la recepció del triomf. Ella i les seves esclaves en un acte frustrat d’apoderament intenten en un moviment coreogràfic excessivament senzill, enfrontar-se a aquest domini militar, però sucumbeixen. Són petits missatges innovadors i interessants. En el quart acte Radamés assumeix la culpa i en l’escena de la tomba, es veurà als dos amants caminant sense rumb i quasi evitant-se, en un espai immens i buit, que farà que passin molts anys d’agonia abans de quedar-se sense aire i morir.
La idea general em sembla bona, ara bé, per evitar que els canvis d’escena que necessita el cub giratori, un encert de l’escenògraf Christian Schmidt que crea espais molt suggeridors que permeten les projeccions, algunes excel·lents, sobre els murs despullats, es facin massa llargues, Neshat s’ha tret de la màniga unes evolucions en el prosceni, de figures que no venen a reforçar res, que neguitegen i poden, com ja ha passat en alguna representació, no en aquesta que comento tot i que ha estat a punt de succeir, provocar la protesta del públic. Hi ha fins i tot una desfilada que no hem vist en l’escena del triomf, entre el tercer i quart acte, d’uns zombis trets del vídeo de Michael Jackson, que particularment a mi, em sembla tan absurda com la que en la primera part fan uns militars de maniobres, totalment gratuïtes. Abans d’aquest exercici gimnàstic on només hi falta la cabra de legió, a la primera part (l’òpera s’ofereix amb un únic entreacte entre el segon i tercer acte) hi ha una escena llarguíssima d’unes sacerdotesses amb una banda sonora entre enigmàtica i inquietant que em va “agradar” més, potser perquè és la primera, però en realitat tot plegat en lloc de sumar, provoca una desconnexió i irritació que acaba malmeten les bones idees que aporta aquesta revisió.
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Molt d’acord amb tu. Tot i que no entenc d’òpera (ni de música) ni un u per cent del que en saps tu!
Només que vaig trobar una Aida «freda» –potser això és el que volia Verdi, una esclava resignada que no lluita contra el seu destí–a excepció de les escenes amb el seu pare i quan es traeix a sí mateixa, enamorada, em va semblar convincent.
Però Netrebko va cantar meravellosament.
Moltes gràcies per totes les teves ressenyes.
M'agradaM'agrada
Gràcies per comentar i no, no crec que Verdi volgués que fos freda, més aviat crec que els interludis amenitzats distancien molt i això ho refreda tot.
Ahir en el cant no hi havia fredor.
M'agradaM'agrada
Doncs potser va ser la seva interpretació. Dur en tots els actes el mateix vestit crec que va contribuir a que jo tingués aquesta percepció de fredor, de personatge pla, per resignat al seu destí.
M'agradaM'agrada
És una esclava, no pot canviar de túnica com la meva estimada Amneris. Aida no difereix a les dones maltractades que surten en els vídeos que es projecten. Que vagi de negre, a més a més, estilitza molt a les sopranos que la interpreten, i això sempre és un copet d’ull cap a elles i ara parlant seriosament, l’escalfor sempre l’han de posar els cantants i no l’escena.
M'agradaM'agrada
No sé si fa trampes, no sé si ja no és la que em va meravellar amb Iolanta i tampoc tinc prou nivell per discernir sobre tecnicismes vocals. El problema que tinc és que no vull saber-ho. Només sé que escoltar (en viu i en directe!) el color de la seva veu, el seu timbre i el seu so em fa molt feliç.
M'agradaM'agrada
I no saps pas com me n’alegro de la teva felicitat.
Gràcies per fer-nos-ho saber.
M'agradaM'agrada
Excelente crítica, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Gracias Wolf.
¿Ya la has visto?
M'agradaM'agrada
Amb Rucinsky crec que aplica la màxima de que qui dona a l’escenari tot el que té no està obligat a més. El 28 em va semblar una magnífica prestació vocal i escènicament. Espero trobar la rotunditat que li falta en el baríton mongol, si acabo veient més aïdes. De moment avui escoltaré el de Tézier en el que per a mi és el repartiment més equilibrat: Pirozzi/Dudnikova/Beczala. M’ha encantat llegir les teves impressions sobre aquest cast.
M'agradaM'agrada
A aquest repartiment hi assistiré dimarts i ja faré el tercer i darrer apunt d’Aida, per ara 😉
M'agradaM'agrada
Es diu Aida perquè no es podia dir Amneris 😄
Un plaer llegir-te!
M'agradaM'agrada
Amneris seria un gran títol per una segona òpera, però ens fa falta un compositor a l’altura.
M'agradaM'agrada
Hola Quim,
Gràcies per les teves cròniques tan completes i interessants; m’ha encantat llegir les teves impressions de la Cedolins, la Semenchuk i la Netrebko. Com que encara no hi he pogut anar, és com si hagués estat a Barcelona gràcies al teu blog¡¡
Jo finalment hi aniré el dia 7 per al debut d’Ewa Płonka, ja que tinc una curiositat immensa per escoltar-la en directe. Després d’haver escoltat tantes Aides diferents, la veritat és que el cas de la Płonka em produeix un efecte molt bonic i curiós: escoltant gravacions d’estudi, em recorda alhora la bellesa del timbre de Maria Chiara i la seguretat aclaparadora d’Anna Tomowa-Sintow. Trobar una soprano actual amb aquesta barreja és tot un esdeveniment, i estic segur que serà un autèntic fenomen escoltar aquesta combinació en el teatre. Tinc moltes ganes de descobrir aquesta veu!
A més, hi ha el component afegit del debut. Per a una artista, presentar-se per primer cop en un coliseu històric com el Liceu i davant d’un nou públic mai és una nit més al calendari; és una fita clau a la seva carrera. Aquesta energia i aquesta responsabilitat aporten una màgia especial a la vetllada, tant per a ella dalt de l’escenari com per a nosaltres des de la platea. Estic segur que serà una nit memorable.
Tu finalment no hi aniràs de cap manera, oi? M’hauria encantat llegir la teva valoració d’aquest debut. En fi, mil gràcies igualment per les teves ressenyes, són sempre apassionades, rigoroses i plenes de criteri! 😉
M'agradaM'agrada
Gràcies, Santi.
Si la Plonka hagués coincidit amb altres veus no vistes i sentides, potser si, però cap dels companys de repartiment són nous i la veritat, espero que triomfi i torni.
Dimecres publicaré les impressions del segon repartiment i ja deixaré reposar aquest títol.
Ja ens ho explicaràs.
M'agradaLiked by 1 person
I aplicant la mateixa teoria a la teva resposta a n’en Santi, el baríton mongol tampoc ens el portaràs a IFL oi? Tinc curiositat per escoltar el d’Aida, il padre e degli Etiope, il ré.
M'agradaM'agrada
Exactament, si haguessin coincidit la Polka i en Amartuvshin, potser, però ja us ho fareu, a més, aquest home és tan vocalment imponent com emocionalment gèlid i això tampoc em motiva gens.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per l’apunt.
Espero que hagin anat bé les vacances.
A mi la direcció musical m’ha agradat molt excepte certs moments que anava un pel ràpid, sobretot l’escena del Su del Nilo al Sacro Lido.
És el primer cop que sento a la Netrebko, m’ha agradat força, però donat tot el renom que te i el que genera m’esperava més. M’ha agradat molt més Pirozzi que ella.
El que més hem quedo de les dos funcions que he vist és el cor, quina maravella. Sobretot al final del primer acte i el judici contra Radamés. Em queden dos funcions més per anar, hauré batut record mai he anat 4 vegades a veure una mateixa òpera.
En Ludovic m’ha encantat i en Rucínski també tot i que estic força d’acord amb el que comentes. Veurem en Amartuvshin com ho fa, a la forza del destino em va deixar bocabadat.
Salutacions.
Marc.
M'agradaLiked by 1 person
Ben retornat, Marc.
Gràcies per comentar. Oficialment, veuré a la Pirozzi dimarts tot i que vaig assistir a l’assaig general que va fer ella. Amb la funció del dia 6 donaré per acabada la tanda d’Aides sense anar a altres funcions amb un únic canvi als repartiments que hauré vist i que no em motiven prou per fer més aproximacions.
Seguim
M'agradaM'agrada
muy de acuerdo con tu crónica a lo que musical y vocalmente presencié el pasado día 28, segunda de las funciones que cantó Netrebko ( con el unico cambio que entonces el tenor fue el armenio en lugar de Gyngazov ).
Digo muy de acuerdo ( salvo a Gyngazov que no me tocó y no puedo opinar ), sobre todo con Anna Netrebko básicamente en esos cambios de color que acostumbra a hacer en los últimos años ,entubando y reforzando a veces el registro grave y que a mi particularmente, no me gustan. Por lo restante ( el día 28, si se mostró bastante homogénea j, es una espléndida voz sobre a partir de la zona de paso y lo más importante, presencia escénica toda , como matiza, regula y domina el aligeramiento de sus registros .
Tengo interés el día 7 en escuchar a Plonka de la que tengo buenas referencias y por supuesto, del reparto Pirozzi./ Beczala / Dudnikova / Enkbhatt previsto para las ultimas funciones.
M'agradaLiked by 1 person
Mira, las buenas referencias también me hablaron de Mulova y por eso fui al tercer cast y me lo hubiera podido ahorrar. La Plonka deseo que esté estupenda, pero el resto del cast no me merece otra visita al teatro, si coincidiera con Amartuvshin, quizás.
Aida es mucha ópera y necesita de un reparto muy bueno y quizás sea el caso del martes y así espero haber ido de menos (mucho menos) a más (mucho más), pero ya son suficientes.
M'agradaM'agrada
el martes creo va por Catalunya Música.
Me reservo ir con este reparto Pirozzi/ Barczala, el 13 o el 15, ya que tambien me interesa el vozarrón del barítono Enkbhatt. ( el unico problema sera el concertador asistente ).
M'agradaM'agrada
Menudo problemón.
M'agradaM'agrada
Verdi no me suele emocionar. La presencia de Netrebko hizo que fuera a verla. La señora tiene una bella/estupenda voz pero en Verdi me costó entrar en la emoción.
Por mi parte, la único destacable de la función fue ese cambio de marcha triunfal por una casi marcha fúnebre.
Seguiremos con Verdi el próximo mes y con Lise Davidsen. A ver si “entro” algo más.
M'agradaM'agrada
Si Verdi no te emociona, estamos ante una barrera que dificilmente lo salven grandes repartos. El del Requiem promete y ahí hay una gran labor de coro y orquesta que con un buen director verdiano, como es Luisoti, es más que probable que puedas llegar a emocionarte, aunque no sea, segun creo yo, donde más puede emocionarnos Davidsen.
Gracias por comentar, Romeo.
M'agradaM'agrada
Gràcies com sempre per l’apunt, Joaquim! Coincidim gairebé totalment, amb una discrepància que em sorprèn.
Gran treball del cor i de l’orquestra, com dius. Hem de reconèixer els mèrits de Manacorda també. No és culpa seva si la inauguració no ha anat a càrrec del director musical: que seria la opció més correcta, hi coincidim; però que no em sembla tan important com a tu. Molt possiblement no ho hauria dirigit millor Nott. Tampoc no està garantit que hauria acabat fent-ho millor una batuta més famosa.
De totes maneres, avui el teatre s’havia omplert un altre cop (o si més no s’havien exhaurit les entrades) per a Netrebko. Després d’escoltar-la s’entén el perquè. El que fa aquesta soprano quan canta en el seu registre agut i amb un so apianat és sobrehumà, és màgic. La seva veu és un miracle, més encara amb 55 anys. A més, d’aquests aguts miraculosos té un control mestrívol: el que sap fer amb les mitges veus, amb els pianos, amb els sons angèlics és de grandíssima cantant, és de “jo hi era.” També té un volum generós quan li cal, sense que es noti mai (o si més no sense que jo noti mai) esforç ni tensió. Petites oscil·lacions, sí, però diria que ben controlades i perdonables. Doncs, com dius, hem de reconèixer que ha cantat una Aida magnífica. Magnífica sí; per ser referencial, però, caldrien uns altres greus. Potser si els seus molesten és perquè contrasten amb els seus aguts tan meravellosos? Sigui com sigui, entenc que coincidim que no és exagerat dir que molesten.
Rucinski també em va agradar molt. Òbviament no té la mateixa màgia que els aguts de Netrebko; d’altra banda, a ell tampoc no li puc retreure res com els greus de la soprano. No és el meu Amonasro preferit, però canta bé un rei noble, patètic, derrotat pels egipcis i pel destí. Coincidim en trobar a faltar un costat més amenaçador, guerrer, terrible. Tot i així, la versió de Rucinski no és tan sols elegant, musical i verdiana, que ho és amb escreix; sinó que també té sentit dramatic: em sembla una lectura inusual però llegítima del personatge.
Gyngazov, com ho expliques perfectament, va anar de menys a més, el diumenge també. És jove, esperem que segueixi millorant. M’oblidaré del seu Radamés, però va estar a l’altura dels duos amb Netrebko, que no és poc.
Desprès de tota aquesta coincidència més o menys perfecta, imagina’t la meva sorpresa en discrepar radicalment sobre l’Amneris de Semenchuk. No pas totalment, no: a mi també em va agradar la seva confrontació final amb Ramfis. Crec que a tu també no et van agradar les seves frases finals sobre la tomba: jo en diria més aviat massa aspres que massa presents, però podria ser una manera menys diplomàtica de dir allò mateix. Abans del final, sembla que hem escoltat no dues funcions diferents sinó dues interpretacions diferents. Massa cops li vaig sentir sacrificar elegància i musicalitat; no sabria dir si només per emfatitzar els sentiments i sobretot la ira o també per cobrir algun problema amb uns greus que a vegades vorejaven el parlat. Em costa acceptar que això es faci al repertori verista: en Verdi crec que tinc dret a rebutjar-ho. Doncs, quant a ella, conclusions totalment oposades: n’esperava molt més, desprès d’haver-te llegit, i en vaig sortir decebut.
Tot plegat, vaig trobar bastant desigualtat en aquest “repartiment Netrebko”: desigualtat entre cantants i desigualtat entre intervencions diferents d’un mateix cantant. Tanmateix, sense cap dubte ha sigut una Aida de nivell i amb les perles que ens havia promès la seva diva. És d’agrair al Liceu.
Esperem que no hi hagi només el públic enlluernat per la diva russa, que s’ho mereix, sinó que en quedi per l’altre repartiment de Pirozzi, Beczala, Dudnikova i Tézier o Enkhbat, que vaig escoltar primer i vaig trobar més homogèniament rotund. S’ho mereix també.
M'agradaLiked by 1 person
Doncs només puc imaginar dues coses, o que el dia que hi vaig anar jo la Semenchuk va fer un pacte diabòlic i va estar esplèndida o que jo m’he trastocat, que també podria ser, però si m’he trastocat em costa creure que sigui de manera selectiva, ja que estar d’acord amb la resta i amb la mezzo no, és ben estrany. És clar que també després de veure l’Amneris de Cedolins, potser la Semenchuk em va semblar molt millor del que realment va fer, però ho dubto, més aviat penso que està en un moment irregular de la seva carrera i té dos dies dolents i un de bo i aquest va ser el meu.
M'agradaM'agrada
Sí: em sorprèn, però em sembla la única explicació possible. Semenchuk ha de tenir uns resultats radicalment diferents d’un dia a l’altre. Potser senzillament es cansa? Pel que llegim, alterna exactament una funció bona i una dolenta. En la inauguració privada del divendres 25 en va dir Platea “una Amneris irreprochable” dins d’una crítica generalment severa i alineada al que vam pensar de tota la resta tu i jo també. De la seva actuació el dilluns 28 no em recordo on vaig llegir opinions dolentes, però en vaig llegir. El dijous 1 et va encantar a tu. El diumenge 4 em va decebre a mi. A veure què ens diran els que van a escoltar-la el dimecres 7.
M'agradaM'agrada
Un amic, de tota confiança, també em va dir que la Semenchuk, diumenge, va estar horrorosa, per tant desu ser una mezzosoprano alternativa, jo per si de cas, ja no hi tornaré amb ella. Demà m’acimiado d’aquesta Aida.
Gràcies per comentar i sempre aportar.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb tu! A mi Artur Ruciński també em fascina: té una elegància i un sentit dramàtic únics. El vaig descobrir fa un parell d’anys a Lucia di Lammermoor amb Nadine Sierra i des de llavors és el meu baríton preferit. a La forza del destino també genial¡¡¡
Arran d’això, últimament em faig una reflexió: Ruciński, el gran Piotr Beczała, la meravellosa Aleksandra Kurzak i demà l’Ewa Płonka (de qui he llegit meravelles pel seu paper d’Aida)… són tots polonesos!
Què té Polònia per crear aquestes veus tan fabuloses, intenses i amb tanta personalitat? És un país increïble per a l’òpera! 🙂
M'agradaLiked by 1 person
No oblidis a la que segurament ha estat la més gran cantant que ha donat Polònia en molts anys, Ewa Podlés.
M'agradaLiked by 1 person
I tant, Joaquim! Quina raó tan immensa que tens, és imperdonable haver-me deixat la gran Ewa Podleś a la llista. De fet, quina casualitat més preciosa: fa només un parell de dies vaig posar-me una estona el seu Tancredi i avui em respons tu recordant-la!
Vaig tenir la immensa sort de veure la Podleś en viu al Liceu i va ser una il·lusió i una impressió absolutament inoblidables. Era una força de la natura, una d’aquelles contralts de veritat, d’aquelles que gairebé ja no existeixen, amb uns greus de pit cavernosos que feien vibrar la fusta del teatre i, alhora, una agilitat inversemblant per a la coloratura rossiniana. Una autèntica llegenda.
I tornant al fil d’aquest “miracle polonès” de veus prodigioses, precisament aquesta mateixa nit torno al Liceu per al debut d’una altra Ewa: l’Ewa Płonka! L’he escoltada a través de les xarxes i em va fascinar completament la seva Lady Macbeth; em va semblar una veu bellíssima, d’una gran projecció i sense cap de les estridències que de vegades s’associen a aquests rols dramàtics. Evidentment, una cosa és escoltar-la per les xarxes i l’altra és el directe, en un gran teatre com aquest, així que estic totalment impacient per descobrir aquesta cantant en directe en unes hores¡¡ … tan de bo poguessis venir! Una abraçada, Joaquim! 🙂
M'agradaM'agrada
Torno a dir, que un cantant només, no és prou motiu per veure una quarta funció d’aquesta Aida que ja dono per amortitzada. Si tan bona és, tornarà o això espero.
Gràcies per comentar, Santi
M'agradaLiked by 1 person
Hauria estat interessant si amb totes les combinacions que hi han s’hagués fet també una funció polonesa amb Beczała, Płonka i Ruciński alhora!
Sense Beczała (per a mi, el gran triomfador d’aquesta Aida), no arribaré a agafar una quarta entrada. Confio que ens diràs tu com et va agradar Płonka, i si aquesta nit hi la versió bona de Semenchuk (com tocaria) o la dolenta.
Totalment d’acord amb tu que hi ha excel·lent cantants polonesos. No sé si n’hi ha una quantitat excepcional considerat que Polònia té quasi 40 milions d’habitants. Espanya no en té moltíssims més, i en van sortir Victoria de los Ángeles, Alfredo Kraus, Teresa Berganza, Montserrat Caballé, Plácido Domingo, Josep Carreras: tres d’aquests nascuts a la ciutat de Barcelona dins d’uns vint-i-cinc anys! El que tenia aleshores l’aigua de Canaletes … 😉
M'agradaM'agrada
T’has oblidat de Jaume Aragall, Pilar Lorengar, Joan Pons i Vicenç Sardinero, però si en Santi inclou la Kurzak, aleshores la llista de cantants de l’estat davant la selecció polonesa guanya per golejada, perquè podríem incloure cantants com la Tarrés, la Mirna, la Gulín, en Pedro Lavirgen i tants d’altres sense anar més enllà….
M'agradaM'agrada
Sí, sí, no pretenia ser exhaustiu! Només vaig esmentar el que em semblava el manat dels cantants espanyols més famosos del segle XX. No sé on comprovar objectivament si he sobrevalorat el renom de Berganza i Kraus, però tinc confiança en la fama imbatible dels altres quatre.
Si volem afegir-hi grans cantants una mica menys coneguts, exigiria també Carlos Chausson i Carlos Álvarez, que he tingut el gran plaer d’escoltar en viu.
I si només hem de competir amb la més que respectable Aleksandra Kurzak, perquè no pas joves més que prometedors com Xabier Anduaga i Sara Blanch?
M'agradaM'agrada
Efectivament, en podem posar d’actuals, tots ells i elles, excel·lents i per a mi, millor que Kurzak
M'agradaLiked by 1 person