Ahir el Liceu oferia un aspecte esplèndid, un ple d’aquells que fan goig i que darrerament no es produeixen amb l’assiduïtat que tots desitjaríem. Vull pensar que la presència de Netrebko hi té molt a veure, com també hi tenien a veure els manifestants ucraïnesos a l’entrada (quatre gats si he de ser franc) protestant per la presència de la diva putinesca a l’escenari.

L’Aida del primer repartiment, que és la que vaig veure ahir i la del tercer repartiment patida fa dos dies, no tenen res a veure, parlem d’un altre nivell, començant per la direcció d’orquestra. L’assistent del mestre Manacorda, és això, l’assistent i el mestre titular, sense ser el director que jo voldria per la inauguració de la temporada del Liceu, és qui ha donat encertadament o no, la personalitat musical a les representacions i això s’aprecia en la concertació general i en detalls en particular. El mestre Antonello Manacorda m’ha agradat més en els passatges només orquestrals, com els preludis i la música dels ballets, sobretot en la gran escena del triomf, que no pas acompanyant als cantants, on potser pel canvi diari de repartiments, hi ha com una mena d’incertesa d’entesa entre ell i l’escenari. Així i tot, hi ha hagut moments de sonoritats molt ben cuidades, sobretot el so aconseguit amb els cors interns i les atmosferes nocturnes i misterioses que embolcallen moltes de les escenes d’aquesta obra mestra. Magnífica concertació en la segona escena del primer acte al temple, com també a tot l’acte del Nil, però el mestre italià té altres moments que no és capaç de mantenir la tensió, per culpa d’uns temps lents, unes pauses i silencies excessivament llarg i amb uns contrasts d’intensitats que no seguien una aparent coherència, si més no, sonora, amb desequilibris orquestrals que ja vaig notar amb el mestre assistent. Fa una direcció efectista, això sí, més de cara a agradar al públic que no a fer una direcció i concertació amb personalitat dramàtica constant, però gràcies a una orquestra en òptima forma, cal dir que el resultat global és satisfactori, malgrat que jo desitjaria al fossat o al director musical del teatre perquè a la inauguració hi ha de ser ell, o de no poder ser, una batuta tan prestigiosa com molts dels noms convocats per aquestes divuit funcions.

El Cor, com ja vaig dir en la funció del tercer repartiment, està esplèndid en totes les seves intervencions, les internes i en els grans moments corals, per la bellesa i cohesió del so, per l’equilibri, l’expressivitat i el grau de matisos des del cant piano als forts, en cap cas estridents. Ahir si va ser bravejat, tant el cor com el mestre Pablo Asante quan va sortir a saludar al final de la representació.

Anna Netrebko és un dels fenòmens vocals dels darrers anys, potser la veu de soprano lírica més lluminosa i radiant per assolir el gran repertori, però també és la soprano que podent ser la indiscutible, ha esdevingut per la seva mandra artística, la més poc curosa per l’afany de cantar-ho tot a força de falsejar el seu registre líric, amb sons falsos, trucs d’enfosquir artificialment el color, capricis de tota mena a l’hora de fer front al legato o les respiracions arbitràries o el fraseig poc curós, però que gràcies al prodigi natural de la seva veu d’una fortalesa a prova de bomba ha estat capaç de fer front a un repertori de lírica lleugera als seus inicis fins a soprano dramàtica, malgrat no ser-ho, sense que l’instrument a cinquanta-cinc anys, mostri grans deterioraments.

La veu actual de Netrebko ja no és aquell prodigi de quan ens va cantar la Iolanta amb els Mariinskis en versió de concert, però la lluminositat de la zona aguda encara és la que era, si bé hi ha petites oscil·lacions en l’emissió, alguns aguts més oberts o algunes notes es trenquen, el problema rau en quan ella falseja la zona que va del centre al greu, sense tenir-ne necessitat, en voler-nos enganyar i fer-nos creure que és una dramàtica d’agilitat o la soprano absoluta. En una mateixa frase pot passar del meravellós so natural més eteri i apianat de la seva veu lírica pura, a un seguit de notes guturals de so fals i lleig que treuen tot l’encant creat pocs compassos abans. Ahir va començar una mica insegura en el tercet i després va fer un mes que correcte “ritorna vincitor” amb detalls de gran cantant, sons flotants i fraseig acurat, barrejat amb altres moments no tan treballats, tot i que em va semblar que en tota la representació estava molt implicada, a la seva manera, però implicada, i això es contagia a la resta de l’equip i és bo. En el duo amb Amneris va estar intensa, sense tenir gaire cura amb el canvi constant de so i acabant una mica desafinada en els “Numi pietà” finals, ben apianats però no del tot encertats. Després de cantar amb intensitat tot el concertant arriba el tercer acte, el seu acte i va desplegar moments gloriosos a “O patria mia” on quasi no va abusar dels sons falsejats i es va mantenir pràcticament en el seu registre natural, amb pujades arriscadíssimes als aguts en piano i deixant que el so flotés amb un efecte bellíssim, tenint cura del fraseig i una utilització de les mitges veus magnífica. Les ovacions en acabar l’ària van ser d’aquelles que motiven la unanimitat absoluta. Després en els duos amb Amonasro i Radamés , es va mantenir intensa, però no tan homogènia amb les sonoritats, si bé cal dir, que la intensitat i implicació interpretativa va ser excel·lent. Finalment, en el duo de la tomba va tornar a exhibir delicadesa i sons flotants i no calia que forces algunes frases per intentar donar un dramatisme de cartó pedra al seu fraseig. Va fer una magnífica Aida, dir una altra cosa no seria just.

Ivan Gyngazov ha tornat al Liceu per substituir al Radamés inicialment previst, de la mateixa manera que ho va fer la temporada passada a la Manon Lescaut on també va venir a correcuita per indisposició de l’anunciat Des Grieux. És jove, té un bon material malgrat que el so no sigui gaire seductor, però la veu és ferma per assolir rols de tenor spinto i això és tot un reclam per a una corda que sempre va coixa en aquest repertori. És clar que li manca experiència (és bastant limitat com a actor), però jo també diria que manca estudi per fer front, si més no, al repertori italià, en primer lloc per dominar un idioma que xampurreja de manera massa genèrica i per cantar Puccini (la temporada passada) i ara Verdi, cal una distinció en el fraseig que ell no posseeix, per això malgrat les bones intencions, el seu “Celeste Aida” és anodí, segurament per manca de seguretat en si mateix, perquè intenta apianar el “vicino al sol” però de manera poc convincent, de la mateixa manera que vol ser expressiu sense dominar l’idioma, i això és letal. Passa la resta del primer i del segon acte sense fer patir i sense lluir, però a partir del tercer acte es troba més còmode i es creix amb seguretat, convicció i determinació vocal i expressiva, signant un duo amb Aida molt resolutiu i sobretot fent una escena amb Amneris de veritable ressonància dramàtica. En el duo de la tomba redueix la veu i va acabar amb Netrebko fent un deliciós “o terra addio” final. M’agradaria molt que s’apliqués, però és tenor i Déu quan dona veu als tenors, aquests acostumen a adormir-se sobre els llorers.

Sortosament, ahir comptàvem amb una autèntica Amneris sobre l’escenari. A mi és el personatge que m’agrada més de l’òpera, l’única veritablement bona i noble que lluita per un amor impossible sense enganyar i trair a ningú. Verdi per a ella va escriure una partitura gloriosa i la millor escena per a mezzosoprano de tot el repertori dramàtic italià. Ahir cantava Ekaterina Semenchuk, un autèntic volcà vocal que darrerament ha alternat els rols de mezzosoprano amb els de soprano dramàtica com la Lady de Macbeth o la Turandot (ambdues cantades al Liceu). Això potser li ha passat factura perquè la veu no sona tan homogènia i segura com abans, sobretot en la zona aguda, però la seva Amneris té les ressonàncies verdianes de les més grans. Ahir em va recordar, potser perquè va abusar en excés del registre greu excessivament obert, a la gran Fedora Barbieri. Em va fer gaudir molt de la representació des de la seva sortida amb el diàleg amb Radamés i el posterior tercet amb Aida. Abans del duo amb l’esclava, va estar encertadíssima en la sempre complicada intervenció a mitja veu amb el cor “Vieni amor mio, m’inebria” i en el duo amb Netrebko va estar intensa vocal i dramàticament, imposant personatge sense defallir davant de la força de la soprano, però va ser en el quart acte on em va agradar especialment, per la gran capacitat de transformació en el duo amb Radamés, en l’angoixa posterior abans de l’entrada dels sacerdots i finalment en la confrontació amb Ramfis. En alguns moments es tan gran la intensitat que es queda curta de so i pot desaparèixer momentàniament, per tornat a remuntar autoritat vocal immediatament. En l’extenuant frase final de confrontació amb el poder religiós li van mancar uns segons més de fiato per signar una interpretació de manual. Les frases lapidàries davant la tomba van sonar massa presents, però això no tot és culpa seva. N’esperava menys i vaig sortir eufòric. Cal dir, que Semenchuk no compleix aquella màxima que jo imposo a les cantants que interpreten Amneris o Eboli, no és elegant en el seu fraseig, ahir si més no va abusar dels sons greus i això sempre vulgaritza la interpretació, però, per contra, li va donar una intensitat dramàtica molt estimulant.

Potser Amonasro no és el rol que s’adeqüi més a les característiques vocals del baríton Artur Ruciński. És un baríton líric de noble línia verdiana pels personatges més lírics, pel seu acurat fraseig, com va demostrar al Liceu cantant el Germont o el Renato, això sempre s’agraeix, però aquest rol dramàtic necessita d’una rotunditat vocal que ell no posseeix. És un cantant de gran línia, sí, però la presència autoritària queda una mica soterrada, tot i que en els moments més cantabiles com “Ma tu, Re, tu signore possenrte” com a “Rivedrai le foreste imbalsamate” llueix la seva excel·lent i musical elegància.

Alexander Köpeczi té una bona veu de baix baríton, ben projectada, fraseja bé i projecta millor, però li manca més registre greu per assolir la totalitat del personatge, mentre que George Andguladze només compleix com a Rei.

Moises Marín repeteix el seu excessivament histriònic missatger i ahir sí que la sacerdotessa cantada per Carmen Buendía es va lluir en la seva hipnòtica intervenció amb una veu ben projectada i ajustada en l’afinació.

Un èxit rotund i sense protestes en les llarguíssimes pauses entre escenes amb les varietés dissenyades per la senyora Neshat.

(text publicat en l’apunt del dia 30 de setembre)

La proposta escènica de l’artista plàstica, més que no pas directora d’escena iraniana Shirin Neshat, estrenada al festival de Salzburg del 2017 (la primera Aida de Netrebko) ha canviat substancialment respecte a la que es va presentar a l’ONP i ara ho fa a Barcelona, que són els dos teatres que han coproduït la revisió del muntatge original. Aquesta revisió ha comportat una radicalització del missatge polític que jo agraeixo, perquè la proposta inicial, és clar que no volia ofendre a ningú i volia mantenir la grandiloqüència de l’Aida de tota la vida amb algunes píndoles d’innovació. També és cert que en aquests nou anys transcorreguts, el món ha empitjorat molt i cal ser més valent si es tracta d’aprofitar l’Aida, per llençar proclames antibel·licistes i contra els fonamentalismes religiosos com s’evidencien molt més clarament en aquesta revisió. Ara bé, en el canvi hi ha coses que s’expliquen millor, altres que queden confoses, altres que són clarament una provocació colpidora (final del segon acte amb la mort dels presoners), altres molt estèticament convincents /escena del judici) i altres absolutament innecessàries, fet que motiva un resultat tot i que millorant la nul·litat salzburguesa, poc satisfactori o si més no, millorable per a una tercera revisió que més valdria que la compressin altres teatres..

S’han canviat moltes coses.  El vestuari i caracterització d’Aida, deixant enrere una túnica i sobretot un espectacular tocat i seguint la normativa vigent, s’ha eliminat qualsevol evidència racial fictícia, ara Aida és tan blanca com Amneris si és que aquest rol l’interpreta una cantant de raça blanca. Aida no porta l’espectacular túnica que lluïa a Salzburg i va vestida amb un vestit negre i anodí, igual que totes les presoneres que veurem dalt de l’escenari i en els vídeos que es projectaran en l’espectacular escenografia giratòria. Radamés tampoc canviarà de vestit durant els diferents actes com si succeïa amb Francesco Meli a Salzburg i sempre portarà el mateix uniforme militar no gaire distingit i en el darrer acte deslliurat de graduació. Conserven els dissenys de vestuari els personatges d’Amneris, amb unes magnífiques túniques d’un únic color cadascuna, però que atorguen elegància i distinció a la princesa egípcia, també conserven el vestuari original Ramfis i els sacerdots, com també el Rei i els militars. Les esclaves porten unes túniques més discretes i adients que la lletjor original dels dissenys.

A la nova proposta l’acció s’inicia amb el preludi del primer acte, on veiem els grups que identificaran els personatges i l’acció. S’han eliminat les danses d’uns ballarins amb caps de cabrit que apareixien en el ballet de l’escena triomfal.  Aquesta escena ha estat totalment canviada i esdevé la més radicalitzada. Ara és més tètrica i mentre sona la marxa i la música del ballet, es veuen projeccions del maltractament de les tropes egípcies als etíops, mentre el cub on es projecten va girant, com ho feia a Salzburg, però amb un efecte absolutament diferent. Veure el maltractament dels presoners en un vídeo en blanc i negre  amb l’escenari en penombra i aquella música tan brillant és un contrast atrevit contra l’statu quo, però no acaba d’encaixar la part visual i auditiva i aquells que creient les proclames publicitàries per portar públic al Liceu es creguin allò de l’espectacularitat que anuncien, sortiran amb la cua entre cames, perquè aquesta producció pot ser moltes coses, però espectacular a lo Cecil B de Mille, no.

Shirin Neshat centra tota la tensió dramàtica en les dues figures femenines, les seves lluites i les seves contradiccions d’amor i fidelitat, ambdues víctimes i ambdues còmplices, això a l’obra original ja hi és, però ara ella ho potencia amb encert, sent tots els personatges masculins, representants del poder, sigui religiós, polític o militar, sent Radamés el més transfigurat en convertint-lo amb un membre completament integrat en la barbàrie, aquí representada amb un ritual discutible sobre el cos d’una cabra a qui dessagna en l’escena del temple del primer acte i després matant a una dona dels presoners quan s’inicia l’escena del triomf. La massacre a trets de metralladora mentre sonen els darrers compassos del concertant final, no pot deixar indiferent a ningú i sabent a quin bàndol juga Radamés, que només es deixarà enredar per l’estratègia d’Aida pressionada per Amonasro en el tercer acte, evidencia aquesta dominació absoluta dels homes davant les dones. Això també s’evidencia en la música del ballet dels esclaus en la cambra d’Amneris, quan en aquesta producció entren uns militars que obliguen a Amneris a vestir-se amb una túnica vermella per a la recepció del triomf. Ella i les seves esclaves en un acte frustrat d’apoderament intenten en un moviment coreogràfic excessivament senzill, enfrontar-se a aquest domini militar, però sucumbeixen. Són petits missatges innovadors i interessants. En el quart acte  Radamés assumeix la culpa i en l’escena de la tomba, es veurà als dos amants caminant sense rumb i quasi evitant-se, en un espai immens i buit, que farà que passin molts anys d’agonia abans de quedar-se sense aire i morir.

La idea general em sembla bona, ara bé, per evitar que els canvis d’escena que necessita el cub giratori, un encert de l’escenògraf Christian Schmidt que crea espais molt suggeridors que permeten les projeccions, algunes excel·lents, sobre els murs despullats, es facin massa llargues, Neshat s’ha tret de la màniga unes evolucions en el prosceni, de figures que no venen a reforçar res, que neguitegen i poden, com ja ha passat en alguna representació, no en aquesta que comento tot i que ha estat a punt de succeir, provocar la protesta del públic. Hi ha fins i tot una desfilada que no hem vist en l’escena del triomf, entre el tercer i quart acte, d’uns zombis trets del vídeo de Michael Jackson, que particularment a mi, em sembla tan absurda com la que en la primera part fan uns militars de maniobres, totalment gratuïtes. Abans d’aquest exercici gimnàstic on només hi falta la cabra de legió, a la primera part (l’òpera s’ofereix amb un únic entreacte entre el segon i tercer acte) hi ha una escena llarguíssima d’unes sacerdotesses amb una banda sonora entre enigmàtica i inquietant que em va “agradar” més, potser perquè és la primera, però en realitat tot plegat en lloc de sumar, provoca una desconnexió i irritació que acaba malmeten les bones idees que aporta aquesta revisió.