Avui a les 7 de la tarda i al Reial Cercle Artístic de Barcelona, s’ha presentat el llibre Montserrat Caballé por Montserrat Caballé que ha escrit Santiago Vela i que ja va ser motiu d’un apunt a IFL quan vaig acabar de llegir-lo.
L’acte presidit pels qui han fet possible el llibre, en Santi Vela i l’editor Sr. Cervelló, amb l’assistència de la filla Montserrat Martí, la neboda Montserrat Caballé i el seu germà Carlos Caballé assegut a primera fila entre altres amics, coneguts, saludats i seguidors de tota la vida de la gran soprano, catalana, s’ha celebrat poques hores abans de fer vuit anys de la mort de la soprano (6 d’octubre).
En Santi ens ha explicat una mica el procés de creació a partir de les converses realitzades amb la soprano i tot el llarg treball de recerca per a detallar amb exactitud tota la cronologia d’una llarguíssima carrera.
Montserrat Martí, molt emocionada i Montserrat Caballé han fet breus i emotives intervencions al voltant de la dona, mare i tieta i l’editor Cervelló ha tingut emotives i sentides paraules cap en Santi, per la seva feina i l’humanitat i bonhomia que el caracteritza.
Arran d’algunes intervencions i una mica com aquell qui no vol la cosa, entre algunes de les perles interessants que s’han dit durant la presentació, s’ha parlat amb dolor del fet insòlit que Barcelona, la ciutat on més va cantar ella a banda de ser la seva ciutat i a la que va donar prou mostres d’estima, no li hagi dedicat encara el carrer o més just encara, l’avinguda que mereix.
Tot i la gentilesa del Reial Cercle Artístic en cedir el seu saló d’actes per fer aquesta presentació, ningú dels presents segur que no enteníem com l’acte no s’ha fet al Liceu, el seu Teatre. La conclusió de tot plegat és ben simple, Catalunya és un país massa petit per a tot el talent que genera i és incapaç entre moltes altres coses, de retre a tots els que l’han ajudat tant a ser coneguda arreu, de rebre els honors que es mereixen. Ens barallem, d’això sí que en sabem, i ens confrontem, fins i tot amb rancúnia.
Òbviament, si LA CABALLÉ no té un carrer, la plaça o l’avinguda que jo reivindico és per política i ja fa molt temps que la política no ens deixa ser el que mereixem, ens encotilla i ens condiciona, ens fa petits i ens fa pobres. Segur que el pensament polític de la Caballé i el meu eren antagònics, però Caballé que tant va fer per donar a conèixer la música i els compositors catalans, que tant va fer per la ciutat i el seu Gran Teatre del Liceu, està molt per sobre del seu respectable pensament polític i fins i tot de les irregularitats fiscals comeses, de fet, similars a les del molt Honorable a qui va recolzar. No és, ni serà mai per això que a tot el món és reconeguda, admirada i respectada.
Caballé com tants altres talents universals de la cultura catalana mereix el reconeixement del seu país, la seva ciutat i el seu teatre i PUNT.
Més enllà d’aquest monument compartit amb Freddy Mercuri, que fa anys que fa ballar el cap a l’ajuntament, els noms de LA Caballé, com el de Victoria de los Ángeles o L’Alícia de Larrocha, entre molts d’altres, haurien de figurar a l’adreça de molts barcelonins i barcelonines en els seus DNI, però la cultura no dona vots i la música que va ser la vida d’aquestes tres grans, encara menys.
Tornant al llibre, cal agrair i aplaudir que avui sigui una realitat i que el món operístic tingui un document valuós que fa la justícia als llargs anys de carrera d’una catalana universal.
Gràcies Santi i a tots els que l’han fet possible.
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
